El marc històric del romànic de la Vall d’Aran

Antecedents

Enfrontar-se amb el passat de la Vall d’Aran és una tasca summament ingrata a causa de la gran manca de documentació que hi ha fins ja avançat el segle XII i, després, aquesta és encara molt genèrica i, fins i tot, imprecisa. No disposem de cap acta de consagració d’església ni de cap document antic de l’època inicial del romànic que ens permeti de conèixer detalls relatius a la vida i a l’economia de la Vall. És per aquest motiu que ens veiem obligats a consignar les poques dades que hem pogut recollir de les obres publicades per definir una evolució històrica gairebé sempre només sobre fets polítics o religiosos, d’una manera purament orientativa.

Alguns materials arqueològics conservats inicialment a les col·leccions Bagué i de M. Gourdon, aquests darrers traspassats en una bona part al Museu d’Història Natural de Nantes, han permès als prehistoriadors d’assegurar que el poblament inicial de la Vall era de tipus mixt cèltic i basc, o els han donat peu perquè ho fessin. Es tractava, però, d’uns materials que foren recollits en excavacions que no foren fetes sistemàticament ni ben estudiades. Les darreres troballes ben documentades d’una cista a Mijaran, prop de Vielha, i d’unes necròpolis menys definides del Pla de Beret i Montgarri, permeten documentar bé la presència de l’home a la Vall d’Aran en l’època del bronze mitjà i final, o sigui, entre els anys 1500 i 1000 abans de Crist.

Polibi, quan explica el viatge d’Hanníbal a Hispània vers la Península Itàlica, fa esment dels airenosis com a poble amb el qual pactà el cabdill cartaginès, cosa que ha fet creure que es devia tractar dels aranesos, tot i que aquest poble no surt esmentat en cap altra font clàssica. Més tard, Juli Cèsar, en parlar de les Gàl·lies, fa esment del poble dels garunni, o que residien prop de la Garona; atès l’origen d’aquest riu a la Vall d’Aran, hom ha suposat que aquests podrien ésser els ocupants de la Vall.

Per contra, és un fet, establert per l’existència de diverses làpides o esteles d’època romana, algunes d’elles conservades encara, encastades als murs d’algunes esglésies, com és ara la de Bausén o la de Vilamòs, la notable romanització que experimentà la Vall entre el segle I abans de Crist i els primers segles de la nostra era. Tant les sis làpides amb inscripcions recentment publicades al corpus Inscriptions romaines de Catalogne. II Lérida, pàgs. 97-101, com les que resten a la vall, es tracta de materials de Saint-Beát, típiques de la civitas dels Convenae, i indiquen la pertinença i l’adscripció de la vall a l’Aquitània romana. Els personatges que hi apareixen esmentats i les divinitats invocades (les nimfes als Banys d’Arties, un Sabinus, un Iluberrixo Anderoxo i Lucius Pompeius Paulinianus) són uns personatges que es corresponen amb altres inscripcions de la zona de Comenge, Arieja i Sant Pé d’Ardet. El mateix podem dir de les urnes cineràries amb representacions antropomòrfiques.

Els llocs de procedència d’aquestes làpides (els banys d’Arties, el Tuc de Llobatera, sobre el Valarties, l’església d’Escunhau, la d’Aubèrt, la de Gessa, la de Vilamòs, o els llocs de Casau i Lés, etc.) indiquen una notable població de la Vall en època romana.

És un fet conegut que l’any 72 abans de Crist Pompeu organitzà la civitas Convenarum o Convenae, amb la capital a Lugdunum Convenarum, ara Sent Bertrand de Comenge, una de les ciutats de Novempopulània, que era ja el centre d’unadiòcesi cristiana al final del segle IV. La Vall d’Aran, queformà part d’aquesta diòcesi, amb la qual es trobava íntimament comunicada, rebia, per tant, l’influx primer de la romanització i, més tard, de la cristianització d’aquesta ciutat dels fugitius o dels estrangers, és a dir, de gent arreplegada de tot arreu, tal com indica el seu nom de Convenae.

L’abundància de làpides, peus d’altar pagans i després urnes de cendres probablement d’època romana ja cristiana confirmen el traspàs dels llocs de culte pagans a cristians en moltes de les esglésies actuals de la Vall d’Aran, testimoni valuós, ja que l’arqueologia dels edificis és molt tardana, puix que no hi ha ni cap església preromànica, ni cap d’anterior al segle XI.

Els historiadors també parlen del pas d’una via romana, la qual, procedent de Tolosa, devia travessar tota la Vall d’Arani que pel port de Petrae Albae, actualment Port de la Bonaigua, devia entrar al Pallars.

Hom ha volgut veure també la influència de la romanització en alguns noms de pobladors de la Vall d’Aran, com Casau, Vilamòs i, especialment, Vielha, llatinitzat en Vetula, tot i que els testimonis lingüístics són molt poc consistents. La llengua aranesa té molts components llatins genèrics derivats de la llengua occitana, en la varietat aranesa, dialecte, aquesta, del gascó.

L’organització romana de la civitas Convenarum es desfeu amb la creació del regne visigòtic de Tolosa i perdurà sota aquest domini fins a l’any 506, en què, desprès de la derrota de Vouillé, el seu territori s’uní al regne franc dels merovingis. Durant aquests temps continuà l’antiga organització diocesana fins a l’any 585, en què, amb motiu d’una guerra civil, el rei merovingi Gontrià destruí la seu episcopal de Lugdunum Convenarum. Durant molt de temps el país es trobà sotmès a les lluites i violències que duraren fins a Clotari II, vers l’any 613.

A les discussions internes del regne merovingi se sumà un cert moviment de pobles, que tingué lloc en aquest temps perles lluites dels reis visigots d’Hispània, especialment de Leovigild (568-586) contra els càntabres i els vascons, que hagueren de traspassar el Pirineu i desferen algunes de les antigues ciutats de la Novempopulània, en especial les seus episcopals d’Auloron, Dacs o Vasats. Això feu escapar les terres del sud de la Garona del domini franc, puix que el cronista Fredegari l’any 602 deia que la Vascònia i les terres properes, entre les quals hi havia la Vall d’Aran, eren unes terres insubordinades i irredemptes.

Tampoc no sembla que tingué cap influència en totes aquestes terres la invasió sarraïna del començament del segle VIII, puix que aquests indrets es trobaven fora de les rutes dels invasors i no tenien ciutats organitzades per conquerir o imposar tributació. Però, en canvi, la invasió serví de motiu a Eudes, duc d’Aquitània, per organitzar aquest territori després de la derrota que infligí a al-Samah l’any 721. Així s’organitzà l’Aquitània sota el domini d’Eudes i aquesta gaudí d’autonomia i d’un cert esplendor, fins que Carlemany la integrà als seus dominis, després de la fracassada expedició a Saragossa l’any 778 i de la desfeta d’una part del seu exèrcit pels gascons durant la retirada de l’expedició. A partir d’aquest moment, l’Aquitània, en qualitat de ducat, es convertí en una de les peces claus de la seva política de penetració vers les terres hispàniques.

En les dècades següents, per acció de Carlemany i els seus comtes de Tolosa hom començà a organitzar aquest territori pirinenc, amb la creació, a l’altra banda del Pirineu, del comtat de Comenge, del qual formà part inicialment la Vall d’Aran, i, a aquesta banda del Pirineu, els comtats de Pallars i de Ribagorça, organitzats tots dos per Bigó, comte de Tolosa(806-814). La Vall d’Aran, a causa de la seva situació clau entre aquests comtats i pel fet d’ésser un lloc de comunicació, devia tenir en aquesta època un protagonisme que desconeixem, a causa de la manca de documentació.

L’etapa comtal

Els orígens i l’organització del comtat de Comenge, al qual fou adscrita inicialment la Vall d’Aran, són imprecisos i desconeguts, fins arribar al comte Asnar I, el qual regí el comtat des de vers l’any 900 fins poc després del 935, i amb el qual s’inicia una dinastia o s’introdueix la línia successòria dintre una mateixa família. Amb anterioritat sembla que hi hagué alguns comtes posats pel rei franc o la casa de Tolosa, com Waudrill, que només són noms, sense que se’n sàpiga ni l’actuació ni la filiació. Amb Asnar II es reorganitzà el comtat i el succeïren dos fills seus, Arnau I i Roger I, tots dos pares de futurs comtes de Comenge.

Arnau I, per aliança matrimonial, esdevingué també comte de Carcassona i de Rasès, i així s’erigí en sobirà dels països de Foix i de Coserans. També els seus successors esdevingueren comtes de Bigorra i així aquesta família pirinenca entrà molt aviat en el joc d’influències i emparentaments que es traduí en pretensions de domini i d’hegemonia sobre aquest sector de l’antiga Aquitània. Un d’aquests emparentaments tingué lloc amb el rei Ramir I d’Aragó, casat amb Gilberga, dita també Ermessenda, filla de Bernat I, comte de Carcassona i de Bigorra i senyor de Foix. Aquest casament, que tingué lloc l’any 1036, coincidí gairebé amb l’entrada com a monjo d’Alaó del seu parent el comte Pipí I de Comenge.

La Vall d’Aran fou aportada en dot al rei Ramir I d’Aragó per Ermessenda o Gilberga, juntament amb les valls de Manhac, Nesta, Aura i Barba-rossa, que així quedà en endavant sota la sobirania dels dinastes d’Aragó.

Amb anterioritat a aquesta data, les notícies són un xic confuses. Sembla que des del segle X pretenien el domini de la Vall els comtes de Pallars i de Ribagorça. El primer que sembla o bé haver-hi exercit algun domini, o, almenys, que el pretengué, fou Ató, bisbe de Ribagorça, germà dels comtes de Ribagorça i de Pallars. Desfet aquell efímer bisbat, fou el comte Ramon de Ribagorça qui continuà pretenent el domini de la Vall, sense que el pogués tenir mai efectiu a causa de l’oposició dels aranesos, vinculats per tradició a Comenge i als comtats gascons. Per obtenir la submissió de la Vall, el comte Guillem II de Ribagorça, o Guillem Isarnes, nebot i successor de la comtessa Toda de Ribagorça, casada amb Sunyer I de Pallars, intentà una ocupació armada de la Vall, però morí l’any 1017, mort pels aranesos, que s’oposaven a aquest domini, segons una notícia de la Crònica d’Alaó, que, fins ara, és el document més antic on surt esmentada la Vall d’Aran. Parlant del comte Guillem II, la crònica diu: “Quem occiderant homines in Aran eo quod terram illam vindicabat quia pater et abus et precipuo Atho, episcopus frater Bernardi co mitis possiderant”.

No hi ha constància de com s’exercí aquest domini, si és que mai fou efectiu, ni tampoc de com s’exercia a la Vall el domini dels reis d’Aragó a partir de mitjan segle XI. Tot això a causa de la manca de documentació repetidament esmentada. És probable que els sobirans aragonesos el cedissin a algun dels comtes veïns per tal d’assegurar-se així el seu vassallatge. Hi ha un testimoni de la bona relació dels reis d’Aragó amb molts comtes i magnats de Bigorra, Bearn i altres dominis de l’altra banda del Pirineu, que els reconeixien com a sobirans. Així el rei Alfons I el Bataller era present en un concili convocat a Tolosa de Llenguadoc el 1117-1118 per tal de demanar una ajuda als barons llenguadocians amics seus amb vista a la conquesta de Saragossa; entre els barons que hi assistiren hi havia Gastó IV de Bearn i Cèntul II de Bigorra.

Amb el casament de Peronella d’Aragó, la filla de Ramir II i neboda d’Alfons I el Bataller, l’any 1137, amb el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, la Vall d’Aran passà sota l’alt domini o sobirania de la corona catalano-aragonesa, com també hi passaven el Bearn i tots els drets dels antics reis d’Aragó.

La Vall d’Aran serví als dinastes catalano-aragonesos de base de peça de joc per mantenir i assegurar-se la fidelitat d’aquestes senyors ultrapirinencs, i així, si per un costat l’any 1144 el comte Bernat I de Comenge s’institulava “nobilissimocomite dominante in terra Convenarum, in Saves, in Coseran set in Aranno”, pocs anys més tard el rei Alfons I de Catalunya-Aragó, en casar la seva cosina Matella dels Baus, vídua del vescomte Pere I de Bearn, amb el comte Cèntul II de Bigorra, vers l’any 1170, cedí a aquest la Vall d’Aran amb totes les seves pertinences, amb la condició que ell i els seus successors fossin sempre fidels vassalls de la corona catalanoaragonesa.

La protecció reial

Diversos autors atribueixen al rei Alfons II de Catalunya-Aragó el fet d’haver separat la Vall d’Aran de la seva tradicional vinculació al comtat de Comenge i fins al Pallars i haver-la integrada als seus estats catalano-aragonesos. És una constatació encertada, però que cal matisar. Fou Alfons el Cast qui estengué un document de protecció que assegurava una autonomia als homes de la Vall, però foren aquests els qui anaren a recaptar-lo, cansats, segurament, de les diferents apetències que tenien sobre la Vall diversos senyors de la Gascunya-Llenguadoc i també dels comtes de Ribagorça i Pallars i del perjudici que els comportava passar d’un senyor a l’altre.

Segons un document signat l’any 1175 al monestir de Sant Andreu de Barravés, els homes de la Vall d’Aran acudiren al rei Alfons, el qual es trobava en aquell monestir, situat a la Ribagorça i a l’indret on encara subsisteix el molí de Barravés del municipi de Montanui, d’administració aragonesa, i li suplicaren “rogando eum quod dictam valíem et homines dictevallis reciperet in amparantiam”. En compensació d’aquesta emparança o protecció reials, els homes de la Vall d’Aran es comprometeren a pagar un galin de blat per foc. El rei pel seu costat els garantia la protecció o es comprometia a atorgar a Santa Maria de Mijaran els delmes de la Vall que li corresponguessin.

Això feu decantar cada vegada més la Vall d’Aran vers el territori català, tal com confirma el fet que l’any 1180 el mateix rei Alfons el Cast impulsà la construcció de l’hospital de Sant Nicolau des Pontèths, en un territori de Vielha, situat al capdamunt de la Vall de Barravés, a la vall de la Noguera Ribagorçana, per a protecció dels vianants que anaven de la Vall a les terres catalanes pel difícil Port de Vielha, el camí tradicional d’accés a la Vall d’Aran, abans de l’obertura del túnel. L’altre era el de la Bonaigua, bona part de l’any intransitable a causa de la neu, així com el que, pel Pla de Beret i Montgarri, porta a la Vall d’Isil i de Boren, seguint el curs de la Noguera Pallaresa.

Aquest pacte amb els aranesos fou respectat pel rei l’any 1192, quan, amb motiu del casament del vescomte Gastó VI de Montcada-Bearn amb Peronella, comtessa de Bigorra, “consanguinea mea”, diu el rei, aquest els concedí tot el seu comtat i terra de Bigorra, exceptuant de la donació totam valíemet terram que dicitur Arain, que el rei es reservà per a ell i els seus successors.

El rei Pere I el Catòlic, molt d’acord amb el que fou la manera d’actuar de diversos reis de la corona catalano-aragonesa, fou menys respectuós amb el pacte de l’any 1175 i així el 22 d’octubre de 1201 establí un pacte amb el comte Bernat IV de Comenge pel qual aquest es declarava feudatari del rei pera la Vall d’Aran i el comtat de Comenge. Aquest comte s’havia casat en primeres núpcies amb Beatriu IV, anomenada també Estefania, comtessa de Bigorra i vescomtessa de Montpeller, l’any 1197.

El matrimoni de Maria de Montpeller amb Bernat IV de Comenge fou un desastre i el papa l’anul·là l’any 1202. Dos anys més tard Maria de Montpeller es casà amb el rei Pere I; hom creu que amb aquest motiu la Vall d’Aran retornà al domini directe de la corona. En qualsevol cas, Jaume I, fill de Pere I i de Maria de Montpeller, tenia el ple domini de la Vall i, com a tal, l’any 1220 concedí el càrrec de batlle general de la Vall d’Aran a Guillem de Vielha.

En una data imprecisa, que cal situar entre els anys 1220 i 1239, el rei Jaume I infeudà la Vall d’Aran a Guillem d’Entença o Bernat Guillem d’Entença, que era parent del rei per la part dels Montpeller. Anà a prendre possessió a Santa Maria de Mijaran, on tenien lloc les reunions o assemblees dels homes de la Vall, i allí jurà que mai no toleraria quod removeret eos a Corona Aragonum.

Aquest enfeudament, que havia tingut lloc contra la voluntat dels aranesos, quedà mitigat amb aquest solemne jurament, al qual seguí, el dia 9 de setembre de 1239, un document del rei Jaume I, estès a Montpeller, en el qual els agraïa la seva fidelitat a la corona. En aquest document prometé que retindria sempre la Vall dintre la seva jurisdicció i en premi els rebaixà l’import del subsidi que els havia demanat de 15 000 sous a 11 000.

Durant tot el regnat de Jaume I els aranesos en diferents ocasions manifestaren llur fidelitat a la corona, en particular vers l’any 1265, quan els homes aranesos, amb motiu d’una discussió del rei amb els senyors d’Erill, feren una expedició armada, la qual, pel port de Caldes, travessant els passos del Montarto per Arties, envaí la Vall de Boí i atacà el castell d’Erill, obligant així el seu senyor a pactar amb el rei.

Potser fou amb motiu d’aquests fets que el rei Jaume, segons la seva crònica, l’estiu de l’any 1265, anà a Lleida i d’allí a Montpeller, passant per la Vall d’Aran. Amb motiu de la seva estada a la Vall, concedí als aranesos el privilegi de trànsit lliure per totes les terres de la Corona d’Aragó i la promesa formal que l’Aran mai no seria separat de les terres del rei d’Aragó.

Els aranesos només estaven obligats a pagar el tribut del “galin del rei”, o mesura de blat, un sexter, per foc, acordada a la carta d’emparança de l’any 1175, però podien concedir una tributació especial “la reialada”, sempre que el rei vingués personalment a la Vall a demanar-la i corregués amb el seu cavall davant la gent. Sembla que amb motiu d’aquesta visita el rei va córrer amb el seu cavall a Vielha i obtingué un subsidi de 15 000 sous de Morlàs com a ajuda contra la guerra dels sarraïns.

Durant el darrer quart del segle XIII, gairebé al moment de cloure’s el període que aquí ens proposàvem d’historiar, la Vall d’Aran tingué un destacat protagonisme, primer en la revolta dels comtes de Pallars i de Foix contra el rei Pere II (1276-1280) i després en les temptatives del rei de França i del seu senescal de Tolosa de conquerir la Vall d’Aran i més tard el Principat de Catalunya, amb motiu de l’excomunió papal a causa de l’ocupació de Sicília per part del rei Pere, llançada pel papa Martí IV el dia 21 de març de 1283.

En la primera lluita feudal o guerra civil, els homes de la Vall d’Aran constituïren un cos armat que pel juny de l’any 1278, a petició del rei Pere, envaí el comtat de Pallars i assistí al setge de Balaguer. En la segona contesa la Vall d’Aran, el juliol de 1282, atorgà una tributació o reialada de 20 000 sous per a emprendre la conquesta de Sicília i, com a contrapartida, la Vall fou la primera terra que el rei de França feu ocupar a través del seu senescal de Tolosa, abans que fos declarada la guerra entre França i la Corona d’Aragó, que acabà amb la derrota del rei francès Felip III al coll de Panissars la tardor del 1285.

L’ocupació de la Vall d’Aran per les tropes franceses tingué lloc entre els dies 1 i 11 de novembre de 1283. Poc abans havia tingut lloc la reunió del Consell General de la Vall a Santa Maria de Mijaran, el qual havia tramès al rei dos emissaris, el cavaller Guillem Arnau de Montcorbau i el batlle general de la Vall, Pere de Pònt, per avisar del perill immediat d’invasió. L’ocupació fou possible a causa de la traïció del senyor de Lés, Auger de Lés, el qual lliurà el seu castell a les tropes del senescal de Tolosa, i així li facilità la seva introducció a la Vall.

L’ocupació fou feta contra la voluntat dels naturals i fins de tota la clerecia, la qual, quan fou convocada pel seu bisbe, Bernat de Miremon, bisbe de Sent Bertrand de Comenge, a les darreries d’octubre de 1283, per tal de notificar-los l’excomunió del papa contra el rei Pere II, aquells varen respondre que apel·larien a Déu i que mai no renegarien ni abandonarien el seu senyor rei Pere, ni per excomunió ni tampoc per interdicte.

El rei francès Felip III l’Ardit, un cop conquerida la Vall, concedí el seu domini o regrest al seu aliat el rei Jaume II de Mallorca el mateix any 1283 i, per assegurar el domini de la Vall, el senescal de Tolosa, Eustaqui de Beaumarchais, emprengué tot seguit la construcció del castell de Castèl-Leon, a l’indret de l’actual població d’Es Bòrdes, la qual, fins a la seva destrucció l’any 1719, constituí la principal fortalesa de la Vall i el lloc on residien els seus governadors.

Després de la derrota de Felip l’Ardit, els francesos continuaren ocupant la Vall, al·legant que havia estat ocupada abans de la invasió fallida de Catalunya, i, per tant, que no tenia resa veure contra la croada. La possessió de la Vall quedà en litigi entre el tractat d’Anagni (1295) i el conveni de Poissy, del 1313.

Durant els 30 anys que la possessió de la Vall estigué en litigi, fou governada, entre els anys 1283 i 1298, per governadors francesos i, entre els anys 1298 i 1318, per súbdits del rei de Mallorca, els quals la tenien confiada, lite pendente, sot al’arbitri o judici de la Santa Seu.

L’hàbil diplomàcia del rei francès Felip IV havia exceptuat la Vall d’Aran de la llista de territoris que havia de retornar pel tractat d’Anagni de l’any 1295, i fou finalment la decidida actuació del rei Jaume II de Catalunya-Aragó la que obtingué del Concili de Viena, l’any 1312, que fos nomenada una comissió mixta d’ambdós bàndols de compromissaris que es reuní a Vielha i que per acord confirmat pel conveni de Poissy el 23 d’abril de 1313 retornava la Vall d’Aran a la Corona Catalano-aragonesa.

El llarg plet tingut a Vielha per solucionar la propietat de la Vall d’Aran constitueix el recull més important de documents referents a la Vall, perquè aplega la documentació que per provar la propietat per part dels reis de Catalunya-Aragó presentà Bernat de Torre, procurador del rei Jaume II. S’hi esmenta el primer document del rei Alfons I, de 1175, i apareixen transcrits més d’una vintena de documents dels segles XII i XIII, que són els primers que documenten de manera explícita tots els llocs de la Vall i donen també el nom de clergues, nobles i parròquies. El transcriu íntegrament Joan Reglà en el segon volum o apèndix de la seva obra Francia, la Corona de Aragón y la frontera pirenaica (La lucha por el Valle de Arán, siglos XIII-XIV), Madrid 1951.

Poc després de restituïda la Vall al rei catalano-aragonès, els magistrats i el Consell de la Vall acudiren a Lleida l’agost de 1313 a entrevistar-se amb el rei Jaume II i aquest els concedí el privilegi solemne de la Vall, l’anomenat Querimònia, en el qual el rei els confirmava la lliure i franca possessió de les muntanyes, la llibertat de pasturatges, extensiva als prats i als camps no vedats, l’aprofitament dels boscs i de l’aigua, tant per regar com per fer anar molins, la llibertat de pesca i caça, l’exempció del dret de barra i l’obligació per part del rei de mantenir-los, si l’havien de seguir en la host més d’un dia. També els concedí altres llibertats relatives a la comunitat limitada de béns en els matrimonis, o mitja guanyaderia, el dret de torneria, o de càrregues econòmiques, llevat del clàssic galin del rei, o pagament de la setena part de blat de la quartera aranesa per veí o família.

Aquest gran privilegi de la Vall fou confirmat per molts reis al llarg dels temps fins a Ferran VII l’any 1817 i Isabel II el 1846.