Organització de la Vall d’Aran

Làpida encastada al mur de ponent de l’església de Sant Fabian d’Arres de Jos, i reaprofitada com a ull de bou. Hi apareixen esculpits en baix relleu tresbusts humans aixoplugats sota una arcada de mig punt, sostinguda per unesestretes columnes que, a la part superior, s’aixamplen en forma de capitell, mentre, a la part inferior, mostren unes bases ben definides. Es tracta d’undels molts vestigis que conserva la Vall d’Aran d’època romana.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Les làpides, urnes i elements d’època romana o paleocristiana passats a col·leccions privades o guardats encara com a elements reaprofitats en les esglésies d’Arres de Jus, Bausén, Vilamòs, Montcorbau, Casarilh i Betrén, o la que es troba ala font de la plaça de Mont, permeten de suposar que elpoblament i l’organització dels pobles i parròquies són moltremots.

EI fet de no haver sofert, gairebé amb tota certesa, eldesgavell i la desorganització de l’època sarraïna, com succeía la resta del Principat, deu haver estat la causa que s’haginconservat els llocs organitzats des de l’època romana o anteriorment, i que a través dels diferents dominis o vicissituds la Vall conservés una estructura molt antiga, anterior a la que en la majoria de llocs de Catalunya calgué refer entre els segles IX i X.

Això podria explicar també la manca de restes o elements arquitectònics de l’època que nosaltres anomenem pre-romànica i que totes les esglésies i edificis fossin renovats entre els segles XI i XIII i més posteriorment, bé que també causa estranyesa que no hagi quedat cap edifici o construcció que espugui datar d’època romana o anterior al romànic, llevat deles làpides i restes de tombes o esteles esmentades. És aquest un dels molts enigmes que planen sobre el passat de la Vall ique, davant la manca de documentació, només podrien aclarir unes prospeccions arqueològiques ben planejades, que tampocno sabem que s’hagin fet mai.

En realitat, els primers fogatges o censos de famílies de la Vall d’Aran, que se situen entre els anys 1278 i 1298, hi assenyalen, respectivament 1 405 i 1 580 famílies, o sigui uns 5 600 o 6 320 habitants, calculant només quatre persones per família, la qual cosa dóna un cens gairebé idèntic al que té ara la Vall, amb la particularitat que aleshores Vielha tenia entre 150 i 160 famílies, o sigui unes 620 persones, és a dir, menysd’un 10% del total dels habitants, mentre que ara Vielha tota sola en té més del 50%. Aquest alt índex de poblament de la Vall indica un fort poblament a cada una de les parròquies o llocs ara gairebé despoblats, en benefici de Vielha, Salardú, Bossòst o Arties.

Totes aquestes parròquies o localitats, en nombre total de 33, es dividien, durant el segle XII i cal suposar que de molt abans, en tres terçons, els de Lairissa o Irissa, després anome nat de Bossòst, el Romincòsa, després anomenat de Vielha, i el de Garòs, que corresponien al Baix Aran, al Mig Aran i a l’Alt Aran.

Aquests terçons al final de l’edat mitjana es varen subdividir cadascun d’ells en dos, i quedà així la distribució o organització de la Vall:

Cada terçó tenia un consell propi per als seus afers particulars i d’aquests consells de terçó es formava el Conselh Generau dera Val d’Aran, amb el seu síndic, que era la mateixa autoritat de la Vall.

Els consellers generals eren en nombre de sis, un per cadaterçó, i eren votats en les eleccions de la Vall per sis prohoms que nomenaven els consells de terçó, un també per cada terçó. Hi havia, a més, tres oïdors de comptes, un o més procuradors fiscals i un procurador de pobres.

Els consellers de cada terçó eren elegits pel sistema de rodolins i d’insaculació en unes bosses intitulades bossa de conseller, tancades i segellades amb el segell de la Vall. Totes aquestes bosses eren guardades dintre una arca amb tres panys, una de les claus dels quals guardava el governador general dela Vall o, en defecte seu, el jutge de la Vall, o bé el batlle, o lloctinent de Vielha. Les altres dues, les tenien per torn elsconsellers de Pujòlo i d’Arties, de Vielha i de Mercatosa i de Bossòst i Lairissa, un any cada parella de consellers. L’arcaera guardada a l’armari de la Vall, que encara es conserva, Riels possessors de les claus juraven de guardar-Ies i de no obrirl’arca fora dels casos fixats per les ordinacions de la Vall. Elseu incompliment era castigat amb la pena capital.

Un detall de la decoració de la porta d’entrada de l’església de Sant Miquèu de Vielha, ja gòtica, important centre institucional de la Vall, al llarg de molts anys.

F. Junyent-A. Mazcuñan

L’elecció de consellers tenia lloc cada any el primer diumenge de setembre a l’església de Sant Aurenç després d’haver oït missa a l’església de Sant Miquèu de Vielha, amb assistència del governador i de la seva audiència, dels consellers i dels prohoms de la Vall. L’extracció es feia amb un ritual fixat i el primer rodolí extret era el del conseller i prior de Pujòlo idesprés es repetia l’operació amb els altres terçons: cada terçó tenia la seva bossa, llevat de Vielha, Bossòst i Vilac, que entenien dues, una per la vila i l’altra per la resta del terçó, i unany era elegit el conseller d’una bossa i el següent el de l’altra, segons una prioritat designada a sort, de manera que cadaterçó d’aquests darrers tenia també només un conseller.

Elegits els consellers, tenia lloc l’extracció de les bosses de síndics. També una per cada terçó, feta la sort de la bossa del terçó, era extret d’aquesta un rodolí i l’afavorit era nomenat procurador i síndic de la Vall.

Les eleccions particulars per cada terçó tenien lloc amb 27 bosses, en les quals hi havia el nom de les persones aptes per als diferents oficis.

Més tard aquestes eleccions tingueren lloc al claustre del’església de Sant Miquèu, perquè amb la creixença del poblament de la Vall el claustre de Sant Aurenç esdevingué insuficient i amb aquest motiu el dia de l’elecció fou traslladat aldiumenge abans de la festa de Tots Sants. Notificada l’elecció, els afavorits tenien deu dies per acceptar o renunciar, si es trobaven presents a la Vall, i vint, si eren absents.

El diumenge després de la festa de Tots Sants, els elegits juraven el seu càrrec a l’església de Sant Aurenç davant el governador i amb assistència de l’oficial eclesiàstic. Si algun dels elegits no concorria a l’acte o no donava fiances, hom considerava que renunciava el càrrec i incorria en la pena de 60 sous, la meitat d’ells aplicada a les despeses de la Vall il’altra a la persona que l’havia de substituir. Una vegada elsconsellers havien acabat el seu mandat, no podien ésser designats consellers novament fins passats tres anys. En canvi, pera l’elecció de síndics o compradors només calia un any de no tenir ofici. Tampoc ningú no podia acumular dos oficis a la vegada.

Per a ésser conseller o síndic calia ésser casat o haver-ho estat i haver fet 30 anys. No podien ésser-ho els enemics de sa majestat, els qui havien estat acusats per alguna causa criminal, els qui pertanyien a bàndols o colles, si un mes abans no havien fet les paus, tots els qui el dia de l’extracció fossindeutors, sempre que el deute excedís els 100 sous, i els qui pledejaven contra la Vall. Si un elegit volia començar un plet contra la Vall durant el seu mandat, aleshores li calia renunciar el seu ofici. Eren igualment inhàbils els usurers i també els carnissers i els escorxadors de bestiar, perquè s’entenia que eren persones de mals sentiments.

El governador general era qui representava l’autoritat reiali era revestit de jurisdicció ordinària i algunes vegades de la suprema. Exercia la justícia en nom del rei. Cada governador general, abans de prendre possessió del seu càrrec, jurava observar i guardar tots els privilegis, usos i costums i llibertats de la Vall i les Constitucions de Catalunya. Aquest jurament tenia lloc davant els consellers i prohoms de la Vall, al convento monestir de Mijaran. En finalitzar el seu comandament o alfinal de cada trienni, havia de donar compte de la seva gestió, o tenir taula de justícia, sempre que fos requerit pels consellersde la Vall, per gràcia concedida el 12 de juliol de 1336 pel rei Pere III . Mentre donava comptes o tenia taula de justícia nopodia atorgar cap perdó de delictes.

Quan el jutge era absent de la Vall o tenia algun impediment, el governador havia de tenir cort un dia cada setmana aC astèl-Leon per als naturals de la Vall, sense cobrar salari, i sila cort era requerida pels veïns de la Vall un dia extraordinari, havia de concedir-la amb la forma de cobrament acostumada pel jutge.

La residència del governador era a Castèl-Leon, però, com que aquest castell, situat a Es Bòrdes, era un lloc incòmode per a la majoria de veïns de la Vall, el 1616 hom demanà i obtingué el trasllat de la seva residència i la presó al castell de Vielha.

El governador tenia com a assessor un jutge ordinari, elqual havia de conèixer totes les causes civils i criminals i havia de prestar jurament i donar fermances i caució de la mateixamanera que el governador. La seva signatura era necessària entots els actes de justícia del governador.

Quan l’any 1616 el governador traslladà la seva residènciai la cúria a Vielha, el jutge continuà tenint audiència a Castèl-Leon tots els divendres per a comoditat dels veïns de la part baixa de la Vall. També hi tenia taula de justícia al final del trienni davant els jutges de taula nomenats pel governador.

A fi de mantenir l’ordre públic i la persecució dels delinqüents, així com per fer complir i executar les ordres i provisions del governador o del jutge, hi havia, a la Vall, els batlles, que havien de fer jurament del seu càrrec davant el governador. Els delinqüents eren remesos d’una batllia a l’altra finsa Castèl-Leon o Vielha. El governador i el jutge estaven facultats per nomenar un procurador fiscal, que era tingut o obligat a acusar els delinqüents.

Quan calia deliberar algun fet comú a la Vall o a algun dels terçons, es feia primer en els consells parcials de cadaterçó i es demanava als cònsols de cada lloc si hom creia convenient de convocar el Conselh. En cas d’haver-se de reunir el Conselh Generau, el conseller i prohom de cada terçó havia d’anar a Vielha i era pagat pel terçó. Si hi anava alguna altra persona, s’ho havia de pagar dels seus béns propis.

El Conselh Generau dera Val d’Aran era constituït per dotze persones, sis consellers i sis prohoms, i hom considerava que un afer tenia el consentiment general si era votat pels consellers i prohoms de quatre terçons. El Conselh es reunia en cas de jurament del governador o del seu jutge o assessor, en cas d’arribar algun ministre del rei que ho demanés, el dia d’extracció d’oficis de la Vall i quan calia resoldre algun afer molt important. Si es feia fora d’aquests casos, cadascun dels membres s’havia de pagar les despeses de transport i allotjament dels seus béns propis. Si algun dels membres no assistiaal Conselh el dia fixat, aquest no es podia reunir i el causantd’això havia de pagar les despeses de les persones congregades el dia o els dies que es retardava la reunió. El síndic era l’encarregat de cobrar i de donar els diners corresponents als reunits. S’apressava a resoldre ràpidament els afers i, si el Conselh s’allargava excessivament a judici dels oïdors de comptes, hom perdia les dietes dels dies que s’allargava sense raó justa.

Cada consell de terçó tenia un llibre blanc on eren anotades les deliberacions pròpies del consell, així com les del sconsells generals.

Una de les obligacions del consellers era la de protegir els pobres, les vídues i els orfes. Havien de nomenar un procurador de pobres perquè els emparés i havien de visitar les presons per aconsellar els presos en la seva pròpia defensa.

Els consellers estaven obligats a tenir aconductat un metgeordinari, que els malalts havien de pagar a raó de dos rals la visita. El Comú de la Vall pagava per l’aconductament i l’assistència del metge 50 escuts anuals i en les talles que es feien per recollir aquesta suma, hom carregava més els rics, en benefici dels pobres.

El síndic general era l’encarregat d’administrar les finances i de tractar els afers i plets de la Vall. Tenia un llibre d’entrades i de sortides, que havia de presentar als oïdors de comptes. Tractava els afers de la Vall amb França, així com les patzeries, rebia les cartes oficials i feia les convocatòries dels consellers per als consells generals. Cada any el 16 de setembre havia de donar comptes a la vila de Vielha, després de finir el seu ofici. Una de les seves obligacions principals era la defensa de les Constitucions de Catalunya i dels Privilegis de la Vall. Per això en algunes ocasions representava la Vall en l’oposició a algunes disposicions arbitràries o contràries als anomenats Privilegis de la Vall.

La Vall havia de tenir un mestre de lectura, escriptura i gramàtica i era obligació del síndic i dels consellers de cercarlo bé a la mateixa Vall, bé fora d’ella.

Aquest règim peculiar i la seva organització van perdurar fins a l’any 1834, en què fou abolit per cèdula de la reina regent. Aquest règim havia sobreviscut al decret de Nova Planta de Felip V, que no inclogué en el decret la Vall d’Aran. Tampoc no fou inclosa en cap dels corregiments en què fou dividit el Principat.

Els primers atemptats contra el règim peculiar de la Vall tingueren lloc l’any 1821, quan la Vall fou inclosa al corregiment de Talarn, del qual se separà per decisió del Conselh Generau dera Val del dia 1 de setembre d’aquest any. La darrera sessió del Conselh tingué lloc el dia 2 de setembre de 1827.

L’Estatut de Catalunya del 1979 ha reconegut les peculiaritats de la Vall i hom preveu la possibilitat de reinstaurar una administració pròpia, en la qual fóra una peça important la restauració del Conselh Generau.

La Pèira de Mijaran, qualificada de monument megalític, aigua avall de Vielha. Segons una antiga tradició, aquí es reunien els homes de la Vall per als consells generals.

Arxiu ECSA

Una antiga tradició, que té una confirmació en les reunions de gent de la Vall documentades des del final del segle XIII, diu que el lloc on es reunien primerament els homes de la Vall per als seus consells generals era un pla al costat de l’esglésiao monestir de Santa Maria de Mijaran, proper a Vielha, vora la Pèira de Mijaran, una pedra dreta o menhir de forma prismàtica i base quadrada de 2,40 m d’alt × 1,60 m d’ample × 1 m de gruix màxim, que algú té per un monument megalític. De fet, prop de la pedra fa pocs anys i de manera casual fou trobada una sepultura de l’edat del bronze mitjà (1500-1200 abans de Crist), amb restes humanes i aixovar funerari.

Per paral·lelisme, no cal oblidar que al veí pagus Annabien siso Vall d’Àneu, amb una organització peculiar i un Bon Consell, que en molts aspectes recorda el de la Vall d’Aran, prop de l’antic poble de València d’Àneu hi havia al llocanomenat Segura, sota el castell, una gran pedra, anomenadala Pedra Comtal, on els comtes de Pallars, en accedir al seu càrrec, havien de jurar les llibertats i els privilegis de la Vall d’Àneu.

Pel que fa al repartiment de la terra, el sistema de propietats comunals i altres característiques de l’organització interna de la Vall en època romànica, no se’n pot detallar res per manca de documentació i d’estudis monogràfics. Recordarem només que el privilegi solemne o Querimònia, concedit a Lleida el mes d’agost de l’any 1313 pel rei Jaume II als homes de la Vall, després que aquesta li fou atorgada pel conveni de Poissy el 23 d’abril de 1313 i que cal suposar que recollia els drets antics dels aranesos, els confirmava la lliure i franca possessió de llurs muntanyes, sense servitud reial, ni subvenció, ni precari, ni requeriment, ni absolució de domini, amb la llibertat dels pasturatges extensius als prats i camps no vedats i el lliure aprofitament dels boscs i de l’aigua, tant per regar, com per fer anar els molins, així com la llibertat de pescar i de caçar; els donava l’exempció de tot dret de bassa i l’obligació, per part del rei, de mantenir-los si l’havien de seguir en host durant més d’un dia. Els reconeixia el régimen econòmic familiar tradicional de la convinença o mitja guadangeria, en la qual, per pacte mutu, normalment per capítols matrimonials, s’establia un règim de comunitat limitada de béns, en la qual els consorts pagaven per parts iguals els deutes derivats de l’administració i el govern de la casa i es dividien, a la mort d’un dels consorts, si no hi havia fills, els guanys i els augments obtinguts durant els anys de matrimoni i també se’ls reconeixia el retracte gentilici, anomenat tornería, segons el qual, quan una persona volia vendre un bé immoble, haviad’oferir-lo en primer lloc als seus germans i a altres parents més pròxims i, si aquests no volien adquirir-lo, podien després vendre’l a qualsevol persona. Si el venedor no feia aquestoferiment previ, els parents del venedor podien retreure el bé immoble venut. El rei també els concedia franquesa per censals, donacions, dots, successions, etc, i eren lliures de tota servitud reial, càrrega o imposició, llevat de l’antic tribut que havien de satisfer al rei d’un sester de blat l’any per veí o família, el tradicional galin del rei, que s’especifica que equivalia a una setena part d’una quartera aranesa .

Aquests drets o privilegis es varen mantenir fins a tempscontemporanis.