El comtat de Rosselló als segles VIII i IX

Els comtes beneficiaris

Mapa del comtat de Rosselló i dels comtats que l’envoltaven, als quals estigué estretament vinculat entre els segles IX i XII.

P. Ponsich

En ressuscitar el comtat visigòtic, els francs, malgrat la preeminència d’Elna, ciutat episcopal, elegiren l’antiga Ruscino, esdevinguda la modesta Rosilona o Rosciliona (816) i, aviat, castellum Rossilionem (927), com a seu de l’administració del comtat al qual havia tramès el seu nom. Els límits d’aquest comtat coincidien, com anteriorment, amb els de la diòcesi d’Elna; ho prova el fet que, al llarg dels segles IX i X, és a dir, en un temps on els pagi del Conflent i del Vallespir eren destacats administrativament, diverses localitats encara són esmentades tradicionalment com a “situades al comtat de Rosselló” (com ara Ceret, el 866 i el 950; Arles, el 869; Montferrer, el 936; Sant Joan de Pladecorts i Vivers, el 987; Costoja, el 993; Cuixà, el 953; Bulaternera, el 957;Saorla, el 969, etc.).

Malauradament, no ha pervingut cap document relatiu a l’administració del comtat per al període que va del 759-760 fins a la fi del segle VIII. Nogensmenys, és molt probable que fos regit, vers el darrer decenni del segle, pel famós Guillem, dit de “Gel·lona”, duc de Tolosa i de la marca de Septimània. És el que es pot deduir del fet que, segons els Acta Sanctorum ordinis S. Benedictí, el comte Guillem fou ajudat en la construcció del monestir de Gel·lona —on s’havia de retirar el 806, fins a la seva mort el 812— pels fills que ell havia posat davant dels seus comtats. El succeí el seu fill Gaucelm en el comtat de Rosselló des del 812 (probablement, doncs, ja el 806) fins al 832, mentre que Berà, primer comte de Barcelona el 801, actuava com a comte de Rasès el 813 dins la carta de fundació del monestir de Santa Maria d’Alet, on es diu “fill del comte Guillem, recentment finat”. Berà governava també aleshores el Conflent —ja separat del comtat de Rosselló—, probablement amb el seu primogènit Guillemó, que fou també comte de Rasés fins a la revolta que protagonitzà al costat d’Aissó, fracassada el 827. És per això que, més tard, el seu fill Argilà (844) i el seu nét Berà II (847), fill d’aquest, exerciran successivament el càrrec de comtes al Conflent i, probablement, a Rasès.

Comtes De Rosselló.

PP/AFE

Després de la derrota de Guillemó, Gaucelm hauria recuperat Rasès i el Conflent, fins el 832, any en què el comte de Tolosa, Berenguer, el substituí com a comte de Rosselló. Una vegada morts Gaucelm, el 834, víctima de Lotari (juliol-agost), i Berenguer, el 835, fou Bernat de Septimània, germà de Gaucelm, qui recollí els seus càrrecs, almenys fins el 843, any en què el titular del comtat de Rosselló és Sunyer I (tronc de la futura dinastia d’Empúries-Rosselló); mentrestant, el Conflent i, pel que sembla, el Rasès, passava a Argilà i al seu fill Berà II. Sembla que tots aquells personatges, com també el comte Sunifred d’Urgell-Cerdanya, anomenat marquès de Gòtia el 844, després de l’execució de Bernat de Septimània, foren víctimes, el 848, de la revolta del jove Guillem, fill de Bernat. Després del fracàs final d’aquest, executat a Barcelona el 850, el Rosselló fou regit successivament pels mar-quesos francs de Gòtia: Aleran (850-852), Odalric (852-857), Unifred o Humfrid (857-863) i Bernat de Gòtia (863-878).

Quant al Conflent, fou regit (possiblement des del 850) per Salomó, comte d’Urgell-Cerdanya, el qual actuà com a comte el 862, al plet d’All, a la Cerdanya, i el 865 i el 868, al Conflent.

Els inicis del període feudal

Mapa del comtat de Rosselló, amb els canvis de límits esdevinguts al llarg dels segles.

P. Ponsich

El darrer decenni del regnat de Carles el Calb (†877) és marcat a Septimània, com a les altres regions del regne franc, per l’acceleració del procés de feudalització; això és facilitat per la tendència, ja vigent temps abans, a l’herència dels càrrecs comtals, sovint objecte de rivalitats i conflictes armats entre els pròcers del regne, aprofitant les dissensions entre els dinastes carolingis i una certa situació d’anarquia. Aquest desgovern fou generat en part per les incursions devastadores dels pirates normands, les quals s’estengueren, a partir del 859, a la vall del Roine, a Aquitània, a la península Ibèrica i a part de les costes de la Mediterrània. Fou en una d’aquelles incursions que, desembarcant a les costes del Rosselló, saquejaren el monestir de Santa Maria de Vallespir (establert als Banys d’Arles des del 780) i, possiblement, també els de Sant Andreu de Sureda i de Sant Genis de Fontanes.

Vegeu: Els comtes de Rosselló fins el 1172

Miró I el Vell, comte de Conflent (870) i de Rosselló (878-896)

Vers el 870, hom constata l’aparició al Conflent del comte Miró I el Vell, fill del comte-marquès Sunifred i germà de Guifré el Pelos, sense que se sàpiga amb certesa en quines circumstàncies (de les quals la llegenda de “Guifré d’Arrià” i de la mort del comte Salomó de la mà de Guifré el Pelós, redactada al segle XII a Sant Miquel de Cuixà, pot molt bé ésser l’últim ressò). Fou també en aquell mateix temps que Guifré el Pelós —esmentat per primera vegada el 873 en l’acta de consagració de Santa Maria de Formiguera amb el seu germà Miró i llurs cosins Oliba i Acfred de Carcassona— hagué de succeir Salomó al cap del comtat d’Urgell-Cerdanya.

A la mort de l’emperador Lluís II (agost del 875), Carles el Calb anà a Itàlia per recollir el seu heretatge i fou coronat emperador a Roma, el 25 de desembre del mateix any (dia de l’aniversari de la coronació de Carlemany l’any 800), i rei d’Itàlia, el 31 de gener del 876. El comte-marquès Bernat de Gòtia segurament l’havia acompanyat i el seu missus era Isembard, que presidia, el 17 de desembre del 875, un plet celebrat al Rosselló, a causa de l’alou situat a Sant Feliu (de la Roca d’Albera) i pertanyent a la seu d’Elna. A la mort del seu germà Lluís el Germànic (28 d’agost del 876), Carles el Calb intentà apoderar-se de la seva successió, però fou vençut per Lluís, fill del Germànic i rei de la ”França” oriental, a la batalla d’Andernach (7-8 d’octubre del 876), on sembla que el comte Bernat fou fet presoner, però alliberat sense rescat al començament del 877 junt amb d’altres.

El mateix any l’emperador Carles, cridat pel papa, volgué arranjar els assumptes del regne de França abans d’iniciar el viatge a Itàlia; amb aquesta finalitat reuní la dieta de Quierzy (14 de juny-1 de juliol del 877). La dieta confià el govern provisional de la ”França” occidental al seu fill Lluís, rei d’Aquitània, i un capítol d’aquesta assemblea confirmà l’hereditat de fet dels càrrecs comtals. Arribat a Pavia, l’emperador fou avisat d’una conjuració contra la seva persona, provocada pels grans, entre els quals hi havia Bernat de Gòtia. Ja estava decidit a tornar enrere passant els Alps quan la mort el sorprengué el 6 d’octubre del 877.

El succeí en el govern dels seus territoris el seu fill Lluís el Quec, però aviat hagué d’enfrontar-se a una rebel·lió dels magnats, la qual fou sufocada en part gràcies a la intervenció de l’arquebisbe de Reims, Hincmar. Aleshores el monarca va prometre als magnats revoltats de mantenir-los dins els seus honors i poc després fou coronat rei solemnement a Reims per l’arquebisbe Hincmar, el 8 de desembre del 877. Més encara que la dieta de Quierzy del mateix any, la capitulació obligada del rei Lluís marcava el triomf definitiu del feudalisme. Però l’orgullós Bernat de Gòtia, juntament amb altres, persistí en la revolta, per bé que ell mateix hagués de lluitar contra els fills del comte-marquès Sunifred, rebels a la seva autoritat, al Narbonès i al Rosselló, entre l’any 877 i la primavera del 878.

Fou aleshores que el papa Joan VIII, desitjós de convocar un concili general per tal de posar remei al mal estat de l’Església, confrontada a Roma amb els procediments violents de Lambert de Spoleto, desembarcà a Arles de Provença (maig del 878). Informat per l’arquebisbe de Narbona, Sigebod, dels danys i estralls causats per la guerra interna a les esglésies del Narbonès, del Rasés i del Rosselló, el papa escriví tot seguit, en data del 10 de juny, una lletra fulgurant, adreçada “a Miró i a Suniefred son germà”:”Has reduït al desert tota la terra de Septimània. Les esglésies, pel que hom afirma, les has arrencades als seus ministres; els castells d’aquest país, els has envaït per astúcia i frau i, consegüentment, impel·lits per la necessitat, els homes del gloriós marquès Bernat, acudint en massa per oposar-se a la teva ràbia, exerciren altra vegada diversos estralls sobre la mateixa terra... Hem sabut també que el vescomte Lindoí ha usurpat, ho enuncio amb horror, el poder sacerdotal dins la diòcesi de Sigebod, arquebisbe de Narbona, i ha preposat els teus preveres a les seves esglésies situades fora de les teves terres... Quant a tu, Huncfrid [Sunifred], hem sabut amb dolor que havies fet apostasia del diaconat i de la venerable vida monacal...”. Probablement, aquesta amonestació pontifical, la qual amenaçava els implicats d’excomunicació papal i els invitava a presentar-se al concili per justificar-se, temperà l’ardor bel·licós de Miró i dels seus. Però Bernat de Gòtia cometé l’error no solament de no respondre a cap requeriment del papa ni del rei sinó també de refusar obstinadament d’acceptar el nomenament de l’arquebisbe Frotari a Bourges (era també comte de Bourges). Fou excomunicat i el rei distribuí els seus honors als principals magnats. Bernat fou finalment obligat a refugiar-se a Itàlia, mentre que els fills de Sunifred reconeixien el rei Lluís; foren reconeguts com a comtes, i Miró I reconstituí en profit seu la unitat del primitiu comtat de Rosselló —incloent els tres pagi de Rosselló, Vallespir i Conflent—. Quant al seu aliat Lindoí, vescomte de Narbona, fou destituït del seu càrrec i rebé del comte Miró, en compen sació, unes senyories rosselloneses: Baixàs, Vernet i Tesà, entre altres. Del seu germà Radulf, el qual s’intitula encara comte després del 878, hom suposa que actuava al costat de Miró i se sap que vivia encara el 898, any en què, conjuntament amb la seva esposa, Ridlinda, donà l’alou de Pesillà de la Ribera al monestir de la Grassa. Quant al monjo Sunifred, fou abat de Santa Maria d’Arles del 881 al 891 i és a ell a qui es deu el desplaçament del monestir i la seva reconstrucció en el lloc actual, cosa que recordarà, al segle següent, el seu nebot Olibà Cabreta.

Miró I el Vell degué morir a la fi del 895 o a la primeria del 896, i el seu llegat a l’església d’Elna va ser lliurat pels seus almoiners el 12 de març del 896. De la seva esposa, la comtessa Quíxol, tingué sols una filla, Godlana, esposa de Benció, fill del comte d’Empúries-Peralada Sunyer II. Ara bé, les llacunes documentals no permeten saber si la seva successió donà lloc a un conflicte (en aquest cas, seguit d’una transacció) o a una avinença familiar amigable. El cert és que el seu nebot Miró II el Jove, que havia succeït el 897 el seu pare Guifré el Pelós al cap del comtat de Cerdanya (ara separat del comtat d’Urgell), exercia el càrrec comtal al Conflent (i al Vallespir) des del 901 i Benció d’Empúries, espòs de Godlana, governava el Rosselló almenys des del 909. De fet, però, era un comtat amputat, des d’aleshores, no del Conflent i del Vallespir, sinó també d’una part important del Rosselló. Des de llavors, el comtat seria reduït a una banda litoral d’uns 20 quilòmetres d’amplària, entre les Corberes i l’Albera.

La dinastia d’Empúries-Rosselló i la divisió dels territoris del comtat

Com ja s’ha exposat, a partir del 878 el domini del comte Miró el Vell fou reconegut fàcilment pel sobirà carolingi fins a la seva mort, ocorreguda al pas de l’any 895 al 896. La mort del comte Miró i la de Guifré el Pelós, comte també de Barcelona i de Girona des del 878, ocorreguda el 897, degué obrir un període de crisi, seguit potser d’algunes transaccions; l’únic fet cert és l’aparició d’una nova dinastia comtal hereditària, la d’Empúries-Rosselló, en la persona del comte Benció, fill del comte Sunyer II d’Empúries. Aquesta successió, que tindria lloc segurament l’any 900, és confirmada documentalment des del 909.

La jurisdicció de Benció al Rosselló i ben aviat la del seu germà Gausbert I, que el va succeir en el comtat de Rosselló a partir del 916, es va estendre des d’aleshores sobre una petita part de l’antic comtat, la de la plana costanera del Rosselló, mentre que el Vallespir i el Conflent van passar a la jurisdicció del comte Miró II el Jove, fill de Guifré el Pelós i comte de Cerdanya i de Besalú.

La història i les vicissituds del comtat fins al darrer terç del segle XII són exposades en la biografia de cadascun d’aquests comtes.

La resurrecció del bisbat d’Elna

Mapa de la diòcesi d’Elna, amb les seves variacions de límits.

A. Pladevall

La resurrecció del bisbat d’Elna havia estat probablement la conseqüència immediata de l’alliberament. Però el primer bisbe del qual tenim notícies, Venedari, és mencionat per primera vegada el 783. La notícia d’un concili celebrat a Narbona el 27 de juny del 792 permet saber que l’arquebisbe Daniel hi reivindicà, amb èxit, la jurisdicció de tot el pagus de Rasès sobre Venedari, bisbe d’Elna; això suggereix, d’una banda, certes possibles vacil·lacions sobre els límits de les diòcesis, com a conseqüència, d’una banda, de la ruptura dels quaranta anys d’ocupació àrab, i, de l’altra, que correspondria al fet que en aquell moment un mateix comte —el comte Guillem— governava Rasés i Rosselló, tots dos comtats tramesos, quan es va retirar a Gel·lona el 806, el primer a Berà, el segon a Gaucelm, els seus fills. Venedari era encara al cap del bisbat vers el 825 i tingué com a successor Ramnó (a l’entorn del 830), conegut únicament per una menció posterior (del 875), al qual havia succeït, ja el 832, Salomó, beneficiari el 834 d’un precepte d’immunitat de l’emperador Lotari per a la seva església, precepte confirmat al març del 836 per l’emperador Lluís.

El bisbe d’Elna Odesind assistí, el 860, al concili de Thusi (diòcesi de Toul, a la Lorena), on subscriví amb el títol de Roscellensium episcopus, “bisbe dels rossellonesos”; també assistí al concili de Troyes del 878. El 885 consagrà, amb altres dos bisbes, el seu metropolità Teodard, arquebisbe de Narbona. Ocupava, doncs, el bisbat quan Miró el Vell es va apoderar del Rosselló i de la ciutat d’Elna.

El bisbe Odesind tingué com a successor Riculf I, que era el germà més jove del comte Miró. Fou amb el comte Miró, el 891, almoiner del seu germà gran, l’abat d’Arles Sunifred, i subscriví encara, el 897, en el veritable concili de Port, on fou condemnat el prevere Esclua, usurpador del bisbat de Girona. El mateix any, potser dins una situació de crisi deguda a la mort del comte Miró, seguida de la de Guifré el Pelós, obtingué una butlla del papa, que confirmava les donacions fetes a l’església d’Elna pel comte Miró, “que hom diu comte” (qui dicitur comes); aquesta expressió deixa pensar que la cúria romana encara no havia oblidat els esdeveniments del 876-878. I és probablement amb iguals motivacions que demanà i obtingué, el 898 i el 899, dos preceptes del rei Carles el Simple —el darrer amb la recomanació del metropolità narbonès Arnust— a favor de “la seva catedral i de quasi totes les esglésies de la diòcesi, talment a punt de ruïna que no podien ser restau-rades amb els seus mitjans propis”. El bisbe Riculf I subscriví encara als concilis d’Attigny (902), de Barcelona (906) i de Sant Tiberi, a la diòcesi d’Agde (907). Tenim el seu testament, del 9 de desembre del 915, vigília de la seva mort, un document interessantíssim.