Castell d’Ardèvol (Pinós de Solsonès)

Situació

La torre del castell d’Ardèvol és situada al cim d’una petita penya, al centre de l’actual poble d’aquest nom, al costat de l’església parroquial de Santa Maria. Aquest castell —bastit en un lloc elevat devia servir per a vigilar, vers l’any 1000, juntament amb els de Pinós, Vallferosa, Llanera, Peracamps, etc., el sector oriental de la frontera que el comtat d’Urgell tenia amb les terres dominades pels musulmans.

Mapa: 330M781. Situació: 31TCG772347.

Venint de Torà, poc després del punt quilomètric 1 de la carretera que va d’aquesta població a Solsona, immediatament abans de passar el pont de la rasa de Llaner, surt, a mà dreta, una pista de terra, indicada, que porta al poble d’Ardèvol. A Ardèvol també s’hi pot anar des de Su o bé des de Pinós de Solsonès. (JBM-JCT)

Història

L’any 975, en un document comtal de donació, és esmentada la serra d’Ardèvol, que sembla que devia ésser l’extrem meridional del comtat d’Urgell, zona límit amb l’anomenada “marca de Berga”.

Pocs anys més tard, l’any 986, en un altre document, a l’hora de situar el castell de Figuerola, hom diu que és dins el terme d’Ardèvol; tot i que no sigui esmentat d’una manera palesa, és gairebé segur que en aquest moment a Ardèvol ja hi havia un castell.

Malgrat això, fins l’any 1027 no trobem una església de Sant Just situada al terme del castell d’Ardèvol. Després d’aquesta data, aquest castell és esmentat com a afrontació o bé com a punt de referència per situar béns immobles, en diversos documents.

Amb tot, el primer document que fa esment d’un senyor d’Ardèvol és del segle XIII; l’any 1222 hi ha un Guerau d’Ardèvol i el 1273 un Ponç d’Ardèvol.

El segle XIV —almenys d’ençà de l’any 1314—, aquest castell pertanyia al vescomtat de Cardona; des de l’any 1375 fou del comtat cardoní.

Vers l’any 1932, la part exterior de la construcció s’ensorrà. Els anys 1970 hi foren fetes obres per tal de consolidar allò que en restava. (JBM)

Castell

Planta, a escala 1:200, de la primitiva torre. Hom hi ha marcat també el perímetre del segon edifici.

J. Segués

Inicialment, a Ardèvol es construí una torre de planta rectangular; aquest edifici és el que hom pot veure actualment. Uns segles més tard, tot aprofitant com a esquelet aquesta torre paral·lelepipèdica, fou bastida una torre de planta circular; aquesta segona construcció és la que s’ensulsià els anys 1930.

La torre de planta rectangular té el costat llarg de 8 m i el costat curt de 4,70 m. El gruix de les seves parets és d’uns 150 cm. Té una alçària total d’uns 15 m, als quals potser caldria afegir els 7 m de la penya que li serveix de fonament.

En estudiar l’aparell constructiu, cal distingir d’una banda les característiques dels angles de les façanes i dels muntants de la porta o de les finestres i de l’altra les característiques de la resta de les parets. Els carreus situats als angles —que són els llocs més febles de l’edifici— són força grossos i ben treballats, àdhuc bastant polits. La resta de les pedres del mur, contràriament, gairebé no són gens treballades. En algun cas, però, foren col·locades de tal manera —verticals i una mica inclinades— que formen una mena d’opus spicatum.

El morter, molt abundós entremig d’aquestes pedres que hi ha a la part central dels panys de paret, és compost de calç i de nombrosos fragments de pedretes; és mitjanament dur.

La porta d’aquesta construcció és situada a uns 6 m de la seva base i, curiosament, és a la façana orientada vers el nord-oest. Els muntants són formats per diverses pedres, algunes de força petites, ben treballades. L’arc és compost, en canvi, per una vintena de lloses; a la part inferior, hom veu encara la marca de les llates de la cintra que suportaven les lloses quan es feu l’arc. Sembla, d’acord amb allò que ens han dit, que aquesta porta fou tapiada quan fou edificada la torre de planta circular, la qual tenia la porta d’entrada més amunt.

Un detall de la porta de la primera torre.

J. Bolòs

A la façana sud-occidental, a un nivell més alt, hi ha una finestra amb una amplada d’uns 80 cm, els muntants de la qual sembla que eren fets també amb pedres ben tallades. Al costat nord-oriental hi devia haver una obertura semblant —avui només hi ha un esvoranc—. Al costat sud-oriental sembla que només hi havia una finestra molt petita.

La torre de planta circular que recobria aquesta construcció tenia un diàmetre —segons un pla fet per Puig i Boada l’any 1918— d’uns 11 m. Sembla que era una mica més alta que l’edifici que incloïa al seu interior. També cal assenyalar que tenia diverses finestres, acabades amb un arc de mig punt; segons un dibuix de l’any 1918, a tots dos angles de la base d’alguna d’aquestes obertures, hi havia sengles biguetes que sortien enfora.

L’aparell d’aquesta construcció secundària, d’acord amb els fragments que se n’han conservat —tots ells, certament, de la part inferior—, era format per carreus més aviat grossos (25 cm d’alt per 40 cm de llarg o més).

Per tot el que hem dit, sembla que la torre primigènia degué ésser construïda vers mitjan segle X, quan l’organització de la frontera dels comtats cristians arribà a aquestes terres. D’altra banda, cal pensar que la segona construcció, de planta circular i, per tant, en teoria menys feble, devia ésser construïda al final del segle XI o ja al segle XII, quan s’estava preparant la fase final de la conquesta de les terres que restaven sota la influència de Lleida, encara en mans dels musulmans; així mateix, encara que els documents que coneixem no en diguin gairebé res, segurament, mentre la primera construcció devia ésser comtal, aquesta segona ja devia ésser, possiblement, realitzada pel senyor del lloc. (JBM)

Bibliografia

• Joan Serra i Vilaró: Història de Cardona, Vol. I, Tarragona 1955.
• Lluís Monreal i Tejada i Martí de Riquer i Morera: Els castells medievals de Catalunya, vol. III, Barcelona 1965.
• Pere Català i Roca: Castell d’Ardèvol, Els castell catalans, vol. VI, Rafael Dalmau Editor, Barcelona 1979, pàgs. 70-74.
• Cebrià Baraut i Obiols: Els documents, dels anys 981-1010, de l’Arxiu Capitular de la Seu d’Urgell, “Urgellia”, 3, la Seu d’Urgell 1980, pàgs. 7-166.
• Jordi Bolòs i Masclans i Montserrat Pagès i Paretes: El monestir de Sant Llorenç prop Bagà, Artestudi Edicions, Barcelona 1986. (JBM)