Situació
Part nord-est de l’església, molt refeta i amb el portal al centre de l’antic absis.
ECSA - J.L. Valls
El poble es troba a 613 m d’altitud, al solà davant de Serrabona. L’església parroquial de Sant Martí centra un petit grup de cases.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 36’ 59,4” N - Long. 2° 36’ 58,2” E.
Per a arribar al lloc cal prendre, a partir d’Illa, la carretera D-2 fins al poble de Sant Miquel de Llotes (3 km) i aquí, a mà dreta, cal agafar la D-72.
Història
Segons un precepte del rei Lotari del 9 de juliol del 981, el monestir de Sant Genís de Fontanes posseïa el territori de Casafabre i l’havia erigit en cel·la benedictina, amb les seves dues esglésies de Sant Martí i Sant Andreu (“cella S. Martini et S. Andreae in loco quem dicunt Catafabricae”). Posteriorment, Sant Genís degué cedir els seus drets a Sant Martí del Canigó, perquè una butlla del papa Alexandre III a favor d’aquest monestir esmenta la seva jurisdicció “sobre l’església de Sant Martí de Casafabre i la seva parròquia”.
El 1245, Jaume I, rei d’Aragó, concedí a l’abadia del Canigó el privilegi de fortificar Casafabre (Casafabra), com a dependent del seu domini.
Tanmateix, la jurisdicció de Casafabre, amb el dret d’host i de cavalcada, pertanyia des de l’alta edat mitjana als vescomtes de Castellnou. Retornà al domini reial, probablement el 1321, en el moment de l’extinció d’aquell vescomtat.
Església
Detall del mur nord, on és visible la diversitat d’aparells entre la base, aprofitada d’un edifici preromànic, i el mur aixecat al segle XI.
ECSA - J.L. Valls
L’església era primitivament un edifici de nau única, capçada a llevant per un absis amb decoració de tipus llombard, formada per arcuacions sota el ràfec.
Malauradament, hom feu a l’inici del segle XIX una porta amb frontó, de maons, de tipus clàssic, al mig de l’absis que feu desaparèixer les arcuacions. Interiorment, l’absis presentava tres nínxols o absidioles i la nau era, probablement, coberta amb encavallades de fusta.
Al segle XII, la nau fou parcialment reconstruïda amb aparell de pedres de talla, semblant al de Serrabona, i coberta amb una volta de canó de perfil apuntat i suportada per mitjà d’arcs laterals de mig punt, adossats als murs laterals.
Més tard, potser al segle XIII, dos arcs a la part oest de la paret meridional foren oberts per comunicar la nau amb una nau lateral meridional, afegida a la primitiva. Sembla que aquesta nau lateral va ser fortament sacsejada més tard —probablement pel gran terratrèmol del 1428, que va afectar especialment els contraforts del Canigó—.
La paret nord de l’església, a la unió de l’absis i de la nau, presenta una part del parament amb un aparell en espiga (opus spicatum), probable vestigi de l’edifici esmentat el 981, que hauria estat substituït a partir del segle XI per l’edifici actual.
Pica baptismal de marbre blanc conservada a l’interior de l’església.
ECSA - J. Ponsich
A l’interior de l’església s’ha conservat una pica baptismal de marbre blanc datable al segle XII o XIII i una ara d’altar també romànica, d’esquist tallat, que serveix de llindar a la porta del cementiri.
Escultura
Fragment d’arquivolta de secció cilíndrica i dues bases, decorats amb relleus esculpits, que provenend’una portada romànica.
ECSA - J. Ponsich
A l’interior de l’església es conserven diversos elements de pedra, amb relleus esculpits, que provenen d’un portal del segle XII. Sis d’ells corresponen a una arquivolta cilíndrica, decorada amb una espiral i una mena d’estels o rosetes estereotipades inserits en els espais que resten lliures. Uns altres tres corresponen a bases de columnes, estructurades per plint, dos tors o bocells i escòcia intermèdia, i presenten relleus força esquemàtics —rostres, humans o animals—als angles. També es conserva un fragment de fust de columna.
Epigrafia
Dibuix de la làpida encastada al mur nord, segons la publicació de L. de Bonnefoy feta al segle passat.
Encastada al mur nord de l’església hi ha una placa de marbre que presenta, al marc, la inscripció funerària següent:
† ANNO INCARNACIONIS CHRISTI
MCC XVI K[alendis]
NOVE[mbris] OBIIT
G[ui]L[el]M[us] CAPELLAN [us]
Que traduït del llatí, vol dir: “L’any de l’Encarnació de Crist 1216, el dia de les calendes de novembre [1r de novembre] morí Guillem, capellà”.
Necròpoli
Sepultura antropomorfa excavada a la roca, prop de l’església.
ECSA - J. Ponsich
Pels encontorns de l’església de Casafabre hi ha un enterrament excavat a la roca. Es tracta d’una sepultura antropomorfa, amb el cap ben diferenciat del cos, que per les seves dimensions ha de correspondre a la tomba d’una persona adulta. En principi, caldria datar aquest enterrament cap al segle X, i relacionar-lo amb la construcció de la primitiva església de Sant Martí, esmentada ja l’any 981.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23. pàgs. 196-197
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 210-213
- Cazes, 1990, pàg. 35.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Corpus des inscriptions..., 1986, pàg. 34.