Sant Jaume dels Tracs o de Riner

Situació

Aquesta església es troba situada a l’ombra del castell de Riner, prop ja del terme municipal de Llobera i al cantó de tramuntana de la parròquia de Su.

Mapa: 330M781. Situació: 31TCG766432.

L’accés s’efectua des de la carretera de Solsona a Cardona pel Miracle, de la qual, al punt quilomètric 3 surt una pista en direcció a tramuntana, que, després d’un recorregut d’1,500 km, deixa a l’església. (ABC)

Història

Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Riner, als límits ponentins. No degué passar de capella rural de la parròquia de Sant Martí de Riner. Depengué de la canònica de Solsona com les altres esglésies del terme, llevat de la de Santa Susanna.

Les notícies d’aquesta església les proporciona J. Serra i Vilaró en un treball sobre els senyors de Riner, quan diu, referint-se al terme de Riner: “Alguns documents, en lloc de Llobera el fan termenar amb Torre d’Ennegó, que va pertànyer al castell de Riner, com també Sant Jaume dels Tracs”. No sabem amb quina base documental fa aquesta afirmació ni a quina època pertany. I, tot i que no és esmentada explícitament, aquesta capella devia anar compresa en la donació que l’any 1103 feu el senyor del castell de Riner, Ponç Hug, amb la seva muller Beatriu, a la canònica de Santa Maria de Solsona, de l’església de Sant Martí de Riner i totes les altres esglésies del terme, excepte la de Santa Susanna, que ja havia donat a Santa Maria de Castellfollit.

Com que mai no tingué funcions parroquials, no figura a cap de les confirmacions d’esglésies que els bisbes i els papes feren a la canònica de Santa Maria de Solsona.

Actualment, el temple és ben agençat i s’hi celebra culte de manera esporàdica. (ABC)

Església

Planta a escala 1:200, de l’església, amb una nau rectangular, capçada a llevant per un absis semicircular. Hom pot apreciar les diverses reformes que ha experimentat aquest edifici al llarg de la seva història.

J. Segués

Es tracta d’un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó seguit, la qual arrenca d’una senzilla imposta aixamfranada, i capçada a llevant per un absis semicircular, actualment tancat per un retaule d’època barroca.

Prop de l’obertura absidal, als murs de tramuntana i de migjorn, hi ha oberts sengles arcosolis, dels quals el de tramuntana s’obre a una sagristia, afegida posteriorment.

El mur de tramuntana presenta signes evidents d’haver experimentat reformes, i al de ponent fou afegit un porxo i la torre d’un campanar que mig tapa una obertura amb arquivolta, la qual correspon a l’obra original.

L’edifici ha estat construït amb carreus ben escairats i polits, disposats en filades irregulars. En alguns indrets de l’edifici hom pot observar uns panys de mur que han estat construïts amb un aparell més groller.

Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada de llinda monolítica a l’exterior.

L’església s’adiu perfectament a les formes dominants de l’arquitectura del segle XII. (JAA)

Escultura

En la cornisa del mur meridional de l’església hi ha alguns elements esculpits, de caràcter popular.

En destaca una figura humana en posició jacent, vestida amb roba talar, que es posa la mà esquerra al pit i l’altra sota el ventre. Hi ha, a més, algun cap humà, també de caràcter molt rústec, cosa que d’altra banda és habitual a la comarca del Solsonès(*). La finalitat d’aquest tipus de figuració sembla ornamental, encara que en el seu tractament sovint burlesc pot haver-hi connotacions negatives.

D’un cert interès és l’altra figura, que pels seus gests pot recordar les figures d’Adam i Eva en el moment de l’aflicció motivada pel pecat. Probablement, això no obstant, la figura es pot relacionar amb la d’un clergue, si la comparem amb les que apareixen als frisos de la porta de Sant Lleïr de Casavella (la Coma i la Pedra)(*).

El conjunt ofereix un treball, com ja hem dit, molt rústec. Els trets són molt esquemàtics, i el relleu és nítid, bé que hi manca el modelat. Tot plegat li dona un aire arcaïtzant, que podem entendre en un àmbit rural. En aquest sentit, la comparació amb les figures de la portada esmentada anteriorment, tot i variar-ne les proporcions, pot servir per a situar cronològicament la peça vers el segle XIII. (JCSo)

Forja

Petit canelobre de ferro forjat en forma de lliri. Curiós exemplar conservat des de l’any 1915 al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

G. Llop

Tot i que consta com a procedent de l’església de Sant Martí de Riner, sembla més versemblant que venia de Sant Jaume dels Tracs un curiós canelobre que des de l’any 1915 és conservat al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, amb el núm. 639 del catàleg. En la catalogació de l’any 1964 tenia el núm. 301.

Aquesta peça fa 14 cm d’alt per 7,50 cm d’ample per 13 cm de llarg.

Es tracta d’un canelobre de ferro forjat, a la part superior del qual hi ha una llarga pua, destinada a portar clavat el ciri. A la base d’aquesta pua, que actua a manera de pistil, hi ha tres pètals, que alternen amb tres estams. Uns i altres són petits. Els pètals, que surten d’un petit nus que hi ha a la base de l’eix de la peça, són petits i, després de néixer, es vinclen tot seguit, fent caure els seus extrems verticalment. Per contra, els estams, a desgrat del seu vinclament, es mantenen en un nivell força alt. De sota el nus, una petita barra cilíndrica de ferro es doblega formant un angle recte i té l’extrem summament afuat per tal de poder-la clavar directament a la paret, entre les juntures de les pedres que en formaven l’aparell.

Tot i que no en tenim pas gaires exemplars, el nostre país ha pogut conservar diversos models de candelers o canelobres, els quals, encara que tenien una mateixa finalitat, foren realitzats amb formes diferents, segons anessin destinats a damunt l’altar o bé, com a peces exemptes, a algun racó de l’església. No coneixem al país cap exemplar com aquest a clavar a la paret. No és, tanmateix, estrany, puix que tant la limitació de les mides com la poca seguretat que devia oferir la mateixa manera com era feta la peça, en ordre a no extraviar-se, deuen haver estat la causa que molts exemplars similars s’hagin perdut.

Sí, però, que podem veure alguns objectes en els quals intervé el lliri com a element ornamental. Es tracta d’un motiu ja molt tardà dintre l’època romànica i poc fidel als cànons que aquesta demanava. El fet que la figura del lliri suggereixi més moviment, i, doncs, més naturalisme fou causa que no hagués estat un motiu gaire preferit en època romànica, i, per contra, s’anés introduint durant el període gòtic, fins a ésser plenament adoptat en tota mena de manifestacions.

Aquesta característica precisament és la que ens pot donar alguna llum sobre la seva datació, la qual en cap cas no creiem anterior a la segona meitat del segle XIII. (JVV)

Bibliografia

• Vidal-Vilaseca: El romànic del Solsonès, Barcelona 1979, pàgs. 97 i 278.