Situació
Aspecte de l’absis de l’església, remarcable pel seu fris d’arcuacions sostingudes per mènsules, i amb petites obertures a manera d’espitlleres al centre de cada arcuació.
ECSA - J.L. Valls
Vista de les façanes de migdia amb la seva portada constituïda per arcs en degradació.
ECSA - J. Ponsich
Aquesta església és situada a llevant del llogaret de la Pava, en el sector muntanyós del terme.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 27’ 15” N - Long. 3° 3’ 9” E.
Per a arribar-hi, cal prendre la carretera del castell de Valmy, que surt de la N-114, a 500 m de la sortida d’Argelers en direcció a Cotlliure, i seguir-la en direcció a la Maçana. Passat el mas de la Monge, la capella és a mà dreta, uns 600 m després del mas. (PP)
Història
Un precepte del rei Lotari de l’any 981 confirmà a l’abadia de Sant Genís de Fontanes la possessió de l’alou de la “villam Sancti Petri quae est juxta villam Argelaríam”. Segons notícies posteriors (document del 1068 que esmentem més endavant) l’alou ja hauria estat donat per l’emperador Lluís el Piadós (814-840), però el diploma és perdut. La cel·la de Sant Llorenç que s’esmenta en el mateix document de l’any 981 s’ha d’identificar amb Sant Llorenç de Torrents o de Galícia, del terme veí de la Roca d’Albera, i no té res a veure, per tant, amb l’església ara estudiada, malgrat el que han afirmat diferents autors.
Per un document del 22 de març de 1068, el comte Gausfred de Rosselló i la seva esposa confirmaren el mateix alou, potser ampliat, al monestir de Sant Genís. Hi consta que el territori era de la parròquia de Sant Pere o Sant Llorenç (“infra términos parochiae Sancti Petri vel Sancti Laurentii de Argeles”). És molt probable, però, que l’església de Sant Llorenç del Mont encara no existís en l’emplaçament actual. Segurament la primitiva parroquial de Sant Pere (de la Cellera o dels Forquets), de la qual queden pocs vestigis, tenia aleshores la doble dedicació a sant Pere i sant Llorenç.
El dia 8 de maig de 1164 el bisbe Artau III d’Elna va consagrar l’església de Sant Llorenç del Mont. Aquesta consagració sí que correspon, amb seguretat, al temple de Sant Llorenç del Mont que ha arribat als nostres dies. Sembla clar que des d’aleshores esdevingué l’església parroquial del territori. Així és esmentada (“parrochia Sancti Laurentii de Monte”) en una sentència donada a Peralada l’any 1178 i en una altra sentència donada a Montescot l’any 1187, ambdues pel rei Alfons I i a favor del monestir de Sant Genís de Fontanes. L’any 1283 l’abat de Sant Genís establí dos molins i les seves dependències, situats en el curs del Ravaner, d’aquesta parròquia.
L’extensió de l’alou alt-medieval s’ha pogut establir amb força aproximació, si bé subsisteixen dubtes sobre alguns dels topònims que figuren en el precepte del segle X. Les declaracions de testimonis d’un procés sobre els límits de l’alou entre el fisc reial i l’abat de Sant Genís al final del segle XVI i altres processos del segle XVII aporten dades interessants sobre la qüestió.
L’abadia de Sant Genís va mantenir una bona part del domini fins a la fi de l’antic règim. L’any 1798 una part extensa de l’alou va ser trossejada i venuda a particulars com a “bé nacional”. L’any 1807 adquirí l’església de Sant Llorenç i les seves terres Francesc de Palmerola, personatge notable, que fou general amb la Revolució i l’Imperi. Napoleó el nomenà governador de Figueres i després maire de Perpinyà. Per diferents heretaments la propietat avui és de la família Massot. L’església roman oberta al públic i manté el culte. El dia 10 d’agost s’hi celebra la festa del patró.
L’any 1966 els voluntaris de l’Associació Maçana d’Argelers arranjaren el camí d’accés i l’entorn de l’edifici. L’any 1993 l’Associació dels Ermitatges d’Argelers inicià la refacció de les cobertes, també amb feina voluntarista. (BR-JBH)
Església
Planta de l’església, d’unaextrema simplicitat i simetria.
R. Mallol
Església d’una sola nau amb absis de planta semicircular a llevant, de 21 m de llargada total i 9 m d’amplada a la nau (mides exteriors). La nau és coberta amb una volta apuntada, sense arcs torals. La volta de l’absis, més baixa, és de quart d’esfera i comunica amb la nau per un simple plec de mig punt. L’entrada es troba a la façana de migdia, a la seva meitat occidental. És una portada de quatre arcs de mig punt en degradació, proveïda de llinda i timpà monolítics. A la meitat de llevant d’aquest mateix mur s’obren dues finestres de doble esqueixada, amb arcs de mig punt aparellats amb dovelles curtes i amples. Una altra finestra de doble biaix és l’única obertura de la façana de ponent. Els seus vessants són formats per tres arquets de mig punt, en degradació, adovellats llevat de l’intern, que és monolític. L’altra finestra de l’edifici, situada al fons de l’absis, i també de doble esqueixada, té el vessant extern de tres arcs en degradació en els quals destaquen unes impostes de secció de pla i bisell. L’arquet extern és adovellat i els altres dos monolítics. Una cornisa de cavet corre sobre el parament exterior dels murs laterals de la nau i a nivell de l’arrencada de les voltes a l’interior.
L’edifici ha estat bastit enterament amb carreus de mida mitjana i petita, ben escairats i fets amb granit de la contrada. S’han col·locat a trencajunt, en filades perfectament regulars, però d’alçàries diverses segons les dimensions, també molt diferents, dels carreus escollits per a cadascuna. Aquesta particularitat dona als paraments un ritme allunyat de la monotonia. Hi ha forats de bastida a nivells i intervals regulars.
A la noblesa de l’aparell de carreus no s’afegeix cap element ornamental a l’interior de l’edifici ni a l’exterior dels murs de la nau. El parament extern de l’absis és l’únic que presenta decoració de tipus llombard. El fris que corre a l’extrem superior enllaça a cada costat de l’hemicicle amb dos ressalts verticals o lesenes. És format per una seqüència ininterrompuda d’arcuacions que tenen petites mènsules de secció excurvada. A sobre hi ha una franja de dents de serra i, més amunt, la cornisa, de cavet. Els petits timpans de les arcuacions són paredats, cadascun, per dues pedres tallades en quart de cercle entre les quals es deixà una separació. D’aquesta manera s’hi creen unes falses obertures que semblen sageteres.
A l’interior de la nau hi ha un banc seguit als peus dels murs de ponent, migdia i tramuntana. Hom pot veure també les restes d’un primitiu campanar d’espadanya damunt de la testera de l’extrem oriental de la nau. Una espadanya que deu ser posterior, de tres pilars construïts amb carreus, es dreça sobre la façana de ponent. L’església ha conservat bona part de la coberta de lloses.
Sant Llorenç del Mont és una església rural del romànic evolucionat que destaca per la seva unitat d’estil i puresa de línies. S’inscriu dins un grup de temples senzills i austers, repetits amb escasses variacions en un ampli espai geogràfic d’ambdós costats del Pirineu Oriental. Es caracteritzen per la nuesa dels murs —sovint la decoració és del tot inexistent— per l’adopció de la volta apuntada i pels aparells de grans carreus ben tallats i polits. Són característiques les portes d’arcs en degradació, també gairebé sempre sense escultura o amb molt pocs detalls ornamentals. És un tipus d’església que s’estengué per aquest territori al llarg dels segles XII i XIII. Se’n poden esmentar nombrosos exemples com, sense anar gaire lluny, Sant Martí de la Vall o de Mont bram (Sureda), Sant Martí d’Albera i, a l’altre costat de la serralada, Sant Miquel de Colera, Sant Miquel de Solans, etc.
Sant Llorenç del Mont, pel seu aparell de filades d’alçades irregulars i algun altre detall, es pot considerar un exemple arcaic dins la tipologia esmentada. Com algun d’aquests temples rurals i senzills, presenta encara una decoració de tipus llombard. La curiosa disposició de les arcuacions, amb les pseudosageteres dels timpans, es repeteix en altres esglésies coetànies de les comarques veïnes: Santa Maria de Costoja, al Vallespir, Santa Maria d’Agullana, a l’Alt Empordà, i Santa Maria de Segueró, a la Garrotxa.
La consagració de l’any 1164 documenta perfectament l’edifici d’acord amb l’anàlisi arquitectònica. (JBH-BR)
Escultura
Timpà i llinda, amb un cap humà en relleu, de la portada de l’església.
ECSA - J. Ponsich
A la portada, els elements esculpits són pràcticament nuls. El timpà és totalment mancat d’ornamentació, mentre que la llinda mostra un sol relleu. Es tracta d’un petit cap de factura arcaica i trets força simples —ulls remarcats i orelles rodones—. Podria tractar-se d’una representació de Crist i cal datar-la, com també l’església, dins el segle XII. A l’interior s’ha conservat una pica baptismal d’estructura semiesfèrica i sense cap tipus d’ornamentació. (PP)
Bibliografia
- Marca, 1688, cols. 925-927
- Renard de Saint-Malo, 1833
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, ap. XV, pàgs. 382-383
- Ponsich, 1980b, pàg. 25
- Cazes, 1990, pàg. 50
- Rieu, 1991, pàgs. 9-38.