Situació
Aspecte actual de l’absis, després de la recent supressió dels contraforts que en dificultaven la visió.
ECSA - J. Bolós
L’església parroquial de Sant Feliu domina el coster en què es troba assentada la població de Calmella, situada al sud dels Aspres.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 33’ 10,8” N - Long. 2° 40’ 31,1” E.
Hom arriba al petit nucli de Calmella per la D-13, la qual parteix de la D-615 (d’Illa i Tuïr a Ceret) al coll de Llauro i condueix fins al coll de Fortó, límit geogràfic entre el Rosselló (conca de la Tet) i el Vallespir (conca de la Tec). (PP)
Història
El lloc de Calmella, documentat des de l’any 853, fou confirmat a Oliba, fill del comte Radulf i de Ridlinda, per un precepte del rei Raül dels anys 929-935.
Aquest primer senyor de Calmella era, doncs, del llinatge de la família comtal de Cerdanya, eixida del marquès de Gòtia Sunifred.
L’any 1011, la quarta part del territori era detinguda per l’abadia d’Arles, la qual la bescanvià per d’altres terres amb Oriol d’Ogassa i el seu fill Joan, aquest darrer espòs d’Adalaida, filla del comte Oliba Cabreta.
Es transmeté al fill del darrer, Bernat Joan, el qual encara la detenia a la seva mort, l’any 1032. Es molt probable que, excepte alguns drets del monestir d’Arles, la resta de la senyoria pertanyés a la família Oms. El nom del primer representant conegut d’aquesta família, Oliba, present el 1011 en les consagracions de les esglésies de Sant Miquel i Santa Maria de Montoriol d’Amunt, dependència d’Arles, deixa presumir que aquest era fill o nét de l’Oliba del precepte dels anys 929-935. La família d’Oms, la qual arrencaria, doncs, del llinatge del marquès Sunifred, conservà la senyoria de Calmella (dins la branca dita de Calmella) fins al segle XVII.
L’església de Sant Feliu és documentada l’any 959 en una donació que feu Ailo a l’església d’Elna d’un alou situat al Vallespir “in appenditione de Serra Sancti Petri”, en el lloc anomenat Sant Feliu. La “parrochia Sancti Felicis Calmedelli es consigna l’any 1011.
Per bé que no s’hagi conservat cap acta de consagració, cal admetre que l’església fou reconstruïda totalment dins la segona meitat del segle XII. (PP)
Església
Planta de l’església on es reflecteixen els contraforts de l’absis, recentment suprimits.
R. Mallol
És una església de nau única, amb volta de canó llis de perfil apuntat, capçada a llevant per un absis semicircular decorat exteriorment per arcuacions que reposen damunt mènsules esculpides (alguna d’elles concebuda a manera de capitell) alternant amb semicolumnes adossades a l’absis que arrenquen d’un sòcol motllurat. Les característiques arquitectòniques d’aquesta església són pròpies de la segona meitat del segle XII.
L’aparell és de pedra picada de mida mitjana. Un portal semicircular (avui sense timpà) s’obre a la part occidental de la paret meridional. Presenta quatre arcs dovellats en degradació, coronats per una sòbria arquivolta de dents d’engranatge, construïts amb un bell aparell de gres daurat amb elements calcaris ataronjats. Una cornisa de dents d’engranatge també recorre sota el ràfec la paret meridional.
Relleu sobre l’arc d’una finestra, oberta al mur est del braç sud del transsepte, amb les figures de dues àguiles afrontades i un fris de semisferes.
ECSA - J. L. Valls
El tram de cor presenta, a migdia, un braç de transsepte embrionari, amb traçat interior semicircular, il·luminat a llevant per una finestra de doble esqueixada, l’arc de la qual és adornat de dues àguiles afrontades d’aspecte heràldic i un seguit d’elements florals o estel·lars a l’intradós.
No es pot afirmar que al costat nord, on es construí una capella rectangular, probablement al segle XIV, hi hagués un braç de transsepte semblant.
Un arc toral semicircular, que reposa sobre pilars, separa la nau del tram del cor.
En un moment indeterminat, el terreny de darrere la capçalera fou molt rebaixat, la qual cosa va posar en perill, en aquell costat, l’estabilitat de l’edifici, i es necessità la construcció de contraforts en detriment de l’aspecte de la capçalera, potser la més bella de la regió dels Aspres. Aquests contraforts han estat suprimits recentment i l’absis ha estat consolidat. L’adequada restauració que es mereix tot el conjunt queda, però, encara pendent.
A l’interior es conserva una pica baptismal romànica on hi ha esculpida una creu “ancorada”. (PP)
Etapes de construcció
En el marc de la restauració de l’església iniciada el 1991 es procedí a l’excavació de la seva capçalera. La finalitat de la intervenció arqueològica era identificar els nivells que havien precedit l’edificació de l’altar i, per tant, de proposar una eventual datació per al reliquiari que contenia, descobert recentment. Per això, es preveié de fer una excavació a la part més oriental de l’església, entre la implantació primitiva de l’altar i el mur de l’absis. Aquest emplaçament era ocupat per estructures destinades a fer de suport al retaule que prèviament es va sostreure per a ésser restaurat. Aquest últim amagava tres fornícules, una de les quals, en posició central, obstruïa la finestra d’eix practicada a l’absis. Fetes amb maons de petites dimensions lligats amb guix, tenien la funció de protegir tres estàtues situades davant un fons de color blau. Llur desmuntatge ha permès de descobrir quatre peces de fusta amb unes empremtes de pintura que cal identificar, segons alguns, amb la descoberta a l’església, al final dels anys cinquanta, de la planxa central d’un baldaquí que representava un Crist en Majestat datat del final del segle XIII.
L’excavació del subsòl ha posat de manifest una seqüència estratigràfica, la lectura de la qual palesa quatre etapes que afectaren l’edifici. Cadascuna d’aquestes etapes es caracteritza per una descoberta monetària, que és l’únic material arqueològic que contenen.
Els nivells trobats es presenten en ordre cronològic invers, és a dir, del més recent al més antic. El catàleg de les monedes s’estableix. doncs, d’aquesta manera:
- Per al primer: dos menuts de coure de Felip II d’Aragó (1558-1598) batuts el 1598; un ardit de Felip III d’Aragó (1598-1621) batut a Perpinyà el 1611; un menut de coure de Felip III (1598-1621) batut al taller de Granollers el 1616; un diner de bilió de Felip IV d’Aragó (1621-1665) batut al taller de Granollers el 1635; dos menuts de coure de Lluís XIV (1643-1715) batuts a Perpinyà el 1644;un sisè de coure de Lluís XIV de França (1643-1715) batut a Barcelona el 1646; dos menuts de coure en molt mal estat de conservació: un de Lluís XIII de França (1610-43) o de Lluís XIV (1643-1715), i un altre de Felip III (1598-1621) o de Felip IV (1621-65) d’Aragó, batut al taller de Perpinyà.
- Per al segon: una moneda de bilió del del finat amb el nom de Francesc I (1515-47).
- Per al tercer: no hi ha monedes.
- Per al quart: un diner de bilió de Jaume II d’Aragó (1291-1327). La moneda, trobada directament al sòcol del peu de l’altar, dona, tenint en compte la seva posició particular, un terminus post quem situat entre el final del segle XIII i el començament del segle XIV per a la construcció de l’altar.
Els documents escrits i els materials arqueològics coincideixen a fixar les diferents etapes que han presidit les transformacions i la utilització d’aquest petit edifici rural. Així, al segle X —cal recordar que el primer esment documental és de l’any 959— es procedí a la construcció d’una església de caràcter pre-romànic, d’absis carrat amb un mur oriental rectilini que ha estat descoberta la part inferior del sondatge. És probable, tenint en compte la freqüència de les descobertes, que els marcs de les obertures d’aquest edifici haguessin estat fets amb blocs de tosca.
Capitell corresponent a una semicolumna (a l’esquerra) i mènsula (a la dreta) del fris d’arcuacions llombardes que decoren l’absis exteriorment, amb relleus esculpits força senzills i toscos.
ECSA - J. L. Valls
Al segle XII —malgrat que no hi hagi material arqueològic pertanyent a aquest període— es construí un absis romànic semicircular després d’haver destruït l’absis pre-romànic. Aquesta vegada, el nivell del sòl s’aconseguí amb les aportacions de materials no reutilitzables procedents de la destrucció de l’edifici anterior —morter de calç i fragments de carreu corresponents al reajustament dels blocs reutilitzats en el nou absis— i amb una aportació argilosa que feia de base per rebre els elements del sòl.
Al final del segle XIII o al començament del segle XIV, un acondicionament interior comportà una elevació: del sòl per mitjà d’una aportació d’argila recollida en els encontorns, recoberta d’una capa de morter. Aquesta capa queda interrompuda en contacte amb els blocs de sosteniment del peu del nou altar que s’hi construí en aquell moment. L’acondicionament esmentat i la troballa d’una moneda de Jaume II d’Aragó es poden relacionar amb l’autorització atorgada el 1250 per Jaume I per a construir una fortalesa adjacent a l’església.
Al començament del segle XVI, una nova remodelació interior elevà el nivell del sòl, mitjançant una aportació de preparació, un macadam de blocs i una capa de morter que duu empremtes d’arrencament de lloses. L’altar es conserva al mateix lloc.
Una última elevació del sòl —que correspon al nivell actual—s’aconseguí afegint a un nivell argilós preparatori una espessa capa de morter. Aquesta vegada, l’altar es conservà en el seu emplaçament original, però fou també elevat per tal que reposés sobre la nova capa de morter. (PA)
Pintura
L’any 1956, arran d’unes obres de neteja en una zona emblanquinada de l’església, que tapava l’espai entre el sostre (més baix en aquest indret per l’existència d’una tribuna) i l’arc interior de la porta, es va posar al descobert una taula pintada que devia formar part d’un baldaquí. Encara es pot veure una part de la figura de Crist en Majestat, del qual es representava només el bust. És de transició romànico-gòtica i datable al darrer terç del segle XIII. (PP)
Talla
Talla de marededéu conservada a l’inferior de l’església i coneguda amb elnom de Mare de Déu de la Salut.
ECSA - A. Roura
A l’interior de l’església es conserva una marededéu coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Salut. La imatge, feta de fusta, és coberta d’una tela pintada. La figura de la Mare fa 62 cm d’alçada i la del Nen 27 cm. Aquest duu túnica blava i mantell vermell lligat a la manera romana; es troba assegut sobre el genoll esquerre de la Mare, tot i que antigament era col·locat al mig de la falda. La Mare, que sembla sostenir amb la mà esquerra un fruit, duu túnica vermella i mantell blau fixat amb un medalló al mig del pit, decorat amb policromia antiga com la de la túnica. Els plecs de tota la roba són molt semblants als de les marededéus del segle XII, a causa de llur estilització i rigidesa. La cara d’ambdues figures i la corona de Maria han estat repintades. Els peus de la càtedra on és asseguda són cilíndrics amb un pom al cim, com el de les antigues marededéus del segle XII.
Aquesta imatge sembla anterior al segle XIII, potser dels últims anys del segle XII. (MD)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 29
- Abadal, 1952, vol. II (II), pàgs. 385-386
- Ponich, 1957
- Cazes, 1990. pàg. 29.
Bibliografias sobre les etapes de la construcció
- Colson, 1853, pàg. 151 i 164
- Botet, 1911, pàg. 82
- Ponsich, 1957, VI, pàgs. 113-116
- Crusafont, 1982; 1986, pàg. 245.
Bibliografia sobre la pintura
- Ponsich, 1957
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 25.
Bibliografia sobre la talla
- Ponsich, 1957
- Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 25.