El topònim del lloc de Pià, grafiat Apianum, figura en la documentació medieval des de l’any 902. A la darreria del segle X, concretament l’any 991, és consignada la seva església parroquial en una escriptura per la qual la comtessa Guisla, juntament amb els altres executors testamentaris de Gausfred I, comte del Rosselló, atorgaren —seguint els desitjós expressats en el testament del comte— la “Villa Apiano com sua ecclesia, que dicunt Sanch Quiric!’, a la seu episcopal d’Elna.
Del segle XIII, una referència documental informa d’un conveni signat l’any 1287 entre els homes de Pià i Guillem de Cluneri, capellà de l’església de Sancti Quirici de Aapiano, amb la intervenció del bisbe d’Elna, referent a diversos drets i primícies que es generaven a la vila, dels quals ambdues parts en volien ésser els beneficiaris.
Aquesta església fou totalment reconstruïda al segle XIX i consagrada de nou l’any 1879 pel bisbe d’Elna Emile Caraguel.
A l’interior de l’església, al fons del mur nord de la nau i situada a 1,95 m del sòl, hi ha encastada a la paret una làpida funerària del 1268 amb un doble epitafi i amb una creu treballada, de la qual pengen un estel de sis braços i sis blasons disposats als angles i al mig de les sanefes laterals.