Sant Diumenge de Su (Riner)

Situació

Aquesta església es troba enlairada dalt un serrat, al sector meridional del terme, integrada en les estructures del mas Sant Diumenge.

Mapa: 330M781. Situació: 31TCG766432.

Per arribar-hi cal prendre una pista en bon estat, la qual surt del punt quilomètric 10,700 de la carretera de Solsona a Cardona per Su. (JAA)

Història

Aquesta església era dins l’antic terme del castell de Riner. Formava part del conjunt de la domus de Santdomí. Depengué de la canònica de Solsona a través de la parròquia de Sant Martí de Riner.

Les notícies històriques de l’església només es tenen indirectament per haver donat el titular de l’església nom a una domus i a una família de cavallers: els Santdomí. El primer membre documentat d’aquesta família que portà el nom de Santdomí fou Pere de Santdomí, que l’any 1112 donà a Santa Maria de Solsona un parell de gallines que rebia del mas que havia estat d’Orúcia. L’any 1142 torna a aparèixer un Pere de Santdomí, mentre que l’any 1150 ho fa un Berenguer de Santdomí.

L’església de Sant Domí, o Domènec, o Diumenge, devia anar compresa a la donació que l’any 1103 feu Ponç Hug de Riner-Cervera, amb la seva muller Beatriu, a la canònica de Santa Maria de Solsona, de l’església de Sant Martí de Riner amb totes les altres esglésies del terme, excepte la de Santa Susanna, que havia donat a Santa Maria de Castellfollit. Això no obstant, com que Sant Domènec no tingué mai funcions parroquials, no aparegué a les confirmacions de béns i d’esglésies que els bisbes i els papes feren a la canònica de Santa Maria de Solsona. (ABC)

Església

Es tracta d’un senzill edifici d’una nau, molt modificada en època gòtica, probablement el segle XIV, que foren construïdes les estructures bàsiques del mas actual.

De l’edifici original resten l’absis i els murs laterals. És molt probable que l’actual volta de canó apuntada dati d’aquesta reforma, en la qual fou sobrealçada l’església i construïda una sala del mas, amb una finestra biforada, damunt la nau, la qual es comunicà amb el mas per una gran arcada de mig punt.

La porta d’entrada s’obre a la façana de ponent i és ornamentada per un arc refondit, i amb l’arcada externa extradossada per una senzilla motllura, decorada amb motius geomètrics d’estilització vegetal, la qual arrenca d’una imposta decorada amb un tema d’escaquejat.

A l’absis, que actualment és cegat per un envà, hi ha oberta una senzilla finestra de doble esqueixada.

L’aparell de les parts originals ha estat fet amb uns carreus ben escairats, però no pas polits, de mides irregulars, disposats en filades uniformes, però irregulars, i s’avé perfectament amb les formes constructives de l’arquitectura del segle XII. Per contra, l’aparell de l’ampliació, perfectament integrat als paraments del mas, ha estat construït amb uns carreus menys polits i més petits. (JAA)

Portada

L’estructura de la porta occidental de l’església de Sant Diumenge de Su es basa en dos arcs de mig punt en degradació, constituïts per dovelles perfectament tallades i emplaçades. Les seves vores inferiors són motllurades, i hi ha una ornamentació de caràcter geomètric i vegetal al guardapols i a les línies d’impostes que emmarquen l’arc exterior.

Les dues impostes ofereixen uns motius basats a l’alternança d’espais plens i buits, entre abitllerats a mà esquerra, i més exactament un escacat a la dreta(*). Són motius molt emprats sobretot en zones pirinenques, com la Vall d’Aran o la Ribagorça, però en el cas que ens ocupa denoten una indubtable relació amb la decoració del campanar de Santa Maria de Solsona, anàloga en repertoris i organització a la de Sant Diumenge(*). Cal esmentar, a més, la decoració de l’intradós, que cobreix la meitat superior, i que es basa en la juxtaposició de dos quadrats amb una creu en aspa.

D’organització irregular és l’ornamentació del guardapols, en el seu recorregut semicircular, de manera que alternen desordenadament i asimètricament dos motius. D’una banda, es juxtaposen una sèrie de palmetes compostes de cinc fulles, emmarcades pels mateixos brots sorgits de la base, que novament relacionen el conjunt amb el campanar de Solsona, així com amb la propera portada de Santa Maria de Torredenegó (Llobera de Solsonès)(*). D’altra banda, el motiu geomètric que hi ha consisteix en una sèrie de línies paral·leles marcades per solcs que fan un recorregut en ziga-zaga. Aquest motiu tingué un ús il·limitat en l’escultura romànica, com en altres èpoques, i la comarca del Solsonès no en constitueix una excepció, a través del nostre conjunt i de la finestra de Sant Pere de Llobera(*), sempre dins un tractament molt rudimentari, de caràcter popular. Els motius es distribueixen de la manera següent: d’esquerra a dreta, les dues primeres pedres presenten quatre palmetes cadascuna; la tercera una ziga-zaga; la quarta, tres palmetes; iniciant el recorregut descendent, les tres primeres pedres són erosionades i no presenten restes de decoració; la quarta i la cinquena ofereixen tres palmetes cadascuna; la darrera, una ziga-zaga més reduïda amb fulles als triangles que romanen lliures.

Com a l’exemplar ja esmentat de Torredenegó, es palesa una dependència respecte a una part de l’escultura de Santa Maria de Solsona, en concret la que decora els finestrals del campanar. Utilitzant uns recursos tècnics limitats, aportant un nivell de qualitat discret, ambdós conjunts, clarament vinculats entre ells, poden palesar la limitada expansió de l’escultura romànica de Solsona, bé que dins un sector que no fou precisament el més destacat, i que estava al marge del derivat del taller tolosà de Gilabert, potser més transcendent.

Hem de pensar, també d’acord amb el tipus d’estructura, una data entre el final del segle XII i un moment indeterminable del XIII. (JCSo)

Bibliografia

• Vidal-Vilaseca: El romànic del Solsonès, Barcelona 1979, pàg. 280, reproducció de la pàg. 90.
• Vicenç Buron: Esglésies romàniques catalanes. Guia, Artestudi Edicions, Col. de Materials, núm. 1, Barcelona 1980, 2^a. ed. 1977, pàg. 319.
• Jordi Camps i Sòria: Porta de Torredenegó, Catalunya Romànica, vol. XXII, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1986, pàg. 327. (JCSo)