Sant Esteve de Ramells (Pinell de Solsonès)

Situació

En un altiplà de la part de migjorn del terme municipal de Pinell hi ha la partida de Ramells, que devia haver estat un indret amb una certa importància fins al segle XVII, com denota la construcció propera al temple de Sant Esteve. El lloc limita, a banda i banda, amb la rasa de Sant Climenç i el torrent de Lloberola, que neix als plans de la Torregassa.

Mapa: 329M781. Situació: 31TCG707454.

Per la carretera inacabada de Solsona a Sanaüja, cal trencar a mà esquerra a l’altura del punt quilomètric 9,500, per un doble camí indicat cap a Sant Iscle; cal agafar el camí més planer i no pas el que puja cap al turó. Continuant per aquesta pista, trencarem a mà esquerra al punt quilomètric 2,800. Poc més d’1 km enllà, haurem arribat al punt que ens interessa. Abans, però, haurem passat a frec de les masies del Puit de Ramells i de Gispets. (JCT)

Història

No hem pogut trobar cap dada històrica d’aquest edifici, el qual devia anar destinat al servei de les masies properes i devia ésser simplement una ermita.

Església

L’església és una construcció d’una nau, de planta rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular, obert amb un simple plec, i coberta amb una volta de canó, actualment esfondrada.

La porta d’accés, refeta posteriorment, es troba al frontis de ponent.

A l’interior hi ha una imposta seguida, des del frontis fins a l’obertura de l’arc preabsidal, a ambdós costats de la nau, la qual indica l’arrencada de la volta. Gairebé a la capçalera, a banda i banda de l’absis, hi foren construïdes unes capelles en forma de fornícules.

La il·luminació interior era obtinguda mitjançant la finestreta en forma d’espitllera de l’absis i la d’una altra obertura de doble esqueixada i arc de mig punt al mur de migjorn, on també hi ha dos contraforts exteriors de reforçament.

La part de l’absis s’assenta damunt la roca natural i els seus murs han estat construïts amb uns carreuons perfectament tallats i escodejats, disposats molt regularment, segons la manera de fer característica del final del segle XII, o, fins i tot, més tardanament. (JCT)

Forja

Batents de la porta d’entrada a l’església, ornamentats amb una ferramenta, la qual segueix els models usuals de l’època. Des de l’any 1918 es conserva al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona amb el núm. de catàleg 650.

G. Llop

Procedeixen d’aquesta església dos batents de porta, damunt els quals ha estat clavada una interessant ferramenta, els quals es conserven, des de l’any 1918, al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, on són catalogats actualment amb el núm. 650, bé que al catàleg de l’any 1964 ho eren amb el 399.

Cadascun dels batents fa 213 × 57 cm i la ferramenta que exhibeix s’adscriu perfectament als models usuals en aquest tipus de treballs de l’època, en relació amb els quals no presenta pas variants de consideració.

A cada batent hi ha tres jocs de volutes, determinades per sengles feixos de nervis, els quals, disposats en sentit horitzontal, formen una faixa amb tres solcs. A un dels costats la faixa es desdobla i va desviant els seus nervis, els quals descriuen dos grossos caulicles que es cargolen vers cantons oposats. El caulicle és format amb un petit nervi solcat i el seu extrem inferior és aixafat i té una forma similar a la d’un cap de serpent.

Al cantó oposat, de darrere la faixa surten també dos caulicles idèntics als anteriors i, com ells, cargolats vers costats diferents. Cadascun d’aquests jocs de quatre caulicles i una faixa és separat del joc que hi ha situat damunt seu per una altra faixa igual a la que origina els caulicles, bé que aquesta només fa derivar a un dels seus extrems, el més proper a l’obertura del pas de la porta, dos petits rínxols, a la manera de volutes atrofiades. Tot el conjunt ha estat emmarcat, a dalt i a baix, per un petit feix de tres nervis solcats.

Tota aquesta ferramenta ha estat fixada a la fusta amb uns claus, els quals apareixen disposats sense respectar ni cap ritme ni cap simetria.

Vers mitja altura de la porta hom podrà veure un forat a cada batent. Cal pensar que hom els hi feu per a poder-hi passar la cadena amb què era lligada la porta per a tancar-la.

Aquest conjunt, força ben conservat, presenta un aspecte bastant ric, a desgrat de la simplicitat de la seva ornamenta i dels mateixos elements amb què aquesta ferramenta fou obrada. Es tracta, en definitiva, d’un treball simple, eixit, amb tota seguretat, d’algun forjador del país, el qual coneixia molt bé l’ofici, destinat, en aquest cas, com en molts d’altres, a la doble finalitat de reforçar l’estructura de fusta de la porta i de dotar-la d’un element ornamental, que en aquest cas resulta força vistós.

Tant per l’estructura del treball com per la tècnica amb què fou realitzat, cal adscriure aquest conjunt de Sant Climenç dintre les produccions fetes al país al llarg de la segona meitat del segle XII. (JVV)