Làpides sepulcrals dels bisbes Guillem Jordà, del 1186, i de Ramon de Vilallonga, del 1216, que es troben al claustre de la catedral d’Elna.
ECSA - A. Roura
Els bisbes
La diòcesi d’Elna, que es va restaurar gairebé simultàniament amb l’alliberament del territori, es va anar afermant tot al llarg del segle IX. A partir del bisbe Riculf I (887-915), germà del comte Miró, s’inicià la sèrie de bisbes més coneguts, molts d’ells de llinatge comtal o nobiliari.
El seu àmbit s’estenia pel Rosselló, el Conflent i el Vallespir, comtats o grans divisions territorials que seran la base dels tres grans ardiaconats en què es dividí la diòcesi a partir del segle XI.
La rivalitat permanent de les cases comtals de Rosselló i de Cerdanya al segle X i l’inici de l’XI, a propòsit de la seu episcopal d’Elna, s’anà complicant encara més durant la segona meitat del segle XI per les ambicions de la potent casa vescomtal de Castellnou. Aquests són fets històrics que considerem fora de dubte; nogensmenys, els documents que ho testimoniegen són relativament escassos, i, de vegades voluntàriament, poc explícits, a conseqüència d’un afany de discrecció dels clergues que els redactaren. Sovint, els termes velats en què estan redactats els documents han creat dificultats per entendre llur veritable significació, la qual ha escapat als nostres millors historiadors del segle XVII fins al XX, que no han sabut —o volgut— veure el que contenen en realitat, ni tampoc el que suggereix l’anàlisi dels fets i la successió dels pontífexs, alternativament eixits d’uns i altres clans feudals.
Des de la fi del segle IX, la presa de possessió del Rosselló pel comte Miró I el Vell, que marcava l’adveniment de l’era pròpiament feudal, coincideix, després de la mort del bisbe Odesind (852-885), amb el primer i significatiu exemple de la ingerència comtal dins l’elecció dels bisbes d’Elna.
En les biografies dels bisbes que es detallen a Els bisbes d’Elna anteriors al 1300 s’exposen les vicissituds que va patir la diòcesi al llarg del període comtal.
Vegeu a continuació l’episcopologi d’Elna, elaborat per Antoni Pladevall i Font.
Episcopologi d’Elna
| Domne de Braga (Portugal) | 571-586 |
| Benenat | 589 |
| Acutul | 633-638 |
| Vitaric | 656 |
| Clar | 683 |
| Venedari | 783 |
| Ramne | 825? |
| Salomó | 832-840? |
| Odesind | 860-885 |
| Riculf I | 885-915 |
| Elmerad | 916-922 |
| Guadall | 922-947 |
| Riculf II | 947-967 |
| Sunyer I | 968-977 |
| Hildesind | 979-991 |
| Berenguer I | 993-1003 |
| Frèdol, de Narbona | 1003-1007 |
| Òliba | 1009-1014 |
| Berenguer II | 1014-1030 |
| Sunyer II | 1031 |
| Berenguer III | 1031-1053 |
| Artau I | 1054-1061 |
| Sunyer III | 1062-? |
| Ramon I | 1064-1087 |
| Artau II | 1087-1096 |
| Ermengol | 1097-1109 |
| Pere Bernat | 1113-1129 |
| Udalgar de Castellnou | 1130-1148 |
| Artau III | 1148-1170 |
| Guillem Jordà | 1171-1186 |
| Guillem de Ceret | 1187-1198 |
| Artau IV | 1199-1201 |
| Guillem d’Ortafà | 1201-1209 |
| Ramon II de Vilallonga | 1211-1216 |
| Gualter | 1217-1221 |
| Arnau de Serrallonga | 1223-1224 |
| Ramon III | 1225-1229 |
| Bernat de Berga | 1230-1259 |
| Bernat de Sala | 1281-1282 |
| Berenguer de Santa Fe | 1283-1289 |
| Ramon de Costa, de Perpinyà | 1289-1310 |
| Ramon, rossellonès | 1311-1312 |
| Guilhem de Castilhon, occità | 1313-1317 |
| Berenguer, d’Argelaguers | 1317-1320 |
| Berenguer Batlle, de Perpinyà | 1320-1332 |
| Guiu de Terrena, de Perpinyà | 1332-1342 |
| Pere Seguer del Carei | 1342-1346 |
| Bernat Hug, de Santa Artèmia d’Avinyó (Provença) | 1346-1348 |
| Bernat Forner | 1348-1350 |
| Esteve Malet | 1350-1351 |
| Francesc de Montoliu, català | 1352-1354 |
| Joan Jofre, del Llemosí | 1354-1357 |
| Ramon de Salgues del Carei | 1357-1361 |
| Pere de Planella, de Moià (Bages) | 1361-1371 |
| Pere Cima, de Mallorca | 1371-1377 |
| Ramon d’Escales, català | 1377-1386 |
| Bartomeu Peiró, de Perpinyà | 1387-1408 |
| Antoni de Cardona i de Pallars | 1462-1467 |
| Joan Pintor de Perpinya Charles de Saint-Gelais, de Poitou | 1467-1470 |
| Charles de Saint-Gelais, de Poitou | 1470-1475 |
| Charles de Martigny, de París | 1475-1494 |
| Ascanio Sforza, cardenal, de Cremona (Llombardia) | 1494 |
| Cesar Borja, de Roma | 1495-1499 |
| Francesc de Lloris, de València | 1499-1506 |
| Jaume Serra, català | 1506-1517 |
| Bernardo de Mesa, de Còrdova | 1517-1524 |
| Wilhelm Vandenesse, de Gray (Franc Comtat) | 1524-1529 |
| Fernando de Valdes, de Salas (Astúries) | 1529-1530 |
| Girolamo Doria, de Gènova | 1530-1532 |
| Jaume Ric, catala | 1534-1535 |
| Jeroni de Requesens i Roís de Liori, català | 1537-1542 |
| Ferran de Lloaces, d’Oriola | 1542-1543 |
| Pere Agusti i Albanell | 1543-1545 |
| Miquel Despuig, català | 1545-1552 |
| Rafael Obac, català | 1555-1556 |
| Lope Martinez de Lagunilla, aragonès | 1558-1567 |
| Pere Martir Coma, de Solsona | 1569-1578 |
| Joan Teres de Verdú (Urgell) | 1579-1586 |
| Pere Benet de Santa Maria, de Barcelona | 1586-1588 |
| Agusti Gallard, català | 1588 |
| Lluis Sanç i Còdol | 1588 |
| Francesc Robuster i Sala, de Reus | 1589-1598 |
| Onofre de Reard, de Perpinyà | 1599-1608 |
| Bisbes d'Elna amb residència a Perpinyà | |
| Onofre de Reard, de Perpinyà | 1601-1608 |
| Antoni Gallard catala | 1609-1612 |
| Francisco de Vera, de Jerez (Andalusia) | 1613-1616 |
| Frederic Cornet, de Barcelona? | 1617 |
| Ramon d’lvorra, de Barcelona | 1617-1618 |
| Rafael de Rifós, de Barcelona | 1618-1620 |
| Francesc de Santjust i de Castre, de Barcelona | 1621-1622 |
| Pere de Magarola i Fontanet de Vallromanes (Valles) | 1622-1627 |
| Francisco López de Mendoza de Celva (Castella) | 1627-1629 |
| Gregorio Parcero, de Tüir (Galícia) | 1630-1634 |
| Gaspar Pireto, de Burgos (Castella) | 1636-1637 |
| Francesc Peres i Roi, del Pais Valencià | 1638-1643 |
| Josep del Viver, del Rosselló | 1643 |
| Viceng de Margarit i de Biure, de Girona | 1668-1672 |
| Joan Lluis de Bruelh i Maritan de Bordeus | 1673-1675 |
| Jean-Baptiste d’Estampes, frances? | 1675-1680 |
| Louis Habert de Montmort, de París | 1682-1695 |
| Jean Hervé Basan de Flamenville, de Normandia | 1696-1701 |
| Antoine Boivin de Vaurouy, francès | 1721 |
| Jean de Gramond de Lanta, de Tolosa de Llenguadoc | 1726-1743 |
| Charles de Cardevac de Gouy d’Avrincourt de Bouchy (Picardia) | 1743-1783 |
| Jean Gabriel d’Agay de Besançon (Franc Comtat) | 1783-1788 |
| Antoine de Leyris d’Esponchez d’Alès (Llenguadoc) | 1788-1801 |
| Bisbes de Perpinyà | |
| Joan de Saunhac-Belcastel, d’Ampiac (Llenguadoc) | 1823-1853 |
| Philippe Gerbet, de Poligny (Jura) | 1854-1864 |
| Esteve Ramadie, de Montpelier (Llenguadoc) | 1865-1876 |
| Frederic Saivet, de Leitora (Gascunya) | 1876-1877 |
| Emile Caraguel, de la Bruguiera (Llenguadoc) | 1877-1886 |
| Noel Gaussail, de Belpuèg (Llenguadoc) | 1886-1899 |
| Juli Carsalade du Pont, de Simorra (Gascunya) | 1899-1932 |
| Henri Marius Bernard, d’Alvèrnia | 1934-1959 |
| Joel Bellec, de Bretanya | 1960-1971 |
| Henri I’Heureux, de Marsella | 1971-1982 |
| Jean Chabbert - Guy Fort | 1982-1996 |
(APF)
Els arxiprestes, arxilevites i ardiaques
La diocèsi d’Elna era dividida en tres ardiaconats, els d’Elna o de Rosselló, de Vallespir i de Conflent, corresponents teòricament als tres pagi de l’antiga civitas Ruscinonensis.
L’ardiaca d’Elna, o ardiaca major, era el personatge més important després del bisbe, i el seu càrrec el col·locava en primer terme per a ser elegit bisbe. Dins la segona meitat del segle XI i el primer quart del XII, els Castellnou havien fet del càrrec com un feu patrimonial. Sembla que, primitivament, portaven el títol d’arxipreste, càrrec que apareix al segle IX i durant la primera meitat del X. La primera menció del títol d’ardiaca es troba en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de la Serra (mun. de Prunet i Bellpuig), del 31 de gener de 953: “Adveniens Ricolfus, Elnen. episcopus ad consecrandam ecclesiam in honorem S. Petri Apostoli, presentibus bonis hominibus, archidiacones, clericos et milites et multos alios ”. Però els documents continuen encara mencionant el títol d’arxipreste fins el 957, en un document on apareix un Volverad, arxilevita (de Vallespir?), esmentat encara amb el mateix títol el 972, aquesta vegada amb Ponç, també arxilevita.
Aquesta denominació esdevé un temps predominant, fins l’any 1020, quan en una escriptura apareix l’arxipreste Udalgar de Castellnou, el qual tindrà un paper important fins el 1030. Serà el darrer a intitular-se d’aquesta manera. Des d’aquell moment, el títol d’ardiaca (archidiaconus) és el predominant i el seu sinònim arxilevita desapareix de la documentació a la fi del segle XI.
Per bé que les llacunes de la documentació no permetin de donar una llista completa d’aquells dignitaris i que faltin sovint elements per a distingir entre ells, els ardiaques de Vallespir o deConflent, n’exposem en els corresponents quadres adjunts la llista, en gran part inèdita, que fins ara hem pogut establir.
Vegeu a continuació la llista dels arxiprestes i arxilevites d’Elna i la llista dels ardiaques o ardiaques majors d’Elna, elaborades per Pere Ponsich.
Arxiprestes i arxilevites d’Elna (segles IX-XI)
| Atmera, arxipreste | 889 |
| Aimer, arxipreste | 891 |
| Leodoví, arxipreste | 901 |
| Suniegild, arxipreste | 931-938 |
| Guisad, arxipreste (Vallespir?) | 931-938 |
| Guifred, arxipreste (Conflent?) | 931-960 |
| Amalric, arxipreste | 944-963 |
| Volverad I, arxilevita | 957-972 |
| Ponç, arxilevita | 972 |
| Volverad II, arxilevita | 1000-1005 |
| Austend, arxilevita | 1000 |
| Bernat Giscafred, arxilevita | 1009 |
| Udalgar [de Castellnou], arxipreste | 1020-1030 |
| Guillem, arxilevitav | 1026 |
(PP)
Ardiaques o ardiaques majors d’Elna
| Gaucelm, ardiaca | 1027 |
| Udalgar de Castellnou | 1052- v 1064 |
| Guillem-Gausbert de Castellnou | v 1064-1091 |
| Ramon, “ardiaca de Rosselló” | 1091-1095 |
| Pere Arnau de Torrelles | 1101-1114 |
| Udalgar de Castellnou (bisbe d’Elna del 1130 al 1148) | 1114-1130 |
| Ramon Hug de Mataplana | 1130-1144 |
| Artau (de Castellnou?) (bisbe d’Elna del 1148 al 1170) | v 1145-1148 |
| Bernat de Mosset | 1155-1158 |
| Pere de Mataplana | 1159 |
| Ramon d’Ortafà | 1194 |
| Guillem d’Ortafà (bisbe d’Elna del 1201 al 1209) | 1195-1201 |
| Ponç de Narbona | 1213 |
| Guillem Jordà del Soler | 1213-1226 |
| Berenguer de Cantallops | 1226-1227 |
| Pere d’Ortafà | 1227-1248 |
| Arnau de Sautó | 1248-1253 |
| PonçPau | 1254 |
| Berenguer de Santa Fe (bisbe d’Elna del 1283 al 1289) | 1259-1283 |
| Pere Barrau | 1287 |
| Bernat Hug d’Urtx | 1287-1315 |
(PP)
Organització de la diòcesi
Mapa de les esglésies del Rosselló anteriors al 1300.
C. Puigferrat
La diòcesi d’Elna, fundada pel rei visigot Liuva I vers el 568, quedaria sotmesa a la metròpoli de Narbona fins al començament del segle XVI. Separada de Narbona el 1511 pel papa Juli II, i sotmesa directament a la Santa Seu, seria restituïda a la província de Narbona per Lleó X el 1517 i finalment sotmesa a l’arquebisbat de Tarragona per un decret de Gregori XIII, sota l’episcopat de Ferran de Lloaces, el qual havia estat bisbe d’Elna (1542-1543), decretconfirmat el 1573 per Urbà VIII.
Però, a partir del tractat dels Pirineus aquesta subjecció quedà suspesa fins el 1678, any en què, una vegada més, fou sotmesa a la metròpoli de Narbona.
La delimitació més antiga coneguda de la diòcesi d’Elna és la del rei Vamba (vers el 678) —un document que avui és reconegut com a apòcrif, però possiblement inspirat en fonts antigues—, la qual incloïa, a més d’Elna estrictament, “de Angera usque Rosinolam, de Laterosa usque Lamusam”. S’ha de remarcar que Angera correspon a Anyer, que designava encara al segle IX la vall alta de la Tet (valle Engarra, 847; Agrerra, 871; Anger, 968; Angers, 1030; Anyer, 1163, i avui Nyer); Rosinolam, que fa referència a l’antiga Ruscino i representa l’evolució normal del topònim, esdevingut després per dissimilació Rosciliona (816); Laterosa o Latrosa pot correspondre a un lloc de la frontera nord anomenat la Llosa, encara al segle XVI, entre Illa i Bellestar de la Frontera; Lamusam, que esdevé la Muga (anomenada també antigament Sambuca), l’alta vall de la qual encara avui marca la frontera de la diòcesi i del Rosselló, al sud de Vila-roja, per bé que sigui del vessant ibèric dels Pirineus.
Una butlla de l’any 897 del papa Romà (Marca, col. 833) inclou dins la diòcesi d’Elna totes les esglésies dels tres països (pagi) del Rosselló, del Conflent i del Vallespir i de “portu Jar donis usque ad mare et a termino Narbonensi usque Bisillunensé”. El port de Jardó és el nom antic del coll de la Perxa (Portús Jardonis, 897; collum, rivum Jordanem, 965; Perga, segle XI; Pertica, 1094), límit amb la Cerdanya, la qual depenia de la diòcesi d’Urgell.
Vista aèria de Sant Llorenç del Mont, a Argelers, unaantiga parròquia, ara abandonada, emplaçada enmig d’un gran alzinar a les Alberes.
ECSA - Jamin
El 1768 la diòcesi d’Elna comprenia 164 parròquies, repartides entre tretze arxiprestats (141 parròquies), l’abadia de Sant Miquel de Cuixà (15 parròquies, de les quals 14 eren al Conflent i només una, la de Baó, al Rosselló), l’abadia de Santa Maria d’Arles (la parròquia del Vallespir) i Sant Martí de Canigó (parròquies de Castell i Vernet, al Conflent). Però dues parròquies del Rosselló (Talteüll i Vingrau) continuaren depenent de la diòcesi de Narbona, perquè eren radicades al Perapertusès abans del segle XI, mentre que les set del Capcir depenien de la diòcesi d’Alet (creada al segle XIV en detriment de la de Narbona), i les de la Cerdanya annexada continuen depenent de la diòcesi d’Urgell. Però, als segles medievals, les parròquies eren molt més nombroses. Argelers, per exemple, tenia al seu territori quatre parròquies: Sant Pere i després Sant Llorenç del Mont (Parrochia S. Laurenti de Monte, 1178); Santa Maria del Prat (parrochia S. Marie de Prado, 1178), actual església parroquial d’Argelers; Sant Alexandre de la Pava (parrochia S. Alexandrí de Pausa, 1339); Sant Julià de la Garriga de Roar (parrochia S. Juliani de Garriga, 1178; S. Julianes de Roserio, 1392). Queixàs tenia dues parròquies: Sant Jaume i Sant Cugat (“parrochia S. Jacobii et Cucuphati de Quaxas”, 1271) i Santa Coloma de Montoriol de les Illes (“parrochia S. Columba de Monte Auriolo de Insulis”, 1271); Montoriol, dues (“parrochia S. Maria del Monte Auriolo superiore, parrochia S. Saturnino de Monte Auriolo inferiori”, 1271). Alart n’ha inventariat al Conflent un total de 38 a la fi de l’antic règim.
La diòcesi d’Elna era dividida, tal com s’ha dit, en tres ardiaconats: ardiaconat d’Elna, o gran ardiaconat, ardiaconat de Vallespir i ardiaconat de Conflent.
El gran sagristà era el quart dignatari del capítol d’Elna. L’any 1282 el bisbe Berenguer de Santa Fe reduí a 15 el nombre dels canonges de l’església d’Elna. Més tard, el 1366, seria augmentat de 15 a 20.
Origen i formació de les parròquies i de les esglésies de la diòcesi
Parròquia de Sant Salvador de Casesnoves, a Illa, avui despoblada.
ECSA - A. Roura
Vista l’absència absoluta de fonts locals anteriors a la invasió àrab i als quaranta anys d’ocupació de la Gàl·lia Gòtica (o Septimània) per part dels musulmans (del 721 al 759-60), i fins i tot abans del segle IX, és particularment difícil de precisar a partir de quan i com aparegueren al Rosselló les parròquies i les esglésies rurals.
Hom sap que l’organització episcopal de la Gàl·lia —si exceptuem algunes ciutats com Lió, ja proveïda d’un bisbe al segle II, Viena del Delfinat, Marsella, Autun, Tolosa i Narbona (en aquesta, l’episcopat de sant Pau Sergi és de mitjan segle III)— no es remunta pas més enllà del segíe IV i de la “pau de l’Església”, proclamada per l’emperador Constantí (edicte de Milà del 313).
L’església urbana, dirigida pel bisbe, fou d’antuvi l’única comunitat organitzada. Però és possible —sense que hom en tingui cap prova formal— que, particularment dins l’antiga Narbonesa, unes petites comunitats cristianes, dirigides per un prevere o un diaca, haguessin estat fundades dins els vici (localitats adjacents a les civitates a l’època romana; tanmateix en temps alt-medievals el terme designa unes viles de certa importància) de les principals ciutats. Hom sap, per exemple, que tal costum era ja establert a l’època del concili d’Arles del 314, una constitució del qual preconitza “que els ministres del culte ordenats dins una localitat quedin vinculats a la mateixa localitat”. El cànon 18 del mateix concili al·ludeix als diaques urbans (diacones urbici), la qual cosa sembla implicar que hi havia diaques rurals. I el cànon 19 parla de preveres establerts en unes localitats diferents de la ciutat episcopal, als quals s’imposa la residència: és la prova que no eren uns delegats provisionals.
Però el cas de la Narbonesa és excepcional. El centre i l’oest de la Gàl·lia quedaren essencialment en mans dels pagans fins al’evangelització de sant Martí, bisbe de Tours del 371 al 397, gràcies al qual començà a retrocedir el paganisme rural. Passada la crisi ariana, l’imperi esdevingué catòlic amb Valentinià (365) i el paganisme fou atacat sota els emperadors Gracià, Teodosi, Honori i Valentinià III (419-455). En definitiva, fou solament a la fi del segle IV i durant tot el segle V que es va anar establint el règim parroquial.
Una cosa pot ésser considerada com a certa: la creació, a la Narbonesa, del bisbat d’Elna i del de Carcassona dins el tercer quart del segle VI prova que el nombre de les esglésies rurals havia crescut molt entre els segles V i VI, fins al punt de fer necessària una disminució de la diòcesi de Narbona, des d’aleshores massa extensa per a permetre un exercici adequat del ministeri episcopal.
Sigui com vulgui, com hem dit més amunt, cal esperar el segle IX per disposar de les primeres fonts que confirmin l’existència deles parròquies i les esglésies rurals del Rosselló. Tot i que, per exemple, la denominació de Sant Feliu d’Amunt (poble del qual les esglésies de Santa Maria i Sant Miquel són esmentades el 941)i la de Sant Feliu d’Avall (l’església del qual, dedicada a sant Andreu, és esmentada des del 1077) suggereix l’existència d’una església parroquial anterior i comuna a les dues localitats, dedicada a sant Feliu (l’emplaçament de la qual s’ignora). Una butlla del papa Romà de l’any 897, en què confirma al bisbe d’Elna, a més de la seu de Santa Eulàlia, la possessió de l’església de Santa Maria (més tard de Bell-lloc), recordava que “havia estat construïda per una dona anomenada Anastàsia, dita també ‘la Mare’” (“ecclesia sancte Mariae a quadam femina nomine Anastasia, quae et Mater vocabatur, constructa tuaeque ecclesiae subdita”). Aquesta Anastàsia, dita la Mare, fundadora d’una església de Santa Maria a Elna (Helena en honor de santa Helena, mare de l’emperador Constantí), era molt probablement la mateixa germana de Constantí I, de nom Anastàsia, tia, doncs, de l’infeliç emperador Constantí II, assassinat a Elna, on s’havia refugiat l’any 350. Si fos així, aquella església de Santa Maria d’Elna hauria estat la primera coneguda edificada al Rosselló i el testimoni més antic de la seva cristianització.
Les fonts que han subsistit a la Gàl·lia dins les regions que no han conegut l’ocupació musulmana mostren palesament que, fora de les civitates, les primeres parròquies i esglésies rurals foren construïdes dins els vici o els castra (localitats fortificades). Ara bé, l’única localitat del Rosselló qualificada així és precisament la d’Elna, sobre la via Domitiana, on fou creat el bisbat (Castrum Helenae, segles IV i V; vicus Helena, 844; vicus Helna, 858; vicus Elna, 878, 981 i fins a mitjan segle XI), cosa que permet suposar que una o més esglésies ja hi existien abans de la creació del bisbat, com és el cas de l’església de Santa Maria abans esmentada.
Hom hi pot afegir probablement Cotlliure (Castrum Caucoliberi, 673), on ha sobreviscut la tradició incerta d’una devoció a un màrtir local anomenat Vicenç, i on un capitell corinti del segle IV o V, trobat a prop de l’antiga església parroquial (enderrocada al segle XVII), es diu que pot provenir d’una basílica paleocristiana anterior. Hom pot pensar també en els Banys d’Arles, on subsisteixen importants termes romanes, en els quals uns monjos fugitius de la península Ibèrica fundaren, pels volts del 778-780, el monestirde Santa Maria de Vallespir. A mitjan segle IX hom hi trobà uns sarcòfags —interpretats pels monjos com a cossos sants— i d’aquella descoberta prové probablement la “Santa tomba” —un sarcòfag cristià del segle V, ara conservat a Arles—. Sembla que els Banys d’Arles havien estat el cap del pagus del Vallespir a l’època romana.
D’altra banda, hom sap que al costat de les esglésies dels vici o castra foren construïdes unes esglésies rurals en els dominis privats, des de la fi del segle IV, com les que Sulpici Sever (m 420), l’hagiògraf de Sant Martí, havia edificat en el seu domini de Primuliac (ager Primuliacus), on havia igualment fet construir (era bisbe) un baptisterium. Així, unes esglésies privades existien des de l’origen, al costat de les esglésies públiques, les de la ciutat i del vicus.
Però des de la fi del segle IV i durant els segles V i VI foren sobretot els bisbes els qui fundaren les esglésies rurals, a mesura que progressava l’evangelització del camp, segons l’exemple donat en primer lloc per sant Martí. Des d’aleshores, l’aristocràcia senatorial seguí l’exemple dels bisbes i fundà esglésies en les seves pròpies terres o contribuí amb els seus diners a les fundacions episcopals. Així, segons una inscripció del segle V, Rusticus, bisbe de Narbona (427-461), havia fet restaurar la seva catedral gràcies a les donacions del prefecte del pretori.
En molts casos, la població lliure d’un vicus o d’un vilar, motivada pel desig de tenir també un santuari, degué imitar l’exemple vingut de dalt, com ho farien encara, molt més tard, al Vallespir, a mitjan segle X, els habitants de la vall del Riuferrer. Segons l’acta de consagració de les esglésies rurals de Sant Esteve i Sant Martí de Riuferrer (Sant Esteve d’Arles i Sant Martí de Cortsaví), del 13 de les calendes de desembre del 993, el bisbe d’Elna Berenguer (germà de l’abat i bisbe Oliba) vingué a consagrar aquestes esglésies “edificades pels parents de nosaltres que som ara presents [segueixen els noms de 17 habitants] i nosaltres, per dret de successió dels nostres parents, les lliurem a vós, nostre venerable pare bisbe Berenguer, per consagrar-Ies a honor de sant Esteve, màrtir de Crist, i de sant Martí, i donem a l’entorn d’aquestes esglésies els cementiris segons la regla canònica, que són trenta passos a l’entorn de cada una a fi que siguin sempre sotmeses a Santa Eulàlia de la Seu d’Elna” (Marca Hispanica, ap. 4).
A més, és evident que a partir de la segona meitat del segle VI l’actuació del monaquisme, d’antuvi eremític, es féu sentir, sobretot en els nombrosos loca deserta, allunyats dels centres habitats, actuació rigorosament duta a terme, des del segle VIII, per l’orde benedictí.
Naturalment, no sabem res en absolut de les esglésies i dels monestirs que pogueren existir al Rosselló abans de l’ocupació àrab. Hom sap solament que Clar, darrer bisbe d’Elna anterior a la invasió àrab, es féu representar al concili tretzè de Toledo (683) per un tal Veremundus, abbas, abat d’un monestir situat probablement al Rosselló, del qual hom ho ignora tot.
Per contra, a partir de la reconquesta carolíngia, l’actuació renovadora dels monjos benedictins és àmpliament documentada; Castellà, fundador de Santa Maria de Vallespir, “vingut de les parts d’Hispània per un sender estret” —diu una carta del segle IX—, després d’haver instal·lat els seus monjos dins els edificia antiqua providencialment trobats a les termes dels Banys d’Arles, fundà les cel·les rurals de Sant Pere d’Arles (anomenada més tard de Riuferrer), de Sant Julià de Bussac (Reiners) i de Sant Joan de Rard, abans de l’any 820. Eren uns centres religiosos d’espiritualitat i d’evangelització, però també de conreu de les terres ermes i de repoblació. Això ho indica més explícitament el privilegi de Lluís el Piadós atorgat el 819 al monestir de Sant Genís de Fontanes, en el qual es recorda l’actuació de l’abat fundador Sentimir, que, anys abans, “havia construït altres llocs i amb l’ajuda del Senyor, hi havia congregat monjos, conreat les terres, plantat vinyes i oliveres i construït molts edificis on poguessin menar la vida regular”; entre altres, la cel·la de Sant Joan Evangelista (Sant Joan la Cella) amb l’estany, les terres, etc.
Hom ha remarcat que sovint les primeres esglésies foren edificades al llarg de les vies romanes principals, a l’entorn de les quals els camperols s’havien concentrat, i a vegades sobre l’emplaçament mateix dels temples o santuaris rurals del paganisme (templa, fana, sacella, delubra, larari compítales). Freqüentment és el cas d’esglésies dedicades a sant Martí, l’apòstol de les Gàl·lies del segle IV (al Vallespir hi ha l’exemple de Sant Martí de Fenollar, fundat pels senyors d’Arles abans del 844, sobre l’emplaçament d’un molí draper d’època romana: ‘‘ad ipsas Felonicas, in via que discurrit ad ipsas clusas”). Quant a la destrucció dels santuaris pagans, esdevé sistemàtica a partir d’un edicte de Valentinià III, de l’any 435: “Ordenem que els santuaris, temples, oratoris, si en queden encara d’intactes, siguin destruïts per ordre dels magistrats i que llur emplaçament sigui purificat pel signe venerable de la religió cristiana”. Des d’aquell moment, o potser anteriorment, degué desaparèixer el temple de la Venus Pirinenca (Aphrodisium), el qual havia donat el seu nom al Portus Veneris (Portvendres), annex del port de Caucoliberis. Recordem aquí, sense insistir-hi, la probable destrucció (potser pels monjos d’Arles) dels altars votius (arulae) que són l’origen del nom dels Banys d’Arles, dedicats a les divinitats de les fonts termals (Kantae Niskae), la devoció a les quals fou desviada per la creació de l’església parroquial dels Banys dedicada a sant Quintí (cella S. Quintini, 869); els altars pagans del segle III que, posats al revés, serviren de suport al segle XI (o potser anteriorment) a les ares d’altar de la seu d’Elna, de Sant Andreu de Sureda, de Sant Sadurní de Pesillà de la Ribera (898), de Sant Feliu d’Amunt (898), etc.
Des de la fi del segle VI la parròquia —de la qual les fonts baptismals marquen la jurisdicció (ecclesiae baptismales)— era constituïda, juntament amb els seus feligresos, el seu clergat i el seu culte, per terres i rèdits, les seves institucions benefactores i elseu territori, que coincidia generalment, almenys al començament, amb el de la villa.
Als segles VIII i IX moltes degueren sorgir per la creació d’una villa nova, corresponent a vegades a la divisió d’una antiga villa. Però sovint aquestes creacions no eren sinó una repoblació de localitats antigues despoblades. Fou probablement el cas de Ceret, al Vallespir, segons el que recorden uns preceptes posteriors, del 814 i el 832; un hispà de nom desconegut (probablement a la darreria del segle VIII) havia tret del desert i construït la vil·la que hom anomena vicus Sirisidum, al Vallespir, i Carlemany la hi havia concedit, per aprisió, al mateix temps que una altra vil·la anomenada Vilanova, al Rosselló, construïda també per ell. Els seus fills, Vimar i Radó, després de la seva mort, obtingueren de l’emperador Lluís el Piadós un nou precepte confirmatiu (29 de desembre del 814): “els concedim la propietat del vicus Sirisidum (del qual són donades les afrontacions), amb tot el seu territori i amb l’església que hi ha situada en honor de sant Pere”. Aquí, el terme de vicus, que és atribuït al Rosselló únicament a la vila d’Elna, i no és esmentat per a Ceret fins a la fi del segle X (villa Cerseto, 915; vico Ceresido, Cerisedo, 930; vico Ceristeto, Ceriseto, 988), suggereix que el lloc corresponia a una localitat d’una certa importància antigament poblada. El 18 de desembre del 832, Lotari, fill de l’emperador Lluís, sol·licitat per Vimar i Radó, els confirmà encara la propietat de Vilanova, al Rosselló, de la qual també es diu que fou aprisiada pel seu pare en temps de Carlemany. El nom de Vilanova de Raó (Villanova Radonis quondam, 932) prova que el segon fill conservà més tard la propietat d’aquella vilanova (anomenada encara de Radon el 1174), nom transformat en Razono (1194, 1205) i traduït finalment en de Racione (1227), per donar en llengua vulgar Vilanova de la Rahó (1632). Aquí, també, uns documents del segle X testimoniegen que el territori de nova fundació corresponia al de dues localitats antigues, d’origen romà, anomenades Rastis i Barrianum. Una altra Vilanova del Rosselló és Vilanova de la Ribera, a la riba esquerra de la Tet, esmentada des del 843 i primitivament anomenada Vilanova de Roter (Vilanova que vocant Roter, 991), del nom del seu fundador o propietari (denominació encara vigent al segle XV: Vilanova de Reuter, 1451). Una tercera Vilanova, esmentada des del 854, situada al peu de l’Albera (“Villanova ad radicem Montis Albarie”, 975), és l’actual Montesquiu (Montesquivo, 1093), de la qual l’església de Sant Sadurní és encara esmentada, a l’inici del segle XII, com l’’ecclesia S. Saturnini in Villanova de pede montes” (1123).
Entre les esglésies del Rosselló esmentades al segle IX pels documents que subsisteixen, hom encara pot afegir, a més de les abacíais, Sant Martí de la Vall (territori de Sureda), anteriorment al 823, i Sant Vicenç de Tatzó d’Amunt, a la mateixa data, totes dues dependències de l’abadia de Sant Andreu de Sureda i Sant Esteve de Nidoleres (844); Sant Pere a la vila baixa d’Elna, 858; Sant Esteve de Covengas (876, 899), a l’est de Tanyeres; Sant Ascicle de Trullars, Sant Martí de Boaçà (Alenyà), Sant Sadurní i Sant Feliu de Pesillà de la Ribera (876); Sant Climent de Reglella (844), a Illa; Sant Feliu de la Roca (834); Sant Feliu (898); Sant Nazari (899), i Sant Pere de Tesà (899).
Al segle X corresponen Sant Pere d’Argelers (981), Sant Vicenç de Baó (901), Sant Esteve de Baixàs (925), capella (sacellum) de Darnac (981), a Brullà; Santa Maria de Fontcoberta (942), a Queixàs; església de Cavanac (991), a Calce; Sant Feliu de Calmella (959); Sant Miquel de Forques (982); Sant Quirc de Cànoes (968-77); Sant Martí i Sant Andreu de Casafabre (981); Sant Julià de Vallventosa (946), a Corbera; Santa Eugènia de Tresmals (951), a Elna; Sant Martí de la Riba (981), a Elna; Sant Esteve d’Illa (982); Sant Salvador de Vilarmilà (974), a Llupià; Santa Maria de Malloles (967), a Perpinyà; Sant Aciscle (902), a Perpinyà; Sant Cristau de Vernet (901), a Perpinyà; Sant Quirc de Pià (991); Sant Sadurní d’Hortolanes (961), a Pià; Sant Martí de Pollestres (971); Sant Andreu de Ribesaltes (923); Sant Llorenç de Torrent (981), a la Roca d’Albera; Sant Esteve de Salelles (921); Santa Coloma (974); Sant Cebrià (915); Sant Esteve de Vila-rasa (928), a Sant Cebrià de Rosselló; Santa Maria i Sant Miquel de Sant Feliu d’A-munt (941); Sant Hipòlit (de la Salanca) (963); Sant Llorenç (de la Salanca), 981; Santa Eugènia (del Soler), 988; Santa Maria de Toluges (908); Sant Pere de Torrelles (974); Sant Julià de Torrelles (987); Santa Eulàlia (972), a Trullars, i Sant Pere de Tuïr (957).
Però cal subratllar que la major part de les esglésies pre-romàniques, manifestament anteriors al segle XI, a causa de la pèrdua dels arxius, no són esmentades fins als segles XI, XII i següents.
Vegeu també Esglésies del Rosselló anteriors al 1300
Els monestirs benedictins
Vista aèria de l’antic monestir benedictí de Sant Genís de Fontanes, amb el claustre i altres construccions (antigues dependències monacals) que l’envolten.
ECSA - Jamin
Com s’ha dit en un altre lloc, no se sap absolutament res, per falta de documents i de descobertes arqueològiques, dels monestirs benedictins que pogueren existir al Rosselló abans de l’ocupació islàmica dels anys 721-759. Solament una subscripció al concili tretzè de Toledo, celebrat el 4 de novembre del 683, podria fer sospitar l’existència d’un monestir al bisbat d’Elna, segons aquesta subscripció: “Veremundus abbas agens vicem Clari episcopi Elenensi”. Així, doncs, aquest abat Veremund, de qui no se sap res més a banda d’aquest esment, assistí al concili en nom del bisbe d’Elna, Clar (683). De tota manera, si fos el cas, es podria afirmar que aquell suposat monestir hauria seguit alguna de les regles visigòtiques, la d’Isidor més que la de Fructuós i més improbablement la de sant Benet.
Al Rosselló, les primeres fundacions monàstiques són efectivament benedictines i documentades a partir de la fi del segle VIII. El fracàs de la gran expedició de Carlemany a Saragossa de l’any 778 i la consegüent retirada dels francs tingueren unes greus conseqüències per als nombrosos hispans de la Tarraconense que s’havien compromès a ajudar-los; sobretot quan ‘Abd al-Rahmàn I, el 781, anà a castigar els rebels de la “Frontera Superior”, de Navarra a la Gascunya, la qual cosa provocà un moviment massís d’emigració cap a la Gàl·lia franca, sobretot a la Narbonesa, abans visigòtica.
És el moment en què alguns monjos hispans van emigrar a la Septimània, encoratjats, d’altra banda, per la protecció reial carolíngia i pel potent moviment de reforma monàstica de Benet d’Aniana, afavorida per Carlemany i, després, per Lluís el Piadós.
Un cas concret és el de l’abat Castellà, “home fidel a Déu, vingut de les parts d’Hispània”, el qual, “entrat per un sender estret, trobà en un lloc desert uns admirables banys, on edificà un sant cenobi, en el qual cridà i atragué una nombrosa congregació de monjos” i al qual Carlemany concedí un precepte de protecció. Aquesta és la relació de la fundació del monestir de Santa Maria de Vallespir (primitivament als Banys romans d’Arles), segons una carta de l’abat Hilperic a Carles el Calb, el qual li atorgà un precepte de protecció el 869. Seria traslladat al lloc actual d’Arles per l’abat Sunifred (germà gran de Guifré el Pelós i de Miró I el Vell) entre el 881 i el 891. La data aproximada de la fundació resulta del fet que l’abat Castellà és consignat entre el 801 i el 821 en uns documents judicials del 875, els quals al·ludeixen a un altre del 832, segons el qual l’abadia d’Arles, en aquesta darrera data, posseïa l’església de Sant Pere d’Arles (Sant Pere de Riuferrer), fundada per l’abat Castellà a l’entorn de 778-780.
Un altre cas, també ben atestat, és el de l’abat Atala, fundador de Sant Policarp de Rasés el 782. L’abat Àtala, establert anteriorment a Peralada, hauria reconstruït les esglésies de Santa Maria de Roses, de Sant Esteve de Mata (la Selva de Mar), Sant Fruitós (de la vall de Santa Creu), Sant Pere de Rodes, Sant Feliu de la Garriga (Empúries), Sant Joan Sescloses i Sant Cebrià (de Penida). Quan passà al Rasès era acompanyat, a més d’un grup de monjos, de l’infant Agobard, el qual esdevindria arquebisbe de Lió el 816 i fou un personatge important, autor de tractats en el temps de Lluís el Piadós. Les cel·les empordaneses més amunt esmentades foren objecte de litigi entre Sant Policarp i Sant Esteve de Banyoles fins a mitjan segle X.
És molt probable també que Miró, fundador del monestir de Sant Andreu de Sureda, als voltants de l’any 800, hagués emigrat d’Hispània: abans d’establir-se definitivament a Sant Andreu, havia romàs un temps a la muntanya d’Albera, a la vall de Sant Martí, limítrof de la frontera peraladenca.
Hom pot conjecturar encara que l’abat Sintremund, fundador del monestir de Sant Climent de Reglella, prop d’Illa, “a partir del desert” —en una data incerta de la primera meitat del segle IX—, venia de la Marca Hispànica; és el que suggereix el nom de “gorg de Barcelona” (gurgitem Barchinona) que els monjos havien donat a un torrent que limitava el domini immediat de la comunitat.
Per bé que els documents que precisen l’origen hispànic dels primers fundadors de monestirs benedictins al nord dels Pirineus siguin molt rars, cal admetre que tals fundacions foren molt més nombroses, coincidint, com hem dit, amb el corrent d’emigració provocat pel temor de la repressió després de la retirada dels francs, com també per la persistència del perill islàmic en els primers temps de la Marca Hispànica, establerta amb gran esforç entre els anys 780 i 815, i afectada l’any 793 —com la Septimània meridional— per la gran ràtzia d”Abd al-Malik, general de l’emir cordovès Hisàm I.
També de l’entorn de l’any 800 data la fundació, per un tal Sentimir, del monestir de Sant Genís de Fontanes, que seria afavorit, el 819, sota l’abat Assaric, per un precepte d’immunitat de Lluís el Piadós. No se sap la data exacta de la fundació de Sant Esteve del Monestir, a la riba esquerra de la Tet, documentat el 843, el qual caigué aviat sota la dependència de l’abadia de Santa Maria de la Grassa (com Sant Climent de Reglella fou aviat sotmès a Sant Andreu de Sureda).
Des dels seus inicis, els monestirs benedictins aportaren una ajuda eficaç a l’obra de repoblació empresa pels carolingis, dins una regió que, en gran part, la inseguretat i els quaranta anys d’ocupació àrab havien despoblat i reduït a l’erm. El precepte atorgat el 819 al monestir de Sant Genís de Fontanes explica com l’abat Sentimir, constructor del monestir “des dels fonaments”, “havia edificat altres llocs, en els quals, amb l’ajuda del Senyor, havia congregat monjos i conreat les terres, plantat vinyes i oliveres, construït molts edificis en els quals poguessin menar la vida regular”: entre altres, a Sant Joan la Cella i a Puig-oriol.
De la mateixa manera actuà l’abat d’Arles, Castellà, en construir ab heremo les cel·les de Sant Pere d’Arles, de Sant Joan de Rard, de Sant Joan de Bussac i altres.
Entre els quatre monestirs del Rosselló estricte, solament Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda, protegits pels comtes de Rosselló, adquiriren amb el temps una certa importància. Però mai no coneixerien l’expansió territorial assolida als segles carolingis pel monestir d’Arles, al Vallespir, protegit pels comtes de Cerdanya i, entre el 990 i el 1111, pels comtes de Besalú.
Segons la butlla de Sergi IV, l’abadia d’Arles posseïa, el 1011, un ample domini al Vallespir: Costoja amb les esglésies de Santa Maria i Sant Llorenç (de Cerdans), els vilars de Cos, Maures, Manyaques, Madaloc, Bennat, les pastures anomenades de Vesias, la vall de Riuferrer amb les esglésies de Sant Pere i de Sant Martí de Cortsaví; Santa Coloma i Sant Esteve (d’Arles), l’alou de Castell Corb (Quercorb), Clarà, Bonabosc, Arlelles, els Banys, Codalet, Palaldà; alous a Reiners, Tellet; les parròquies de Sant Miquel i Santa Maria de Montoriol d’Amunt; de Sant Miquel de Mollet (la Bastida); Torderes; Sant Martí de Fenollar, Sant Joan de Pladecorts; l’alou de Cassamolas; l’església de Santa Maria de Panissars; i encara, a Besalú, el monestir d’Albanyà amb les esglésies de Sant Pere i de Sant Miquel, tot el seu territori i l’alou de villa Ollarias . A la fi de l’antic règim l’abat d’Arles senyorejava encara, a més de la vila d’Arles, les “comunitats” (municipis) dels Banys d’Arles, Costoja, Cortsaví i Sant Llorenç de Cerdans, al Vallespir; i, a més, al Rosselló, Sant Andreu i Cabanes (aquestes després de la unió de Sant Andreu a Arles, a la fi del segle XVI).
De Sant Genís de Fontanes depenien les comunitats de Sant Genís, Brullà i Sant Joan la Cella; de Sant Martí de Canigó —darrera fundació benedictina amb data, deguda al comte de Cerdanya Guifré (1007)—, onze comunitats (una al Rosselló, set al Conflent i tres a la Cerdanya), i de l’abadia de Sant Pere de Camprodon, Pi, al Conflent.
Però cap monestir benedictí de la diòcesi d’Elna no assolí, ni de lluny, un domini territorial comparable al de Sant Miquel de Cuixà al Conflent, el qual, segons la butlla de Sergi IV del 1011, s’estenia sobretot al Conflent, però també al Rosselló, a la Cerdanya, al Fenolledès, al Vallespir i tenia encara possessions i alous més o menys importants als comtats o comarques de Berga, Besalú, Osona, Manresa, Urgell, Empúries, Vallès, Barcelona, Pallars, Rasès, Narbonès i comtat de Tolosa. A la fi del segle XVIII conservava encara, a la “província de Rosselló”, vint-i-quatre senyories (una, Baó, al Rosselló estricte; tres al Capcir i vint al Conflent).
Cal encara fer notar, per a la diòcesi d’Elna, el paper important del monestir benedictí de Santa Maria de la Grassa, situat als límits del Rasès, del Carcassès i del Narbonès. L’abadia de la Grassa, fundada vers l’any 778 a la riba esquerra del riu Orbieu per Nebridi, que fou, vers el 800, arquebisbe de Narbona i amic de Benet d’Aniana, es beneficià, l’any 845, de la donació de Prada, al Conflent, per part del comte i marquès de Gòtia Sunifred, pare de Guifré el Pelós; posteriorment, al segle X, s’engrandí amb altres donacions fetes per Radulf I, Miró II el Jove, Sunifred de Cerdanya, Sunyer I de Barcelona, el qual s’hi retirà com a monjo el 947, i Borrell II, fill del precedent. Al mateix segle X fou també afavorit pels comtes de Rosselló, amb les senyories de Cànoes, Cornellà de la Ribera, Pesillà de la Ribera, Estagell i Ribesaltes.
Per últim, el monestir de Sant Hilari, al Carcassès, posseïa, abans del 844, les cel·les de Sant Esteve de Nidoleres (Tresserra), a la vora esquerra del Tec, i de Sant Martí de Mont Forçat (Sant Martí d’Albera), i encara una tercera a la muntanya d’Albera, al lloc anomenat “Vall Vidrera” (Valle Vitraria), on hi havia una església construïda en honor de sant Martí. Aquesta, per bé que situada immediatament al sud de Panissars, no pertanyia a la muntanya d’Albera, la qual geogràficament comença al coll del Pertús, però podria ben bé ésser l’interessant església pre-romànica de Sant Martí del Forn del Vidre, de nau única, amb capçalera trilobulada.
No cal dir que tots aquells monestirs benedictins, importants partícips del renaixement que inicià tant a la Septimània com a la Marca Hispànica la reconquesta carolíngia, foren els primers bressols no solament d’espiritualitat, sinó també de cultura i d’art.
Les reformes a l’església entre 1070-1140
Els canonges augustinians
El projecte grandiós de reforma dels costums de la clerecia i de la societat laica, eleborat a Cluny, havia començat a concretarse a Roma l’any 1049, amb l’elecció del papa Lleó IX, directament inspirat pel monjo cluniacenc Hildebrand. Des d’aquell moments’inicià una lluita aferrissada contra els dos abusos més greus i més profundament arrelats a l’Església d’aquell temps: la simonía (usurpació i tràfic dels càrrecs, sagraments i béns de l’Església) i el nicolaisme (incontinència dels clergues). La reforma fou introduïda en primer lloc a Itàlia, a França i a Alemanya, i és possiblement conseqüència d’un nou estat d’esperit inspirat per Cluny i Roma que els monjos d’Arles, vinguts al concili provincial de Sant Tiberi (Septimània), el 15 de juliol de 1050, reclamaven nominalment l’excomunió per als invasors de llurs predis; entre d’altres, “la muller del difunt Reinald i el seu fill, que detenien el predi de Vià” (Cerdanya); alguns senyors com Guillem-Oliba, que feia el mateix a Cornellà; Guillem Joan, a Santa Maria de Panissars i per les vinyes de la Clusa; Guillem Dalmau a Tresserra, Vilamulaca, Queixàs, etc. El moviment anà creixent, malgrat vives resistències, amb els papes següents: Víctor II (1055-57), Esteve IX (1057-58), Nicolau II (1059-61) i Alexandre II (1061-73), sempre aconsellats pel mateix Hildebrand, ara ardiaca de l’Església romana, i per un monjo de gran prestigi com sant Pere Damià.
Vista del sector nord-oest de l’església de l’antiga canònica de Santa Maria de Serrabona.
ECSA - Rambol
La introducció de la reforma a les terres catalanes coincidiria amb l’elecció del monjo Hildebrand, esdevingut Gregori VII (1073-88), i l’orde dels canonges augustinians en fou el principal propagador. Hem vist més amunt com fou fundat, l’any 1082, el priorat augustinià de Santa Maria de Serrabona i com els fundadors laics persuadiren el bisbe Ramon d’Empúries a admetre l’elecció directa del primer prior per als canonges. Pere Rigall, empordanès que tenia parents al Rosselló, fundador de Santa Maria de Vilabertran, a l’Empordà, el 1080, gràcies a la protecció dels Rocabertí, intentà d’instituir un altre priorat augustinià a Sant Pere de Paçà, i poc després, vers 1090-93, a Santa Maria del Camp, però la seva temptativa fracassà per l’oposició del bisbe d’Elna, Artau. La fundació del priorat de Sant Joan de Perpinyà fou deguda al comte Guislabert II, aconsellat pel bisbe Ermengol. El de Santa Maria del Monestir del Camp veié finalment el dia els anys 1110-16, amb la benedicció del bisbe d’Elna Pere Bernat. En el mateix període, o una mica abans, fou fundat el priorat de Santa Maria d’Espirà de Conflent, i el bisbe Udalgar de Castellnou imposà la fundació del d’Espirà de l’Aglí (1134-36), d’acord amb les intencions dels constructors laics d’aquesta església els anys 1080-1090. Esmentem encara el priorat de Santa Maria del Vilar (1089), prop de Vilallonga dels Monts, depèndencia del priorat de Santa Maria de Lledó (l’Alt Empordà); les canòniques de Sant Pere de Castellnou (1091) i de Santa Maria de Sant Feliu d’Amunt (des del 1106), totes dues al cor mateix dels dominis de la casa feudal dels Castellnou i filials del monestir de Sant Ruf d’Avinyó.
Cada vegada que fou possible, el mateix procés reformador s’aplicà als monestirs benedictins: Arles i Sant Pau de Fenollet foren sotmesos, el 1078, a l’abadia cluniacenca de Sant Pere de Moissac pel comte de Besalú Bernat II; fins i tot, Sant Miquel de Cuixà, la potent abadia del Conflent, fou sotmesa a Sant Víctor de Marsella, el 1091; Sant Andreu de Sureda, sotmès a Santa Maria de la Grassa, el 1109, per la comtessa Agnès, aconsellada pel bisbe Ermengol; Sant Martí del Canigó i el seu priorat de Sant Esteve del Monestir foren sotmesos també a la Grassa el 1114, per iniciativa del comte de Cerdanya Bernat Guillem. La fundació del priorat de Santa Maria de Marcèvol (Conflent), agregat a l’orde dels canonges del Sant Sepulcre de Jerusalem (1118-40), s’inscriu dins el mateix moviment espiritual.
El Cister
D’aquest orde, fundat el 1098 en temps de la reforma gregoriana i renovat per sant Bernat a partir del 1113, el primer monestir local fou l’abadia de Santa Maria de Clariana o de Jau (al Conflent), fundada el 1162 per uns monjos vinguts d’Ardorell (abadia filla de Pontigny), de la qual depenien les “granges” d’Illa, de Sant Martí de la Riba (Millars) i Cavanac, més tard anomenada Jau, actual municipi d’Estagell. El priorat de monges de Santa Maria de l’Eula (el Soler) és documentat des del 1174, com a dependència de Santa Maria de Fontfre da. Saquejat el 1285 pels croats de Felip l’Ardit, seria transferit a Perpinyà al segle XIV. Un tercer establiment fou l’abadia de Santa Maria de Vallbona, a la muntanya d’Albera, fundada el 1242.
Els ordes militars
La Milícia del Temple de Jerusalem
Vista aéria de la comanda del Masdéu, que centrava els dominis dels templers al Rosselló.
ECSA - Rambol
Aquest orde va ser fundat el 1118 per uns cavallers francesos croats a Palestina, confirmat pel concili de Troyes del 1128 i dotat d’una regla per sant Bernat. S’instal·là al Rosselló des del 1132 i obtingué ràpidament una gran extensió territorial, sobretot a la plana rossellonesa, on contribuí eficaçment a l’assecament d’estanys (estany Caraig a Pontellà, de Sabadell a Niïs, de Bages i de Bajoles a Bages, etc.) i al conreu de les terres (cereals, vinya, oliveres, etc.).
Els templers tingueren al Rosselló les comandes, o preceptories, del Masdéu (Mansió Dei) a Trullars (ja abans del 1138), de Perpinyà (1204), de Palau del Vidre (1187), del Mas de la Garriga, prop de Pollestres (1196), de Sant Hipòlit (1222), Orla (1246), Bages (1246) i, al Fenolledès, la de Centernac (Sant Arnac, 1214). Adquiriren les senyories de Palau del Vidre, Orla, Terrats, Niïs, Sant Hipòlit, Mas de la Garriga i gran quantitat de terres, o honors, dins un centenar de pobles del Rosselló, del Vallespir (pastures de la Comalada a Prats de Molló, etc.), del Conflent i del Fenolledès.
La comanda del Masdéu, casa mare dels templers al Rosselló, depenia d’antuvi de la “diòcesi de Provença”, la qual comprenia també el Llenguadoc, Catalunya i Aragó i arribava fins a Itàlia el 1202. Quatre preceptors del Masdéu esdevindrien “Mestres de la Casa del Temple a Provença i parts d’Espanya”: Hug Gausfred (1163-66), Ramon de Danet (1184-89), Folch de Montpezat (1225-30) i Guillem de Mont-rodon (1213-17). El mestrat de Catalunya i Aragó fou separat del de Provença l’any 1239.
Els frares de les cases templeres es dividien entre cavallers (vestits de blanc), escuders o servents (vestits de negre) i capellans. El Masdéu tenia de vint a vint-i-sis frares (entre els quals hi havia sis o set cavallers), a Perpinyà de sis a set frares i les altres comandes uns dos a cadascuna. Hi havia, a més, servidors, els quals formaven la majoria.
Existien també confrares (confratres), generalment cavallers benefactors de l’orde, com ho foren Guillem de Montesquiu (1214), Ermengol de Vernet (1183), Ermengol de So (1137), Ramon de Montesquiu (1144), Bernat de Brullà (1172), Arnau de Cabestany (1174), Ramon d’Orla (1185), Ponç de Vernet (1211), Pere de Llupià (1214), Berenguer de Ceret (1233), Hug de Sornià (1188), Pere de Fenollet, etc.
Els Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem
Orde fundat des de la presa de Jerusalem el 1099, tingué com a establiment principal la comanda de Bajoles, de la qual depenien el priorat de Santa Maria de Cabestany, la vila i el castell de Bompàs i l’església parroquial de Cotlliure. A la supressió de l’orde del Temple (1309-1310), heretaren els béns considerables d’aquest.
Vegeu a continuació la llista dels comanadors de Bajóles, segons informació de J. Miret i Sans (Les cases de templers y hospitalers en Catalunya. Aplech de noves y documents històríchs, 1910, pàgs. 524-525).
Comanadors de Bajoles (1211-1790)
| Arnau d’Alverí | 1211 |
| Pere de Granyena | 1250-1252 |
| Ramon de Vallerala | 1254 |
| Pere de Fonollet | 1280 |
| Pere Guillem d’Oms | 1345-1359 |
| Pere de Vilafranca | 1391 |
| Roderic de Luna | 1414 |
| Hug de Pau | 1418 |
| Francesc Torrent | 1451 |
| Agustí d’Argençola | 1572 |
| Francesc de Remolins | 1574-1576 |
| Rafael Cotoner | 1628-1629 |
| Guillem d’Ivorra | 1637-1650 |
| Ramon de Soler | 1680 |
| Gaspar Reart d’Icart | 1681-1699 |
| Nicolau Cotoner | 1711 |
| Jeroni de Montoliu | 1738 |
| Joan Baptista Camprodon | 1788-1789 |
| Ignasi Desbrull | 1790 |
L’orde de la Mercè
Instituït a Barcelona, el 1233, per sant Pere Nolasc i aprovat per Gregori IX el 1235, s’instal·là a Perpinyà des del 1288, al priorat de Sant Martí, a la part occidental de la vila.
Les ordes mendicants
Els franciscans o frares menors
L’orde, instituït per sant Francesc d’Assís el 1208 i aprovat per Innocenci III el 1215, assolí la fundació d’un primer convent a Perpinyà probablement en el primer quart del segle XIII. Una inscripció de Sant Joan de Perpinyà recordava l’encontre a Sant Joan mateix, l’any 1211, de “fra Domenech i fra Francesch, dos bons homens”. De fet, sant Francesc passà per Perpinyà el 1211, de camí cap a Sant Jaume de Compostel·la, i una tradició li atribuïa les primeres bases del convent de Perpinyà, el qual hauria estat començat el 1218. Existia certament abans del 1235.
Un altre convent de l’orde fou construït a Vilafranca de Conflent el 1258. Tingué poc èxit una tercera fundació al lloc de la Consolació, a Cotlliure.
Els dominicans o frares predicadors
L’orde dominicà, instituït a Tolosa per sant Domènec el 1215 i aprovat per Innocenci III el mateix any, va fundar un convent a Perpinyà l’any 1245 sobre un terreny concedit per Jaume I, al peu del puig dels Leprosos (puig de Sant Jaume). Un altre convent fou construït a Cotlliure els anys 1275-1291.
L’orde del Carmel
Instituït a Síria al segle XII i aprovat pel papa Honori III el 1226, tingué un convent a Perpinyà des del 1268. (PP)