Molí dels Cups (Olius)

Situació

L’aprofitament i el desenvolupament de l’energia hidràulica durant l’edat mitjana convertiren Olius en un focus d’activitat econòmica important del Solsonès.

El municipi d’Olius, situat a la conca alta del Cardener, acollí des del segle XI un bon nombre de casals moliners a les vores d’aquest riu, aprofitant el seu abundant cabal. Aquests casals podien aixoplugar diverses moles, que sovint eren propietat de moltes persones.

Un dels molins més importants d’aquesta àrea geogràfica era el dels Cups, situat al sud-est del serrat de la Torreta, a mà dreta del riu Cardener, el qual neix a les fonts del Cardener, prop de la Coma, i desguassa al riu Llobregat.

Mapa: 292M781. Situació: 31TCG813521.

Seguint la carretera de Solsona a Berga, recorreguts 4,300 km hi ha un trencall, a mà esquerra, per on cal continuar. Uns 500 m endins, hi ha un altre trencall, a mà dreta, on comença un camí particular que amb uns 400 m deixa davant el molí, de propietat privada.

Història

Un document del Cartulari I de l’Arxiu Episcopal de Solsona, datat el 4 de les nones de desembre de l’any 1080, deixa constància de la donació que Ramon Joval feu a Santa Maria de Solsona i a la seva canònica d’un alou que posseïa al terme d’Olius. Formava part d’aquest alou, entre altres béns, el “kastro Cuiquespes”.

Uns anys més tard, el 1110, el comte Ermengol d’Urgell donà a Gilabert Dalmau i a la seva muller un molí del terme d’Olius, al lloc anomenat “Cuisquespes”, que afrontava amb la resclosa de Rocafort.

Barrufet, la seva muller i llur fill i l’esposa d’aquest feren donació, el 12 de les calendes de juny de l’any 1137, a Arnau de Font i a la seva muller d’un llinar que era situat sota “ipso aqual de Cuichepes”.

En temps del paborde Guerau (1218-1224), els comtes d’Urgell el cediren a Santa Maria de Solsona i a Sant Esteve d’Olius. Aquella, com a senyora alodial del castell i del terme, decidí aixecar-hi, sense consultar el capellà d’Olius, propietari d’un dels molins del casal, un nou casal moliner del qual encara es conserva una bona part. L’enfrontament entre ambdues parts no es feu esperar; Bernat de Riard, capellà d’Olius, no estigué d’acord amb la resolució del monestir, que havia pres possessió del casal i del salt d’aigua. Finalment, el 8 de gener de 1224, hom arribà a un acord amistós, pel qual Santa Maria de Solsona donà al capellà Bernat el molí de Rivaler, que era un dels molins del casal de “Cuiquespes”, mentre aquest donà al paborde solsoní dos-cents sous per a les messions fetes en la nova construcció, i la sisena part, com diu Serra i Vilaró, “en totes les necessaries faedores al carcavà, cequia y resclosa”.

L’any 1265, el paborde de Solsona llogà els altres molins d’aquest casal pel preu de cent sesters de forment pulcre, que el moliner havia de pagar de la manera següent: durant els vuit primers mesos havia de donar vuit sesters i una aimina cada mes i els quatre mesos restants, vuit sesters cada mes. El moliner tenia dret a treure dels boscs del monestir tota la fusta i les branques que hi calien per al servei del molí, la peixera i la resclosa.

Al final del segle XIII, el vescomte de Cardona concedí guiatge o carta de seguretat per a les persones que freqüentaven aquests molins. En aquesta carta ja es parla dels “[…] molins de Cuiquespes, apelats los cups”. L’any 1296 el vescomte concedí una altra carta de seguretat que confirmava l’anterior.

En la relació d’òbits i memòries de l’Antic Martirologi que hi ha a l’Arxiu del capítol consta: “V idus lunii. Anno Dni MCCLIV. Geraldus Calvoni istius Ecclesiae praepositus universeae viam carnis egressus est. Qui Clibanum Celsonae emit et molendina de Cuyquipes aedificavit”.

Molí

Un molí necessita una bona estructura de construcció i un indret apropiat on sigui fàcil edificar una reclosa i uns canals. Per tal de superar la irregularitat de cabal dels rius i obtenir un volum d’aigua permanent, els constructors es veien obligats a cercar solucions, com fer una resclosa que retingués i desviés el curs de l’aigua, un rec que la conduís i una bassa, o peixera, on s’emmagatzemés.

L’antic casal de Cuiquespes gaudia d’aquestes condicions; per això fou aprofitat aquell indret per a construir-hi un nou casal, el qual, malgrat les transformacions i les adaptacions que ha sofert, és un bon exemple de molí fariner del segle XIII, amb organització hidràulica avançada.

L’edifici consta d’una planta rectangular d’uns 16,20 × 9,70 m. Els murs tenen un gruix d’1,70 m, aproximadament. La gran nau coberta amb volta apuntada és partida, a ponent, per un envà posterior amb una gran porta de llinda rectangular, de fusta, datada el 1787, la qual correspon segurament a alguna reforma.

Vers llevant, la nau té un arc apuntat adovellat, excèntric, que s’inclina uns 70 cm en direcció a tramuntana.

El seu paviment és de pedra, i hom hi observa algun fragment de mola de molí.

El parament és de grans carreus rectangulars que segueixen filada, ben treballats amb escoda.

Al frontispici s’obre una porta amb esplandit d’arc de mig punt adovellat a l’exterior i arc rebaixat a l’interior. A ambdós costats té una finestra, molt estilitzada, d’arc de mig punt treballat a la cara inferior d’un carreu.

Prop de la porta, recolzada al mur, hi ha una mola de molí de pedra favenca, d’un diàmetre d’1,31 m; el diàmetre del forat central és de 0,20 m. El seu gruix és irregular; en alguns punts fa 0,17 cm. És molt gastada per l’ús.

En temps de Serra i Vilaró, darrere la sala de les tremuges, capaç d’albergar set molins, hi havia un rengle de set cups que anaven a parar als carcaus, situats damunt l’esmentada sala i coberts amb voltes fetes amb carreus; darrere seu hi havia un canal de pedra que buidava l’aigua del rodet.

L’historiador aventura una hipòtesi sobre el funcionament d’aquest molí. Segons ell, fins a l’època de la construcció del nou molí, el primer quart del segle, la tècnica emprada era molt simple; rebien l’aigua de la peixera mitjançant una canal inclinada que construïen amb tres pots, fins a arribar al rodet. Aquest sistema feia perdre molta força. La invenció d’un dipòsit vertical que es comunicava directament amb el carcau implicà el perfeccionament dels motors hidràulics. Aquests dipòsits tenien forma de tina o de cup de vi, d’aquí el nom de molí dels Cups. Aquesta deducció toponímica feta per Serra i Vilaró té el suport de les seves pròpies afirmacions que, fins al final del segle XIII, el molí havia rebut el nom de “Cuiquespes” o “Cuiquipes" i que, a partir del segle XIV, als documents ja figura preferentment el nom de Cups.

Bibliografia

• Joan Serra i Vilaró: Notes històriques d’Olius, Tipografia L’Avenç, Barcelona 1908.
• Antoni Bach i Riu: Un poble del Solsonès. Olius, Gràfiques Molins, Berga 1964, pàgs. 20 i ss.
• Jordi Bolòs i Masclans i José Ignacio Padilla Lapuente: Un molí d’origen medieval. El Molinet de Navel, “Quaderns d’estudis medievals”, 1, maig de 1980, pàgs. 49-55.