Situació
Vista exterior de l’absis central, sobrealçat. Té una decoració feta amb pedra tosca, a base d’arcuacionscegues, distribuïdes per parelles entre lesenes.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Aquesta església és situada en un altiplà, sota el qual, vers al costat de migjorn, s’arrauleix la població de Tredòs, escampada, en una bona part, a mà dreta de la Garona, prop de la carretera del port de la Bonaigua.
Mapa: 149M781. Situació: 31TCH298302.
S’hi arriba a través de la carretera C-142, on, a mà dreta, poc després d’haver passat el trencall que porta a Tredòs, entre l’inici d’un revolt molt pronunciat, sorgeix un curt brancal que hi mena. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església, una de les més importants, des del punt de vista arquitectònic, del romànic aranès, té també una història antiga, lligada, com Santa Maria de Mijaran, a la història institucional de la Vall, per tal com s’hi reunia cada any, el dia 2 de setembre, el Conselh Generau dera Val d’Aran.
La llegenda pretén que a la seva petita cripta, situada sota el presbiteri, fou trobada, al començament de l’època medieval, l’antiga imatge romànica de Santa Maria, d’uns 40 cm d’alçària, que fou destruïda l’any 1936.
L’església és esmentada documentalment en una escriptura del primer dimecres de març de 1198, donada des de Surp, al Pallars Sobirà, pel rei Pere I el Catòlic, per la qual concedia a Santa Maria, a Bernat, capellà de Santa Maria de Capite Daran i a tots els homes que vivien o havien de viure allí l’enfranquiment de tot usatge i consuetud, peatge i altres tributacions. Pel mateix document hom ordenava a tots els seus batlles de l’Aran que observessin sempre aquest privilegi.
L’any 1312 aquest document fou presentat al plet per a la recuperació de la Vall d’Aran, per part del rei de Catalunya- Aragó, al sacerdot Guillem de Santa Maria, aleshores capellà de l’església de Cap d’Aran.
El lloc també surt esmentat l’any 1292, quan el rei Pere II el Gran concedí a Portolà de Moga i als seus successors la batllia de Garòs fins ad Caput Daran, com si aquest lloc fos el darrer habitat de la Vall.
La documentació tardana dels segles XVI i XVII testifica només l’existència d’aquesta església com a santuari molt estimat pels aranesos i com a lloc d’algunes reunions del Conselh Generau dera Val d’Aran. (APF)
Església
Planta, a escala 1:200, de l’església, un edifici amb tres naus, paral·leles i desiguals, capçades vers llevant per sengles absis semicirculars.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Aquest edifici és un magnífic exemplar romànic, de proporcions considerables, el qual adopta un pla basilical constituït per tres naus paral·leles desiguals, capçades a llevant per sengles absis semicirculars, amb la incorporació d’un ampli espai presbiteral entre la nau central i el seu respectiu absis, que s’hi uneix mitjançant un ressalt que fa la degradació entre ambdós cossos d’edifici, tret que no es dóna a les absidioles que s’uneixen directament a llurs naus.
La separació de les naus es fa per mitjà d’uns arcs formers de mig punt (quatre per banda), que sorgeixen dels ressalts donats pels pilars cruciformes, d’on també arrencaven els arcs torals que reforçaven les voltes, avui inexistents, de canó de mig punt a la nau central i de quart de cercle a les laterals. De l’antic sistema de cobertes, només resten els inicis d’arrencada de les voltes corresponents a les naus laterals, on els ressalts que suportaven els arcs torals són decorats amb una cornisa.
Els tres absis, ara obturats interiorment per altars barrocs, són coberts amb voltes d’un quart d’esfera i a l’espai presbiteral es desenrotlla una volta de mig punt.
No sabem si la inexistència de les voltes és deguda a una ensulsiada, o al fet que, potser, no s’arribaren mai a acabar.
Actualment el temple és unificat amb una sola coberta, feta amb encavallades de fusta, d’estructura força complicada, que abraça les tres naus. Exteriorment es tradueix en una teulada de doble pendent totalment roma, feta amb licorelles.
Atès que l’estat de conservació d’aquesta estructura de fusta era molt precari, darrerament ha estat refeta, amb molt d’encert, per l’arquitecte Josep A. Balcells, a càrrec del Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat.
El temple és il·luminat per nombrosos finestrals, dels quals uns pertanyen a l’obra original, mentre que d’altres hi han estat oberts posteriorment, alhora que alguns de primitius eren obturats.
Finestrals
La façana de migjorn és perforada per uns finestrals moderns, més un altre de característiques gòtiques.
La façana de ponent només té una petita finestra, de doble esqueixada i coronada per un arc adovellat de mig punt, sota la qual encara hi ha obert un finestral modern.
El mur de tramuntana conté tres finestrals, dos dels quals, que són força semblants estructuralment, presenten uns trets compositius i ornamentals molt interessants, els quals ofeguen la sòbria decoració de l’altre.
Un dels capitells que flanquegen la finestra, situada al mur de tramuntana, vora la capçalera.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Finestra central oberta al mur de tramuntana.
F. Junyent-A. Mazcuñan
El primer, situat prop de la capçalera, és format per un arc de mig punt adovellat extradossat amb una arquivolta escacada, gairebé tan gruixuda com l’arc. Ambdós recolzen a la mateixa paret, sobre unes impostes ornamentades amb una estria en ziga-zaga, que, bo i excedint els muntants, troben un segon suport en unes curtes columnes cilíndriques (una per banda), proveïdes de bases motllurades i capitells esculturats.
Aquests capitells tenen un aspecte molt rudimentari, fruit, possiblement, més d’una manca de saber fer que no pas d’una època gaire reculada. Així el conjunt que n’ha sortit resulta un xic desgavellat i sense gaire harmonia ni equilibri de línies. A mà dreta de l’espectador el capitell té una forma troncocònica. Els angles han estat ocupats per una arcada, la qual és decorada amb diferents bordons de secció semicircular. Aquesta arcada aixopluga un monstre, molt malmès, les potes del qual se sostenen damunt el collarí. Flanqueja aquest motiu un tema vegetal, amb una tija central, la qual s’erigeix superfície amunt i dóna lloc al naixement d’un conjunt de fulles que surten a banda i banda. El capitell, que manca de daus, té la part superior coronada per unes motllures simples, a manera de mènsula.
EI capitell del costat esquerre és encara menys aconseguit de línies. Així hom pot veure les seves dues cares visibles dominades cadascuna per un arc. En una de les cares un conjunt de solcs va resseguint la curvatura i allargassa els seus extrems, els quals prenen una forma estilitzada. Els solcs més interiors veuen néixer llurs extrems directament de damunt el collarí. L’altra cara té al centre una màscara com les que apareixen habitualment en època romànica; mentre la meitat inferior d’aquesta cara té un conjunt d’estries que ressegueixen horitzontalment la cara en ziga-zaga, un parell d’arcs concèntrics subratlla el perfil de la màscara, la qual ve a aixoplugarse damunt una mena d’aurèola perfilada en dent de serra. El conjunt és exòtic i força singular dintre el mostrari de l’època.
Aquest finestral actualment només té una funció ornamental, per tal com la finestra pròpiament dita és constituïda per un finestró modern, obert entremig de la paret que l’obturà.
Un dels capitells que flanquegen la finestra oberta al centre del mur de tramuntana.
F. Junyent-A. Mazcuñan
El segon finestral d’aquesta façana, situat al segon tram marcat pels contraforts, i actualment cegat, és compost per dos arcs de mig punt en degradació, l’interior dels quals és decorat amb un escacat que l’omple de manera discontínua, amb l’additament d’un estret soguejat que el delimita a la part inferior. Ambdós arcs són protegits per una arquivolta escacada que recolza sobre unes impostes que s’inicien dins el gruix del mur i acaben sota l’arc exterior, on troben suport en unes columnes (una per banda), fornides de bases i capitells esculturats. La imposta situada al cantó dret (esquerre de l’espectador) és ornamentada, només a la cara frontal, amb un escacat, mentre l’altra mostra un estret soguejat. D’altra banda, la base de la columna dreta (esquerra de l’observador) és ornamentada amb les motllures pròpies de les bases, mentre la del cantó oposat, discrepant d’aquesta, exhibeix un reguitzell de botons.
Els capitells que flanquegen aquesta finestra tenen un treball força més reeixit que no pas els de l’altra, tot i que tampoc no es tracta d’uns exemplars especialment aconseguits. Tant l’un com l’altre s’aixopluguen sota sengles impostes. La del costat dret de l’espectador presenta al seu perfil un soguejat, mentre a la del costat dret hi ha un escacat.
El capitell de la banda dreta presenta damunt una superfície de fons llisa un entortolligat, fet amb dos nervis paral·lels, els quals evolucionen ordenadament per la cara, cargolant-se i teixint-se.
El del costat esquerre ha estat decorat amb diversos motius en baix relleu, poc desenvolupats. Així al costat d’uns estriats abstractes hi ha un parell de medallons superposats, i una fulla amb una petita fruita a la inferior. A l’altra banda, la cara d’aquest capitell té un tema d’entrellaços.
Carasses
Els darrers elements que componen la decoració d’aquest finestral són constituïts per dues carasses, situades una a cada costat, sobre les impostes.
Aquestes escultures criden l’atenció per la seva originalitat, barreja d’art primitiu i fantàstic, que recorda, al primer cop d’ull, en certa manera, les formes adoptades per algunes escultures americanes pre-colombines.
Totes dues són impregnades de rusticitat, i les seves formes, encarcarades i colpidores, es desprenen d’un cisellat brusc i matusser, per tal com, segurament, són evocadores d’una simbologia de caire primitiu i de difícil interpretació, immanent, molt sovint, a tota cultura popular, on els cultes i les evocacions ancestrals, malgrat les innovacions, es mostren latents i demostren tenir una certa vigència.
La primera, situada a la nostra esquerra, adopta unes característiques humanes, bé que, pels trets que exhibeix, aquestes gairebé són demoníaques. La seva cara és arrodonida i apareix envoltada per una abundosa cabellera, solcada per nombroses estries que defineixen un pentinat polit i endreçat, bé que, en alguns llocs, es mostra escabellat i desordenat. Aquesta cabellera, ben desenvolupada, es fusiona, al capdavall, amb una barba curta, però ampla, pentinada d’una manera semblant als cabells.
Les concavitats oculars són molt acusades, tret que encara és més accentuat pel fet de tenir els pòmuls molt sortits. Al seu interior apareixen els ulls, els quals, tal com han estat esculpits, sembla que tinguin les parpelles tancades, cosa que li lleva tota mena d’expressivitat i contribueix a donar al rostre representat un cert indiferentisme, que s’adiu, però, amb el hieratisme de la figura. El nas és ample i amb les narius ben desenvolupades, sota les quals, resseguint superiorment el perfil de la boca, ressalta un bigoti revingut de pèls molt gruixuts.
Els llavis, ben marcats i prims, delimiten la boca, que, mig entreoberta, s’estén per tota l’amplada de la cara, deixant al descobert una filada de dents desproporcionadament grans i separades per petits intersticis, els quals li acaben de donar un aspecte monstruós i feréstec.
La segona carassa o màscara, situada a la dreta, té un aspecte, segons com es miri, poc definit, però, atesos els seus trets generals, tendent a les formes zoomòrfiques, concretades en un animal d’aspecte felí.
A grans trets, el cap mostra una forma arrodonida, bé que el crani és capçat per una mena de corona, ornada amb una ziga-zaga, sota la qual, a ambdós costats, es destaquen unes orelles punxegudes. El front, que és ampli, és entrecellat i afaiçonat amb profundes arrugues. Els ulls, sense pupil·la, són ametllats i tenen aspecte de gat. El nas és ample i curt, i sobresurt d’entre uns pòmuls ben desenvolupats i arrodonits, entre els quals, i a la part inferior, té cabuda el musell, curt i quadrat, que amaga la boca.
Al cantó dret de la figura hi ha una breu cabellera, que manca a l’altre costat, on, potser, també hi havia estat, abans d’haver-se trossejat.
El darrer finestral que hi ha en aquesta façana, actualment també emparedat, és situat al darrer tram de la paret, entre els darrers contraforts. És de forma allargassada i coronat per un bloc monolític, rebaixat a la part de baix en forma d’arc de mig punt, que apareix decorat per un conjunt d’estries, traduïbles en un soguejat molt rudimentari.
D’aquests finestrals descrits, l’únic que té un parió semblant a l’interior és el central, bé que camuflat amb un repintat modern.
Capçalera
Pel que fa a la capçalera, aquesta era il·luminada per tres finestres de característiques idèntiques (de doble esqueixada, coronades amb uns arcs de mig punt adovellats amb pedra tosca), situades a l’absis central, més una altra de semblant, situada a l’absidiola de migjorn i encara una altra, de la qual només es conserven alguns vestigis, la qual perforava l’absidiola de tramuntana. Una bona part d’aquestes finestres, en obturar els absis amb els retaules, esdevingueren inservibles i, consegüentment, inutilitzades.
Al mur tester, sobre la capçalera, encara s’obrien tres òculs, dels quals el que és situat a la nau de tramuntana és format per quatre cercles concèntrics, degradats dins el gruix del mur. El primer és delimitat per un simple adovellat, fet que també es dóna en el segon, bé que aquest és circuit amb hemisferes; el tercer, format per un anell mot gruixut, és llis, mentre el quart és ornamentat, prop de l’obertura circular, per un soguejat estret.
L’accés al temple es pot fer a través de dos portals, proveïts d’elements esculpits, situats l’un a la façana de ponent i l’altre al capdavall del mur de migjorn.
L’església, com succeeix en tantes altres esglésies araneses, té dos campanars: l’un de torre, exempt, situat a tocar la paret de ponent, i l’altre d’espadanya, refet, que es dreça a la façana de llevant, al pendent meridional i encarat a aquesta mateixa banda.
El primer, d’aspecte marcadament militar, té una porta a la cara de llevant, composta per un arc de mig punt adovellat. El seu aparell, sobretot a la base, és semblant al de les obres romàniques, per la qual cosa no descartem totalment que, almenys aquesta part, pugui pertànyer al període romànic, malgrat que aquesta torre, en conjunt, sigui posterior a la construcció de l’església.
L’edifici, exteriorment, mostra una sòbria elegància, fruit de conjuminar l’austeritat pròpia de les obres romàniques amb un seguit d’elements decoratius, distribuïts de manera irregular, però força escaient, pels paraments dels diversos cossos que componen la construcció.
Així, el cos que inclou les tres naus, que, atès el seu volum, ofereix un aspecte pesant i compacte, és alleugerit per la presència d’uns contraforts, que amb llur verticalitat trenquen la monotonia de les filades horitzontals. D’altra banda, tant les portes com les finestres, esculturades, contribueixen a donar vistositat a les parets nues, de les quals només la de tramuntana admet una cornisa sostinguda per permòdols esculpits.
Amb tot, on la decoració és més esponerosa és a la capçalera, on, atesa la seva volumetria més reduïda, encara esdevé més vistent.
Absis central
L’absis central, obrat amb carreus desbastats toscament, és decorat amb un fris d’arcuacions cegues, fetes amb pedra tosca, que es distribueixen per parelles en set compartiments entre lesenes, i que s’estenen també al mur de migdia de l’espai presbiteral.
A l’absidiola de migjorn tornen a repetir-se les sèries de dobles arcuacions fetes també amb pedra tosca, repartides en quatre compartiments (un, però, desaparegut) entre columnes semicilíndriques, coronades amb capitells esculpits amb elements vegetals. A més, cada grup de dobles arcuacions troba suport, al centre, en unes mènsules també esculpides amb temes diversos: un cap de fèlid, dues fulles separades per dues tiges i un tercer motiu compost de cistelleria.
L’absidiola de tramuntana, que, a diferència de l’absis central i de l’absidiola de migjorn, mostra un aparell fet amb blocs ben escantonats i polits, només conté un fris escacat, que és sostingut per uns permòdols esculturats, la meitat dels quals ja s’han desprès de la paret.
L’absis central i el cos presbiteral que el precedeix mostren un sobrealçament acusat, i tot el conjunt de la capçalera, tal como es desprèn de la descripció que n’acabem de fer, acusa un remodelatge que afecta, amb més o menys intensitat, els tres absis, dels quals, el de tramuntana, a més, està força desmarxat.
Els paraments de l’edifici, deixant de banda un seguit de reestructuracions que afecten principalment les parts altes, mostren diversos tipus d’aparell, distribuïts a les parets seguint les diverses etapes constructives i remodelacions de què fou objecte l’edifici.
Així l’absis central mostra un aparell fet amb carreuons de mides mitjanes, escantonats barroerament i sense polir, tret que també es dóna a l’aparell de l’absidiola de migjorn, bé que aquí els carreus ofereixen un aspecte un xic més endreçat. L’absidiola de tramuntana, en canvi, ha estat aparellada amb uns blocs de pedra força voluminosos, perfectament escantonats i polits posteriorment, disposats en filades horitzontals perfectes, tret aquest darrer que hom també pot extendre als altres absis.
L’aparell que trobem a l’absidiola de migjorn és també el que emplena els paraments de la nau, llevat del mur de tramuntana, on es dóna un aparell semblant al de l’absidiola del mateix cantó.
En aquest darrer mur hom localitza alguns carreus, embeguts dins el conjunt, que són solcats per unes estries que formen una espiga. Altrament, se n’hi observen uns altres que mostren un escacat i encara uns altres ornats amb un reguitzell de rombes.
Modificacions
Aquest edifici, tot i que, al primer cop d’ull, sembla tenir una estructura força unitària, tanmateix és afectat per diversos remodelatges, alguns dels quals són difícils de datar amb precisió.
En conjunt, l’edifici sembla obeir a una refecció duta a terme durant el segle XII, bo i englobant alguns elements més antics, probablement del segle XI, al qual correspondria l’absis central, i, potser, l’estructura de l’edifici. Posteriorment, sigui per la causa que sigui, l’edifici fou remodelat, sense desarticular, però, la seva estructura bàsica, llevat de la radical permutació de les voltes per una nova coberta de fusta, en forma d’encavallades, la qual abraça les tres naus, el perímetre exterior de les quals, consegüentment, també patí les conseqüències a les parts altes.
D’altra banda, la capçalera també experimentà algunes transformacions, concretades en la refecció de l’absidiola de tramuntana i el remodelatge de la de migjorn, especialment en els seus elements decoratius, com l’absis central, conjuntament amb el cos presbiteral, que es veuen afectats per un sobrealçament modern.
Altrament, el mur de tramuntana discrepa dels altres murs per tal com mostra un aparellat molt més ben treballat, el qual coincideix amb el que hom troba a l’absidiola oberta al mateix costat. Així, doncs, aquestes parts sembla que foren refetes al final del segle XII, o, potser, millor, ja dins el segle XIII, època en què es devia permutar la coberta, per tal com el mur de tramuntana no mostra cap sobreaixecament, tret del que es dóna als altres murs.
Per la seva cronologia, que podem situar vers el final del segle XI pel que fa a les parts més antigues, aquesta església pot ésser l’exemple més antic a la Vall d’Aran del tipus arquitectònic de planta basilical, que hem anat considerant com a característica d’aquesta comarca.
Aquest tipus, que té el seu millor exemple a Era Assumpcion de Maria de Bossòst, es trobaria molt millor resolt a Cap d’Aran, on els pilars cruciformes devien treballar més coherentment que els inestables pilars circulars, tal com es demostra a Arties. Tanmateix, el pilar cruciforme permet d’inscriure l’església de Cap d’Aran dins els models més corrents d’aquest tipus d’arquitectura llombarda. Per això podem aventurar, a tall d’hipòtesi, que el tipus basilical aranès procedeix de l’església de Cap d’Aran, o, almenys, que aquesta és l’exemple més antic i coherent que ens ha arribat.
L’edifici, tot i que es manté íntegre, mostra un gran abandonament, no gens propi d’una construcció d’aquesta categoria, especialment el seu interior, on s’observa una gran deixadesa, acusada per múltiples desperfectes que caldria adobar ben aviat. (FJM-AMB-JAA)
Temàtica escultòrica dels permòdols dels murs exteriors de l’església d’Era Mare de Diu de Cap d’Aran
| Façana de tramuntana (de llevant a ponent) | ||
| 1 | Perfil motllurat amb formes convexes | |
| 2 | Cara llisa amb una protuberància cilíndrica | |
| 3 | Perfil motllurat acanalat | |
| 4 | Màscara humana llisa i simple | |
| 5 | Màscara humana llisa i simple | |
| 6 | Llis i sense ornamentació | |
| 7 | Màscara humana llisa i simple | |
| 8 | Fons llis amb una eminència en aresta | |
| 9 | Formes en relleu desgastades difícils d’escatir. | |
| 10 | Part superior plana amb dos forats profunds quadrats; part inferior amb una motllura convexa de perfil disposada horitzontalment i amb un gros forat allargassat, rectangular | |
| 11 | Sobre un fons aconcavat una peça rectangular amb la cara ressaltada per quatre canalons | |
| 12 | Perfil motllurat amb tres canalons juxtaposats, disposats horitzontalment | |
| 13 | Perfil motllurat amb quatre canalons juxtaposats en aresta | |
| 14 | Llis i sense ornamentació | |
| 15 | Llis i sense ornamentació | |
| 16 | Llis i sense ornamentació | |
| 17 | Cara llisa rematada a la part superior per una màscara humana | |
| 18 | Cara llisa rematada a la part superior per una màscara humana | |
| 19 | Màscara humana llisa i simple | |
| 20 | Perfil motllurat amb quatre canalons en aresta juxtaposats, disposats horitzontalment. | |
| 21 | Perfil motllurat amb quatre canalons en aresta juxtaposats, disposats horitzontalment. | |
| 22 | Escacat | |
| 23 | Perfil motllurat amb quatre canalons disposats horitzontalment | |
| 24 | Màscara humana llisa i simple | |
| 25 | Motllurat doble: a la part superior cinc canalons juxtaposats de perfil semicircular, disposats verticalment; a la part inferior motllura amb dos nervis juxtaposats i horitzontals | |
| 26 | Motllurat amb sis canalons juxtaposats, disposats horitzontalment | |
| 27 | Tres canalons juxtaposats, disposats horitzontalment, són rematats per cinc daus juxtaposats | |
| 28 | Tres canalons juxtaposats, disposats horitzontalment, són rematats per cinc daus juxtaposats | |
| 29 | Motllurat amb tres canalons juxtaposats, en aresta | |
| 30 | La part inferior és dominada per tres canalons juxtaposats i disposats horitzontalment; la part superior és ocupada per tres objectes petits de difícil identificació, disposats a manera de daus | |
| 31 | Sobre un fons llis, dos grossos canalons, juxtaposats, disposats horitzontalment | |
| 32 | Màscara humana simple, amb els cabells damunt el front en palmera | |
| 33 | Dos grups d’estries, disposats a dalt i a baix, a manera de canalons verticals | |
| 34 | Llis i sense ornamentació | |
| 35 | Motllura de perfil acanalat, amb múltiples elements | |
| 36 | Quatre canalons juxtaposats, disposats horitzontalment | |
| 37 | Màscara humana amb els cabells damunt el front en forma de palmera | |
| 38 | Màscara humana amb els cabells damunt el front en forma de palmera | |
| 39 | Màscara humana simple, amb barba | |
(FJM-AMB)
Cripta
Vista parcial de la cripta, corresponent a la meitat de ponent, on hi ha obert un espai semicircular, cobert amb un quart d’esfera, reforçat per un nervi central, el qual amplia el soterrani a manera d’absis, coincidint amb l’àmbit on hi ha l’absis central, dins el context del presbiteri.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Planta ( l'esquerra) i seccions transversal (a dalt a la dreta) i longitudinal (a baix a la dreta) de la cripta de l’església, a escala 1:200.
A. Mazcuñan-F. Junyent
El presbiteri resta més elevat respecte al nivell del paviment del temple, per tal com, sota seu, s’allotja una petita cripta, a la qual hom accedeix per un portal, cobert amb un arc de mig punt adovellat, precedit per una esgraonada que hi davalla, flanquejada per dues de laterals que ascendien al presbiteri, actualment molt malmeses.
L’àmbit d’aquest soterrani s’adapta al pla que formen l’espai presbiteral i l’absis central: un espai gairebé quadrat capçat per un altre de semicircular. El primer és cobert amb una volta de canó de mig punt, mentre que el segon, que s’obre amb un arc de mig punt adovellat, és cobert amb una volta d’un quart d’esfera, reforçada per un nervi central.
Tot aquest sistema de cobertes troba suport en els murs perimetrals, els quals, atesa llur curta alçada, formen un ampit al voltant de tota la cripta.
Segons la tradició, en aquesta cripta fou trobada la imatge de la Mare de Diu de Cap d’Aran, talla romànica que fou destruïda l’any 1936. (FJM-AMB)
Portada de ponent
Porta principal d’entrada a l’església, oberta al mur de ponent.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Planta, alçat i secció de la portada de l’església.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Tal com hem dit anteriorment, s’accedeix a l’església a través de dos portals, situats l’un a ponent i l’altre a migjorn. El primer, que és més ostentós, és el que s’utilitza actualment.
Aquest és compost per tres arcs de mig punt adovellats i en degradació, els quals, segons llur situació, troben suport en diversos elements. Així, l’intern recolza sobre unes impostes compostes de pla i xamfrà, de les quals la de mà dreta mostra una figura humana, molt esquemàtica i rudimentària, disposada horitzontalment i en actitud orant. L’arc central, en canvi, és sostingut per dues columnes cilíndriques, coronades per voluminosos capitells esculturats, amb l’additament d’unes bases motllurades amb uns tors molt gruixuts. L’arc extern ja resta embegut dins el gruix del mur.
El capitell de la dreta és resseguit inferiorment, deixant un estret espai, a manera de collarí, per tres arquets ultrapassats, esculpits en relleu, cadascun dels quals inclou una hemisfera. Sobre aquests arquets encara hi ha quatre hemisferes més (a la cantonada, que és escapçada, n’hi devia haver una altra), envaïdes pels acabaments d’unes fulles triangulars que, en rebregar-se superiorment, originen dues tiges estretes que es cargolen en espiral. A l’extrem lateral encara resta un espai buit, el qual admet la figura d’un caparró humà.
El de mà esquerra és ornamentat amb dos caparrons, situats un a cada cara, entre els quals, a la cantonada es repeteix el motiu decoratiu superior del capitell anterior. La part de dalt és delimitada per unes estretes tiges oposades acabades en espiral. Entre els dos caps encara hi ha dues hemisferes, i als extrems dues tiges gruixudes que es cargolen lleugerament.
Sobre la porta hi ha, encastada a la paret, una llosa quadrada que mostra l’anagrama de Crist esculpit en baix relleu, i inscrit dins un cercle, amb l’absència de la lletra S terminal. Els angles superiors són ornats encara amb una petita creu grega patent, i els inferiors, amb un botó.
El forrellat de la porta, fet amb ferro forjat, mostra un seguit d’incisions geomètriques. (FJM-AMB)
Tipològicament aquesta portada podria correspondre al grup de portals amb una sola arcada i sense llinda de la classificació feta per Puig i Cadafalch(*). Com a regla general, les portades de la Vall d’Aran estan compostes de llinda i timpà; tanmateix, aquesta, juntament amb la de Salardú i Arties, constitueix una excepció.
Presenten una tipologia semblant (varia el nombre de columnes) les portades de Santa Maria de Porqueres, del Coll, de Santa Maria d’Alaó, etc. Aquestes dues darreres també tenen un crismó a la part superior de la portada.
L’ornamentació escultòrica es limita als capitells i al bloc de pedra que hi ha damunt l’arc exterior. Els capitells presenten una decoració a base d’hemisferes i petits caps. Són temes de tradició antiga molt utilitzats pels artistes aranesos. Els trobem en altres portades i en piques baptismals d’aquesta regió; poden ésser considerats com a elements característics de l’escultura de la Vall d’Aran. Les hemisferes apareixen decorant, a vegades, les bases de les columnes d’algunes portades relacionades amb el taller escultòric de Ripoll i el de la catedral de Vic.
El crismó(*) que apareix a la part superior de la portada també constitueix un element característic de l’escultura monumental aranesa, ja que és representat a gairebé totes les esglésies; a vegades, com en aquest cas, el trobem repetit en altres llocs de l’edifici (portada de migjorn). Aquest d’aquí es diferencia de la resta perquè li manca la lletra S.
La situació del crismó a la portada pot variar; a vegades apareix al centre del timpà —portades de migjorn de Bossòst i de Cap d’Aran—; d’altres, però, i com en aquesta de Cap d’Aran, és situat damunt l’arc exterior de la portada, i es deslliga del conjunt: Escunhau, Salardú i Vilac, a la Vall d’A- ran, i Coll i Alaó, fora d’aquesta comarca.
Es tracta d’una portada molt senzilla que s’escapa, pel que fa a la seva tipologia i també a la forma dels capitells —en forma de piràmide truncada—, de la resta de portades romàniques de la Vall. Però, com ja hem vist, és un tipus bastant comú i freqüent en tot el territori català.
La pervivència d’elements antics no es redueix només a aquesta portada; com ja hem vist, es manifesta en tot el territori aranès; en el cas concret de l’església de Cap d’Aran trobem altres manifestacions d’aquest arcaisme patent en un capitell d’una de les finestres de la capçalera; en aquest apareix un cap que sembla sortir d’entremig d’una mena d’arc format per motius de ziga-zaga esculpits; trobem una composició semblant a les pintures murals de l’església d’Olèrdola, datades al segle XI.
Segurament, aquesta portada fou executada durant la mateixa fase de construcció a la qual correspon l’edifici actual, és a dir, el segle XII. (EBC)
Portada de migjorn
Porta d’entrada oberta al mur de migjorn. Consta de llinda i un timpà en el qual hi ha inscrit un crismó.
F. Junyent-A. Mazcuñan
Un altre portal, d’estructura més simple, s’obre a la façana de migjorn, al penúltim tram, delimitat pels contraforts.
És constituït per un sol arc de mig punt, fet amb àmplies dovelles, que recolza sobre una llinda massissa que delimita l’obertura rectangular de la porta pròpiament dita. Aquest arc és extradossat per una arquivolta escacada, a manera de guardapols, que troba suport en dues impostes, també escacades, encastades a la paret. La del cantó esquerre és ornada, a més, just on recolza l’arquivolta, amb una hemisfera.
El timpà, comprès entre la llinda i l’arc, és resseguit a la part superior per un nervi, sota el qual, centrant la làpida, apareix l’anagrama de Crist. (FJM-AMB)
L’escacat constitueix un dels temes ornamentals característics de l’escultura monumental romànica aranesa. El trobem pertot. És present també a d’altres parts de l’edifici (finestres de la capçalera). És un tema de tradició molt antiga, i que gaudeix d’una gran expansió durant el període romànic; és també un element comú a les esglésies aragoneses i és present en moltes esglésies del Principat a part les de la Vall d’Aran.
El timpà és decorat amb un crismó(*), element també característic de les esglésies araneses, així com de les d’Aragó i del nord dels Pirineus. És una portada extremament senzilla, la qual sembla haver estat oberta posteriorment a la construcció de l’edifici. Les seves mides reduïdes indiquen una funció secundària. (EBC)
Pica baptismal d’immersió
Possible pica baptismal d’immersió, probablement pre-romànica, la qual en un dels seus laterals adopta una forma punxeguda que es tradueix en un animal fantàstic de difícil identificació.
A. Mazcuñan-F. Junyent
Una peça molt interessant, guardada a l’interior d’aquesta església, és una possible pica baptismal esculpida parcialment amb uns motius que li donen una acusada personalitat ensems que la singularitzen. Es tracta d’una peça prismàtica, però ampliada, en un dels laterals, en forma de punxa, de tal manera que l’aresta donada pels dos curts plans que l’allargassen forma el musell d’un cap d’un animal, que s’anima mitjançant dos grans ulls. Un regueró arcat, situat a la part inferior, forma la boca, mentre que unes incisions breus, situades a la part superior, marquen l’inici d’una cabellera.
Per bé que aquest cap d’animal ha estat identificat com un peix, ateses les seves característiques és difícil donar-li aquesta identificació, per tal com els cabells discrepen totalment dels trets morfològics dels peixos.
La llargada total d’aquesta pica, amb l’additament punxegut inclòs, és d’uns 85 cm, amb una amplada d’uns 52 cm i una alçada de 32 cm. D’altra banda, els dos plans que formen l’aresta fan 34 i 29 cm respectivament.
A la part superior hi ha una ranura ben definida per a encaixar-hi la tapa cobertora. (FJM-AMB)
Només en una de les cares hi ha presència de decoració: una de les cares laterals ha estat tallada de tal manera que forma una aresta a cada costat de la qual hi ha unes incisions circulars; a la part superior de l’aresta hi ha unes altres incisions verticals seguides. No es pot identificar si es tracta de la representació d’algun animal.
Aquesta peça de pedra constitueix un exemple d’art popular aranès del qual resten molts vestigis i que es caracteritza per un arcaisme i una tosquedat profundes i per la manca d’un esquema compositiu previ. (EBC)
Pica prismàtica
Una altra pica, la constitueix un bloc prismàtic, afaiçonat interiorment, que no mostra cap mena d’esculturació i que fou reutilitzat per a guardar-hi l’oli de les ofrenes. (FJM-AMB)
Pica baptismal
Aquesta església encara té una tercera pica baptismal, la darrera que tingué ús, consistent en un enorme bloc monolític de marbre gris en forma de — tassa, sostinguda per un peu cilíndric. La seva alçada és d’uns 55 cm i és delimitada per un diàmetre de 126 cm. Tot i que sembla força antiga, és difícil precisar si es tracta d’una peça romànica, ja que no mostra cap mena d’esculturació ni el més mínim detall ornamental que pugui servir-nos d’orientació. (FJM-AMB)
Bibliografia
- José Sarrate i Forga: El arte románico en el Cap d’Aran, Lleida 1975.
- Frederic Vergés i Bartau: Salardú, Gran geografia comarcal de Catalunya, vol. 16, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona 1984, pàg. 274.