Sant Andrèu de Salardú

Situació

L’església és situada a la part alta de la població, sobre una terrassa aixecada entre la Garona i l’Unhòla, a l’indret on s’havien desplegat les dependències del castell, del qual encara es conserven algunes restes.

Mapa: 149M781. Situació: 31TCH283306.

S’hi arriba fàcilment per la carretera del port de la Bonaigua (C-142). El recorregut des de Vielha és d’uns 10 km aproximadament.

Església

Planta, a escala 1:200, de l’església, una construcció amb un pla basilical amb tres naus paral·leles, capçades a llevant per sengles absis semicirculars.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Aquesta església és un magnífic edifici romànic, a desgrat d’ésser una obra força tardana, que adopta el pla basilical de tres naus paral·leles, capçades, a llevant, per sengles absis semicirculars.

L’absis central és precedit per un espaiós cos presbiteral, poc perceptible a les absidioles, que ocupen una posició bastant més reculada respecte a l’absis central.

Les naus són separades per quatre arcades apuntades i dividides en quatre trams per arcs torals, els quals, com els arcs formers, a la nau central, arrenquen dels ressalts donats pels pilars cruciformes (tres per banda), mentre a les naus laterals troben suport, en darrer terme, en unes mitges pilastres encastades als murs perimetrals, on s’estén una cornisa, amb pla i xamfrà, present també, a manera d’imposta, als pilars centrals. La nau central és coberta amb voltes ogivals i les laterals amb voltes de quart de cercle. D’altra banda, els espais presbiterals han estat coberts amb unes voltes de mig punt, mentre els absis ho són amb voltes de quart d’esfera.

Les cobertes de les naus han estat abraçades i unificades per una coberta de doble vessant, cosa que origina uns frontons amplis i punxeguts. Les absidioles han estat cobertes amb una teulada de doble vessant, fet que contribueix a fer ressaltar l’absis central, que ha estat cobert amb una teulada, que s’adapta al quart de cercle de la volta.

L’interior de l’edifici actualment és enguixat i cobert parcialment amb pintures.

El temple és il·luminat per nombroses finestres pertanyents a diverses èpoques, que n’han substituït d’altres d’originals, ara obturades.

Permòdol 3 de l’absis central. Mostra una figura femenina asseguda i exhibint les seves parts genitals.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Permòdol 1 de l’absidiola del costat de migjorn, amb la representació d’un Crist a la creu.

F. Tur

L’absis central era perforat per tres finestres de doble esqueixada, actualment cegades, de les quals la central és coronada per un arc de mig punt adovellat, que recolza sobre dues columnes estretes, proveïdes de bases i capitells esculturats amb elements vegetals. Cada absidiola era perforada per una finestra de doble esqueixada, amb la diferència que la de migjorn és coronada amb un bloc monolític i la de tramuntana amb un arc de mig punt adovellat. Encara a l’extrem de l’absis central, a tocar l’absidiola de migjorn hi ha un finestral allargassat, coronat per un bloc monolític, obert posteriorment.

A la façana de llevant, sobre la capçalera, hi ha un rosetó flanquejat per dues finestres cruciformes, situades sobre les absidioles, on, sobre la meridional i sota el finestral cruciforme, encara hi ha un finestral tapiat i mig tapat per la teulada de l’absidiola.

El mur de ponent només té un gran finestral, bé que mig obturat, de característiques marcadament gòtiques.

El mur de tramuntana, ultra una finestra moderna oberta a frec de l’absis, és perforat per tres finestres allargassades de doble esqueixada, coronades amb arcs de mig punt adovellats, les quals són semblants a les que hi ha a la base del campanar, de les quals, potser, són coetànies.

El mur de migjorn, deixant de banda dues finestres modernes, conté un petit finestró obert al centre de la part superior, sota la teulada, i un finestral goticitzant, desclòs a l’inici del mur, prop de la capçalera. El primer és delimitat per un arc de mig punt, a l’intradós del qual gira una arquivolta llisa anellada, la qual, amb la interposició d’unes impostes primes, es perllonga vorejant les columnes que la sostenen. El segon, situat prop de la capçalera, és embegut dins el gruix de la paret mitjançant un arc de mig punt, ornat inferiorment amb hemisferes i piràmides, que recolza sobre dues columnes circulars, coronades amb capitells esculturats: el de mà dreta amb un trenat i el de mà esquerra amb elements vegetals. Aquest arc, que constitueix l’estructura bàsica del finestral, és emmarcat per dues arquivoltes ogivals, constituïdes per un cilindre doble. La interna, com l’arc, reposa sobre columnes proveïdes de capitells esculturats amb entrellaços (el de la dreta) i amb fulles d’acant molt estilitzades (el de l’esquerra). L’exterior, que delimita definitivament el finestral, s’annexiona als muntants, arrodonits als angles amb un semicilindre, amb la inclusió d’unes estretes impostes que abracen tot el finestral. Interiorment, aquest finestral és constituït per dos arcs de mig punt en degradació, l’exterior dels quals reposa sobre columnes acabades amb uns capitells esculturats amb elements vegetals i amb entrellaços de vímets. En aquest mur, bé que tapat per un cos d’edifici, encara hi ha un altre finestral, enguixat, format per un arc de mig punt, sostingut per unes columnes, proveïdes de capitells.

L’accés al temple es fa a través d’un portal, obert a la façana de migjorn, emfasitzat per quatre arquivoltes, les quals arrenquen de columnes, i extradosat per un guardapols. El conjunt del portal és flanquejat, a mà esquerra, per un arc de descàrrega, obert al mur de la façana, i per dos més, a mà dreta, units al centre sobre una columna, rematada per un interessant capitell. Aquest portal havia estat protegit per un ampli porxo, del qual encara resten els vestigis que fornien la seva infrastructura bàsica.

El predomini dels volums horitzontals donats per les naus amb l’ampliació dels absis és trencat per un majestuós campanar de torre, de pla octagonal, acabat amb una coberta piramidal. Aquest campanar, afegit a l’edifici el segle XV, és situat a l’angle sud-oest, bo i excedint l’amplada de la nau. Un segon campanar d’espadanya, modificat, corona el mur que tanca la nau a llevant i contribueix també a minvar la pesantor de la volumetria horitzontal.

Els paraments exteriors són molt sobris, puix que els únics elements que embelleixen les façanes són els permòdols que apareixen encastats a la capçalera i als murs laterals de la nau, amb l’additament d’una cornisa. A part això, el portal i la part corresponent a l’antic atri alleugereixen el mur de migjorn, ensems que el singularitzen totalment dels altres.

Hom ha aparellat l’edifici amb carreus de pedra, de mides força voluminoses, ben escantonats i polits posteriorment, que es disposen en perfectes filades horitzontals, i distribuïts a trencajunt, amb el lligam d’un morter, compost de sorra i calç, que rebleix molt poc les juntures.

El mur de tramuntana, però, mostra un aparell més irregular i matusser, fruit, potser, d’una reforma posterior.

D’altra banda, l’edifici acusa un sobrealçament que augmenta l’alçada de les façanes de llevant i de ponent.

Aquesta església, prescindint dels remodelatges que l’afectaren posteriorment, que, tot sigui dit, no alteraren la seva estructura bàsica, es presenta com una obra tardana, erigida segurament vers mitjan segle XIII i fins i tot més tard, on es conjuminen les formes pròpies del darrer romànic, amb alguns trets que donen entrada a formes gòtiques incipients, en un tempteig que molt aviat restà ben definit en d’altres edificis.

Per això l’església de Sant Andrèu de Salardú constitueix un magnífic exemple de la perduració de la concepció espacial i formal d’època romànica en un edifici en el qual hi ha presents unes formes estructurals gòtiques, d’una acusada ruralitat, les quals s’adapten, mal que bé, a una organització estructural de l’espai, concebuda segons uns altres paràmetres.

La seva estructura se situa perfectament dins el tipus basilical que caracteritza la Vall d’Aran, i que retrobem a Era Mare de Diu de Cap d’Aran, Santa Eulària d’Unha, Santa Maria d’Arties o a Era Assumpcion de Maria de Bossòst.

L’estat de conservació de l’edifici és bo. Amb tot, especialment a l’interior, s’hi podrien realitzar algunes millores. (FJM-AMB)

Temàtica escultòrica dels permòdols dels murs exteriors de l’edifici de Sant Andrèu de Salardú

Façana de tramuntana (de llevant a ponent)
	1	Dues màscares humanes, situades a l’angle
	2	Màscara humana
	3	Màscara humana amb les galtes inflades
	4	Màscara humana de forma ovalada
	5	Tassa amb nansa, vista per sota i lateralment
	6	Màscara d’un guerrer
	7	Petit cap humà sobre un coll llarg i estret
	8	Màscara humana
	9	Cara llisa amb dos cilindres que n’ocupen la meitat, els quals es toquen per l’extrem
	10	Motiu vegetal amb quatre pètals disposats de manera radial
	11	Màscara humana
	12	Cara llisa amb dues hemisferes posades de costat i adossades
	13	Cara llisa amb un barril adossat, disposat horitzontalment
	14	Màscara humana
	15	Dos ocells simples situats als angles i enfrontats
	16	Cara llisa amb dues hemisferes posades de costat i adossades. Una tercera hemisfera, situada al centre i a la part inferior, ha desaparegut.
	17	Cap d’animal dibuixat esquemàticament
	18	Dues fulles entrecreuades, amb les tiges ben marcades, disposades de manera semblant a les ales d’una papallona
	19	Màscara humana
	20	Màscara humana
	21	Quatre hemisferes ordenadament distribuïdes, amb un botó a l’espai central que deixen buit
	22	Cara llisa amb un cilindre adossat, disposat horitzontalment
	23	Màscara humana
	24	Cara llisa amb dos cilindres adossats, els quals ocupen la meitat de la cara i, desplaçats l’un en relació amb l’altre, es toquen pels extrems
	25	Màscara humana
	26	Màscara humana
	27	Cap d’animal
	28	Màscara humana
	29	Cap de monstre
	30	Cara llisa amb una semisfera adossada
	31	Cara llisa amb una semisfera adossada
	32	Cara llisa amb dos fragments de tors circular adossats disposats de costat i verticalment
	33	Cara llisa i sense ornamentació
	34	Màscara humana
	35	Cara llisa i sense ornamentació
	36	Cara llisa amb dues mamelles adossades; entre elles i a la part superior un petit botó circular
	37	Màscara humana
Façana de migjorn (de ponent a llevant)
	1	Arbre molt estilitzat
	2	Cara llisa i sense ornamentació
	3	Dos canalons grossos, disposats horitzontalment
	4	Cap de lleó, sota el qual es veuen les potes davanteres
	5	Cara llisa amb un petit disc circular, també llis, adossat
	6	Cara llisa que forma, però, un perfil motllurat tènuement
	7	Cara llisa i sense ornamentació
	8	Cara llisa i sense ornamentació
	9	Cara llisa damunt la qual ha estat adossada una rotllana circular i de cara plana
	10	Figura llisa en forma de casc amb un plomall d’aspecte vegetal a la part més alta
	11	Cara llisa amb dues petites flors rebaixades, les quals coronen la part superior del permòdol
	12	Cara llisa damunt la qual ha estat adossat un petit barril disposat horitzontalment
	13	Dues petites columnes flanquegen un personatge rudimentari dempeus
	14	Màscara humana
	15	Cap d’animal
	16	Escut heràldic amb quatre pals de guies al camper
	17	Escut heràldic amb un ocell representat al camper
	18	Ocell vist de costat
	19	Cap humà amb barba
	20	Cara llisa amb un element adossat inidentificable a causa de la mutilació
	21	Màscara humana
	22	Cara llisa amb una petita ampolla o flascó de coll llarg i estret adossat
	23	Morter vist per sobre
	24	Màscara humana
	25	Camper aconcavat sobre el qual ha estat representat un motiu abstracte, el qual suggereix una creu egípcia, expressada molt lliurement
	26	Motiu similar a un morter, vist des de sota
	27	Paó
	28	Cara d’un diable
	29	Dues tiges neixen als angles inferiors, s’encreuen en X i terminen als extrems superiors en forma de caulicles, cargolats vers l’interior de la cara
	30	Dues tiges neixen als angles inferiors, s’encreuen en X i col·loquen llurs extrems, derivats en una voluta amb un pom central, als angles superiors; entre elles, una altra tija disposada verticalment
	31	Màscara humana rodona i d’expressió grotesca
	32	Cap de monstre
	33	Cap humà de sota el qual surten uns braços que agafen un objecte situat al centre, disposat verticalment
	34	Cara llisa amb una petita esfera adossada
	35	Cara llisa amb una fruita (?) adossada
	36	Escut heràldic, amb el camper dominat per una creu
	37	Mà dreta
	38	Ésser monstruós (un vici?) amb un cap i un braç humà i una extremitat com d’una serp
	39	Màscara humana
	40	Cara llisa amb un cilindre adossat, disposat horitzontalment
	41	Dos caps de guerrer mirant avall
	42	Lleó rampant
	43	Dues màscares humanes, situades a l’angle, flanquegen un motiu llis similar a un casc, de la part superior del qual emergeixen unes tiges trenades al punt de naixença
Absidiola de migjorn (de migjorn a tramuntana)
	1	Crist crucificat
	2	Palmeta, amb una tija de la qual surten vuit fulles obertes en ventall
	3	Serpent cargolant-se i exhibint el cap en forma de màscara humana, símbol d’algun vici
	4	Dues màscares humanes juxtaposades
	5	Màscara humana
	6	Olla amb tapa i nanses
	7	Dos roleus, l’un situat a la part superior i l’altre a la part inferior; la seva llargària ocupa la meitat de la de la cara del permòdol; es toquen per les arestes
Absis central (de migjorn a tramuntana)
	1	Actualment és mig tapat; s’hi endevina, però, la figura d’una creu floronada
	2	Màscara humana amb trets femenins, protegida per un elm a manera de còfia
	3	Representació grotesca d’una dona ajupida exhibint el seu sexe
	4	Cap de felí amb una boca extraordinàriament grossa i allargassada, amb una doble filera de dents, ben marcades
	5	Cap d’un animal, possiblement un bòvid
	6	Olla de panxa grossa amb una tapadora petita
	7	Dos petits arcs ogivals juxtaposats abriguen sengles campanes, a manera d’una espadanya de campanar
	8	Màscara humana
	9	Màscara humana
	10	Escut heràldic amb el camper ocupat per un arbre
	11	Màscara humana, proveïda d’una toca o d’un elm
	12	Cap de porc
	13	Dos roleus, l’un situat a la part superior i l’altre a la inferior; la seva llargària ocupa la meitat de la de la cara del permòdol; es toquen per les arestes
	14	Màscara humana, coberta amb un capell, mirant avall
	15	Dos roleus, l’un situat a la part superior i l’altre a la inferior; la seva llargària ocupa la meitat de la de la cara del permòdol; es toquen per les arestes
	16	Recipient abombat, a manera de marmita, amb dues petites ornamentacions, l’una en forma de petit floró, situada just al perfil de la boca i l’altra, en forma de perla, a la panxa.
	17	Monstre alat que fa contorsions. Un xic mutilat
	18	Colom vist per la seva part inferior. Un xic mutilat
	19	Animal quadrúpede
Absidiola de tramuntana (de migjorn a tramuntana)
	1	Arbre de les branques del qual penja fruita
	2	Màscara humana
	3	Petxina de pelegrí
	4	Creu amb els braços en forma de trèvol
	5	Barrilet disposat horitzontalment damunt la cara llisa del permòdol
	6	Palmeta o motiu vegetal similar
	7	Elm amb el casc llis i amb una palmeta coronant la part superior
	8	Cap de bòvid invertit

(FJM-AMB)

Portalada

Vista del conjunt de la porta d’entrada, oberta a la façana de migjorn i antigament protegida per un porxo, del qual resta encara la infrastructura.

F. Junyent-A. Mazcuñan

La porta d’entrada situada al capdavall del mur de migjorn és constituïda per un conjunt d’arquivoltes en degradació que, amb la interposició d’una imposta, recolzen sobre columnes proveïdes de capitells esculturats, entre les quals s’intercalen uns semicilindres que perfilen les cantonades dels muntants. Tots aquests elements, distribuïts harmònicament i simètricament, es fusionen bo i formant un conjunt unitari d’una gran elegància i bellesa plàstica, hàbilment feta ressaltar per una ornamentació ponderada, però escaient, la qual cosa fa que en cap moment, aquest portal, a desgrat de la seva complicada composició, no es mostri com una obra feixuga i embafadora.

Així, doncs, aquest bell portal s’estructura a partir de cinc arquivoltes, les quals s’endinsen gradualment en el gruix del mur, amb l’additament d’una sisena arquivolta, disposada a manera de guardapols, la qual emmarca i delimita el conjunt exteriorment.

Planta, alçat i seció de la porta de l’església, oberta al mur de migjorn.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Totes les arquivoltes són bocellades, totalment o parcialment, bé que només les dues primeres, inclosa la que fa de guardapols, mostren elements esculpits.

Així la primera, que arrenca a partir de dos caparrons, amb els trets del rostre representats grotescament, situats a cada costat, és ornada al pla (la superfície bocellada resta llisa), amb unes cintes que, presents en cadascuna de les dovelles que componen l’arquivolta, conformen un esquema on, malgrat la discontinuïtat temàtica, es dóna una certa uniformitat compositiva, determinada per una sanefa de formes irregulars.

L’arquivolta contigua és embellida a l’intradós per dues tiges que, formant un encreuament a cada dovella, dibuixen un seguit de rombes que recorren inferiorment tota l’arquivolta. A la part frontal, però, cadascun dels blocs que la componen mostra, tret d’alguns no situats a l’inici, un tema escultòric diferent, diversificat en elements vegetals, geomètrics, florals, estelars i zoomòrfics.

Les arquivoltes restants ja són totalment llises, sense cap mena d’ornamentació.

Llevat de l’arquivolta més interna, que recolza sobre els muntants que delimiten la porta pròpiament dita, i la més externa, convertida en guardapols, les restants troben suport en quatre columnes, situades a cada banda, assentades sobre unes bases àtiques i coronades amb capitells esculturats, amb predomini d’elements vegetals.

El capitell extern de l’esquerra és ornat amb el cap d’una fulla lanceolada, de grans proporcions, situada a l’angle extern del capitell, la qual és flanquejada, a cada costat, pel cap d’una altra fulla d’idèntica forma, però migpartida, que emplena la part restant del capitell. La fulla central és farcida de nervis paral·lels que segueixen les curvatures donades pel perfil lanceolat de la fulla. Aquestes nerviacions també es repeteixen a les fulles laterals, on formen un conjunt d’arquets concèntrics que redueixen la seva llargada a mesura que s’allunyen del perfil curvilini.

El segon capitell d’aquest cantó té esculpides tres flors de lis, de les quals la central, que és més gran, ocupa l’angle extern del capitell, mentre que les dues restants es reparteixen als laterals. A més, al costat esquerre, s’inclouen uns elements estranys, consistents en una petita fletxa, situada sobre la flor de lis, i una tija acabada amb una fulla bilobulada, disposada verticalment al costat de la flor i a l’extrem del capitell.

El tercer capitell, decorat també amb temàtica vegetal, té esculpit un arbre a cadascuna de les cares. Tots dos mostren unes formes semblants: s’obren en ventall i de l’extrem de les branques esclaten unes fruites circulars. La de la banda esquerra, però, es diferencia de l’altra pel fet de tenir un brancatge més espès i dens, que li lleva les formes estilitzades de l’altra ensems que li dóna més embalum.

El darrer capitell és emplenat per tres fulles lanceolades, de les quals la central, molt més ampla, ocupa l’angle del capitell, flanquejada per les dues restants, que es distribueixen als costats. Entremig d’aquestes fulles encara en sorgeixen dues més també lanceolades, però molt més primes, que se situen al punt d’incidència de les fulles grans. Els lòbuls de la central són separats simètricament per dos nervis centrals, mentre que les fulles laterals són emplenades per uns nervis que solquen l’espai interior de la fulla, bo i adaptant-se a les curvatures d’ambdós lòbuls.

Detalls de la porta d’entrada al temple, amb els capitells de la banda esquerra (a dalt) i dreta (a baix).

F. Junyent-A. Mazcuñan

El capitell intern de la dreta és molt semblant al que acabem de descriure, bé que fa la impressió de no haver estat acabat, puix que les fulles que s’hi allotgen, disposades seguint el mateix esquema del capitell anterior, no presenten cap nerviació, tret de la fulla del mig, que és dividida per un nervi central.

El capitell que segueix a continuació, tot i que és força erosionat, encara deixa entreveure un conjunt de fulles embellides amb flors.

El tercer capitell és el que mostra una escultura més diversificada i complexa, per tal com admet i barreja elements vegetals amb d’altres d’antropormòfics, bé que tendents a formes zoomòrfiques. En efecte, a l’angle extern del capitell, bo i omplint l’aresta, hi ha localitzada una figura molt rudimentària, de característiques humanes, composta per un cap circular i cos ovalat, d’on es desprenen uns apèndixs que hom identifica amb els braços. Al costat dret del mateix capitell s’allotja una figura difícilment identificable, on els trets humans es combinen amb d’altres de zoomòrfics. En efecte, el cos, representat només pel tors, és poc definit, tot i que s’hi dibuixen uns braços molt rudimentaris encorbats endins. El cap és-ovalat, i s’uneix al tronc mitjançant un coll gruixut. La cara ha estat representada per un nas i uns ulls poc expressius, mancats d’animació. El tret que crida més l’atenció és constituït, sens dubte, pels pavellons auditius, situats a la part superior del cap, els quals adquireixen unes mides totalment desproporcionades, gairebé còmiques, que donen un aire grotesc al personatge, alhora que l’apropen a la figura d’un animal monstruós, o si més no simiesc. A l’altra banda del capitell retornen els elements vegetals, representats per una fulla lobulada, semblant a la dels roures, desenvolupada només en la seva meitat. Al costat d’aquesta fulla encara hi ha una tija que es cargola a la part superior, on descriu unes corbes que serpentegen.

El darrer capitell d’aquesta banda, que davanteja el portal, és constituït per tres arquets capçats, un xic més amunt, per tres cercles. L’arquet central, situat a l’angle, és el més petit, mentre que els cercles laterals, situats sobre els arquets més grans, per tal de compensar el desequilibri dels espais, redueixen la seva mida, bo i fornint el conjunt d’una certa simetria i estabilitat.

Crismó que es troba situat damunt la clau de l’arquivolta exterior del portal.

F. Tur

El darrer element decoratiu que s’incorpora a l’ornamentació descrita és un crismó, esculpit en un bloc quadrat, el qual centra la part superior del portal, sobre l’arquivolta que l’emmarca. (FJM-AMB)

Capitell que corona la columna

Capitell ornamentat amb falcons, que corona la columna en la qual incideixen els dos arcs que descarreguen la façana de migjorn, a mà dreta de la porta. Cal destacar l’àbac que corona el capitell, amb les cares bellament ornamentades amb temes diferents.

F. Junyent-A. Mazcuñan

Aquest portal havia estat protegit per un ampli porxo, del qual encara resten els murs que el tancaven lateralment i que ara es disposen a manera de contraforts, amb un pendent cobert amb llicorelles. El que hi ha situat vers llevant presenta una obertura en un arc de mig punt adovellat, extradossat amb una filada de lloses. Entre aquests dos murs, sobre el portal i els arcosolis que el flanquegen, es desplega una renglera de forats quadrangulars, on es devien encabir les bigues mestres de l’empostissat que cobria aquest atri, avui desarticulat.

Tal com hem indicat, el portal és flanquejat per tres arcs de mig punt de descàrrega del mur, disposats a manera d’arcosolis, distribuïts un, que és el més petit, a mà esquerra de la porta, i els altres dos, que són bessons i que s’uneixen amb una columna central, coronada amb un capitell esculturat, a la banda dreta, vers la capçalera.

Dins el context d’aquest antic atri mereix una especial atenció el capitell que corona la columna, on recolzen els arcs de la dreta del portal.

Es tracta d’una peça de proporcions força considerables, ornada a les tres cares per uns ocells semblants a falcons, que s’enfronten bo i disputant-se una presa.

Així, a la cara frontal, per tal de permetre l’enfrontament amb els ocells situats a les cares laterals (un per banda), l’escultor es veié obligat a esculpir una monstruositat zoològica, consistent en una au composta d’un sol cos, però bicèfala, amb la qual cosa, dins un reduït espai, es feia possible l’enfrontament abans al·ludit. Els caps de mà esquerra tenen aferrat un petit ocell, mentre els caps de la dreta es disputen una presa de difícil identificació. EI cos dels ocells laterals, de característiques semblants, presenta una forma molsuda i acaba en unes curtes cues quadrades. Unes estries, que formen arquets concèntrics al cos i que s’obren en ventall a la cua, concreten, esquemàticament, el plomatge. Les potes són massisses i acaben en tres dits gruixuts. L’ocell bicèfal, situat al frontal, té un cos cordiforme que recolza en una única extremitat, fornida també de tres dits. Aquest capitell és coronat per un àbac, on l’esculturació també es fa present a les tres cares, amb una manifesta diferenciació temàtica.

La cara frontal és engalanada amb quatre rosetes inscrites dins cercles tangents, situats sobre una sanefa formada per un seguit de triangles, que descriuen una estria en ziga-zaga. Aquest mateix tema devia repetir-se a la part superior, on fou esborrat segurament per l’erosió. El lateral esquerre és decorat amb una serp, amb el cap ben diferenciat, però sense mostrar les escates marcades. Aquest ofidi té el cos ondulat i la cua cargolada, talment com si reptés, cosa que li dóna una mobilitat aparent. L’altra cara lateral ha estat esculpida amb una tija ondulada, vorejada per unes fulles de lòbuls irregulars, que ocupen els espais deixats per les corbes descrites per les ones.

Al Museu Frederic Marès, de Barcelona, es conserven tres capitells que alguns han atribuït a aquest porxo. (FJM-AMB)

Capitell de forma troncocònica

A l’església de Salardú es conserva un capitell de forma troncocònica, decorat amb un motiu d’entrellaç, generat per una doble tija.

El capitell de la portada de Sant Feliu de Vilac i un dels que hi ha a la portada de tramuntana d’Era Assump- cion de Maria de Bossòst presenten un motiu molt semblant; l’única diferència recau en l’encreuament entre les tiges.

És un motiu d’influència carolíngia derivat de les miniatures irlandeses; entrà a la Península Ibèrica també a través de l’art musulmà. (EBC)

Capitell esculpit

A la façana de migjorn de l’església de Sant Andrèu de Salardú i damunt la columna que sosté les dues arcades que hi ha a mà dreta de la portada hi ha un capitell esculpit.

Podem dividir aquest capitell en dues parts: el capitell pròpiament dit i l’àbac. El capitell és decorat amb ocells; el frontal és bicèfal. Amb els becs ataquen una presa que no hem pogut identificar. L’àbac és decorat, a la part central, amb un seguit de cercles tangents dins els quals hi ha inscrites unes rosasses de quatre pètals. En una de les cares laterals hi ha esculpida una serp i a l’altra un tema vegetal, format per una tija ondulant.

Aquest capitell, per la seva temàtica i tipologia, constitueix una excepció dins l’escultura monumental romànica aranesa. És molt més pròxim a l’escola de la Seu Vella de Lleida i dels tallers rossellonesos i del Llenguadoc. A l’estudi que hem fet de la portada d’aquesta església ja hem vist que hi havia una major influència dels corrents que afecten el Principat en relació amb la resta de manifestacions escultòriques araneses. Tanmateix, aquest capitell també s’allunya dels de la portada atès que els temes que decoren els capitells d’aquell són essencialment vegetals.

També des del punt de vista formal s’allunya de l’arcaisme i la rusticitat que caracteritzen les manifestacions escultòriques d’aquesta regió i, concretament, de la portada. Presenta unes formes més evolucionades, malgrat que hi han estat aplicats els esquemes compositius característics del període romànic: simetrisme i duplicitat. Tècnicament, manifesta una major qualitat i cura d’execució.

Considerem, ateses les diferències respecte al conjunt de l’escultura aranesa, que aquest capitell fou executat en una data força tardana i per un escultor que segurament havia rebut influències exteriors i que no era el mateix que havia esculpit la portada. Si partim de la cronologia que hem donat per a la portada d’aquesta església, mitjan segle XIII, hem de donar una data aproximada dins aquest període o àdhuc més tard. (EBC)

Pica o sarcòfag

Possible pica baptismal d’immersió, encastada a un arcosoli obert al mur meridional, prop de la capçalera.

F. Junyent-A. Mazcuñan

A l’interior de l’església, encastada dins un arcosoli proper a l’absidiola de migjorn, hi ha una pica, o potser un sarcòfag, de característiques alt-medievals.

Es tracta d’una peça prismàtica que fa 107 cm de llargada, 44 cm d’alçada i 58 cm d’amplada.

La cara frontal, que, conjuntament amb la superior, és l’única visible, és ornada amb uns elements en relleu, consistents en una creu llatina i un símbol semblant a una “m” minúscula, els quals, als costats, són flanquejats per un reguitzell d’hemisferes (quatre a la dreta i cinc a l’esquerra), disposades irregularment.

Atesa la seva funció, aquesta pica mostra un rebuidat interior de perfil rectangular (67 × 34 cm), afaiçonat per contenir les aigües baptismals. (FJM-AMB)

A desgrat que tradicionalment aquesta peça ha estat tinguda per una pica, és possible que per la forma que presenta i pel lloc en què és situada es tracti d’un sarcòfag. Tanmateix, no ho podem pas afirmar, puix que no tenim prou dades i tampoc no hem pogut escatir el sentit del signe que apareix al centre de la cara frontal de la peça.

La presència de les hemisferes que decoren la peça ens dóna una data força tardana; és el mateix motiu que apareix a les piques baptismals d’aquesta regió, les quals hem datat a la segona meitat del segle XII o a la primera meitat del següent. Malgrat aquesta cronologia, l’arcaisme i la rusticitat d’execució són la característica principal d’aquesta peça. (EBC)

Pica petita

Al peu de l’altar major, just on hi ha el reixat que tanca el presbiteri, es localitza una altra pica, semblant a l’anterior, però de mides més reduïdes i sense que s’hi constati cap mena de decoració.

És probable que només fos utilitzada per recollir-hi l’oli per alimentar els llums del temple; si més no, tal com encara es pot constatar, aquesta fou la seva darrera funció. (FJM-AMB)

Fornícula

Fornícula excavada a la darrera columna del cantó de tramuntana.

A. Mazcuñan-F. Junyent

Una altra peça d’interès conservada dins l’església és una petita fornícula excavada al darrer pilar del cantó de tramuntana, talment com si es tractés d’una pica beneitera, bé que la seva situació, oposada a la porta d’entrada, sembla contradir aquesta funció.

Aquesta peça és emmarcada per un bloc quadrangular, rebaixat internament en forma d’arc de mig punt, que recolza sobre un altre bloc rectangular, molt estret, centrat per un eixamplament, on apareixen tres elements esculpits en baix relleu, consistents en dos cercles que centren un motiu ornamental en forma de copa, però dividit en tres braços, talment com si fos una flor de lis. El cercle de la dreta inscriu una creu grega i el de mà esquerra conté sis pètals, disposats radialment, sense cap botó central que els uneixi. (FJM-AMB)

Talla

A l’església parroquial de Sant Andrèu de Salardú es conserva una imatge de Crist sofrent que és objecte de molta i molt antiga devoció. És una talla sobre fusta policromada, de 62 × 56 cm, damunt una creu de 200 X 100 cm que li és contemporània.

El seu nom popular és el de Majestat de Salardú, però no és un Crist en majestat, sinó un Crist sofrent, malgrat la corona postissa que duia encara l’any 1929, i probablement dugué fins a l’any 1936, en què fou traslladat a Lleida. Retornat després a la seva església d’origen, havia perdut una bona part de la mà esquerra, i tenia ja, de molt abans, lleugerament escapçades les puntes de tres dits de la mà dreta.

Va figurar a l’exposició internacional “L’Art Romànic” (Barcelona 1961) amb el núm. 238 del catàleg.

Imatge romànica del Sant Crist, exemplar les característiques del qual encaixen dintre el grup de l’anomenat Taller d’Erill.

F. Tur

Un detall del Sant Crist romànic, obra madura del Taller d’Erill, datable en ple segle XII.

F. Tur

Fora dels desperfectes de les mans, és una imatge molt ben conservada i que mostra extraordinàriament acusades i amb una definició contundent sis de les característiques que hem considerat exclusives del Mestre d’Erill; li manca només la particularitat de les trenes, que en aquesta imatge són només pintades, com s’esdevé també en el Crist de Montmagastre, amb el qual coincideix igualment en el fragment de les mans, que són idèntiques de forma i d’intenció, amb el detall del dit gros, excessivament cargolat al voltant del clau.

És potser a la imatge de Salardú on millor podem observar: la secció triangular de les cames, amb l’aresta aguda i rectilínia de la tíbia, els dos sécs sota el genoll, així com el ratllat dels nervis sobre el turmell; l’estèrnum, excepcionalment sense decorar, però demostrant un coneixement rar i clar de la seva funció anatòmica (que sembla ben desconeguda de tots els altres tallistes de l’època), amb l’apòfisi xifoide ben arrodonida, i les costelles bellament interpretades; el procés de pectoralització del deltoide (que uneix ambdós músculs en tensió uniforme), interpretat sense cap vacil·lació, i, a més, únic cas aquest, a ambdós costats del Crist, pel fet que aquesta imatge no té la inclinació de les altres, sinó que és recta; els braços, molt notables per la seva interpretació contundent, amb un avantbraç perfectament encorbat, amb corbes gairebé paral·leles, que accentuen la idea de pesantor indispensable en tota escultura, i amb el braç pròpiament dit, molt curt i tot ell amb un precís detall de venes i músculs; el cap, lleugerament enfonsat, l’orella, sàviament estilitzada, i els cabells, tallats en grups gruixuts segons la fórmula tan típica i exclusiva del taller d’Erill. Com a detall molt rar i singular, observem que no té bigoti, malgrat posseir una barba molt poblada.

El perizoni correspon al tipus general de les imatges del sector occidental, però molt depurat; en mostra una aguda síntesi, però sense mancar-li cap detall, i amb un plec al mig, entre les cames, bellament tallat en ziga-zaga, com a les millors estilitzacions de l’arcaisme grec.

I potser és aquesta síntesi la nota predominant del Crist de Salardú, perquè és establerta d’una manera radical i com resumint i definint tots els esquemes mostrats a les altres imatges, però sense oblidar els detalls més interessants, que no són pas eliminats, però que, ells també, són donats en una sòbria i justa mesura.

Creiem que aquesta talla correspon a l’època més madura del Mestre d’Erill, ja en ple segle XII, i potser és, entre totes les obres que li coneixem o que hem atribuït al seu taller, la darrera escultura i la millor, salvant sempre la possible prevalença del desconegut Davallament de Mijaran, que, per l’únic i mutilat fragment conegut, del Crist, deduïm que havia d’ésser sensacional.

La creu, de forma potençada, és contemporània del Crist, i molt interessant, amb pintures més o menys conservades i visibles a ambdues cares, que reprodueixen, amb una lleugera variació, els motius típics d’aquesta mena de creus: a la part alta, un àngel, en lloc del sol i la lluna normals; al peu de la creu, la figura d’Adam, i als costats laterals, les figures de la Mare de Déu i de sant Joan. Al dors queden restes d’una inscripció i del Tetramorf, i la figura millor conservada és l’àngel que representa sant Mateu, al peu de la creu. (RBP)

Bibliografia

Bibliografia sobre la portalada

• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya, Segle XII, 2 vols. Edicions 62, Barcelona 1974.
• Carlos Cid Priego: Portadas románicas de Ia escuela de Lérida, “Ilerda”, tom. XVIII, 1954, pàgs. 145-155.
• Josep Puig i Cadafalch, Antoni de Falguera i Sivilla, Josep Goday L Casals: L’arquitectura romànica a Catalunya, vol. IV, Barcelona 1918. (EBC)

Bibliografia sobre la fornícula

• José Sarrate i Forga: El arte románico en el Cap d’Aran, Lleida 1975.

Bibliografia sobre la talla

• Album Meravella, vol. II, Barcelona 1929, pàg. 34.
• Christian Zervós i Josep Gudiol i Ricart: L’art de la Catalogne de la seconde moitié du neuvième siècle a la fin du quinzième siècle, París 1937, pàg. 26, làm. 56.
• Walter William Spencer Cook i Josep Gudiol i Ricart: Pintura e imaginería románicas, Ars Hispaniae, vol. VI, Madrid 1950, pàg. 317, fig. 318.
• Joan Ainaud i de Lasarte: La sculpture polychrome catalane, “L’Oeil” 4, París 1955, pàg. 34.
• Exposición de arte sacro, Vielha 1957, núm. 1.
• Eduard Junyent i Subirá: La imatgeria, “L’Art Català”, vol. I, Barcelona 1957, pàg. 192, fig. 170.
• L’Art roman. Catalogue, Barcelona 1961, pàg. 179, núm. 238.
• Eduard Junyent i Subirá: Catalogne romane, La Pierre-qui-vire, 1961, Zodiaque, Col. La nuit des temps, 13, vol. II, pàg. 270.
• Albert i Jacqueline Puigoriol: La Vall d’Aran, Esplugues 1972, pàgs. 91-92, fig. pàg. 93.
• Eduard Carbonell i Esteller: L’art romànic a Catalunya, Segle XII, vol. I, Barcelona 1974, pàgs. 24, 26 i 71.
• Bernd Schälicke: Die Ikonographie der monumentalen Kreuzabnahmegruppen des Mittelalters in Spanien, Berlín 1975, figs. 17 i 18.
• Rafael Bastardes i Parera: La representació del Sant Crist al Taller d’Erill, Institut d’Estudis Catalans, “Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica”, XXX, Barcelona 1977.
• Rafael Bastardes i Parera: Les talles romàniques del Sant Crist a Catalunya, Barcelona 1978, Artestudi Edicions, Col·lecció Art Romànic, núm. 9, pàgs. 311-315.
• Rafael Bastardes i Parera: El Taller d’Erill (en curs de publicació). (RBP)