Sant Esteve d’Olius

Situació

Al nord-est del municipi d’Olius, formant part de l’antic terme del castell d’Olius, s’alça l’esplèndida església parroquial de Sant Esteve, obra cabdal de l’arquitectura del Solsonès del segle XI, situada a la dreta del riu Cardener.

Vista del conjunt exterior de l’església des del costat de migjorn.

Arxiu ECSA

Vista de l’exterior de l’església des de llevant, amb l’absis i el campanar.

L. Prat

Mapa: 292M781. Situació: 31TCG812522.

Recorreguts uns 4,300 km de la carretera de Solsona a Berga, a mà esquerra, hi ha un trencall que amb 1 km deixa davant el temple. (CRP)

Història

Hom coneix pels documents de l’època, que antigament hi havia a Olius una església, anterior a l’actual. Tanmateix aquests ens parlen d’un domum de Sant Esteve, que fa suposar l’existència d’un mo-nestir o, si més no, d’una comunitat de clergues en aquell indret.

Al final del segle X, el 7 de les calendes de març de l’any 985, el prevere Duran donà “ad domum sancti Stephani qui est fundatus yn olius” unes terres i vinyes. Serra i Vilaró assenyala que la donació fou feta a la casa de clergues que hi havia en aquell lloc, al servei de l’església de Sant Esteve.

A la primera dècada del segle XI, Galind i la seva muller permutaren una vinya amb la casa de Sant Esteve. L’any 1010, aquest matrimoni canvià un altra vinya amb el mateix domum.

La comtessa Constança, muller d’Ermengol II d’Urgell, després de la mort d’aquest, donà, el 17 de les calendes de novembre de 1041, una alou amb cases, terres, vinyes i un molí a l’església de Sant Esteve d’Olius.

En una còpia del segle XII d’un pergamí datat l’any 1065 de l’Arxiu Episcopal de Solsona, consta que Mir “Guilani” i la seva muller donaren a Sant Esteve d’Olius el seu mas, cases, horts… que posseïen al terme del castell d’Olius, al lloc esmentat “Laborned”.

Pergamí original de l’acta de consagració de l’església, del 21 de desembre de 1079, conservat a l’Arxiu Diocesà de Solsona. Hom en trobarà la transcripció i la traducció a la pàgina.

L. Prat

En els anys successius, i fins al 1079, en què fou consagrada la nova església, foren fetes una sèrie de donacions, tant a la casa com a l’església d’Olius, de les quals queda constància en alguns documents de la zona, els quals es troben a l’esmentat Arxiu.

Acta de consagració de l’església de Sant Esteve d’Olius (21 de desembre de 1079)

Acta de consagració de l’església de Sant Esteve d’Olius, feta pel bisbe d’Urgell, Bernat Guillem, a petició del comte Ermengol i dels habitants del lloc. Explica molt detalladament la cerimònia, així com la consagració dels dos altars, el de Sant Esteve, a l’església de dalt, i el del sepulcre de Crist i Santa Maria, a l’església de la cripta. Li sotmet set esglésies del seu rodal.

"In era millesima centesima septima decima, ab incarnatione nostri Redemptoris, crona millesima septuagesima nona, de adventu Domini ebdomada ultima ante nativitatem Domini, die quinta per beatissimi apostoli Thome veneranda sollempnia, orante ac suplicante domno venerabili et gloriosissimo ac illustrissimo consule Urgellitano et marchioni Ermengando, admodum clarissimo in orbe terrarum toto, una de curia illius nonnulis famosissimus viris cum eo, nec non et capellano Ermengaudo illius equivoco, et Guilaberto Escluae nato, venit domnus Bernardus Sancte Urgellensis ecclesiae episcopus, katholicae et non symoniace in episcopali honore intronizatus, et a papa romano apud Romam honorifice ac strenue signatus et unctus, in castellum Olius, veneruntque multitudo copiosa cum eo innumerabilium virorum, clericorum seu laicorum, et adfuerunt ibi multi mobiles viri, videlicet domnus Petrus Guilelmi et Arnallus Ermemiri, Miroque Ermemiri et Bernardus Gerberti, Reimundique Mironis et Guilelmus Companni et Reimundus Sendredi, qui erat probus clericus illius loci, omnesque illius vicini et comparroechiani, quorum nomina per longa fuerant adnotari. Qui omnes unanimiter oraverunt importunisque precibus illum exoraverunt quatinus santificaretur et consecraretur ab illo templum in honore Sancti martiris Stephani, inibi ab illis et ab aliis fidelibus Domini timentibus pro animarum suarum remedio aedificatum atque a fundamento constructum. Et licet illi forte grave onus, tamen precibus tantorum proborum hominum et obsecrationibus victus et coactus et recoluit medicinam quam olim sibi fecerat omnipotens Deus, illo non parva valetudine detentus et pene examinatus, sancti martiris sui Stephani intercesionibus et quomodo eius interventu meruit tunc evadere censuram uiste ultionis, sua gratissima sponte, utcumque melius quivit, religiosissime consecravit ac dedicavit domino Deo sanctoque suo martiri Stephano templum iam supralibatum a fidelibus hominibus pulcre ac firmiter inibi editum in honore ac ditionis prenominati sanctissimi testis Xpisti Stephani. Qui postquam aqua benedicta et sanctificata, ut mos est, abluit pasietes templi et omne pavimentum et intrinsecus insignivit omne templum unctione xprismatis, sanctificavit et consecravit intus duo sanctissima altaria, unum sursum quod splendet ac pollet in honore martiris Xpisti Stephani tenetque primatum totius asili, et alterum deorsum in confessione in honore sanctissimi gloriosissimique sepulchri Domini et sancte Marie matris Domini. Et rite peractis ut mos et ordo exigit, cunctis presentis scenofegie mysteriis et sanctificatis ac deliberatis aris efussione unctioneque xpismatis et intra sancta altaria pignoribus sanctorum sanctisque reliquiis reconditis et proprio sigillo signatis ac super aris impositis coopertisque indutis et, ut ordo katholicorum sanctorumque patrum docet èt mos ac norma exigit, cunctis negotiis eiusdem rei competentibus digne ac laudabiliter et pleniter celebratis et consumatis, idem pontifex iam suprafatus cecinit missam supra memorato altare sanctissimi martyris Xpisti Stephani, et ad eadem missam, post lectum evangelium, fecit isdem presul verbum in ecclesia ad populum. Et per hanc scripturam dotis restauravit et condotavit, et refirmavit ad prelibatam ecclesiam et ad prenotata altaria ab illo nuper consecrata et santificata, cuncta omnia quecumque olim a quibuscumque hominibus vel feminis fuerunt illis oblata vel hucusque votive ac potentialiter collata et tradita illis rebus quibus fruebatur ecclesia illa necnon et illa, que iniuste vel quocumque modo hucusque fuerant sibi oblata. Tunc temporis possidebat prenominata ecclesia tertiam partem ex omni decimo quodcumque ullo modo exiit ab omni parroechia sua de pane et vino et carne, de lana et lino cannaboque ac legumine et ex omnibus causis undecumque debet decimum exire. Et simili modo utebatur tertia parte ex omni decimo de cunctis molendinis, que intra parroechiam illius sunt, et fruebatur omnibus primitiis et oblationibus cunctorum fidelium vivorum ac mortuorum, et uno molendino in casale quod vocatur Alzalis, propter oleum ad illuminanda altaria, et duobus aliis molendinis in casale quod dicitur Picamola, similiter pro illuminandis altariis et multis peciis vinearum ac terrarum separatim multis in locis positis. Hec omnia prememorata et ea que non sunt presenti in pagina nominatim expressa, que tamen sui iuris sunt aut prescriptis altaribus tradita quocumque modo fuerunt, reddidit ac restauravit et condotavit isdem episcopus Bernardus prefate ecclesie et prescriptis altaribus omnino perpetualiter ad habendum sicut in sacris kanonibus continetur. Et insuper adiecit ac dedit prefate ecclesie prenominatisque altaribus, cum assensu et animo suprafati egregii consulis Ermengaudi, pro cimiterio totum in circuitu illius ecclesie quantum intra ·XXX· passos predium continetur, excepto ab illa clima qua castellum consistit. Et subingavit illis ecclesie ac dedit omnes ecclesias que sunt aut erunt in omni diocesi sua, id est ecclesiam sancti Michaelis de Campo et ecclesiam sancti Iohannis et ecclesiam sancti Petro de Cerco et ecclesiam sancti Ermengaudis (tatxat diu Susanne) de Anseresa et cuncta omnia quecumque adquisivit in die dedicationis illius vel a modo et usque in eternum ibi a fidelibus oblata erunt, ibi dedit ac condotavit et propria confirmavit manu; et non solum illos qui in presentis temporibus obtulerunt domino Deo et prefate ecclesie pro remedio animarum suarum sua dona verum insuper generaliter omnes homines quicumque ibi aliquid optulerint quod ad laudem et supplementum sancte ecclesie fieri possit in futuris temporibus, benedivit ac signavit et auctoritate apostolorum Petri et Pauli a cunctis nexibus peccatorum suorum absolvit et Xpisto domino sanctisque suis illos suis precibus commendavit, quatenus ad omnipotenti Deo benedictionem eternam accipere mereantur atque cum sanctis sine fine letentur. Et e contra, illos qui instincto diabolico persuasi aut accensi aliquid de supra memoratis rebus aut in futuro ibi collatis inde tulerint aut auferre quocumque inde modo temptaverint aut consenserunt aut fautores vel portatores extiterunt huius criminis, secundum kanonicas sanctiones maledixit et dampnavit et a cetix xpistianorum disiunxit et a liminibus sancti Dei ecclesie sequestravit et cum Anania et Saphira coniunxit et insuper anathematis gladio eos percussit ac vinculo excomunicationis innodavit, donec ad plenam satisfactionem humiliter et non superbe venirent et perficere illam, sicut habetur et continetur in sacris kannonibus a patribus sanctis statutam et scriptam atque plurimis in conciliis laudatam et officiosissime confirmatam cunctisque posteris in futuro traditam.

Bernardus ac si indignus gracia Dei episcopus +. Ermengaudus Dei gratia comes +. Sig+num Guilelmi Isarni. Sig+num Arnalli Baronis. Sig+num Guilaberti Esclue. Sig+num Petri Guilelmi. Sig+num Arnalli Ermemiri. Sig+num Mironis Ermemiri. Sig+num Raimundi Mironis. Sig+num Guilelmi Companni. Sig+num Poncii Ermemiri. Lator legis ac iuris Ermengaudus hanc scripsit loco scriptoris et hoc (signe amb dibuix) impressit signum vice iudicis in die anno que prefixo.

Original: Pergamí de 585 × 350 mm, conservat a l’Arxiu Diocesà de Solsona, núm. 211. D’aquí ha estat transcrit directament per APF.

Cebrià Baraut i Obiols: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, núm. 1, la Seu d’Urgell 1978, núm. 70, pàgs. 148-150.

Traducció

"L’any de l’era mil cent-disset, de l’Encarnació del nostre Redemptor, mil setanta-nou, l’última setmana d’Advent, abans de la Nativitat del Senyor, el dia cinc, en què es venera la solemnitat de Sant Tomàs apòstol, pels precs i súpliques del venerable, gloriosíssim i il·lustríssim comte d’Urgell i marquès Ermengol, famós en tota la faç de la terra, juntament amb molts famosíssims barons de la seva cúria, i també del capellà Ermengol, del mateix nom, i de Guilabert, fill d’Esclua, ha vingut el senyor Bernat, bisbe de la santa Església d’Urgell, entronitzat de manera catòlica i no simoníaca en l’honor episcopal i ungit i consagrat honoríficament a Roma pel papa, al castell d’Olius, i amb ell ha vingut una gran multitud d’innombrables barons, clergues i laics, i també hi ha estat present una gran multitud de nobles, com el senyor Pere Guillem, Arnau Ermemir, Miró Ermemir, Bernat Gerbert, Ramon Miró i Guillem Company, i també Ramon Sendred, que és el bon clergue d’aquest lloc, i tots els veins i parroquians, els noms dels quals fóra molt llarg de consignar, tots els quals unànimement han demanat i amb inoportuns precs han pressionat el bisbe perquè santifiqués i consagrés el temple en honor de sant Esteve, màrtir, que allí, ells i altres fidels que tenien el Senyor han edificat i construït des dels fonaments per a remei de llurs ànimes. I ell, tot i que li era una forta càrrega, convençut i obligat pels precs i peticions de tan bons homes i recordant també el guariment que temps enrere li havia fet el Déu omnipotent, quan es trobava inactiu a causa d’una greu malaltia i gairebé moribund, per intercessió del màrtir sant Esteve i com per la seva intercessió pogué defugir el càstic de la justa venjança, amb la seva plena voluntat i de la millor manera que ha sabut, ha consagrat i dedicat de manera religiosa a Déu i a sant Esteve, màrtir seu, el temple ja esmentat, que els homes fidels de manera pulcra i amb fortalesa havien aixecat allí en honor del santíssim màrtir de Crist, Esteve. Així el bisbe, després que hagué fet aigua beneita i santificada, segons és costum, ha netejat els murs del temple i tot el seu paviment i per dintre ha senyat el temple amb la unció del sant crisma, ha santificat i consagrat a dintre dos altars, un a dalt, que brilla i resplendeix en honor del màrtir de Crist Esteve, i que té la primacia de tot dret d’asil, i el segon a baix, a la cripta, en honor del santíssim i gloriosíssim sepulcre del Senyor i de santa Maria, mare del Senyor. I fetes totes les coses rectament, segons el costum i l’ordo exigeixen, celebrats els misteris de la consagració i ungides i santificades les ares per l’efusió del sant crisma i posades dintre els sants altars penyores amb les relíquies dels sants i santes, signades amb el seu propi segell, i posades a sobre les ares, cobertes d’estovalles, segons disposa l’ordo o regla dels catòlics i dels sants pares, acomplert, per tant, tot el que mana i disposa lloablement el costum i la norma, el mateix prelat ha cantat missa sobre l’esmentat altar del santíssim màrtir de Crist Esteve i en la mateixa missa, acabat de llegir l’evangeli, el bisbe ha predicat al poble. I per aquesta escriptura de dotació ha restaurat, dotat novament i confirmat a aquesta església i als altars recentment consagrats per ell tot allò que en altre temps hi havia estat donat per qualsevol home o dona i que fins ara de fet tenia i disfrutava l’església i també tots els qui de manera injusta li haguessin estat arrabassats. Aleshores l’església posseïa la tercera part de tot el delme que sortia de tota la parròquia, de pa, de vi, de carn, de llana, de lli, de cànem i de llegum, i de totes les coses de les quals cal pagar delme. I de manera semblant disposava de la tercera part del delme de tots els molins que es troben dintre la seva parròquia i gaudia de les primícies i oblacions de tots els fidels, vius i difunts, i d’un molí al casal anomenat Alçalicames, que servia per l’oli per il·luminar els altars i dos altres molins al casat anomenat Picamola, també per il·luminar els altars i moltes peces de vinyi de terres situades separadament en diferents llocs. Totes les coses fins aquí esmentades o les que no es troben expressament esmentades en aquest document, però que són de dret seu i que de diferents maneres varen ésser donades als esmentats altars, les ha donades, confirmades i dotades novament el bisbe Bernat a aquesta església i els seus altars, a fi que els posseeixi perpètuament d’acord amb el que disposen els sagrats cànons. A més ha afegit i donat a l’esmentada església i als seus altars, amb l’assentiment i voluntat de l’egregi comte Ermengol, tot el que es troba a trenta passes a l’entorn de l’església com a cementiri seu, llevat d’aquell pujolet en el qual hi ha el castell. I ha sotmès a aquesta església i li ha donat totes les altres esglésies que hi ha o que es puguin trobar en el futur dintre la seva parròquia, que són: l’església de Sant Miquel del Camp, l’església de Sant Joan i la de Sant Pere de Cerc, l’església de Santa Maria de Sussiats, l’església de Santa Fe d’Anseresa i tot el que de qualsevol manera hagi adquirit fins al dia de la seva consagració, i tot el que des d’ara i sempre més hi puguin donar els fidels ho ha donat i confirmat amb la seva pròpia mà; i també ha beneït tots aquells que en els temps presents han fet donacions a Déu i a l’esmentada església per a remei de les seves ànimes i d’una manera general a tots els homes que donin alguna cosa pel servei i suplement d’aquesta església en el futur, i no solament els ha beneït, sinó que per l’autoritat dels apòstols Pere i Pau els ha absolt del vincle dels seus pecats i els ha encomanat a Déu i als seus sants, perquè puguin rebre la benedicció eterna del Déu omnipotent i s’alegrin sense fi amb els seus sants. Per contra, ha maleït i condemnat tots aquells qui, portats per un instint diabòlic, prenguin o usurpin alguna de les coses més amunt esmentades o que en el futur puguin ésser donades, i tots els qui haguessin estat causa, fautors, autors, o haguessin consentit en aquests crims els ha aplicat les sancions canòniques previstes, els ha separat de la congregació dels cristians, els ha separat de les portes de la santa Església de Déu, els ha associat a Ananies i Safira, els ha ferit amb l’espasa de l’anatema i lligat amb el vincle de l’excomunió fins que hagin donat plena satisfacció i de manera humil i no superba perseverin en ella, segons es troba escrit en els sagrats cànons, fou establert pels sants pares, es troba disposat en diferents concilis, freqüentment es troba confirmat i transmès a les generacions posteriors.

Bernat, encara que indigne, bisbe per la gràcia de Déu.

Ermengol, comte per la gràcia de Déu.

Signatura de Guillem Isarn. Signatura d’Arnau Baró. Signatura de Guilabert Esclua. Signatura de Pere Guillem. Signatura d’Arnau Ermemir. Signatura de Miró Ermemir. Signatura de Ramon Miró. Signatura de Guillem Company. Signatura de Ponç Ermemir.

Ha escrit això Ermengol, promulgador de lleis i jurista, en comptes de l’escriptor hi ha posat la seva signatura com a jutge el dia i any abans esmentats."

(Transcripció i traducció: APF)

El 21 de desembre de 1079, a instàncies del comte Ermengol d’Urgell i dels habitants d’Olius, que l’havien edificat des dels fonaments, el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem (1076-1092) consagrà la nova església d’Olius.

L’acta, redactada per l’escrivà “Lator legis ac iuris Ermengallus”, dóna una idea concreta de com es desenvolupaven aquests tipus de cerimònies en descriure detalladament els ritus de la seva consagració. En primer lloc hom procedia a la benedicció de l’aigua lustral, amb la qual s’aspergien després els murs i el paviment de la capella; tot seguit, es portava a terme la unció de l’interior de l’església amb els sants olis, després es consagrava l’altar, es beneïa i ungia l’ara amb els sants olis i, seguidament, es dipositaven les relíquies al sepulcre o cavitat de l’altar, segellades amb el propi segell, es col·locava l’ara sobre la base de l’altar i, finalment, es feia la o Ho-vestició de l’altar, la qual anava precedida de la missa i l’homilia al poble.

La nova església fou consagrada sota una doble advocació. D’una banda, fou dedicat un altar —erigit al pla superior de la nau— a sant Esteve, i de l’altra, hi havia un altar —situat sota el primer— dedicat en honor del Sepulcre del Senyor i de la Mare de Déu. Per a la il·luminació d’aquests altars es feu donació a Sant Esteve de tot el molí d’“Alzalicamas” i dos molins del casal de “Picamola”.

En aquesta escriptura figuren les esglésies que formaven part de la parròquia: Sant Just de Joval, Sant Miquel del Camp, Sant Joan, Sant Pere del Cerc, Sant Ermengol, Santa Maria de Sussiats i Santa Fe d’Anseresa.

La consagració del temple constituí un esdeveniment social important. S’organitzà una gran festa popular, a la qual prengueren part els habitants del lloc, nobles, clergues i laics d’altres contrades.

L’any 1092 Ramon “Sendredi” —que probablement era el mateix “Raimundus Sendredi” que surt esmentat en l’acta de consagració de Sant Esteve—, davant els seus marmessors Gilabert “Esclua”, Guillem “Erz” i Bernat Mir, feu el seu testament. Entre altres béns, deixà a l’església de Sant Esteve la meitat dels alous de Sussiats. A Rodlan li donà el mas Estaras, amb la condició que quan ell morís, el mas fos donat a l’esmentada església.

Ermengol V, conegut també per Ermengol de Valladolid o de Mollerussa, comte d’Urgell entre els anys 1092 i 1102, abans de partir a lluitar contra els sarraïns feu testament verbal davant Gerald Ponç, a qui encarregà que fes la seva voluntat si moria a la batalla. Havent mort a mans dels moros l’any 1102, per escriptura del 5 de les nones de març de l’any següent, Gerald Ponç disposà, tal com volia el comte, que aquest fos enterrat a l’església de Santa Maria de Solsona i que, juntament amb el seu cos, li fos lliurat el castell d’Olius amb tots els seus termes, l’església de Sant Esteve i totes les capelles que hi hagués dins el seu territori, amb la condició que el seu fill Ermengol posseís, de per vida, la meitat d’aquest castell i dels seus drets i pogués circular lliurement per l’altra meitat.

Uns anys més tard, el 1128, el comte Ermengol VI, fill d’Ermengol de Mollerussa, confirmà a Santa Maria de Solsona les donacions que havien atorgat el seu avi i els seus pares respectivament i aprovà la donació del castell amb les seves esglésies, els seus delmes i altres drets. Malgrat les disposicions testamentàries del comte a favor de l’església de Solsona, el seu hereu, Ermengol VII, retingué aquest castell fins a l’any 1183.

Un bon nombre de pergamins de l’Arxiu Episcopal de Solsona fan palès que durant el segle XII l’església de Sant Esteve d’Olius fou beneficiària de les donacions que diferents personatges de l’època li atorgaren. Tanmateix, els seus clergues portaren a terme contractes de lloguer i permutes, alhora que protagonitzaren algunes compres. Cal dir també que en aquesta centúria surt freqüentment esmentada com una afrontacio de diverses vendes i donacions.

Per posar algun exemple, esmentarem que el 23 de gener de 1128 el sacerdot Berenguer, el batlle Barrufet i els parroquians i veïns de Sant Esteve, amb el consell del paborde Guillem i del capellà donaren a perpetuïtat a Berenguer de Puig-galin el molí de Ribelles, amb la condició que havia de donar cada any un medallal d’oli i la meitat dels esplets dels horts del molí als clergues d’aquell lloc.

L’any 1139, Arnau de la Torre i la seva muller Ermengarda, juntament amb Pere Gener i la seva muller Ermessenda, donaren a “Iozdane” els drets que tenien a Vila de Bosch. Els donaren tota l’honor, amb la condició que aquests i els seus descendents haurien de pagar sempre més un quart de les seves collites a Sant Esteve.

A la butlla que el papa Eugeni III dirigí al prepòsit solsoní Guillem, l’any 1150, surt esmentada com a possessió de Santa Maria de Solsona.

A l’acta de consagració de Santa Maria de Solsona, del novembre de 1163, són citades totes les esglésies que fins aleshores posseïa aquesta, entre les quals figura la d’Olius.

Surt esmentada novament a les butlles que els papes Alexandre III i Climent III dirigiren al prepòsit de Solsona, Bernat, els anys 1180 i 1188 respectivament.

L’any 1208, Pere del Vilar, la seva muller Ermessenda, llur filla “Ferraria” i Bernat del Vilar i la seva muller vengueren i concediren al capellà d’Olius la dominicatura de l’alou que tenien a Olius, al lloc anomenat “Planes”, pel preu de vint sous de bona moneda.

L’any 1214, Burgesa de Cerc i el seu marit Pere, després de reconèixer la injúria que havien fet a l’església de Sant Esteve a causa de l’alou que tenien al puig d’Olius, els hi tornaren. Els clergues d’allí feia anys que el reclamaven, d’ençà que Giberta els ho havia donat.

Aquest mateix any sorgiren alguns enfrontaments entre Bernat de Riard, capellà d’Olius, i Arnau “Ferrario” del Cerc per l’alou d’Argiles. L’any següent, Pere d’Olius i la seva muller Ermessenda donaren al capellà d’Olius l’alou que hi posseïen i que termenejava amb el de Solanelles i amb l’honor de Sant Esteve.

En temps del paborde Guerau (1218-1224), el molí dels Cups havia estat donat pels comtes d’Urgell a Sant Esteve d’Olius i al monestir de Solsona. Aquest, com a senyor alodial del castell i del seu terme, prescindint del capellà d’Olius, construí un nou casal, que encara es conserva en part. El capellà Bernat de Riard no estigué d’acord que el monestir s’apoderés del salt i casal de “Cuiquespes”, tot i que l’església de Solsona li cedí un dels molins del nou casal —el testament dels comtes d’Urgell llegava un molí de Cuiquespes a l’església de Sant Esteve—Finalment, el 8 de gener de l’any 1224 acordaren amistosament que l’església de Solsona havia de donar al capellà d’Olius el molí de Rivalter, del casal esmentat, a canvi de dos-cents sous per a les cessions fetes a la nova construcció.

L’any 1271 sorgiren qüestions entre el cavaller A. de Joval i el rector de Sant Esteve, Berenguer de Vilaró, el qual negava el dret de patronat que A. de Joval requeria per a l’església de Sant Just. feu de jutge R. Dez-Call, el qual sentencià que el cavaller presentés el prevere que volgués per a capellà de Sant Just al rector d’Olius, el qual havia de rebre’l i confirmar-lo; si aquest considerava que el prevere presentat no era l’adient, A. de Joval podia presentar-ne un de nou. Si aquest tampoc no era del gust del rector, el cavaller de Joval podia presentarlo al paborde de Solsona. Tanmateix, aquell pretenia que els masos de Bolons i d’en Romeu fossin reconeguts de la parròquia de Sant Just, ja que els habitants d’aquell lloc eren parroquians d’aquesta capella. Dez-Call acordà que el rector d’Olius tingués cura d’aquests masos, per tal com eren de la seva parròquia, a la qual atorgà la meitat de les treitures i els testaments, i donà l’altra meitat als clergues de Sant Just; disposà també que el dia de Sant Esteve i el dilluns de Nadal oïssin missa a Sant Esteve; que el baptisme i l’enterrament podien celebrar-los a Sant Just i que les confessions i comunions havien d’ésser impartides a Sant Esteve —si el rector d’Olius els donava llicència, podien ésser impartides al seu temple—. Els masos de la parròquia d’Olius, però, situats prop de Sant Just, juntament amb els Ots i Golferic, podien escollir entre ambdues.

Un document del final del segle XIII del Cartulari II, foli 99, de Santa Maria de Solsona propociona una relació d’esglésies pertanyents a aquesta canònica, ordenades per bisbats. Entre aquestes esglésies hi ha la d’Olius.

Des del segle XIV fou regida per un vicari perpetu dependent de l’església de Solsona.

Sant Esteve fou testimoni directe de la conflictiva elecció de Bernat de Riard com a prepòsit de Santa Maria de Solsona, l’any 1318. S’hi congregaren els canonges que no estaven d’acord amb els nobles Guillem i Ramon de Cardona, els quals impulsaven la candidatura de Berenguer de Cardona. Arran dels forts enfrontaments sorgits entre ambdues parts, l’afer passà a mans de la cort pontifícia d’Avinyó que, després d’uns anys, sentencià a favor dels canonges reunits a Olius. (CRP)

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular de la mateixa amplada que la nau.

J.A. Adell

Secció longitudinal de l’església. A l’indret de la capçalera hom pot veure la cripta i el seu encaix amb el conjunt de l’església.

J.A. Adell

És una ésglesia d’una sola nau, coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular cobert amb el mateix tipus de volta i del mateix ample que la nau.

A l’interior es distingeixen dues zones ben definides, tant per la tipologia de les pilastres, que suporten els arcs formers dels quals arrenca la volta, i les quals conformen diferents espais, com per les escales que condueixen al presbiteri, i que originen un espai superior, i les que davallen a la cripta.

La zona presbiteral, a la qual s’accedeix actualment per unes escalinates laterals, és l’espai comprès entre l’absis i el primer arc toral. Aquest i l’arc pre-absidal són de mig punt i descansen damunt semicolumnes embegudes als murs.

Les bases d’aquestes columnes són formades per un tor que descansa damunt una escòcia, la qual recolza en un semitor. Tot el conjunt és sostingut per un prisma de base rectangular. A la zona bisectriu de les arestes del prisma, adossats directament al semitor, hi ha dos cossos arrodonits. Damunt aquesta base hi ha el fust de secció cilíndrica embegut al mur, coronat per un capitell format per un collarí, un fris amb decoració molt malmesa i un àbac bisellat.

L’àbac del capitell del mur de migjorn del primer arc toral conserva la decoració en forma d’escacat i una faixa d’estries.

Una vista de l’interior de l’església.

L. Prat

A la nau hi ha dos arcs torals que descansen sobre pilastres prismàtiques de base rectangular, també embegudes al mur. Les dues pilastres de l’arc toral més proper al frontis tenen incrustades, a la part inferior, dues bases clàssiques corresponents a alguna reforma posterior. La unió entre l’arc toral i la pilastra és una imposta bisellada.

Els murs han estat buidats per arcs formers, a raó de dos arcs entre cada arc toral, dels quals els més propers al canvi de nivell del paviment foren refosos en una reforma que afectà l’accés a la cripta.

Al mur de tramuntana, dins la zona presbiteral, hi ha una petita porta que dóna accés al campanar. Enfront seu hi ha la porta moderna, la qual dóna accés a la sagristia.

Al’exterior, l’absis presenta un sòcol, el qual a l’interior correspon a la cripta, format per dues parts: la inferior, molt manipulada, té uns 2,70 m d’alt; és de carreus irregulars, posats a peu d’obra, intentant filada; la part inferior ha estat reforçada per un cinturó de formigó armat. Damunt seu l’altra part ha estat resolta amb carreus que segueixen filada i una bona part han estat treballats amb escoda.

D’aquest sòcol arrenquen cinc lesenes que integren la decoració de l’absis, amb arcuacions llombardes, dividides en sèries de tres entre lesenes. Sobre seu, l’absis és resseguit per una cornisa trapezoidal amb bisell, que continua per ambdós murs de la nau, amb contraforts que es corresponen amb els arcs torals de l’interior. A l’angle sud-occidental hi ha un gran contrafort inclinat posterior, el qual, reforça la nau i el frontis. Tota la nau, igual que l’absis, ha estat sobrealçada. Sota la nova coberta de teules, a dos vessants a la nau i cònica a l’absis, es conserva la coberta primitiva de lloses.

La porta d’accés actual s’obre a migjorn, i és d’arc de mig punt amb grans dovelles molt ben treballades, obrada en època posterior al romànic. La porta primitiva, tapiada, és al frontis; també és d’arc adovellat de mig punt, el qual va extradossat, tant a l’exterior com a l’interior, per un altre arc de pedres rectangulars.

Quant a les finestres, l’absis en presenta sis, tres de petites a la part central del sòcol, d’arc adovellat de mig punt, i de dues esqueixades excèntriques, que il·luminen la cripta, i tres a un nivell superior, una de central i dues de laterals, també d’arc adovellat de mig punt i de doble esqueixada.

La finestra central, a l’interior, presenta dos arcs de mig punt en degradació. L’enrasat amb el mur és adovellat i recolza sobre dues columnetes de base i fust posteriors i de capitells formats per un astràgal en dos collarets; el fris és decorat a la part frontal amb dues cares ovoides, treballades amb traços facials molt simples, i a la part lateral per un animal semblant a una serp amb la boca oberta i amb cua bífida. El capitell de migjorn té motivacions vegetals i una renglera de tiges amb flor al capdamunt. L’àbac té dues cintes recollides al centre per un cos semblant a un dau.

Al frontis i al mur de migjorn hi ha una finestra de doble esqueixada i d’arc de mig punt adovellat. (CRP)

El campanar, afegit al cantó de tramuntana, és una torre de planta quadrada, massissa fins sota el ràfec, on s’obren quatre finestres en arc de mig punt. Sota seu i sobre una senzilla motllura bisellada hi ha obertes unes espitlleres.

El seu parament és de carreus polits, perfectament tallats i escairats, els quals palesen les formes pròpies del segle XII, tot i que, molt probablement, encara és posterior. (JAA)

Cripta

Planta, a escala 1:200, de la cripta. Hom hi pot apreciar les modificacions substancials que sofrí el seu accés original.

J.A. Adell

La cripta, dedicada a santa Maria, segueix la planta de l’absis i consta de tres naus, cobertes de creueria i separades per columnes. Actualment s’hi accedeix per una escala central. A tots dos costats encara hi ha cinc graons de l’accés primitiu. L’any 1969 hom dugué a terme la tasca d’escatació i posterior restauració de la cripta.

Les voltes de creueria muntades sobre arcs de mig punt descansen lateralment sobre columnes embegudes al mur. Les de les parets de la nau, dues a cada banda, són de base quadrangular i de fust d’angles bisellats coronats per un capitell, format per un cos troncopiramidal invertit amb la part inferior de les arestes bisellada. Totes neixen d’un banc que ressegueix els murs. Les dues columnes semicirculars embegudes dins uns petits murs que arrenquen de l’absis, a banda i banda de la finestra central, tenen el fust compost de cinc mòduls, alguns dels quals segueixen filada amb el mur, coronats per un capitell molt rudimentari amb les dues arestes visibles bisellades a la part inferior.

Una perspectiva de l’interior de la cripta i vista en diagonal.

G. Llop

Vista frontal de la cripta.

G. Llop

Els paraments són de carreus simplement escairats a cops de maceta, els quals segueixen filades uniformes, embegudes en morter de calç del mateix tipus que els paraments de l’església superior.

Les columnes són de tipologia diferent, i, per tant, les analitzarem individualment:

La primera i la segona s’assenten sobre un prisma de base rectangular; sobre seu s’aixeca el fust quadrat d’arestes bisellades, coronat per un capitell format per un cos troncopiramidal invertit, molt tosc i sense cap tipus de decoració.

La tercera columna, més voluminosa, descansa en una base formada per un plint, un tor, una escòcia i un altre tor; sobre seu, un fust cilíndric. Presenta un capitell format per un cos troncopiramidal invertit que comprèn la part superior del fust. Les dues parts les diferencia un collarí. Tres angles de l’àbac porten una bola penjant —hi manca la bola de l’angle nord-oriental.

La quarta columna té una base formada per un plint lleugerament rectangular, un tor, una escocia i un altre tor, on recolza un fust cilíndric, format per dues peces desiguals. El seu capitell és també format per un tronc piramidal invertit d’angles bisellats.

La cinquena columna té una base formada per tres plints en degradació, damunt els quals descansa un fust de prisma de base quadrangular d’arestes bisellades, coronat per un capitell troncopiramidal invertit d’angles de pla i bisell.

Detall de l’interior de la cripta, amb el coronament d’una columna i l’arrencada d’una de les voltes.

G. Llop

Una perspectiva de l’interior de la cripta, amb el lateral del costat de migjorn.

G. Llop

Finalment, la sisena columna té una base formada per un plint amb grapes, un tor, una escòcia i un altre tor; sobre seu recolza un fust cilíndric, format per dues peces desiguals. El seu capitell també és compost d’una peça troncopiramidal invertida de bisellament arrodonit als angles.

El seu accés, actualment frontal, ha estat modificat. Antigament, hi havia una entrada amb dues escales laterals amb llinda cobertes amb volta de canó, de les quals encara es conserven cinc graons a cada banda, tal com ja hem apuntat.

La cripta és il·luminada per tres finestres d’arc de mig punt adovellat de dues esqueixades excèntriques; la interior és d’esqueixada més profunda que l’exterior, i té l’ampit interior lleugerament inclinat. (CRP)

L’església de Sant Esteve d’Olius representa un tipus peculiar dins el conjunt de l’arquitectura catalana del segle XI, per les seves proporcions, realment grandioses en un edifici d’una nau, per tal com l’absis és de la mateixa amplada i alçada que la nau, amb la qual cosa s’estableix un continuum pràcticament total, i per la presència de la cripta, que divideix en dos l’espai interior, molt homogeni, de l’església.

La cripta d’Olius es pot relacionar amb altres criptes del segle XI català, com les de Sant Pere de Vic, Sant Vicenç de Roda de Ribagorça i, molt especialment, amb la de Sant Vicenç de Cardona, amb la peculiaritat que aquestes criptes es troben en esglésies que disposen de comunitats de clergues (catedralícies o bé canonicals), i, també, amb una espacialitat molt més complexa que la de l’església d’Olius.

No és pas estrany trobar criptes en esglésies d’una nau, com a Sant Pere de Madrona, a la mateixa comarca del Solsonès, la qual, excepcionalment, també s’allarga dins la nau. Però normalment es tracta de criptes petites, reduïdes a l’àmbit de l’absis i sense l’estructura de diverses naus.

Aquestes criptes, de reconeguts paral·lels a Itàlia, apareixen en esglésies de planta basilical, o d’una nau amb transsepte, on la cripta i el conseqüent paviment constitueixen un sistema d’emfasització de l’absis central.

Per això la presència de la cripta confereix una espacialitat molt singular a l’església d’Olius, en definir dos àmbits plenament diferenciats, dins l’espai uniforme de la nau única.

Aquesta singularitat tipològica de l’església d’Olius, així com la seguretat que es manifesta en la seva concepció i execució, la situen com un dels monuments cabdals en la plenitud de les formes de l’arquitectura llombarda, en el darrer quart del segle XI, quan les innovacions dels grans monuments de la primera meitat del segle havien estat ja plenament assimilades pels constructors del país. (JAA)

Un aspecte de les baranes de ferro forjat que separen el presbiteri de la nau.

L. Prat

Al presbiteri de l’església d’Olius, i fent de separació entre aquesta peça i la nau, hi ha unes baranes de ferro forjat d’unes mides considerables.

Els trams laterals de la barana que protegeixen les escales que pugen al presbiteri, a l’obertura que originen les que descendeixen a la cripta, arrenquen del primer graó i enllacen amb el tram superior que les uneix.

Els trams dels costat de migjorn i de tramuntana consisteixen en dos paral·lelograms de 2,72 × 0,74 m, emmarcats per dues gruixudes barres quadrangulars de ferro, coronades per un lliri amb els pistils acabats en unes volutes simples, i dividits en tres parts per dues barres de ferro paral·leles, més primes, en posició horitzontal. Aquestes barres, juntament amb les dues que tanquen la barana, delimiten tres intersticis on es desenvolupen, dins cada registre, i emmarcades per dues grans volutes a banda i banda, cinc figures. Cada figura és integrada per quatre volutes dobles oposades que surten d’eixos paral·lels, enmig dels quals hi ha una barra de ferro acabada a ambdós costats amb dues petites volutes senzilles. Els eixos i la barra han estat units per una anella central romboïdal. Les figures del registre superior solament tenen les volutes inferiors amb el seu eix corresponent i la barra central amb les dobles volutes senzilles. Tota la composició central d’aquests dos trams guarda simetria i equilibri de moviment.

Aquesta composició central que hem descrit no arriba als suports dels extrems, i és per això que deixen un buit triangular que presenta un dibuix diferent a cadascun dels extrems.

El tram central que uneix els dos esmentats és format per un rectangle de 2,50 × 0,75 m i segueix el mateix tipus de disseny que els laterals als dos trams inferiors.

L’interstici superior és format per cinc jocs i mig de figures en forma de “S”, compostes per dues volutes dobles oposades; les superiors són de dibuix simple, i s’uneixen capiculades amb les altres. (CRP)

Bibliografia

  • Joan Serra i Vilaró: Notes històriques d’Olius. Tipografia L’Avenç, Barcelona 1908.
  • Antoni Bach i Riu: Un poble del Solsonès. Olius, Gràfiques Molins, Berga 1964, pàgs. 31-35 i 73-76.
  • Cebrià Baraut i Obiols: Les actes de Consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia”, 1, Lleida 1978, pàgs. 11-182. (CRP)