Situació
Vista exterior de l’església des del costat de llevant, amb la capçalera a primer terme.
F. Tur
L’església de Santa Eulària és situada dalt un pujol, sota el qual s’arrauleix el poble d’Unha, petit agregat que s’enlaira, vers tramuntana, separat pel riu Unhòla, damunt Salardú.
Mapa: 148M781. Situació: 31TCH284310.
S’hi arriba, des d’aquest darrer poble, per la carretera que mena a Bagergue. Poc després d’haver-la iniciada, trobarem, a mà esquerra, el trencall que porta a Unha. (FJM-AMB)
Església
L’església adopta un pla basilical, amb tres naus convergents, coronades a llevant per sengles absis semicirculars. L’absis central és precedit per un ampli espai presbiteral, tret que no es dóna a les absidioles, que s’uneixen directament a les seves naus respectives, sense que hi hagi cap ressalt. Aquest fet es tradueix a l’exterior en la posició, força més reculada, que ocupen els absis laterals respecte al central, que, entremig d’aquests, sobresurt un bon tros més, per la presència de l’espai presbiteral, que es fa evident a l’exterior.
Planta, a escala 1:200, de l’església, edifici de tres naus convergents, capçades vers llevant per tres absis semicirculars.
A. Mazcuñan-F. Junyent
La separació entre les naus es fa per mitjà de quatre arcs formers de mig punt, sostinguts per tres pilars circulars, d’on arrenquen els arcs torals que reforcen les voltes (de canó de mig punt a la central i de quart de cercle a les laterals). Els absis, que han estat obturats amb la interposició d’uns retaules barrocs, són coberts amb volta d’un quart d’esfera.
L’església és il·luminada per nombrosos finestrals pertanyents a diverses èpoques. Així, al mur de migjorn, n’hi ha dos de moderns, més un altre de característiques gòtiques. Al mur de ponent només n’hi ha un, també modern, que en substituí un altre d’original, del qual encara resten alguns vestigis. Al mur de tramuntana, com ja és força habitual, no se’n detecta cap.
Pel que fa a la capçalera, aquesta és perforada per tres finestres, situades a l’absis central (la meridional fou refeta), i per dues més a cadascun dels absis laterals. Totes aquestes finestres, llevat del finestral modern, presenten unes mateixes característiques: s’obren en doble esqueixada i són coronades amb uns blocs monolítics, rebaixats inferiorment en forma d’arc de mig punt. Cadascun d’aquests blocs és ornat amb un filet semicircular que gira paral·lelament a l’arquet, afaiçonat amb un lleuger rebaix.
La porta d’accés, oberta al capdavall del mur de migjorn, té una estructura molt simple, consistent en un arc adovellat de mig punt, extradossat amb una estreta filada de llosetes.
Sobre aquesta porta, barrejat amb els altres carreus que conformen l’aparell, destaca un bloc rectangular que mostra esculpit un crismó molt rudimentari, flanquejat, a mà dreta, per dos elements vegetals. El més proper a l’anagrama de Crist és constituït per una tija vertical que es desdobla, a l’acabament, en dues tiges que es cargolen, a manera de volutes. L’altre motiu és semblant a aquest, bé que se’n diferencia pel nombre de ramificacions secundàries, per tal com aquí formen sis parelles de volutes, més una parella terminal que se separa obliquament de la tija principal.
Bloc de pedra, amb un bonic motiu esculpit, situat al muntant dret de la porta.
F. Junyent-A. Mazcuñan
També en un dels carreus que conformen el muntant dret hi ha esculpits uns motius semblans als anteriors, bé que, en aquest bloc, els dos elements que componen la decoració són idèntics: tots dos són formats per una tija vertical que arrenca del punt d’incidència de dues curtes tiges convergents, amb el desdoblament, en el seu recorregut, de tres parelles de volutes.
Aquest mateix tema, bé que disposat horitzontalment i format per un sol brancatge, el trobem també en un carreu situat a l’absidiola de migjorn.
Cal notar que aquesta temàtica escultòrica adopta unes formes similars a les que trobem a les pintures romàniques de les esglésies de Santa Maria de Matadars i de Sant Pere de Vallhonesta, ambdues emplaçades al Bages.
L’edifici, com d’altres esglésies araneses, consta de dos campanars: l’un d’espadanya, refet, que corona el mur de llevant, i l’altre, modern, en forma de torre, adossat a l’angle nord-occidental. Aquest darrer té la base quadrada i el cos octagonal, i acaba en una coberta piramidal de base bulbosa que li dóna un cert aire oriental. Aquest mateix tret, també el trobem, bé que dins un diferent context, a la coberta del campanar d’espadanya.
L’edifici és embellit exteriorment per un seguit de permòdols encastats a la façana de migjorn, els quals probablement havien sostingut una cornisa, avui despareguda, i per una decoració amb motius llombards, concretada a la capçalera. En efecte, en aquest darrer tram l’absis central és ornat amb un fris d’arquets cecs, sostinguts per mènsules, sobre el qual encara es desenrotlla un fris en dent de serra. Aquests arquets formen cinc sèries de tres entre lesenes. A les absidioles es repeteix la mateixa decoració, bé que aquí les arcuacions cegues es distribueixen en dos compartiments de cinc, delimitats per les lesenes.
Tota aquesta decoració, així com les finestres que s’obren a la capçalera, ha estat feta amb pedra tosca. Les arcuacions són obrades en un sol bloc de pedra i presenten un doble rebaix a l’arc que les emparenta amb les arcuacions dels absis de Sant Climent de Taüll, també treballat de la mateixa manera, però amb un tercer rebaix.
Hom ha aparellat la construcció amb carreus de mides irregulars, ben escantonats i disposats en filades horitzontals, amb el predomini dels carreus ben treballats i polits.
Calc d’un ramatge molt realista, esculpit en un bloc de la façana de migjorn de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Barrejats dins l’aparell, apareixen uns blocs treballats amb unes estries que imiten un opus spicatum i uns altres ornats amb elements esculpits (creus i motius vegetals). Cal, però, destacar-ne un, situat a la façana de migjorn, prop de la porta, el qual mostra un ramatge molt realista, consistent en una tija irregular, disposada horitzontalment, d’on en sorgeixen unes altres, a banda i banda, acabades en fulles lanceolades.
El mur de tramuntana, que és reforçat amb tres contraforts moderns, sembla, en part, reestructurat.
L’edifici, a desgrat d’haver estat remodelat parcialment, encara conserva la seva estructura bàsica romànica, la qual, atesos els aspectes formals i estilístics, pot ésser datada dins el segle XII, seguint els tipus arquitectònics més característics de la Vall d’Aran, i que retrobem a Santa Maria d’Arties, o a Era Assumpcion de Maria de Bossòst, la qual, en aquest cas, presenta unes molt interessants relacions, almenys en els temes ornamentals, amb les esglésies de la Vall de Boi, concretament amb la de Sant Climent de Taüll, la qual cosa pot donar unes pistes sobre els recorreguts de les colles de paletes per les valls pirinenques durant la primera meitat del segle XII, puix que aquest aparellament amb la Vall de Boi també apareix al Mijaran. (FJM-AMB-JAA)
Pica baptismal
Calc d’un fragment de l’ornamentació que decora la pica baptismal de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Una de les piques baptismals conservades a l’interior de l’església. Peça d’aspecte arcaitzant i rudimentari, pot ésser considerada com una manifestació de l’art popular aranès dels segles XII-XIII.
F. Junyent-A. Mazcuñan
A l’interior d’aquest temple es conserva una pica baptismal romànica, bellament ornamentada i de grans proporcions.
Es tracta d’una peça cilíndrica, amb la base aixamfranada, que és sostinguda per un curt peu cilíndric, ornat superiorment amb un anell i inferiorment amb quatre hemisferes.
La meitat de la pica apareix ornamentada amb una sèrie d’elements, bàsicament geomètrics, disposats seguint un esquema determinat.
Així, a l’extrem dret, flanquejada per dos petits rectangles, hi ha una creu llatina inscrita dins un rectangle, on, als espais superiors, delimitats pel pal longitudinal i el travesser, s’allotgen un parell de rectangles en cadascun dels compartiments; als espais inferiors, en canvi, al compartiment de mà dreta hi ha una rectangle aspat, força més gran que els anteriors, coronat per dos rectangles més petits. Aquest mateix esquema es repeteix a l’altre compartiment, bé que aquí els rectangles petits se situen a la part inferior.
A partir d’aquí s’inicien tres compartiments, disposats horitzontalment. Els dos superiors són dividits per un filet central, on incideixen obliquament tot un reguitzell de filets, lleugerament inclinats, de tal manera que, en conjunt, formen un dibuix semblant a una espiga. L’inferior, que, en principi, hauria de seguir el mateix esquema, és interromput sota el filet central per una estria disposada en ziga-zaga.
A continuació hi ha un filet vertical, estès al llarg del contenidor, que és flanquejat, a cada costat, per quatre cercles. El darrer element decoratiu consisteix en una breu continuació dels filets que formaven un dibuix de dues espigues, bé que al tercer compartiment no hi ha cap estria en ziga-zaga. Aquest darrer fragment és interromput per un estel de cinc puntes, el qual trenca el ritme iniciat anteriorment.
L’alçada total d’aquesta pica és d’uns 84 cm, dels quals 38 pertanyen al suport (en realitat ha d’ésser lleugerament més alta, ja que el peu s’enfonsa una mica dins el paviment). D’altra banda, la circumferència exterior té un diàmetre de 99 cm i la interior, que delimita el rebuidat, es desenrotlla a partir d’un diàmetre de 73 cm. (FJM-AMB)
El suport d’aquesta pica ha estat decorat amb unes hemisferes semblants a les que hi ha en una altra de les piques conservades en aquesta església i a les de Sant Miquèu de Vielha i Sant Esteve de Montcorbau. D’altres elements ornamentals que presenta la fan assemblar també a l’altre exemplar que es conserva dintre aquesta mateixa església, el qual també té el mateix aspecte tosc.
Es tracta d’una peça molt arcaïtzant i rudimentària. L’hem de considerar com una manifestació de l’art popular aranès. Pensem que, malgrat aquest arcaisme patent, devia ésser executada en una data força tardana, puix que la utilització d’hemisferes en l’ornamentació de la pica es troba en altres peces araneses datades els segles XII-XIII. (EBC)
Pica beneitera
Pica beneitera conservada a l’interior de l’església. Igual com la pica baptismal conservada també en aquesta mateixa església, cal considerar-la un element que manifesta l’art popular de la Vall d’Aran dels segles XII-XIII.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Calc d’un fragment de l’ornamentació que decora la pica beneitera de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Una altra peça romànica guardada a l’interior d’aquesta església és la pica beneitera, situada prop de la porta.
Es tracta d’una peça cilíndrica, de base aixamfranada, que és sostinguda per un suport gruixut, també cilíndric, el qual assoleix la mateixa amplada que la base de la pica.
L’alçada total de la peça és d’uns 104 cm (caldria afegirn’hi uns quants més, atès que el peu s’enfonsa lleugerament dins el paviment), dels quals uns 67 pertanyen al suport. La superfície circular de la pica és delimitada per un diàmetre de 48 cm i el rebuidat interior per un d’uns 32 cm.
La pica és ornamentada per una doble cinta ondulada que delimita uns espais curvilins on s’allotgen deu cercles, dels quals nou inclouen un motiu vegetal de quatre pètals, a manera de roseta, mentre el restant inscriu una flor de lis molt esquematitzada.
D’altra banda, el suport és decorat superiorment amb una fila de catorze hemisferes, sota la qual encara n’hi ha dues més.
La base, que s’uneix a la columna just on aquesta mostra un estrangulament, també té quatre hemisferes, que es reparteixen simètricament al volt de la peça, la qual, com la pica, és independent del suport. (FJM-AMB)
Aquesta pica presenta una tipologia semblant a la de la majoria de piques baptismals conservades a la Vall d’Aran, és a dir, un basament, un suport i un cup clarament diferenciats. Tanmateix, les mides del cup són força més reduïdes que les de la resta; per això no podem saber amb seguretat si es tracta d’una pica baptismal o d’una pica beneitera.
El suport és cilíndric i decorat, a la seva part superior, per una sèrie d’hemisferes, les quals també apareixen a d’altres piques baptismals, com, per exemple, a la de Sant Miquèu de Vielha o a la de Sant Esteve de Montcorbau.
La cara exterior de la pica és decorada amb un motiu floral format per una línia que genera una sèrie de corbes i contracorbes omplertes per rosasses de quatre pètals inscrites en un cercle i per flors de lis també dins un cercle.
La presència de la flor de lis utilitzada com a element ornamental ens assenyala una influència francesa que pot ésser justificada pel fet que la Vall d’Aran va pertànyer durant molt de temps a la diòcesi de Comenge i fou unida políticament a aquest comtat. És un element molt freqüent en l’escultura aranesa del període romànic; podem esmentar com a exemples el bloc de pedra esculpit conservat a Casarilh i les piques baptismals de Sant Martí de Gausac i Sant Pèir d’Escunhau, entre d’altres.
Aquesta peça és una manifestació de l’art popular de la Vall d’Aran; malgrat el seu aspecte arcaic, pensem que fou executada en una data força tardana, ja que la presència de la flor de lis ens dóna una cronologia de la segona meitat del segle XII o, més possiblement, de la primera del XIII. (EBC)
Tenant
Tenant que sosté la pedra de l’altar major de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
També és romànic el tenant que suporta l’ara de l’altar major, el qual, amb una alçada d’uns 90 cm, adopta la forma d’una columna de secció quadrilobulada, que afavoreix l’allotjament de tres hemisferes al buit deixat en la intersecció de cada lòbul.
La part superior és coronada per un bloc circular, de diàmetre més gran, disposat totalment com si fos un collarí, bé que molt voluminós. A la part inferior reposa sobre una base, el tor inferior de la qual és molt desenvolupat, alhora que admet l’ornamentació d’unes hemisferes de mides reduïdes. (FJM-AMB)
Aquesta senzilla peça, decorada amb uns elements molt elementals, similars als que decoren també les piques que es troben a l’interior d’aquesta mateixa església, cal considerarla, a desgrat del seu aspecte arcaic i rudimentari, una obra fruit de l’art popular aranès de l’època, sense gaires pretensions.
La comparació amb altres peces similars ens porta a datarla entre el final del segle XII i el començament del XIII. (EBC)
Pica baptismal d’immersió
Una altra peça interessant, guardada a l’interior d’aquesta església, concretament dins un traster que hi ha sota el cor, la constitueix una pica baptismal d’immersió (o potser un sarcòfag), utilizada darrerament, com d’altres, per contenir l’oli de les ofrenes.
Es tracta d’una peça prismàtica que fa 118 cm de llargada per 45 d’alçada i 67 d’amplada.
La cara superior mostra un rebuidat interior de forma rectangular, però amb els angles arrodonits, actualment cobert amb una tapa de fusta, proveïda d’una portella.
La cara frontal és decorada amb un seguit d’elements geomètrics (ondulacions, quadres i cercles), sense cap esquema compositiu concret. Entremig d’aquests ornaments destaca una creu llatina central i una creu grega, envoltada per cercles irregulars, situada a l’extrem inferior dret.
Un dels laterals té esculpida, en relleu, una creu llatina, flanquejada per dues hemisferes, situades sota el pal travesser. (FJM-AMB)
Calc de l’ornamentació que decora la pica baptismal pre-romànica de l’església.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Cara frontal d’una de les piques baptismals, o, potser, un sarcòfag que es conserva a l’interior de l’església. Igual com d’altres peces d’aquesta mateixa església, es tracta d’un exemplar, exponent de l’art popular aranès, caracteritzat sempre pel seu arcaisme i marcada rusticitat.
A. Mazcuñan-F. Junyent
La cara frontal d’aquesta peça presenta una sèrie de motius que omplen tot l’espai i que no sembla que segueixin un esquema compositiu previ, els quals es repeteixen en una de les piques baptismals conservades també a l’església de Santa Eulària d’Unha, com són els rectangles travessats per dues diagonals o les creus llatines.
L’arcaisme i la tosquedat d’aquesta peça ens fan considerar-la, igual que la pica baptismal a la qual ens hem referit, com un exemple d’art popular aranès.
No sabem quina era la finalitat d’aquesta peça; per la seva tipologia i per les creus que apareixen a les seves cares exteriors podria tractar-se d’un sarcòfag, malgrat que no ho podem afirmar amb tota certesa, ja que no s’hi han conservat restes de cap mena. (EBC)
Bibliografia
- José Sarrate i Forga: El arte románico en el Cap d’Aran, Lleida 1975.