Situació
Exterior de l’església, en estat ruïnós, des de la part de ponent.
ECSA - A. Roura
L’antiga església parroquial de Sant Pere és situada al sud-est del poble vell i el castell de Corbera, separada vers el sud-est, a l’altre costat de la vall de la riera de la Coma.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 38’ 51,6” N - Long. 2° 39’ 34,2” E.
Per a arribar-hi, cal agafar un camí de terra que surt, a mà dreta, just al final de la carretera que puja al castell i l’antic poble, avui deshabitat, de Corbera de Castell. A uns 2 km, i havent agafat sempre el trencall de l’esquerra, apareix l’espadanya de l’església, entremig del bosc i a l’esquerra del camí. des d’on s’arriba per un altre camí menys ample. (JBH)
Història
L’església de Sant Pere apareix documentada per primera vegada l’any 1163, en la butlla del papa Alexandre III a favor de l’abadia de Sant Martí del Canigó, on són confirmats els béns que posseïa el monestir, entre els quals s’esmenta la parròquia de Corbera.
Esmentada de nou al segle XIII (parrochia S. Petri de Corbaria, 1271; S. Petrus de Corbaria, 1298), era l’antiga parròquia del terme, la qual fou abandonada en construir-se l’església de Sant Pere del Castell al segle XVII, en substitució de l’antiga. (PP-JBH)
Església
Es tracta d’un edifici d’una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, d’una llargada total de 22 m, 16,20 m dels quals corresponen a la nau.
Interior de la nau, coberta amb volta sensiblement apuntada, amb l’absis al fons precedit per un doble plec també apuntat.
ECSA - A. Roura
Aquesta és coberta per una volta marcadament apuntada i seguida. La volta de l’absis té forma ametllada i es comunica amb la nau per mitjà d’un doble plec apuntat. A l’exterior, la unió de l’absis amb la nau també té dos plecs o angles. L’entrada és al centre de la façana de ponent o frontis i és resolta amb una portada de dos arcs en degradació i timpà monolític, sense ornamentació. Aquesta porta, d’una extrema simplicitat, és feta enterament amb marbre rosat, material que, juntament amb l’encertada combinació dels diferents elements arquitectònics, li confereix un aspecte elegant i auster alhora. D’altra banda, tot i pertànyer a un tipus de portada molt estès a ambdós costats del Pirineu oriental, té la curiosa variant de la manca de llinda. El fet que s’hagi prescindit de la grossa llinda monolítica que tenen les portades d’arcs en degradació, de la mateixa tipologia, motiva que el timpà descansi sobre l’extrem de les impostes dels arcs directament. Aquest escàs suport probablement ha contribuït al fet que el timpà es trobi trencat en dos trossos, fet que ha accelerat l’estat de ruïna del sector de ponent de l’edifici.
En aquest mateix mur hi ha una finestra de doble esqueixada, rectangular, amb una llosa per llinda, probablement fruit d’alguna transformació. Al fons de l’absis s’obre una gran finestra romànica de doble esqueixada i arcs de mig punt, de vessants força oberts, escanyada al centre per un arquet monolític i els seus muntants. Una altra finestra de característiques idèntiques és situada vers l’extrem oriental del mur de migdia de la nau.
El mur de tramuntana de la nau, totalment opac, és reforçat per dos ferms contraforts rectangulars, un dels quals és situat just a l’angle nord-oest; són ben integrats al parament, i per tant segurament daten de la mateixa època. Un altre contrafort, aquest en forma de talús i probablement més tardà, es troba a l’angle sud oest.
Una espadanya de tres pilars i dos arcs de mig punt es dreça sobre la façana de ponent. L’església ha conservat restes considerables de les cobertes de lloses de pissarra.
L’aparell dels murs és perfectament visible a l’exterior, però no a l’interior, on hi ha nombrosos espais coberts amb arrebossats d’època tardana. La construcció és feta a base de carreus d’esquist i altres pedres (granit, quarsita), que sobretot a causa de la qualitat del material no són gaire ben escairats ni polits; s’afileren, però, amb força regularitat. L’escaire imperfecte fa que el morter sigui visible en les juntures, on es van fer les característiques incisions marcant rectangles, tot imitant un perfecte aparellat de carreuada. Són, en aquest cas, incisions profundes i amples. Es conserven en un fragment del mur de ponent i, encara millor, en un sector de l’absis. Les cantonades entre la nau i l’absis, la portada del mur sud de la nau i el marc de les dues finestres de l’absis són fets amb carreus grossos i dovelles de marbre rosat de Vilafranca de Conflent, perfectament tallat i polit.
L’aparell descrit, de carreus grossos, ocupa tots els paraments, excepte un llarg fragment del mur nord de la nau, des de l’angle nord-oest, en una llargada de 5,80 m, i fins a una alçada considerable. En aquest fragment, i en una petita part adjacent del frontis, l’aparell és fet a base de lloses estretes, de pissarra, que formen filades d’opus spicatum molt ben marcat. Com es veurà més endavant, probablement es tracta d’una part de construcció pre-romànica reutilitzada a l’obra de l’església posterior.
L’església, per les seves característiques formals i d’estil, és un exemple del romànic evolucionat, que ja ha adoptat la volta apuntada. Pot datar de la segona meitat del segle XII o ja del segle XIII.
A ponent de l’església, davant del frontis i l’entrada, hi ha les restes d’una estructura de pòrtic. En part és integrat en els vestigis d’una construcció més antiga, pre-romànica.
Del pòrtic, en queda un curt tram de volta de canó, al costat nord. La volta era d’eix paral·lel a la façana de l’església. Pel costat de llevant arrencava directament d’aquesta façana. Acabava, vora la porta del temple, en un arc de mig punt, de dovelles ben tallades i polides, amb el caire extern bisellat, i una imposta gran, de perfil de pla i cavet. Al costat sud no queden rastres de la volta, però sí dels murs d’aquest sector del pòrtic. Les restes permeten suposar que, en cada costat de la portada de l’església, hi havia dos espais simètrics coberts amb voltes de canó. Per la integració del tram de volta conservat amb el parament del frontis, i per la factura del seu arc i la seva imposta, cal suposar que aquesta mena de pòrtic va ser construït al mateix moment que l’església romànica (segles XII o XIII).
Davant del frontis de l’església, en part a l’espai ocupat pel porxo esmentat, hi ha restes d’una edificació més antiga. Tot sembla indicar que es tracta del temple anterior a l’actual. Era una construcció amb l’eix oest-est i entrada a ponent. Resten drets part dels murs nord i oest, formant angle. El lateral de tramuntana es manté, amb fragments destruïts i una alçada màxima de 3 m i una llargada de 5,55 m, des de l’angle nord-oest de l’església romànica. El mur occidental només es conserva en una llargada de 2.20 m. La resta d’aquest darrer mur acaba en el muntant de la porta. Era una porta clarament pre-romànica, d’un arc de mig punt escanyat o sobre banquetes, una de les quals encara subsisteix i sobresurt 20 cm. De l’arc resten quatre lloses llargues, disposades en ventall, amb molt morter entremig.
La situació de la porta, si hagués estat centrada a l’eix de l’edifici —cosa que no sempre és així a les esglésies pre-romàniques—, demostraria que la nau era força estreta.
A l’espai corresponent a l’interior d’aquest edifici, a l’angle nord-oest format pels dos murs esmentats, hi ha una grossa pilastra rectangular que sostenia una arcada lateral de la qual queda poc menys de la meitat de la curvatura. Era un arc de mig punt, també sobre banquetes o de muntants avançats. La banqueta sobresurt 17 cm. És fet amb lloses estretes disposades en ventall, com el de la porta. El pilar i l’arc són clarament deslligats dels dos murs perimetrals: l’arc lateral va ser afegit quan aquests murs ja s’havien aixecat.
L’aparell de l’edifici pre-romànic és de pedres trencades, col·locades irregularment, en diferents punts inclinades en un sol sentit o formant filades d’espiga molt curtes, gairebé només insinuades. El morter és molt abundant i visible en les juntures de les pedres. Unes fines capes d’arrebossat recobrien els paraments tant a l’interior com a l’exterior; en queden rastres suficients per a comprovar-ho.
El mur de tramuntana d’aquestes restes forma continuïtat amb el tram d’aparell en perfecte opus spicatum del costat nord de la nau de l’església romànica. Encara que la construcció sigui una mica diferent, cal pensar que a les esglésies pre-romàniques és fàcil trobar-hi espais diferenciats en els paraments, sobretot pel que fa a les filades d’espiga, no sempre ben marcades. És possible, doncs, que el tram d’espiga del mur de la nau romànica correspongui també a l’església anterior. Si és així, la llargada del parament romànic identificable o subsistent seria d’uns 11 m en total, incorporant la part integrada a l’obra romànica.
El mur de ponent de la construcció pre-romànica té 84 cm de gruix, en canvi el de tramuntana només en té 75. La presència de l’arc lateral, que deu indicar que n’hi havia una sèrie a cada costat de la nau, respondria lògicament a un reforç o regruix a fi de cobrir l’edifici amb volta.
Segons el nostre parer, es tracta de les restes de la nau d’un petit temple pre-romànic que tenia entrada a ponent i era cobert amb una volta sobre arcades laterals. No se sap si aquestes arcades, amb la volta, van ser introduïdes en un edifici preexistent, originàriament amb coberta de fusteria, o bé si responen a un projecte unitari: la construcció dels murs perimetrals primer i, a continuació, els arcs laterals interns per cobrir l’edifici amb volta.
Aquesta interessant resta pre-romànica s’ha de considerar dels segles IX o X. (JBH)
Grafits
En els murs subsistents de l’església pre-romànica hi ha restes de grafits antics. Sobre l’arrebossat, d’aspecte molt arcaic, que cobreix el parament interior de) mur de ponent hi ha vestigis de dibuixos, incisos quan el morter encara era tou. L’erosió, però, gairebé no permet interpretar-los, ja que només es veuen línies inconnexes. De fet, tan sols se n’aprecia clarament un estel, fet esquemàticament amb tres ratlles encreuades.
En una de les pedres cantoneres de l’angle nord-oest, a la cara exterior que dona al nord, hi ha una inscripció de traç fi però profund i sllargada, mentre que els caràcters fan uns 3 cm d’alçada.
Els grafits sobre l’arrebossat podrien ser força més antics que la llegenda gravada a la placa, la qual, pels caràcters, pot ser d’època gòtica. (JBH)
Epigrafia
Làpida fragmentada, probablement del segle XII, ara conserva da al poble dels Cortáis, en la qual es devia fer esment de la consagració de l’església.
ECSA - J.L. Valls
Procedent de l’església de Sant Pere del Bosc, es troba avui dia, prop del pou comunal del poble dels Cortáis o Corbera del Mig, una placa de marbre inscrita, avui encastada en una barana.
Fou publicada per L. de Bonnefoy, estudiós que intentà completar-ne les primeres línies, escrites aquí entre claudàtors.
[ANNO INCARNATIONIS DOMINICAE]
[…………]
[CONSECRATA FUIT HAEC ECCLESIA]
[IN HONOREM]
DEI ET SANCTII PE [TRI]
[PET]RUS GALTERII
ORE SUA
EORUM
REME
Potser aquell personatge, Petrus Galteri i, era el mateix Petrus Galteri i de Insula (Pere Gualter d’Illa, poble veí de Corbera), que és esmentat el 1157, ja finat abans del 21 de juny de 1168, espòs d’Arsenda; aquesta apareix esmentada encara el 12 de juny de 1171.
Bonnefoy datava la inscripció al segle XI, mentre que per a nosaltres seria més aviat del segle XII. (PP)
Necròpoli
Tot al voltant de l’església romànica sobresurten unamica del terreny nombroses lloses clavades verticalment que assenyalen la presència de sepultures de cista. En general són molt soterrades, de manera que només és visible l’extrem superior.
Es poden observar principalment a tramuntana i a llevant de l’església, però també n’hi ha a migdia mig amagades per la vegetació. S’identifiquen una vintena de tombes. No hi ha dubte que es tracta d’una necròpoli extensa, ja que el que es pot apreciar avui és una mínima part i encara només indicis. Només hi ha testimonis dels dos costats d’un parell de cistes. En ambdós casos l’amplada és entre els 33 i els 35 cm. Les lloses són sempre d’esquist, d’uns 10 cm de gruix. No hi ha dubte que a Sant Pere del Bosc hi ha una necròpoli medieval digna de ser estudiada. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Marca. 1688, col. 1335
- Cazes, 1990, pàg. 68.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Bonnefoy, 1856-63, núm. 161, pàg. 132
- Corpus des inscriptions..., 1986, pàg. 47.