Vila d’Elna

Situació

Vista aèria de la Vila Alta, centrada per la seva magnífica catedral.

ECSA - Jamin

El municipi d’Elna és situat a la plana del Rosselló, a la riba esquerra del Tec. La població d’Elna es troba en un dels turonets que hi ha al centre del terme; el nucli antic és format per la Vila Alta i la Vila Baixa.

Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 36’ 0,6” N - Long. 2° 58’ 15,6” E.

Elna és 14 km al sud de Perpinyà per la N-114. (PP)

Història

Els orígens d’Elna es perden veritablement en la nit dels temps, com els de Ruscino. Hereva de la llegendària Pyrene amb la qual, segons Aviè, comerciaven els foceus de Massàlia, i de l’oppidum Illiberis, que no era res més al segle I —segons Mela i Plini— “que un tènue vestigi d’una ciutat antany gran i opulenta”, degué la seva resurrecció a la família imperial dels segons Flavis o Constantiniana, que fundà al segle IV el castrum Helenae, dit també oppidum Helenae, en honor de santa Helena, mare de Constantí I, sobre la mateixa localització de l’antiga Illiberis. L’eclipsi de Ruscino feu que, quan Liuva I —governador de la Septimània abans de ser elegit rei dels visigots, el 567— volgué crear un bisbat al comtat del Rosselló, escollís la vila d’Helena per a tal fi. La grafia Helena es troba encara el 876; es parla de vicus Helena del 858 al 1165, i molt rarament és esmentada d’aquesta manera més endavant; la denominació Elna és la més corrent a partir del 1090. El primer bisbe d’època visigòtica, Domne, és esmentat el 571, seguit d’altres quatre, el darrer dels quals, Clar, es feu representar al concili de Toledo del 683 per un abat, Veremund, d’un monestir probablement rossellonès del tot desconegut. Després d’una llacuna d’un segle, conseqüència dels quaranta anys d’ocupació àrab, els bisbes d’Elna reapareixeran amb Venedari, a partir del 783.

Els bisbes d’Elna esdevingueren progressivament senyors jurisdiccionals de la vila, drets que van ser confirmats per preceptes reials des de mitjan segle IX. El 7 d’abril del 834, un precepte de l’emperador Lotari concedia al bisbe Salomó “la meitat del mercat” d’Elna. Un altre de l’emperador Lluís (5 de març del 836)atorgava al mateix bisbe i a la seva església el privilegi d’immunitat. L’1 de novembre del 898, el bisbe Riculf I rebé de Carles el Simple un precepte confirmatiu que li atorgava, a més, la meitat del teloni (dret de peatge) i de la rafega (dret sobre els naufragis), la meitat del pasquer i la meitat de les salines. I encara l’any següent, un precepte del rei Carles, atorgat al mateix Riculf i a la seva església a petició d’Arnust, arquebisbe de Narbona, confirmava els drets precedents i li concedia drets fiscals al Rosselló i al Conflent.

En el curs dels segles IX, X i XI, els bisbes d’Elna adquiriren, tant dels comtes com de diversos particulars, molts béns alodials dins la vila i el seu territori.

Al segle XII, el bisbe Udalgar de Castellnou començà a recuperar els drets que els seus predecessors havien donat en batllia a diversos senyors des del principi de l’època feudal, com Arnau de la Torre, que tenia drets jurisdiccionals a Elna i al lloc de la Torre del Bisbe, el 1134; o Guillem de Salses, el 1140, que pretenia tenir pel bisbe els valls i les fortaleses (fortezas) d’Elna i s’oposava al bisbe Udalgar a propòsit “dels valls que feia al voltant de la vila d’Elna i de la fortalesa que feia en l’església de Santa Eulàlia”. En aquest darrer cas, perquè Guillem no pogués ser perjudicat pel judici de la cort episcopal, hom elegí com a jutge del plet Arnau, arquebisbe de Narbona. Però a la fi Guillem, amb el consell de la seva esposa Adaladis, dels seus amics i de tots els homes, renuncià a pledejar i abandonà les seves pretensions, en presència de l’arquebisbe, del comte Gausfred i dels principals pròcers del Rosselló.

A mitjan segle XII les diferències, a propòsit de les justícies i altres drets d’Elna, entre el bisbe Artau III i Gausbert d’Avalrí, provocaren un judici, presidit per Bernat, arquebisbe de Tarragona, i Pere, bisbe d’Osona. El 14 de novembre de 1155, Gausbert d’Avalrí reconegué tenir del bisbe i dels seus successors tots els drets reialencs (regalies), tot el dret d’host, i totes les justícies, és a dir, cugucies, homicidis, adulteris, furts, i altres drets des del coll de Bages fins a la riba de la mar i del Rard al Tec, “de la mateixa manera com tinc per tu les justícies d’Avalrí, excepte el dret d’host”. A més, cedia al bisbe “tots els drets de carrera dins la vila d’Elna, a l’erm i al conreu, i el vet del vi durant dos mesos” i manava que tots els seus homes que visquessin a la vila d’Elna prestessin ajuda al bisbe com a vassalls en cas de guerra, excepte si aquesta era contra ell mateix o els seus hereus.

A l’inici de l’any següent, el 6 de febrer de 1156, el mateix bisbe, Artau III, i el capítol, “veient els molts danys i perills que havien suportat i podrien suportar els homes de la vila d’Elna, en resposta als precs del seu fidel amic Arnau de la Torre, com també els dels altres prohoms de la vila” concediren “el dret de circumdar de valls la Vila Alta i la Vila Baixa, a fi que tant ells mateixos com la resta de gent poguessin menar una vida més segura i tranquil·la”. Això fou fet amb la condició que d’Elna, d’edat superior als quinze anys, reconeguessin al bisbe tots els drets de justícies i tots els altres drets senyorials, del coll de Bages a la riba de la mar. Es precisava, a més, que els homes de la vila no podrien fer guerra sense llicència episcopal, menys en els casos en què ells mateixos haguessin estat damnificats i no hagués funcionat un intent de reparació per via judicial. El jurament de fidelitat dels homes d’Elna hauria de ser renovat cada 15 anys. La carta fou firmada per uns 300 burgesos d’Elna, encapçalats per Pere Miquel “Rex”, el qual sembla que era una mena de cabdill dels homes d’Elna.

Un fet notable, recordat per l’epitafi del bisbe Guillem III d’Ortafà (†1209), al claustre de la catedral, és que aquest bisbe demanà i obtingué del rei Pere el Catòlic la confirmació dels privilegis dels reis de França a favor d’Elna, alliberant els homes d’Elna de tota jurisdicció de tipus secular.

La “croada” del 1285 havia de ser fatal a la vila d’Elna. Els elnencs, partidaris del rei d’Aragó, expulsaren el bisbe Berenguer de Santa Fe, i refusaren d’obrir les portes als croats. Assetjada des del 22 de maig, Elna resistí aferrissadament, però la muralla fou minada, i finalment la vila fou presa per la força i saquejada. La Vila Baixa va ser incendiada i la població va ser degollada, fins i tot dins la catedral, el dia de sant Urbà (25 de maig de 1285). La ciutat d’Elna mai no es va poder recuperar d’aquest greu esdeveniment.

Per aquest fet, i sobretot a partir de la creació del regne de Mallorca, el pes polític, social i econòmic del comtat de Rosselló es va desplaçar a la ciutat de Perpinyà, on els reis establiren la seva capital. Elna va restar com a ciutat episcopal, un xic en segon terme. Els seus bisbes acabaren establint la seva residència a Perpinyà al principi del segle XVII. (PP)

Recinte fortificat

Plànol de la vila d’Elna, amb indicació dels seus recintes medievals i de les antigues esglésies de la vila episcopal.

A. Pezini J. Bolòs

El nucli urbà medieval d’Elna es dividia bàsicament en una Vila Alta, on hi havia la seu, el palau episcopal i una fortificació, i una Vila Baixa, que s’estenia a llevant de l’anterior.

La Vila Alta, que s’organitza al voltant de la catedral, la qual és bastida a l’extrem est, té una planta irregular i és closa rere unes muralles. De nord a sud fa uns 300 m; d’est a oest, poc menys. S’han conservat algunes bestorres semicirculars; en especial és notable la situada al sud de la seu episcopal. Tant al nord com a l’est i a l’oest, hom pot veure encara els basaments d’altres bestorres amb una planta semicircular. Dels diversos portals que hi havia, se n’han conservat dos: el meridional o porta de Balaguer i l’oriental o Portal Mitjà, el qual permet la comunicació amb la Vila Baixa.

Pel que fa a aquesta Vila Alta, cal assenyalar també, d’una banda, l’existència, visible en el pla, d’una forma arrodonida en la planta dels edificis que hi ha a l’oest de la seu, que potser correspon als límits del castrum primerenc. D’altra banda, també cal dir que la punta sud del recinte d’aquesta Vila Alta sembla afegida, cosa que faria que la planta original d’aquest clos fos més aviat triangular.

La Vila Baixa s’adossa a la Vila Alta, a llevant d’aquesta. Té una planta quasi quadrada, d’uns 200 m per 200 m. Resta closa també rere unes muralles, protegides per sis torres d’angle o de flanqueig. S’organitzava bàsicament en un carrer que anava de nord a sud, del portal de Perpinyà al portal de Cotlliure. Aquest carrer devia ésser creuat per un altre que unia un portal situat a l’est, ara inexistent, amb el Portal Mitjà, que permetia d’accedir ala Vila Alta. El portal de Cotlliure té encara a banda i banda sengles torres de flanqueig; ha estat refet, però, amb un arc rebaixat fet amb maons. En ambdós portals es poden veure diverses marques de picapedrer.

Tal com han arribat fins a l’actualitat, segons Bayrou i Castellví, les fortificacions visibles a la ciutat d’Elna es poden datar cap als segles XIII i XIV. (JBM)

Jaciment arqueològic

A causa d’un projecte de remodelació de la plaça de l’Ajuntament, que es troba davant de la catedral, de la Vila Alta d’Elna, el febrer de l’any 1989, hom feu un estudi del subsol per tal d’avaluar l’impacte arqueològic que podien causar els treballs que estaven previstos.

S’hi feren dues prospeccions o sondatges, l’un, al mig de la parcel·la, i l’altre, al costat de la base del campanar nord de la catedral. Aquestes recerques permeteren de precisar els períodes d’ocupació d’aquest sector de la Vila Alta i tenir una primera noció dels encontorns de la catedral en època medieval.

Primera prospecció

Aquesta intervenció, d’una superfície de m de llarg per 3 m d’ample, permeté identificar set fases d’ocupació, dues de les quals pertanyen al període medieval.

L’època ibèrica (fase primera) és representada per un fragment de sitja, damunt la qual es construí un mur a l’edat mitjana; tan sols es conserva un terç d’aquesta sitja. La seva alçada és de 0,50 m i el fons té forma de cubeta. Tot plegat conforma una estructura curulla de terres, la qual es pot datar entre els segles V-IV aC.

Aspecte que ofereixen les dues sitges medievals aparegudes a la plaça de l’Ajuntament en les excavacions fetes l’any 1989.

ECSA - A. Pezin

El període medieval (fases segona i tercera), d’acord amb els treballs arqueològics, sembla caracteritzat per uns importants moviments de terres, possiblement per a la creació d’unes terrasses al voltant de la catedral, a fi de facilitar-ne la construcció al segle XI. En aquest moment sembla que es construí un gran mur de terra, implantada sobre el terreny natural, d’una alçada mínima d’1,40 m i d’una llargada aproximada de 0,90 m. Aquesta estructura, perpendicular al sentit del pendent del turó on s’assenta la catedral, sembla que feia la funció de mur de contenció i, a més, de mur límit d’un hàbitat. Es relacionà també dins aquesta fase d’ocupació el funcionament de dues sitges, com tendiria a provar-ho la presència de la gorgera que devia servir per a posar una coberta de tancament en una de les sitges.

Una vegada s’abandonà aquest hàbitat (fase quatre), es cobriren les sitges, es feu un gran terraplè i es construí al damunt una casa de la qual no s’han pogut reconèixer els murs; tanmateix, la presència d’un bassal de calç, de nombrosos fragments de morter i la constatació de l’esfondrament d’un sostre de teules corbes, pogué fer suposar que es tractava d’una construcció molt més sòlida que la que hi havia en el nivell anterior. També s’hi pogueren reconèixer molts altres nivells de terra batuda i nombrosos forats d’estaques, els quals corresponen a aquesta mateixa fase d’ocupació.

D’altra banda, pertanyien ja a època moderna (fases cinc, sis i set) diverses estructures i estrats estèrils recoberts amb nombrosos fragments de morter de calç i de teules i cairons.

Segona prospecció

Aquesta intervenció s’efectuà en dues cares de la base del petit campanar, en l’angle format per la cara nord de la catedral i les sales capitulars.

Com en el cas de la primera prospecció, l’època ibèrica és representada únicament per un fragment de sitja, que correspon a un terç de la grandària inicial. El seu fons sembla en aquest cas acabar en punxa. Aquesta sitja s’omplí amb terres molt utilitzades ja per l’home o, dit en altres paraules, d’origen domèstic. El material ceràmic que es va trobar permet donar una datació provisional entre els segles V o IV aC.

En aquesta prospecció dos elements importants es relacionen directament amb l’edat mitjana; un és la construcció de la catedral i l’altre, la de les sales capitulars. Tanmateix, aquesta conclusió és fruit dels coneixements històrics documentals, i no de la intervenció arqueològica, en la qual no s’ha trobat cap material relacionat amb aquesta època.

La fonamentació exterior de la catedral és diferent en la part que ocupa la façana que en la que ocupa el costat nord. En la banda de la façana, s’observà una petita base o mur de fonamentació que no existia en el costat nord, ja que va ser destruït. Tanmateix, en aquest mateix costat es pogué identificar que el basament del mur que no es conserva està fet en trinxera d’encofrat, buidada directament sobre el terreny natural; la seva fondària amb relació al sòl actual de la plaça és de 0,90 m. La profunditat d’aquesta trinxera de fonamentació es pot considerar força normal per a un edifici d’aquestes característiques.

D’altra banda, la fonamentació exterior de les construccions capitulars s’observà en la banda del mur nord en contacte amb la catedral. A nivell dels basaments, és molt clara la posterioritat d’aquestes construccions amb relació a la catedral.

A l’angle nord de la catedral es descobrí una estructura de reforç de 0,70 m d’ample, la qual no arriba a connectar amb la socolada de les construccions capitulars. Es tracta d’un potent cos massís, de còdols lligats amb morter, el qual fou bastit en trinxera d’encofrat sobre el terreny natural. Es conserva en una alçada de 0,87 m i la base de la seva fonamentació és la mateixa que la de la catedral. Tenint en compte les nombroses traces d’arrencament de còdols que presenta en la part superior, cal pensar que aquest cos massís ha estat arrasat, sense que es pugui estimar, ni aproximadament, l’alçada que feia a l’origen.

El campanar sud presenta també un reforç, construït amb un aparell gran, i datat al 1415; aquest reforç havia estat afegit a fi de consolidar l’edifici després dels moviments sísmics; fins i tot és possible que el reforç observat a l’angle nord correspongui a la mateixa fase de restauració.

Prop d’aquest indret es localitzà una tomba molt degradada, de la qual tan sols es pogueren recollir alguns fragments d’ossos cranials i una part del braç esquerre, que estava encara in situ. La presència d’aquesta sepultura a molt poca profunditat en relació amb el sòl actual de la plaça mostra la importància dels arrasaments que s’han efectuat en aquest indret.

Conclusions

De les excavacions arqueològiques efectuades a la plaça de l’Ajuntament es poden extreure tot un seguit de consideracions, que s’exposen a continuació.

Per a l’època ibèrica no es pot assegurar de manera certa una ocupació d’aquesta part de l’antic oppidum Illiberis, ja que les sitges trobades són força malmeses i reocupades en època posterior; tanmateix, seria força interessant de poder-ho precisar, ja que donaria la data d’ocupació més antiga d’aquest sector de la Vila Alta.

Entre l’època ibèrica i la construcció de la catedral, no es té una noció prou exacta del que es produí en aquest indret de la vila. L’important arrasament de les estructures que hi devien haver està molt lligat a la implantació d’un monument romà, el qual devia fer desaparèixer els anteriors nivells d’ocupació. La troballa d’abundant material d’època romana —sobretot de l’Alt Imperi— en el mur de terra medieval indica, tanmateix, una presència humana indiscutible.

A l’edat mitjana, per a la construcció de la catedral i la implantació d’un barri a l’entorn, es feu un remodelatge important del pujol on s’assenta la Vila Alta, amb l’arranament del terreny natural i la creació de terrasses successives. Aquest hàbitat en terrassa devia alliberar espai i posar en rellevància la catedral, mentre que, contràriament a avui, devia deixar un espai molt reduït davant la façana. El nivell de circulació a l’època devia ser lleugerament més alt, i no existien els graons que actualment permeten l’accés al portal. No s’ha descobert cap altra sepultura a excepció de la que és situada al costat del campanar nord, ja que els cementiris es troben ben situats als altres tres costats de l’edifici (est, sud i sud-oest).

L’hàbitat situat davant de la catedral és fet de construccions lleugeres, bastides amb materials peribles, i amb la presència de nombroses sitges. La gran quantitat de sitges medievals trobades en els barris situats a l’oest de la catedral, i la seva gran capacitat (4 o 5 m3). indiquen la particular importància de l’emmagatzemament dels cereals, probablement amb finalitats comercials. Alguns textos del segle XIII mencionen, d’altra banda, el monopoli dels bisbes en el comerç de grans.

Per acabar, resta encara una hipòtesi que no s’ha pogut verificar mitjançant la prospecció efectuada prop la façana de la catedral; es tracta de l’existència d’una construcció més antiga que l’actual catedral. Si aquesta construcció existís, seria certament de petites dimensions, i els seus vestigis s’haurien de buscar més aviat a l’interior de l’edifici actual. (AP-MLIR)

Bibliografia

Bibliografia sobre la vila

• Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 99-111
• Grau, 1970, pàssim
• Bayrou-Castellví, 1987, pàgs. 198-200.

Bibliografia sobre el jaciment arqueològic

• Chazelles, 1990, pàssim.