Situació
El serrat de Castellserradillo és vers el sud-est del puig Sallfort, del qual forma un contrafort al límit entre els termes d’Argelers i de Banyuls de la Marenda. Té uns 975 m d’altitud màxima. Domina sobre les muntanyes i valls d’un ampli espai del nord-est de l’Albera i sobre la carena de la serralada, vers el coll de Banyuls.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 28’ 36” N - Long. 3° 3’ 22,8” E.
L’accés s’ha de fer a peu. És millor situar-se al camí que de Cotlliure puja vers el coll de Banyuls pel coll de Vallòria, el qual cal deixar en el punt on la carena d’aquest serrat queda més propera.
Història
Cal rebutjar totalment la pretesa identificació d’aquest lloc amb el topònim Casteralilio que s’esmenta entre els afrontaments de l’alou de Sant Martí de Vallmala en documents dels anys 1016 i 1019 (Ponsich, 1980b, pàg. 29). L’antiga cel·la i parròquia de Sant Martí de Vallmala és al vessant de migdia de l’Albera, a l’actual municipi de Llançà (Alt Empordà). És prou lluny de Castellserradillo per fer absolutament impossible qualsevol intent de relacionar aquest lloc amb els seus antics límits.
Segons P. Ponsich, en un document tardà, de l’any 1643, s’hi esmenta el Castell Serradillo. Hom no ha precisat altres detalls ni la procedència del text.
Castell
Al serrat de Castellserradillo hi ha un gran claper format, pel que sembla, per les pedres caigudes d’una antiga edificació arruïnada. El munt de pedres soltes cobreix les restes de fonaments de l’edifici, dels quals s’arriben a veure alguns testimonis on acaba el dit claper. Alguns trams de murs de força gruix, construïts amb lloses de pissarra col·locades en sec, sobresurten poc del terreny. Es tracta dels probables vestigis d’un castellot o guàrdia, segurament alt-medieval, que originà el topònim. Pel seu emplaçament era molt adequat per a vigilar els camins antics de la rodalia, principalment els que confluïen vers el coll de Banyuls, en relació amb les altres torres i fortificacions de la zona.
Fóra interessant portar a terme un estudi arqueològic d’aquestes restes.
Bibliografia
- Ponsich, 1980b, pàg. 29.