El comtat de Rosselló als segles IX i XIV

Els vescomtes de Rosselló als segles IX i X

Des de la fi del segle VIII i durant el segle IX els vescomtes són delegats permanents, nomenats pels comtes en virtut de llur delegació reial, per a exercir funcions judicials i militars. Al Rosselló, únicament són mencionats els següents:

Adelfons, vescomte, se’l troba participant com a jutge, el 2 d’abril del 832, amb el veguer Sperandeu, en un plet celebrat a Elna i presidit per Berenguer, aleshores comte de Tolosa i de Rosselló, en què foren precisats els límits de la cel·la de Sant Pere de Riuferrer, pertanyent al monestir de Santa Maria de Vallespir.

Witizà o Guitiza, qualificat de vicedominus, presidint com a missus del comte Sunyer I un plet celebrat els dies 6 i 7 de febrer del 843, dins l’església del monestir de Sant Esteve d’Aguzà, al Rosselló (Sant Esteve del Monestir), a causa de la propietat del lloc de Baó, discutida entre Ravella, vídua de Protasi, i el comte Sunyer, que la reivindicava com a pertanyent al benefici comtal.

Richelm, vescomte, que presidí, el 5 de juny del 858, un plet mantingut dins l’església de Sant Pere d’Elna, a causa d’una terra del territori de Tresmals, prop d’Elna, aprisiada per un tal Ricimir i el seu fill Witigis, la qual el comte Sunyer havia confiscat injustament a aquest darrer per donar-la en benefici a un tal Tructeri, i que fou restituïda pels jutges a Ricimir, fill de Witigis.

Del segle X no ha pervingut cap menció de vescomtes fins al temps del comte de Rosselló, Peralada i Empúries, Gausfred I. El 4 d’agost del 968 Auruco, vescomte de Rosselló, participava amb Adalbert, vescomte d’Empúries, en un plet celebrat a Sant Pere de Rodes, en presència del comte Gausfred i del seu fill Sunyer, bisbe d’Elna, a causa del dret de pesca a l’estany de Castelló, que fou confirmat a Sant Pere i al seu abat Hildesind. En documents posteriors (977 i 988) s’observa que aquell vescomte Auruç, anomenat també Oruç, Orucio, Oruc i Orzone, residia al castell del Soler, a la riba dreta de la Tet, prop de Perpinyà. El 977 el lloc del Soler és qualificat de “ipso Solario de Orzone” i el 988, de “ipso Soler de Oruc vicecomite”.

Els vescomtes de Rosselló, dits de Tatzó, als segles XI i XII

Els vescomtes de Rosselló i de Tatzó.

PP/AFE

A partir del primer quart del segle XI, el títol de vescomte de Rosselló va passar als senyors del castell de Tatzó d’Avall i, des d’aquell moment, esdevingué hereditari dins aquesta família, fins a la fi del període comtal.

El primer vescomte mencionat al segle XI és Guillem-Adalbert, designat com un dels marmessors del comte Guislabert I (10 d’agost de 1013). El nom del seu pare, Adalbert, fa sospitar que podria ser un fill de 1” Adalbert vescomte d’Empúries” que participava, el 968, amb el vescomte de Rosselló Oruç, en el plet de Sant Pere de Rodes. El 14 d’agost de 1030, participava, en presència del comte Gausfred I, en un plet celebrat dins l’església de Santa Maria de Toluges i, encara, el 12 de juliol de l’any 1036 subscrivia l’acta per la qual el comte Hug d’Empúries abandonava les seves pretensions sobre l’alou i l’església de Sant Quirc de Cànoes, donats pel bisbe d’Elna Sunyer a Santa Maria de la Grassa. És esmentat una vegada més, en una carta del 24 d’agost de 1052, amb el títol de vicecomes de Tatzo, com a possessor d’un alou al territori de Vilanova de la Ribera.

Udalgar, el seu successor, subscrivia —al costat del vescomte Guillem de Castellnou—, el 2 d’agost de 1082, l’acta de donació de l’alou de Forques al monestir d’Arles.

Ramon-Udalgar, signatari d’actes datades el 10 de maig de 1087 i el primer d’octubre de 1100, s’intitula vicecomes de Tatzo en una altra acta del 21 de juliol de 1102, per la qual abandonava, amb el seu germà Hug, a favor de la Grassa, l’església de Sant Quirc de Cànoes, mitjançant una indemnització de 15 lliures d’argent, 40 sous de moneda rossellonesa i un cavall; aquesta acta és subscrita pel comte de Rosselló Guislabert II, els vescomtes Arnau-Guillem de Fenollet, Guillem-Udalgar de Castellnou i altres.

Hug I, el seu germà, el succeirà poc temps després. S’intitula vicecomes en el seu testament del 17 de setembre de 1106, pel qual instituïa hereva universal la seva filla Jordana, oferta en casament ”a un dels fills de Bernat Deusde”, un dels seus marmessors.

Bernat-Berenguer de Llupià, espòs de Jordana (sense que es pugui assegurar que era fill de Bernat Deusde), s’intitula vescomte de Tatzó en una carta del 1121. Intervenia, el 1128, dins una transacció entre Ramon-Berenguer III de Barcelona i Ponç-Hug d’Empúries. Subscrivia, el 13 de maig de 1139, l’acta per la qual Gausfred III del Rosselló confirmava la donació de Sant Andreu de Sureda al monestir de la Grassa, feta el 1109 per la seva mare, la comtessa Agnès. Dins els anys 1140-1145, un greu conflicte armat l’oposà al comte Gausfred a causa del castell de Pujols (entre Tatzó i Argelers), a la fi del qual, el 26 d’octubre de 1145, amb el seu fill Hug i en presència de Berenguer de Cotlliure i altres cavallers, hagué de restituir el castell al comte “tal com el posseïa el dia que la guerra s’havia aixecat entre ells”; al seu torn, el comte Gausfred III li perdonà “tot el dany que li havien causat en aquella ocasió”.

Sembla que Bernat-Berenguer estigué obligat aleshores a abandonar el càrrec vescomtal, car des de l’endemà, 27 d’octubre, el seu fill Hug II s’intitulava vescomte de Tatzó i prestava el jurament d’homenatge i fidelitat al comte Gausfred.

El 18 de juny de 1156, Ramon, vescomte de Tatzó, fill de la difunta Beatriu, prestava al seu torn, probablement a la mort del seu pare, el jurament de fidelitat al comte Gausfred III, que renovarà, després de la mort d’aquest (1164) a les mans del comte Girard II, el 1166. És probablement el mateix “Ramon de Tatzó”que signava, el 13 de novembre de 1171, una transacció entre el comte Girard II i Grimau d’Ortafà, i era ell encara qui es trobava, a l’abril del 1176, a Arles de Provença, al costat del seu nou sobirà Alfons I. De fet, l’acta d’homenatge del 1166 és el darrer document on hi ha esment del títol de vescomte de Tatzó, el qual sembla haver caigut després en desús.

Notem, però, que en una donació feta a l’abadia de Vallmanya (al vescomtat de Besiers) per la comtessa Trencavella i el seu fill Giralt, el 1147, aquest signava S. Geraldi vicecomitis de Rossellon.

El Rosselló sota la dinastia dels comtes-reis de Catalunya-Aragó

Alfons I (II d’Aragó) (1172-1196)

El 17 de juliol de 1172 Alfons arribà a Perpinyà —en conèixer la nova del testament del comte Girard II (4 de juliol)—, intitulantse “rei d’Aragó, comte de Barcelona, marquès de Provença i comte de Rosselló”, i confirmà “tots els bons costums i tots els bons usatges que tenien els homes i les dones de la vila de Perpinyà, en el temps dels difunts comtes Girard, Gausfred i de llurs antecessors”. El mateix dia rebia el jurament d’homenatge i de fidelitat de tots els caps de família de la vila, en nombre de 145, i d’una vintena de cavallers.

Desitjós de guanyar-se els perpinyanencs, el rei Alfons no cessà mai d’afavorir-los mitjançant la confirmació de llurs antics privilegis o per la concessió de nous: reconeixement de llurs franqueses en matèria de subsidi (acomodationem) (12 de maig de 1173); nou privilegi en matèria d’empara (14 de maig següent);concessió del dret exclusiu de construir cases, botigues o taules al mercat de Perpinyà (28 de desembre de 1174); privilegi de no poder ésser citats per la justícia fora de la vila (1176), etc.

Però, quan el rei donà part a l’assemblea dels ciutadans del seu projecte de canviar el lloc de la vila i de traslladar els habitants al puig dels Leprosos, fora de les muralles del costat de llevant, el poble esclatà en queixes i protestes ben comprensibles. Aleshores el rei renuncià al seu projecte, mitjançant el compromís que tots els habitants, sense excepció ni excusa, contribuirien a la construcció de les noves muralles i a l’excavació dels valls (17 de març de 1176).

Dins la mateixa intenció d’enfortiment de les defenses, autoritzava senyors laics o eclesiàstics a fortificar llocs de llurs jurisdiccions: Pere de Domanova, a la vall de Mosset (desembre del 1175); l’abat de Sant Martí de Canigó, a Marquixanes (1172); el de Cuixà, “pertot on voldria” (28 de març de 1181); Galceran d’Urtx, a Naüja; Ponç de Lillet, a Ro, Cerdanya (desembre del 1183); l’abat de Camprodon, a Pi de Conflent. Fundà una nova població a Salses, a la frontera nord del Rosselló, i en confià el comandament al fidel Ramon de Santllorenç, senyor de Sant Llorenç de la Salanca i de Sant Hipòlit (juny del 1192).

És mostra de la seva preferència pel Rosselló-el fet que hagués redactat el seu testament a Perpinyà, la seva vila predilecta (desembre del 1194), i que hi hagués mort, el 24 d’abril de 1196, a l’edat de 45 anys, deixant el record d’un sobirà conscienciós i actiu i havent donat l’exemple de virtuts privades, que li valgueren el sobrenom d’Alfons el Cast.

Pere I (II d’Aragó) (1196-1213)

Nascut el 1177, en accedir al tron només tenia 19 anys, i el testament paternal l’havia posat sota la tutela de la seva mare, Sança de Castella, fins a l’edat de 20 anys. Nogensmenys, ell confirmà a Saragossa, el dia mateix de l’enterrament del seu pare (16 de maig de 1196) els furs d’Aragó. El mes de gener del 1197 anà al Rosselló amb els seus consellers i confirmà els privilegis dels monestirs i de les viles, entre les quals hi havia la de Tuïr.

Sojornant a Perpinyà fins a la fi de febrer, volgué, abans de partir, atorgar a la capital del Rosselló una carta comunal, en la qual instituïa el consolat (23 de febrer de 1197). En virtut d’aquell document, els ciutadans eren habilitats des d’aleshores per a nomenar cinc cònsols, els quals serien elegits el primer de març següent, per una durada d’un any, però reelegibles segons la seva voluntat i la del poble. Foren elegits Ermengau Gros, Esteve de Vila-rasa, Bernat de Solatge, Vidal de Narbona i Jaume Andreu. Contràriament al que es practicà més tard, no hi ha cap indicació que aquella primera elecció s’hagués fet amb la base dels tres “braços” de la població, major, mitjà i menor. El privilegi anomenat de “mà armada” (dret de mobilitzar la host de la vila contra els culpables de danys causats als ciutadans) era el corol·lari lògic de l’erecció en “comuna”.

Amb aquesta carta, Perpinyà esdevenia la primera vila erigida en “comuna” (o municipi) dels Països Catalans (Montpeller ho faria el 1203 i Barcelona, sota Jaume I, el 1249). La finalitat d’aquella memorable iniciativa, que els beneficiaris no havien sol·licitat, era probablement d’assegurar-se millor de la fidelitat i la lleialtat d’una vila d’annexió recent enllà dels Pirineus.

L’any 1204 veié el matrimoni de Pere I amb Maria de Montpeller, filla i hereva de Guillem VIII, senyor de Montpeller, i de la princesa bizantina Eudòxia Comnè, la qual portava com a dot la senyoria de la vila de Montpeller i de les seves dependències i rebé del rei, a títol vitalici, com a dotació propter nuptias, “tot el comtat de Rosselló, de Salses a la Clusa”.

El 24 d’agost de 1207, Pere I atorgà a la vila de Cotlliure una carta de privilegis i llibertats veritablement excepcionals, destinada a afavorir les seves activitats comercials, tant per terra com per mar. (Cotlliure era el port més important del Rosselló i el seu castell la residència predilecta de la reina Maria.)

Cal destacar encara del rei Pere unes cartes de privilegis i supressió de “mals usos” a favor de Vilafranca de Conflent (13 de setembre de 1207); de Salses (21 de febrer de 1213); de Sant Llorenç de la Salanca (22 de febrer de 1213). La seva brillant participació, amb la flor de la noblesa del Rosselló, Catalunya i Aragó, en la gran victòria de la batalla de Las Navas de Tolosa contra els almohades (16 de juliol de 1212) li havia fet guanyar la simpatia del papa Innocenci III, i el sobrenom del Catòlic. Això no obstant, la ironia del destí volgué que, poc temps després, es veiés obligat a intervenir contra Simó de Montfort i els seus croats per socórrer el seu cunyat el comte de Tolosa Ramon VI i els seus propis vassalls de la França meridional, els comtes de Foix, de Comenges, els vescomtes de Besiers i Carcassona i els de Bearn. El 10 de setembre de 1213 havia de trobar la mort —no tenia sinó 36 anys—a la batalla de Muret, víctima d’una croada contra els heretges albigesos, que ell mateix havia perseguit dins els seus propis estats. Quant a la reina Maria, deixada pel seu marit des del naixement de llur fill i desposseïda de Montpeller i del Rosselló, no veié la fi tràgica del rei. Poc després anà a Roma, on morí i fou sepultada a la basílica de Sant Pere de Roma.

Nunó Sanç, senyor dels comtats de Rosselló i de Cerdanya (1213-1242)

Vers 1208-1209, Pere I havia desposseït la reina Maria del Rosselló a favor del comte Sanç, el seu oncle, germà del rei Alfons I, el qual havia administrat el comtat almenys des del setembre del 1209. Però, ja àl començament de l’any 1213, el Rosselló i també la Cerdanya havien passat sota l’autoritat directa de Nunó Sanç, fill del comte Sanç, en virtut de convinences fins ara desconegudes, a les quals al·ludeix el testament de Nunó, tot atribuint la concessió per acta al rei Pere I.

A la mort del rei, el comte Sanç fou nomenat procurador o regent del reialme d’Aragó, mentre que el seu fill exercia, a partir d’aleshores, les funcions sobiranes al Rosselló, al Conflent i a la Cerdanya, com a vassall, és clar, del rei infant Jaume. Sanç havia de conservar la seva funció durant la minoria d’aquest, fins el 1218, i morí el 1224. Quant a Nunó, és probable que el període enterbolit que seguí la desaparició de Pere I li permetés d’assegurar millor el seu senyoratge sobre els comtats i, potser, d’estendre les prerrogatives. De fet, tot el temps que visqué actuà sobiranament, sense el menor control de Jaume I. De tota manera, després de la fi prematura de Pere I, deixant com a hereu un fill de cinc anys i mig —a més a les mans de Simó de Montfort—, el destí del regne d’Aragó i dels estats catalans reposava essencialment a les espatlles dels seus parents mes pròxims, el comte Sanç i el comte Nunó, el seu besoncle i el cosí germà del seu pare.

Naturalment, la primera preocupació dels catalans i dels aragonesos fou de recuperar el seu rei, que Montfort, que el detenia des del 1210 per la imprudència del rei Pere, es refusava a lliurar. El 1214 un exèrcit catalano-aragonès, comandat per Nunó, Guillem de Montcada i Guillem de Cardona, saquejà els seus dominis fronterers fins a Besiers. Calgué finalment una intervenció comminatòria del papa Innocenci III per a obtenir l’alliberament del rei orfe, que tingué lloc a Narbona. Jaume, aleshores de l’edat de sis anys i tres mesos, fou conduït al castell de Montsó, on havia de romandre dos anys i mig, sota la custòdia de Guillem de Montrodon, mestre del Temple a l’Aragó, el qual també tingué cura de la seva educació. Durant la minoria del rei, Nunó Sanç hagué de governar els comtats enmig de trastorns endèmics i de guerres privades entre senyors, a les quals volgué posar fi tot publicant, el 2 d’octubre del 1217, constitucions de pau i treva per deu anys, que féu jurar a tots els barons de Rosselló i de Cerdanya. No obstant això, es veié confrontat a una guerra, entre els anys 1222 i 1226, capitanejada pel vescomte de Bearn, Ramon de Montcada, el qual prengué per força el castell d’Avalri (a la fi del 1222), amenaçà Perpinyà i desbaratà l’host de la vila.

La influència de la reina de França, Blanca de Castella, esposa de Lluís VIII i mare del jove Lluís IX (aleshores de l’edat de 12 anys) i de la seva germana Elionor, esposa de Jaume I, totes due sparentes de Nunó, explica probablement la seva aliança amb la corona de França, la qual va intervenir directament dins el conflicte amb els llenguadocians a partir del 1224. El 1226 retia l’homenatge al rei Lluís VIII i, després de la seva mort, a Lluís IX pel vescomtat de Fenolledès i pel Perapertusès (el 1209, els Fenollet n’havien fet homenatge al vescomte de Narbona). Tres anys després, el tractat de París (12 d’abril de 1229), conclòs entre el comte de Tolosa, Ramon VII, i el rei Lluís IX, decidia, entre altres coses, la cessió, per part del vescomte Pere de Fenollet, del castell i vescomtat de Fenollet a Nunó Sanç (1 de juny de 1229), i aquell conservaria només els drets i els béns patrimonials que tenia al Rosselló, el Conflent, el Vallespir i el Capcir.

El mateix any (setembre-desembre), Nunó Sanç participà brillantment, amb dos-cents cavallers, cent donzells i un miler d’homes de peu rossellonesos, en la conquesta de l’illa de Mallorca, després de la qual rebé del repartiment de les terres, 874 “cavalleries” o feus de cavallers. Nombrosos foren els rossellonesos que, des d’aleshores, s’establiren definitivament a Mallorca. El 1238 participà encara en la conquesta del regne musulmà de València, però Pere de Fenollet, aprofitant la seva absència, s’apoderà una vegada més del Fenolledès. La reacció de Nunó, descoratjat, fou la venda del castell de Perapertusa i del Perapertusès al rei de França, l’any 1239, per 20 000 sous melgoresos. Èl 1240 el vescomte de Carcassona i Besiers desposseït, Ramon Trencavel, ajudat per Pere de Fenollet, Oliver de Termes, Ramon-Hug de Serrallonga i la major part dels cavallers del Llenguadoc i del Rosselló, reeixiren a reocupar el Rasés i el Carcassès i, fins i tot, el ”burg”, o vila baixa, de Carcassona (8 de setembre). Però no pogueren prendre la ciutat de Carcassona i, un cop reduïts, s’hagueren de refugiar a les terres catalanes o aragoneses.

Han pervingut de Nunó Sanç algunes cartes de franqueses o d’afranquiment de mals usos (per a Tuïr, 1216; Vinçà, 1218; Clairà, 1233; Vilafranca de Conflent, 1236). El 17 de desembre de 1241 dictava a Perpinyà el seu testament, però, segons l’historiador Bover, hauria viscut encara fins el 19 de gener de l’any 1242.

Jaume I (1242-1276)

Des del 1242, el fracàs de la lliga del comte de Tolosa i del comte de Foix amb el rei d’Anglaterra Enric III —vençut a Taillebourg (20 de juliol) i a Saintes (24 de juliol)— havia portat el cop de gràcia a la resistència llenguadociana i consolidat la presència de l’administració reial francesa a les fronteres del Rosselló (Pau de Lorris, 19-24 de gener de 1243, firmada pel comte de Tolosa Ramon VII, Amalric I, vescomte de Narbona, i de llurs aliats).

Tractat de Corbeil

El 14 de març de 1258 el rei Jaume I havia fet procuració a Arnau, bisbe de Barcelona, Guillem, prior de Cornellà de Conflent, i Guillem de Rocafort, el seu lloctinent a Montpeller, per negociar la pau, amb poder de concloure el casament de la seva filla Elisabet amb Felip, fill del rei de França. Fou amb aquests plenipotenciaris que foren redactats els articles del tractat de Corbeil (2 de maig de 1258), ratificat a Barcelona el 16 juliol, tractat d’importància capital, particularment per al destí del Rosselló.

El rei de França renunciava definitivament, per ell i els seus successors, a tota pretensió sobre “els comtats de Barcelona, Urgell, Besalú, Rosselló, Empordà, Cerdanya, Conflent, Girona, Osona”. El rei d’Aragó renunciava nominalment, al seu torn, a tots els drets o pretensions sobre “Carcassona i el Carcassès, Rédes i el Rasès, Laurac i el Lauraguès, Termes i el Termenès, Besiers, el Menerbès, Agde, Albi i l’Albigès, Rodès, Càors, Narbona, els castells de Puigllorenç, Querbús, Castellfisel, terra de Saut, Fenollet, Perapertusa, Millau, Gaval dà, Grezes i el vescomtat de Grezes, Nimes, Tolosa i el comtat de Tolosa i Sant Gèli i tota la terra i la jurisdicció del difunt Ramon, comte de Tolosa”.

El rei Jaume I es preocupà des d’aleshores de reforçar la seguretat de la frontera rossellonesa; creà una nova població sobre el planell d’Òpol, al nord-oest de Salses, antic oppidum esdevingut desert, el qual fou potser l’antic assentament de Sordonia o oppidum Sordonum, ocupat pel rei Vamba el 672. Per un document datat a Perpinyà el 15 de maig de 1246, cridà els homes dels pobles veïns, Òpol, Perellós i de tots altres llocs, perquè anessin a construir, fortificar i poblar “el Puig antany anomenat Caslart de Oped i que ara és dit Salvaterra”. Per aquest motiu els atorgava l’exempció de tots els tributs de quèstia, alberga, bovatge, fogatge, host, cavalcada, lleuda, peatge i totes altres imposicions o serveis sobre llurs béns o mercaderies i els prometia que sempre quedarien sota la senyoria “del senyor o comte de Rosselló” —car tal era el sol títol en virtut del qual actuava—. A més, els nous habitants fruirien des d’aleshores dels costums de Perpinyà.

Amb la mateixa finalitat autoritzà, el 12 de maig de 1250, Arnau de Montescot, senyor d’Oms i de Calmella, a construir un castell dins aquesta darrera localitat, que posseïa en franc alou, amb la sola condició que no fes cap damnatge al rei ni als seus vassalls. Bernat Hug de Serrallonga, Ponç Hug d’Empúries i Ponç de Vernet foren testimonis d’aquesta carta. D’altra banda, el 1254 manà accelerar la construcció de les noves muralles de Perpinyà, que havien d’englobar els barris nous (Puig Sant Jaume, etc.).

El clima de les relacions amb la corona de França s’havia refredat. Com es podia esperar, els drets de senyoria adquirits a partir del segle XI pels comtes de Barcelona i llurs successors sobre molts feus Ilenguadocians i el record —per bé que fos llunyà— de l’antiga sobirania dels reis francs sobre el Rosselló i àdhuc sobre els comtats de l’antiga Marca Hispànica, començaven a plantejar problemes, des del moment que l’administració reial francesa s’exercia directament sobre els antics dominis dels comtes de Tolosa i dels vescomtes de Besiers i Carcassona. Després de la mort de Ramon VII el 1249, el comtat de Tolosa i les seves dependències havien passat a la seva filla Joana, esposa d’Alfons III de Poitiers, germà del rei de França Lluís IX.

Al començament de maig del 1255, Pierre d’Auteuil, senescal de Carcassona, per manament reial, havia iniciat el setge del “niu d’àligues” de Querbús, als confins del Perapertusès i del Fenolledès, ocupat per alguns rebels capitanejats per Jaspert de Barberà. El castell capitulà al juliol, però Jaspert i la guarnició es pogueren retirar al Rosselló. I encara el 1257 el senescal Pierre d’Auteuil advertia el rei de França d’una “incursió feta pels infants d’Aragó [Pere i Jaume] i els seus homes” en algunes zones del Llenguadoc.

Una clàusula important era la promesa del rei Lluís IX que el seu fill Felip “prendria com a esposa Elisabet, filla del rei d Aragó, quan hauria complert l’edat de dotze anys”. Ni l’un ni l’altra no havien arribat a la pubertat, i la boda no se celebrà fins quatre anys després.

La Inquisició

Una de les conseqüències del tractat de Corbeil fou la d’incrementar l’activitat de la inquisició tant al Rosselló com a la Cerdanya i al Principat. Aquesta institució, dedicada a “l’eradicació” de l’heretgia, creada per una butlla de Gregori IX d’abril de 1233 —dotze anys després de la mort de sant Domènec—, havia estat introduïda, des del 1235, amb el consentiment del rei. Ja sota Nunó Sanç havien recaigut condemnes a grans personatges i pròcers, com ara Guillem d Aniort, cunyat de Nunó, i d’altra banda veguer de Cerdanya i de Conflent, el qual fou condemnat a presó perpètua, el 2 de març de 1236; Robert de Castellrosselló, condemnat en aquell mateix temps, després d’haver estat indultat pel papa; Ramon de Malloles i la seva esposa, Elna, els béns dels quals foren confiscats el 1244; Pere Guillem de Clairà, condemnat el 1238 i el 1241; Arnau de Mudagons, el cadàver del qual fou exhumat i cremat a la mateixa època per ordra del frare Ferrer, “flagell dels heretges”, originari de Vilallonga de la Salanca. Més sortós fou Jaspert de Barberà, el qual havia tingut un paper essencial en la presa de la ciutat de Mallorca el 1229, i aconseguí gràcies al rei, el 1246, una absolució total, confirmada per Innocenci IV el 1247.

El 1258 Bernat III d’Alió (Lio, a Cerdanya), senyor de So, Evol i del Donasà, espòs d’Esclarmunda de Foix (germana del comte Roger Bernat II) i B. de Sautó, presoners a Vilafranca de Conflent, foren traslladats al convent dels predicadors de Perpinyà, jutjats per l’inquisidor Pere de Tenes, en presència del rei Jaume, dels bisbes de Lleida i de Barcelona i de molts cavallers. Condemnats i lliurats al batlle de Perpinyà, foren cremats “a la plaça de la Canorga”, entre Sant Joan el Vell i l’antic palau comtal, el qual servia encara de residència al sobirà. Això no obstant, el 1264, el comte de Foix, Roger IV, aconseguirà de Jaume I la restitució dels feus de Bernat d’Alió i de la seva tia Esclarmunda.

El 1260 el procés de Ponç IV de Vernet (†1222), iniciat pels inquisidors Pere de Cadireta i Bernat des Bach, s’acabarà el mateix any amb la seva condemna, exhumació i incineració, acompanyada, com sempre, de la confiscació dels béns. Però el rei, a qui Ponç V, fill del condemnat, havia prestat eminents serveis, li restituí seguidament tots els béns, mitjançant 22 000 sous melgoresos, pel pagament dels quals Ponç hagué de vendre al monestir de Fontfre da els seus drets sobre Vingrau i altres drets de Vernet a ciutadans de Perpinyà. EI 1261, probablement disgustat, Ponç de Vernet canvià les seves senyories de Millars, Talteüll i Torrelles per la de Cadaqués, a l’Empordà, amb Ponç-Hug III d’Empúries, el qual les vengué de seguida al rei per 133 000 sous melgoresos. Ponç V morí l’any següent, deixant dues filles i un fill, igualment anomenat Ponç, el qual, el 1271, era monjo al convent de frares menors de Perpinyà.

En el mateix temps, Ot de Parestortes havia estat condemnat, però Jaume I tornaria els béns confiscats al seu fill, Pere Ponç, per una carta del 18 de febrer de 1266, datada al setge de Múrcia.

Al desembre de l’any 1262 l’inquisidor Ponç del Pouget va condemnar el vescomte Pere de Fenollet, ja finat el 1243, féu exhumar i cremar el seu cadàver i en dispersà les cendres al vent, malgrat les protestes de la seva nora Beatriu d’Urtx, tutora dels seus infants Pere, Bernat i Blanca, i per bé que el vescomte hagués mort al Masdéu, amb l’hàbit de templer.

Els jueus de Perpinyà

Pati interior del castell de Perpinyà o Palau dels Reis de Mallorca, amb la façana de les capelles superposades de Santa Maria Magdalena i de la Santa Creu.

R. Manent

El 1243, per manament del rei, fou fundat el Call, o barri reservat a la comunitat jueva, o aljama. El 1251 la reina Violant d’Hongria, la qual havia rebut el Rosselló com a donació esponsalicia i percebia, entre altres, les rendes de Y aljama, féu obligació als jueus de Perpinyà i dels entorns de traslladar-se al Call. El 10 d’octubre de 1269 el rei, per una carta datada a Perpinyà, atorgà un nou privilegi a Y aljama, afranquint “els seus fidels jueus de Perpinyà, per recompensar-los dels molts i graciosos serveis que li han fet i no cessen de retre-li”, de tot pagament de leudes en tots els llocs de les vegueries reials. El 24 de juny de 1275 una darrera carta del rei declarava francs i lliures els terrenys adquirits o per adquirir pels jueus a fi de construir-hi cases, sense que haguessin de pagar censos, o altres drets.

Durant el seu llarg regnat, el rei Jaume atorgà moltes cartes a viles rosselloneses, les quals milloraven la condició jurídica dels habitants. Citem, entre altres: carta d’afranquiment dels “mals usos” als habitants de la vall de Prats, al Vallespir (1242); creació de la població del Puig del Palau, a l’oest de la vila de Prats (1245); carta de privilegis per als drapers de Perpinyà (1249); carta de nous privilegis judicials per als habitants de Perpinyà (1249); carta de prohibició de la importació de vins forasters a Cotlliure (1253);reglamentació viària dels carrers de Cotlliure (1263); constitució en devesa de la selva de Sant Joan de Pladecorts (1266); manament per a la construcció de tres ponts a Vilafranca de Conflent (1263); creació de la important institució de la Procurado Reial per a l’administració dels dominis i drets del rei, la recerca i el recobrament dels feus reials a mans d’un procurador reial (1263-64), etc.

Testament del rei Jaume I

El 21 d’agost de 1262 Jaume I publicava a Barcelona, en presència dels infants i davant una nombrosa assemblea de prelats i de cavallers, el seu testament, que era una acta de repartiment dels seus estats, “volent evitar que algun escàndol, alguna discòrdia, pugui néixer entre els nostres fills caríssims, l’infant Pere i l’infant Jaume, hereus dels nostres béns”. En virtut del testament, el primogènit havia d’heretar tot el regne d’Aragó i el comtat de Barcelona, “del Cinca fins al Cap de Creus (s/c), del coll de Perelló al coll de Panissars i seguint els límits de Catalunya amb el Conflent i la Cerdanya”, i igualment del regne de València. L’infant Jaume tindria, al seu torn, “tot el reialme de Mallorca i Menorca... amb tot el que hem i haurem en l’esdevenidor a Eivissa... Igualment Montpeller, amb els castells i pertinences..., i encara... tot el comtat de Rosselló, Cotlliure, tot el Conflent, el comtat de Cerdanya, el Vallespir”, amb la condició que la moneda barcelonesa hi tindria curs a perpetuïtat i que els costums de Catalunya hi serien observats. I cadascun dels infants fou, des d’aquell moment, encarregat dels seus futurs dominis amb el títol de procuradors i lloctinents generals del rei.

Pocs anys després, hom veu l’infant Jaume, que residia sovint a Perpinyà, actuant en diversos àmbits administratius al Rosselló: venda a la vila de Perpinyà del seu dret de patronat sobre l’Hospital de Sant Joan (1267); carta en què responsabilitza les comunitats sobre el territori de les quals es cometessin crims sense autoria coneguda (1 de juny de 1267); confirmació de privilegis i concessió de nous privilegis a Vilafranca de Conflent (1270); confirmació en feu al vescomte de Castellnou, Guillem VI, de tots els drets civils i criminals, amb mer i mixt imperi dins la major part del territori del vescomtat (1271); confirmació de privilegis i concessió de nous privilegis per als habitants de Millars (1272).

El 12 d’octubre de 1275 fou celebrada a Perpinyà la boda de l’infant Jaume amb Esclarmunda de Foix, germana del comte Roger Bernat III, la qual aportava un dot de 3 000 marcs d’argent fi al pes de Perpinyà i rebia una donació esponsalicia equivalent de 6 000 marcs d’argent que representaven l’empenyorament de Puigcerdà, de la vall de Ribes, de Vilafranca de Conflent, d’Argelers i de Salses, amb tots els drets i les rendes.

El Conqueridor morí a València el 27 juliol de 1276, després d’haver abdicat a favor dels seus dos fills (21 juliol). Deixà el record d’un dels més grans reis que hagin governat no solament a Catalunya i a Aragó, sinó també a la península Ibèrica i Europa.

És interessant de notar que degué el sobrenom de Conqueridor a les seves conquestes de regnes sarraïns (Mallorca i Balears, 1229; València, 1238; Múrcia, 1266). Dins la versió catalana d’un tractat de pau i treva, firmat a València el 14 de febrer 1271, amb el soldà de Tunis, al-Mustansir, hom llegeix, entre altres articles, “que tot Sarrahin de la terra de Miramoli qui venrra a les terres nostres, so es assaber, a Montpesler, Canet, Cochliure, Cadaquers, Roszes, Castelló d’Empúries, ...o a Mallorchas e a Ivissa o en cal que loch de nostra Terra, sia salvs e segur en cors o en aver...”. Això no impedí que la mort el sorprengués en la guerra contra els àrabs, que havia reprès al regne de València.

Jaume II, rei de Mallorca, senyor de Montpeller, comte de Rosselló i de Cerdanya (1276-1311)

Vista aèria de la ciutat de Perpinyà, que s’estén entorn de l’antic castell palau dels reis de Mallorca.

Arxiu ECSA

Associat al govern del Rosselló i de les altres parts del seu futur regne a l’edat de 19 anys, l’infant Jaume en tenia 33 quan va accedir al govern. Sojornant molt sovint a Perpinyà i al Rosselló, pel seu caràcter dolç i pacífic havia adquirit una gran popularitat. Però, de seguida, s’enfrontà a l’hostilitat del seu germà gran, el qual no havia acceptat de bon grat el repartiment dels estats paterns. Pere II començà per neutralitzar el comte de Foix Roger-Bernat, cunyat i aliat del rei Jaume, i arbitrà a favor seu la diferència secular que oposava els comtes de Foix a la mitra d’Urgell a propòsit d’Andorra (Pariatge d’Andorra, de 8 de setembre de 1278). Després, arribat a Perpinyà, imposà al seu germà —contràriament al testament— un jurament de vassallatge per a tots els seus dominis, excepte el feu del bisbe de Montpeller (20 de gener de 1279), i rebé el jurament dels perpinyanesos, reunits al claustre dels Predicadors.

Com a conseqüència de la revolta dels sicilians contra la dominació de Carles d’Anjou, i de la matança dels francesos dita “les Vespres Sicilianes” (1282), després de les quals els revoltats oferiren la corona al rei en Pere, espòs de Constança de Hohenstaufen-Sicilia, el papa Martí V excomunicà el rei d’Aragó i preparà una croada contra ell, de la qual el rei de França, Felip III, acceptà la direcció. Jaume II, ja lligat al rei de França per un tractat secret, provava de guanyar temps, quan el rei d’Aragó, gràcies a un cop de mà abrivat i espectacular, reeixí a ocupar per sorpresa el castell reial de Perpinyà —no era encara acabat—, del qual el rei de Mallorca pogué escapar per un soterrani i refugiar-se al castell de la Roca d’Albera. Pere II, escapant al seu torn dels perpinyanesos partidaris de Jaume, es retirà enllà dels Pirineus, i s’emportà amb ell la reina Esclarmunda, la qual estava embarassada, amb la seva filla Elisabet i els tres infants, Jaume, Sanç i Ferran. Arribat a la Jonquera, accedint als precs del vescomte de Cardona i del comte de Pallars, parents de la reina Esclarmunda, consentí a alliberarla amb la seva filla i es quedà els infants, que tenien respectivament 9, 8 i 7 anys i foren conduïts al castell de Torroella de Montgrí. Traslladats més tard al castell nou de Barcelona, un cavaller carcassonès presoner, fidel de la reina, aconseguiria deslliurar-losi retornar-los a la família de Mallorca.

Aquests dramàtics esdevenimens tingueren, com a primer resultat, clarificar la situació, i l’aliança franco-mallorquina fou oficial a partir d’aleshores. Arribats al Rosselló al mes de maig, els croats hagueren d’assetjar la ciutat d’Elna, la qual havia expulsat el bisbe i pres el partit del rei d’Aragó. Fou presa per la força el 25 de maig i els habitants perseguits i degollats fins a l’interior de la seu, on s’havien refugiat. Els croats, repel·lits pels almogàvers del rei Pere al coll de Panissars, pogueren travessar l’Albera per sorpresa, passant per la vall de Sant Martí (8-10 de juny), i ocuparen Castelló d’Empúries, el castell de Sant Salvador i tot l’Empordà, mentre que el rei d’Aragó es veia obligat a retirar-se cap a Girona. Assetjada la ciutat, resistí més de dos mesos i, quan els croats la pogueren ocupar (7 setembre), feia tres dies que la flota francesa, la qual assegurava el proveïment, havia estat destruïda per l’almirall Roger de Llúria, el qual s’havia apoderat de Roses. Aleshores l’exèrcit francès fou víctima de febres pestilents i el mateix rei Felip en resultà afectat; llavors el primogènit Felip (futur Felip IV el Bell, nebot de Pere el Gran per la seva mare Elisabet), decidí de manar la retirada. Perseguits pels almogàvers, els croats passaren els colls vers l’altra banda dels Pirineus entre el 30 de setembre i el primer d’octubre. El rei Felip, arribat a Perpinyà el dia 4, expirà l’endemà, mentre que el senescal de Tolosa, havent pogut retirar-se de Girona amb la guarnició francesa, rendia la vila el 10 d’octubre.

La guerra, però, duraria encara més de 7 anys entre els casals de Mallorca i de Catalunya-Aragó, amb diverses hostilitats interrompudes per treves; difícil ocupació de Mallorca a la fi del 1286, d’Eivissa al gener del 1286 pels catalano-aragonesos, manats pel primogènit Alfons; incursió a l’Empordà de Jaume de Mallorca, ajudat de contingents llenguadocians, el 1286; incursió fins al Voló del rei Alfons (maig-juny del 1286); ocupació de Menorca (ocupada per sarraïns tributaris del rei de Mallorca) al gener del 1287; nova temptativa de Jaume de Mallorca a l’Empordà i incursió d’Alfons a la Cerdanya i el Conflent (1288); tercera invasió de l’Empordà per Jaume II i presa de Ribes per Alfons (1289); tractats de pau arbitrals per la cort romana, el 1290 i el 1291; mort prematura d’Alfons el Liberal (18 de juny de 1291) i adveniment del seu germà, Jaume II de Catalunya-Aragó, d’esperit més disposat a la conciliació. L’enèrgica intervenció del nou papa Bonifaci VIII aconseguí un acord, anomenat la Pau d’Anagni (20 de juny de 1295), pel qual hom retornava al statu quo ante. Jaume de Mallorca, però, fou obligat a renovar l’homenatge al rei d’Aragó.

Finalment, Roma impulsà amb èxit la difícil reconciliació dels casals de Catalunya-Aragó i d’Anjou, concretada amb la unió matrimonial de Jaume II d’Aragó i de Blanca d’Anjou, germana de Carles II de Nàpols. Però l’execució de les clàusules principals del tractat va tardar encara tres anys a executar-se. El 30 de gener de 1298 els delegats de les tres corones de França, Mallorca i Catalunya-Aragó s’entrevistaren a Santa Maria de Panissars, sense resultat concret. L’acord final, però, fou firmat al camp d’Argelers (29 i 30 de juny de 1298) i el lliurament oficial de les Balears, firmat a Cotlliure el 9 d’agost, no fou efectiu fins el 8 de gener de 1299.

Mentrestant, el jove primogènit de Mallorca, Jaume, influït pel seu amic caríssim Lluís d’Anjou, germà de la reina Blanca d’Aragó, franciscà i bisbe de Tolosa, havia renunciat al tron, malgrat les instàncies del seu pare, i s’havia fet monjo franciscà, el 1298, al convent de Perpinyà, on moriria vers el 1330.

Al començament de l’any 1300, Jaume II i la reina Esclarmunda desembarcaven a Mallorca. Des d’aleshores, el rei de Mallorca s’aplicaria amb èxit a la reorganització dels seus estats, treballant per realitzar, en una desena d’anys, aquell ideal del “bon govern”, fruit de la pau, conforme a la seva veritable vocació, del qual el pintor Lorenzetti, el seu contemporani, evocaria tan bé els efectes benèfics sobre els murs del palau municipal de Siena.

Entre els actes principals del seu govern al Rosselló, anteriorment al 1300, cal recordar la concessió dels costums de Perpinyà a la vila de Cotlliure (1277); la regular actuació de la procuració reial per a l’inventari dels feus (constitució dels capbreus de Cotlliure, Argelers, Talteüll, Estagell, Sant Llorenç de la Salanca, Millars i Clairà, el 1292 i el 1293).

En política exterior tingué la saviesa de mantenir, malgrat els problemes, relacions de bona col·laboració amb el seu nebot Jaume II d’Aragó, a qui prestà la suma considerable de 160 000 lliures toreneses d’argent —per a les quals aquest havia empenyorat el seu dret de sobirania sobre el regne de Mallorca—, obligació que seria renovada al seu successor, el rei Sanç. Continuà mantenint també l’aliança amb el rei de França, al qual devia, com també al papa, haver pogut conservar la seva corona.

Els castells i les torres

Mapa dels castells i les fortaleses militars del Rosselló anteriors al 1300.

M.Ll. Ramos

Els primers castells documentats són els castells de Cotlliure (Caucoliberi), Oltrera (Vulturaria) i les Cluses (Clausuras), tots tres d’origen segurament romà, que custodiaven les comunicacions frontereres entre la Gàl·lia i Hispània, i foren ocupats pel rei Vamba, vingut a Septimània per reprimir la revolta del duc Pau (672). Un altre castell, anomenat Sordonia, fou ocupat també pel mateix, segons Julià de Tole do: aquest s’ha volgut identificar amb Yoppidum de les Corberes rosselloneses, a la frontera nord de l’antic país dels sordons, dominant el poble d’Òpol, que li deu el seu nom (Oped, 1100; Opidum, 1149; Opou, 1316; Opoul, 1346).

Altres fortaleses són esmentades, al segle IX, amb les denominacions de Roca o Castellar (Castellare), o encara Puig (pòdium, pogium), característiques de llocs antigament fortificats i sovint ja caiguts en desús a l’època romànica; tals foren el castell primitiu de la Roca d’Albera (Roca Frusindi, 854), el puig o castellar d’Oped, que succeïa el de Sordonia (?) citat més amunt (pòdium qui olim vocabatur Caslart de Oped et qui modo dicitur Salvaterra, 1246); el castellar de Sant Martí de la Riba, a Millars (ipso castellare, 898).

Vista aèria del penyal on es drecen les escasses restes del castell d’Oltrera, esmentat des de l’època visigòtica.

ECSA - Jamin

Són esmentats des del segle X els castells de Cameles (941), Castellrosselló (927), Querroig (pòdium Cariorubio, 981), Castellnou (993), un castell Falcó (castello Falcone, 936) a Costuges, del qual no se sap res més. Així mateix, s’esmenten torres de vigilància de colls i vies principals, sovint anomenades també guàrdies (Pogium Spilio, 981), prop del coll de Spils, o de Banyuls; Madaloc (pogium Madalanco, 981), que dominava Portvendres; guardia Curco Curbo (981), que precedia la torre de la Maçana (Argelers): la Torre (del Bisbe) (ipsa Turre, 960), que vigilava la costa; el castell vescomtal del Soler, sobre la riba dreta de la Tet (, Solàrium de Orzone, 976, o Soler de Oruc vicecomite, 988). D’una manera general, els llocs anomenats Guardia, Guardiola, han d’ésser considerats com a testimoniatges d’antigues torres de guaita d’època carolíngia.

Al segle XI són documentats els castells de Pujols (Pugols, v. 1074); de Tatzó d’Avall (castrum de Tacidone cum ipsa celera, v. 1080), castell dels vescomtes de Rosselló; Canet (castellum de Caned, a. 1074); Pena (castellum Penna, 1011); Sant Cristau o Montesquiu (1084); Salses (1074-78); Sant Esteve (1074-1102); Talteüll (castellum Taltevull, 1011); Tesà (castrum de Thezan, 1100). Al Vallespir, trobem els següents: Montdony (castellum Monte donno, 1020); Montferrer (després del 1070); castell de Vallespir (castrum Valle Asperi, després del 1070), a l’emplaçament de la Torre dels Banys (d’Arles); Serrallonga (v. 1070-1088).

Al segle XII són citats els castells de: Malpàs [Bompàs, 1172), Argelers (1136), Cristall (la Bastida, 1194), Forques (1193), Millars (1167), Ortafà (1171), Palau del Vidre (castrum de Palaz, 1172), Prats (de Molló, 1187), Sant Nazari (castrum de Solca (1146), Solza (1156), Sant Joan de Pladecorts (1187), Vilaclara (1188), Vernet (1159), Castellvell (Salses, 1159), Montbram (1143), Peralada (Torrelles de la Salanca, 1136), Ceret (castrum de Cersed, 1111-1112), Cortsaví (castrum de Curte Saviní, 1159), del Masdéu (Mansió Dei), comanda del Temple (1138), Sant Marçal (1198).

Al segle XIII la documentació fa esment dels castells d'Avalri (Montescot, 1222), Corbera, 1241, Salvaterra (Òpol, 1246), Calmella (1250), Brullà (1271), Montner (1240), Oms (1255), Les Fonts (1273), Pià (1249), Tatzó d’Amunt (1277), Sant Hipòlit (1211), Bellpuig (1241), Perella (Prats de Molló, 1245), Llupià (1241), Montoriol d’Amunt (1241), Nefiac (1274), Orla (1271), Puig Oltrer (1203), Garrius (1211), Vila-rasa (1277), Montalbà (1241), Montboló (1285).

Entre les torres de guaita, només una és datada amb certa precisió; és la de la Maçana, al territori d’Argelers (Torre de Perabona, 1293; turris de Petrabona qui est in colle de Massana, 1325; turris vocata de Perabona quam in colle de Massana Jacobus rex Majoricarium construxit pro tuicione terrae suae, 1356).

Moltes de les torres rosselloneses esmentades en els documents del segle XIV tenen probablement un origen anterior, com ara l’anomenat castell de Bellaguarda (1340), anteriorment puig de l’Atalaya (1285); la Torre del Far de Talteüll (1341), anteriorment Losa del Far, 1130; la torre de Madaloc, 1340; la torre de Biarra, 1321; la torre de Sant Cristau, 1340; la torre de la Guardia, a Cotlliure, 1346; una altra torre de la Guardia a Prats de Molló, 1307; la torre de Montalé (o Cos), 1315; torre de Mir, a Prats de Molló (loco vocato les tures, 1331), etc.

El mateix ocorre amb castells com els de Bula de Terrenera (1303). Calce (1312), Vilarnau d’Amunt (1322), Casesnoves (1356), Perellós (1359), Toluges (1312). Gavaldà (1307), Reiners (1307) i Boaçà (1322).

Vegeu: Castells i edificacions militars del Rosselló anteriors al 1300.