Aspecte que ofereix l’exterior de l’església des del costat de tramuntana.
Situació
Tocant al municipi de Clariana, no gaire lluny de l’actual urbanització del “Pi de Sant Just”, hi ha l’antiga parròquia de Sant Just de Joval.
Mapa: 330M781. Situació: 31TCG811483.
Al punt quilomètric 47 de la carretera de Solsona a Manresa, a l’indret de l’esmentada urbanització, cal trencar per algun dels carrers per anar a parar davant l’actual temple parroquial. Continuant fins un xic més enllà, hi ha l’antic temple parroquial, junt al cementiri. Les claus són a la rectoria de l’església nova de Sant Just. (JCT)
Història
A l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, hom ja troba dins la relació de parròquies la de Joval, que també podria ésser la de Sant Martí, no gaire distant. Un xic més ençà apareix també en la relació dels temples existents dins els límits parroquials de Sant Esteve d’Olius, a la seva consagració, celebrada el 21 de desembre del 1079. També consta a l’acta de consagració de Santa Maria de Solsona de l’any 1163, amb uns drets de domini que hi queden confirmats a les butlles pontifícies: d’Eugeni III, l’any 1150; d’Alexandre III, el 1180; i de Climent III, el 1188. L’any 1196, un tal Arnau de Sant Just es fa donat a la canònica solsonina i hi aporta, entre altres béns, els delmes de Sant Just. L’any VI, el clergue Guille la cita en un acte de donació.
Civilment, l’any 1314 el terme pertanyia al vescomtat de Cardona; el domini és confirmat a l’erecció del comtat cardoní. Al segle XVIII encara era integrat als dominis, llavors ducals, de la mateixa nissaga i territorialment incorporat al batlliu de Solsona.
S’hi celebra culte per la festivitat de Sant Salvador, advocació sobreposada durant el segle XVIII. Era sufragània de la parròquia d’Olius. Fins a l’any 1962 havia estat el temple parroquial d’aquest indret, any en què fou construït, no gaire lluny, el temple actual, de més capacitat. (JCT)
Església
Un detall del mur frontal de ponent, amb la finestra geminada.
L. Prat
Arquitectònicament, mostra una gran puresa de línies, llevat dels afegitons d’utilitat que s’hi feren. L’obra és feta tota ella amb pedra treballada a cops de maceta i formant filades bastant regulars. La planta de l’edifici és d’una nau rectangular, la qual, en un principi havia estat capçada per un absis, desaparegut i encara indicat a l’exterior de l’edifici. La coberta, sobrealçada, a dos vessants, és reforçada per un arc toral. Al mur del fons del presbiteri s’insinua el que degué ésser l’arc preabsidal.
El cos de l’edifici fou ampliat amb una sagristia al mur de tramuntana, al costat del presbiteri, i, molt posteriorment, amb un cor de fusta.
L’interior rebia la llum per cinc finestres, quatre de les quals són amb arc de mig punt i de doble esqueixada. Les dues del mur de tramuntana són tapiades, com també la de migdia, a l’indret del cor. La del frontis, la cinquena, mostra una austera presència decorativa que afavoreix tot el mur; és d’estructura geminada, amb una columna cilíndrica que aguanta, des del collarí rectangular, el capitell que sosté els arcs adovellats, assentats lateralment en uns muntants de repeu. En aquest mateix mur puja tot el cos del campanar, de cadireta, amb dues obertures i al qual s’accedeix per l’escala exterior situada al costat de tramuntana —una obra posterior.
Cal tenir en compte les peces mòbils, com són el sarcòfag i un capitell de la mateixa època. A més, a l’indret septentrional de l’edifici s’observen algunes tombes antropomòrfiques.
L’aparell ha estat fet amb carreuons ben tallats, disposats molt ordenadament, amb les característiques habituals de l’arquitectura del final del segle XI i del començament del segle XII. (JCT)
Capitell
Capitell procedent possiblement de l’església, actualment abandonat a l’exterior.
L. Prat
Vora l’església, i al costat d’un sarcòfag, apareix aïllat i descontextualitzat un capitell de pedra, l’estat de conservació del qual és regular, sobretot a causa del deteriorament general.
No obstant això, se’n distingeix perfectament la decoració, la qual el fa difícilment relacionable amb els capitells romànics: consisteix en una sèrie d’acanalats verticals i paral·lels, que recorden, sens dubte, el treball d’un fust de columna jònica. A més, el motiu també és visible en piques baptismals, no tant pel que fa als buidats en forma de petxina, sinó més aviat el seu treball a les cares externes(*). El problema de la peça, rau en el fet que es relaciona amb d’altres molt sovint desprovistes de punts de referència cronològics, tenint en compte el seu caràcter popular, de manera que es fa dubtós el qualificatiu de romànic. (JCSo)