Santa Maria de l’Espirà de l’Aglí

Situació

Interior de la nau, amb la seva característica capçalera al fons, composta per dues absidioles bessones.

ECSA - A. Roura

Aspecte massís de la capçalera d’aquesta església, que havia estat seu d’un antic priorat augustinià.

ECSA - A. Roura

L’antiga església prioral de Santa Maria és avui la parròquia del poble d’Espirà de l’Aglí, situat a la riba dreta de l’Aglí, en un lloc en què aquest descriu un ampli meandre. L’església es troba a l’extrem nord de la població.

Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 46’ 44,4” N - Long. 2° 50’ 13,8” E.

Espirà de l’Aglí és al peu de la carretera D-117, que va de Perpinyà a Quillana.

Història

Els orígens del priorat d’Espirà de l’Aglí es troben en una església dedicada a santa Maria construïda en aquest indret —potser l’antic emplaçament d’una vil·la romana— al segle XI i que devia tenir la categoria de simple parròquia. Aquesta església fou donada l’11 de gener de 1086, amb el seu territori, per Berenguer Isarn de Parestortes, la seva esposa Estefania i llurs fills Berenguer, Bernat i Dalmau, a Sant Miquel de Cuixà.

Dotze anys després, el 17 de juny de 1098, es produí una segona donació d’aquesta mateixa església, ara a l’abadia d’Arles —per motius desconeguts, probablement l’incompliment d’algunes clàusules—. La donació va ser feta per Estefania, vídua de Berenguer Isarn, i els seus fills Berenguer, Bernat, Dalmau i Guillem de Parestortes. D’aquesta doble donació es derivà, sens dubte, algun conflicte entre els dos monestirs, anàleg al que els havia enfrontats pocs anys abans (1067-70) a propòsit de l’església veïna de Sant Pere de Torrelles, donada primer a Arles i després a Cuixà.

Façana de ponent, amb el campanar, i a la part inferior les restes de la primitiva església del segle XI que precedí a l’actual, i que aprofita aparentment l’absis d’un edifici molt més antic.

ECSA - J.A. Adell

El 9 de juny de 1130 el bisbe d’Elna, Udalgar de Castellnou, acudí a Espirà i consagrà de nou l’església de Santa Maria. En l’acta de consagració es precisava que l’església havia estat construïda pels cavallers Berenguer Isarn, els seus fills Bernat, Berenguer i Dalmau, llur germana Adalsén i altres prohoms. En la mateixa ocasió l’església fou dotada per Dalmau de Parestortes i els seus nebots, Bernat i Dalmau, mentre que el bisbe li garantí els delmes i les primícies i li concedí els trenta passos acostumats al seu voltant per a l’establiment del cementiri. Cal notar que els cavallers de Parestortes la proclamaren lliure de tot cens i que el bisbe la sotmeté a l’església d’Elna, tot imposant-li un cens anyal simbòlic d’un diner de moneda rossella “in die Coenae Domini”. En l’acta de consagració de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí del 1130 no es fa referència a la subjecció de l’església a Cuixà o a Arles.

Probablement l’abat de Cuixà reaccionà i no fou un atzar que el 28 de novembre del mateix any obtingués del papa Innocenci II una butlla confirmativa dels béns del seu monestir, en la qual s’especificava que “cap bisbe no gosés excomunicar el monestir, les seves esglésies ni el seu abat”.

Fou, evidentment, a títol de transacció, que el bisbe Udalgar, amb el consentiment del capítol d’Elna, cedí a Sant Miquel de Cuixà i a l’abat Gregori l’església de Sant Vicenç de Rià (veïna de Cuixà i on l’abadia ja posseïa béns), en canvi de l’església de Santa Maria d’Espirà, que l’abat li cedí definitivament el 9 de novembre de 1134. Dos anys després, el dia de Nadal del 1136, Udalgar erigí Santa Maria d’Espirà en priorat de canonges augustinians en conformitat amb la política romana del temps, continuadora de la reforma gregoriana iniciada en el darrer quart del segle XI. Nomenà el primer prior, Pere Arnau, canonge i sagristà d’Elna, decretant que en l’esdevenidor, els seus successors serien elegits, tant com seria possible, entre els canonges d’Espirà, amb el consentiment del bisbe i els canonges d’Elna. Concedí encara al priorat el dret de sepultura dels laics i no es privà de consignar que el bescanvi del 1134 havia estat un mer acte de benevolència, tenint en compte que el monestir de Cuixà no tenia cap dret veritable sobre Espirà

Vegeu: Institució de la canònica d’Espirà de l’Aglí (25 de desembre de 1136)

Mapa de les possessions de la canònica d’Espirà de l’Aglí (segles XII-XIV).

P. Ponsich i A. Pladevall

Aviat el patrimoni del nou priorat s’enriquí mitjançant compres i donacions. Des del segle XII, a més del territori sencer d’Espirà, posseïa béns importants a Ribesaltes, Parestortes, Sant Nazari, Vingrau, Alentad (Alentó), Peracalç, etc. i les seves possessions s’anaren fent més grans en el curs dels dos segles següents (Valloriola, castell i territori de Pena, delmes de Santa Maria la Mar, etc).

Un document important és el testament de Ponç de Vernet, del 25 d’abril de 1211, del qual es desprèn que en aquesta data a Espirà s’estava construint una església nova, l’actual, i que probablement ja estava a punt d’acabar-se. Aquest cavaller rossellonès, cap d’una família potent —participant actiu en la resistència del Llenguadoc contra Simó de Montfort, i que temps després de la seva mort seria objecte d’un procés d’inquisició per catarisme— era aleshores a punt d’anar cap a Terra Santa. Llegà al priorat d’Espirà, entre altres béns, “mil cent sous barcelonesos i cent eimines d’ordi per a l’obra de Santa Maria, a fi que el prior i els canonges facin, a honor de Déu, dins l’església nova un altar de sant Jaume”.

Fou, sense dubte, al llarg del priorat de Gausbert (1173-1203) que es decidí i es portà a terme la reconstrucció de l’església. Aquest període es caracteritzà, en efecte, per importants creixements territorials, i el priorat es beneficià, aleshores, d’una butlla de Celestí III (19 de març de 1196).

En aquesta mateixa època es produí un esdeveniment important dins la vida del priorat: el 1199, el bisbe d’Urgell, Bernat de Castelló, que havia estat obligat a dimitir després del saqueig de la Seu per Ramon Roger, comte de Foix, i les bandes càtares d’Arnau de Castellbò (1198), es retirà definitivament a Espirà de l’Aglí. La vinguda d’aquest personatge explica, probablement, la sumptuositat del nou edifici i també el seu caràcter italianitzant. Els anys precedents, del 1175 al 1182, havien vist gairebé l’acabament de la catedral d’Urgell, construcció a càrrec d’un mestre d’obres italià, Ramon Lambardus, seguit de la construcció del claustre. Potser Bernat de Castelló va atreure a Espirà, si no fou Ramon el Llombard (finat vers 1185-1190?), almenys algun membre del seu equip, posant tots els seus recursos a la disposició del monestir.

Un punt important de la història del priorat que fins ara era pràcticament desconegut —revelat per les notes manuscrites de dos bons erudits del segle passat, Pere Puiggarí i Joan-Baptista Renard de Saint-Malo— és que Santa Maria d’Espirà fou, des del segle XII, un monestir doble. Incloïa també una comunitat de monges dirigides pels canonges en l’espiritual i el temporal, que habitaven locals separats dins el mateix monestir i participaven en els mateixos oficis, més o menys aïllades en el cor, rere reixes i cortines.

La primera menció d’aquestes monges es remunta a un document del 13 de març de 1169 pel qual Bernat Mascot, la seva esposa i tres de llurs filles donen “al monestir de les monges d’Espirà” una terra com a dotació de Laureta, filla i germana respectiva, per tal de ser admesa al susdit monestir i rebre-hi “victum et vestitum”, com I es altres monges de la casa. El prior l’accepta dient: “Et ego Pontius, prior, de consilio totius conventus, suscipio filiam vestram Lauretam per monacham, ut habet victum et vestitum in domo Beatae Mariae predictae”. D’altra banda, sempre segons Puiggarí (1768-1854), Josep Bosch, notari de la Casa de la Vila de Perpinyà, encarregat de diverses recerques el 1744, trobà al monestir de la Real un gran llibre de pergamí que contenia un recull d’òbits de monges d’Espirà, transcrits confusament amb òbits de canonges d’Espirà i de la Real, sense ordre cronològic ni dates, excepte la del 1209 per a un òbit de monja. Puiggarí hi va copiar una llista de quaranta-quatre monges, entre les quals només una és qualificada de priorissa.

La nova església prioral, construïda entre el final del segle XII i el principi del segle XIII, fou concebuda com un edifici fortificat, fet que no ha d’estranyar, atesa la seva situació a les fronteres del Rosselló i els temps enterbolits en els quals nasqué. Cal recordar que encara no era acabada quan fou assassinat el legat Pere de Castelnau, monjo de l’abadia veïna de Fontfre da, i tot seguit es desencadenà la croada del 1209. La frontera nord del Rosselló coneixeria d’ara en endavant, un període d’inseguretat de mig segle, que s’acabaria amb el tractat de Corbeil, l’any 1258.

Tot i que sembla que el priorat no es va veure afectat per la nova “croada” del 1285 contra el rei Pere el Gran, a diferència del que passà a la seu d’Elna o al priorat de monges del Cister de l’Eula, durant el segle següent s’accentuà la situació d’inseguretat.

La segona meitat del segle XIV és veritablement el temps dels saltejadors de camins i hom patirà més que mai a les fronteres del Rosselló les incursions de bandes més o menys incontrolades, les famoses “Companyies Blanques”, “Gent Blanca” o “Mala Gent”, particularment a l’època del conflicte entre Enric de Trastàmara i Pere el Cruel (1335-1369) i del pas de les grans companyies de Bertrand du Guesclin.

La conseqüència fou que finalment els canonges d’Espirà somiaven de retirar-se darrere les muralles de Perpinyà. Llur desig es realitzà el 1381 mitjançant la unió del priorat a l’església col·legial secular de Santa Maria de la Real, la qual fou erigida en abadia. El primer abat de la nova abadia fou Jaume Borró, prior d’Espirà. Santa Maria d’Espirà, però, guardà sempre el títol de priorat i fou des d’aleshores regida per un canonge regular de la Real que portava el títol de prior. El 19 de maig de 1389, Antoni Girgós, abat de la Real, desitjós d’organitzar seriosament la defensa del lloc d’Espirà i d’assegurar el cultiu de les riques terres del voltant, hi atragué nous colons, els quals s’instal·laren als edificis de l’antic monestir, gràcies a la concessió d’una carta de poblament, veritable carta comunal, redactada en català, que constitueix un document de gran interès.

D’aquest període daten unes noves obres de fortificació i també el procés de ruïna dels edificis monàstics, particularment del claustre i de la sala capitular. L’església, tot i el seu títol prioral, passà a exercir funcions purament parroquials, circumstància que s’ha mantingut fins avui.

Aprofitant la supressió dels convents del 1791, la parròquia d’Espirà aconseguí de fer-se amb l’altar dels augustins de Perpinyà. Aquest fou instal·lat al fons de la nau, s’hi traslladà el santuari i es capgirà l’orientació de l’edifici original, circumstància que perdura encara. Durant aquest segle s’han iniciat importants obres de restauració de l’edifici, començant per la del campanar, el 1924. A partir del 1954 es restaurà el parament de pedra tallada i s’eliminaren els enlluïts i la tribuna que ofegava el doble santuari romànic. Aquestes obres van ser dirigides per l’arquitecte S. Stym-Popper.

Priors d’Espirà de l’Aglí

Pere Arnau, canonge d’Elna (ardiaca el 1144)	1136-1144
Arnau Seniofred	1146-1160
Ponç	1169-1171
Ramon d’Alenyà	1172-1173
Gausbert	1173-1203
Martí	1204
Pere de Vernet	1205
Guillem de Santa Fe	1208-v 1226
Guerau	1229-1230
Guillem	1231-1236
Ramon de Cantallops	1242-1255
Pere de Codalet	1258
Pere de Santa Llogaia	1263-1264
Pere Català	1273-1278
Arnau Canyot	1279-1302
Bernat Viciat	1302-1321
Bernat de Montclar	1322-1323
Duran de Vilanova	1323-1333
Amalric Auger de la Roca	1335-1358
Antoni de Llupià	1360
Guillem Cambó	1365-1370, 1372
Jaume Borró (primer abat de Santa Maria la Real)	1375-1381
Bartomeu Ortalà	1530
Vicenç Cristau	1549
Àngel Sig rector d’Opol	1563
Joan Fillol rector de Parestortes	1567
Francesc Güell rector de Vingrau	1568

Monges d’Espirà de l’Aglí (segles XII-XVI)

Vegeu a continuació la llista de monges d’Espirà de l’Aglí extreta d’un recull d’òbits (generalment sense data), de Santa Maria la Real, copiat per P. Puiggarí. En la relació, les sorores o germanes són diferenciades de les monache o mares. Segons una tradició del convent de les Dames de Sant Salvador de Perpinyà, les monges d’Espirà s’haurien unit a aquest monestir en una data imprecisa que podria ésser la de la unió del priorat d’Espirà a la comunitat de la Real.

Anglesa, monacha huius domus

Estefania de Narbona, soror huius domus

Sibil·la, monacha

Vistana de Narbona, monacha

Filiola, monacha

Anglesa, monacha

Hermísindis de Millars, monacha

Adelaida de Ribesaltes, monacha

Estefania de Vila-rasa, monacha

Bernarda, monacha

Brunisendis, monacha

Estefania Granella, soror

Sauresia de Perpinyà, soror

Almeria, monacha

Arsenda de Torrelles, soror huius conventus 1209

Alberiga, monacha

Aleridis, monacha

Bochera, monacha

Garsendis de Perpinyà, soror

Rixendis Gaudina, soror

Agnès, soror

Clemència, soror

Peregrina de Vilallonga, monacha

Cecilia, soror huius domus

Galerda, soror huius domus

Bigordana, monacha

Jordana, soror

Maria Adalriga, conversa

Na Audiardis Amalriga, prioressa

Berenguera, monacha huius domus

Maria de Torrelles, monacha

Lombarda, monacha

Huga, monacha

Aurensa de Perpinyà, soror

Agnès, monacha

Lombarda, monacha

Aladàcía de Bargis, monacha

Maria de Joer, monacha

Garsendis de Tarano, monacha

Adalets de Palau, monacha

Sança, monacha

Sibil·la de Biterris, monacha

Església

Planta d’aquesta església al nivell del sòl, on s’aprecia la peculiar solució de l’extrem oest per l’aprofitament de l’edifici més antic (a l’esquerra), i planta de l’edifici corresponent al nivell de la ronda interior (a la dreta).

R. Mallol

Secció transversal de l’església a l’altura de l’extrem est de la nau.

S. Stym-Popper, 1952

L’església d’Espirà es presenta com un gran rectangle allargat. La nau única és dividida en cinc trams i un tram de cor molt menys llarg, amb dos absis semicirculars geminats embeguts dins el gruix del mur de llevant, pla a l’exterior. Els pilars que separen els trams són columnes adossades amb capitells esculpits de tipus romànic i sostenen, per mitjà d’arcs formers, una volta de canó de perfil apuntat, llisa, alta, de 16 m sota clau.

Un punt anormal de la construcció és que els dos absis no estan exactament centrats amb l’eix de la nau; els pilars i els arcs laterals del costat meridional amaguen una mica l’obertura de l’absis meridional, essent la paret d’aquell costat visiblement més ampla i les columnes dels pilars menys encastades que les del nord (1/3 en lloc de la meitat). La raó d’aquesta disposició és l’existència, en aquell punt proper a l’absis de migdia, dins el gruix de la paret, d’un passadís al qual hom accedeix per una petita porta, el llindar de la qual és 1 m per sobre del paviment. Dues estretes espitlleres indiquen quina era la utilitat d’aquell reducte: la defensa de l’accés del portal immediatament veí.

La nau és il·luminada essencialment per cinc finestres altes (una a cada tram), obertes a la paret meridional i, a més, per dues finestres i un ull de bou practicats al mateix costat sud en les petxines d’arc que hi ha per sobre els pilars centrals. La finestra d’esqueixada simple de la façana de migdia, que es troba a sobre de la porta principal, és ornamentada interiorment amb una arquivolta de dents d’engranatge i exteriorment presenta un arc amb columnetes i capitells esculpits. Dues finestres més, de doble esqueixada, són situades a una mateixa alçada en els murs est i oest. El mur nord és completament cec. Quant a les absidioles, tenen llum gràcies a dues estretes obertures de simple esqueixada, una en cada semicilindre, veritables espitlleres, d’una amplada exterior de 5 cm.

Porta situada al centre del mur de migjorn, que antigament comunicava l’església amb el claustre, avui desaparegut. S’observa el pilar d’una de les finestres de la façana de la sala capitular que s’obria a la galeria est del claustre.

ECSA - J.L. Valls

L’accés a l’església es fa per dos portals oberts al mur sud. La portalada principal, a l’extrem de llevant, és composta de tres arcs en degradació amb arquivoltes i capitells esculpits. El timpà és nu. La segona porta, al centre del mur de migjorn, era la que comunicava l’església amb el claustre, avui desaparegut. Presenta un arc semicircular, amb timpà nu i impostes esculpides. A part aquestes dues portes, hi havia una tercera porta que es trobava, originàriament, a l’extrem occidental de la paret meridional de l’església i que modernament ha estat transformada en finestra. Pensem que s’obria també sobre el claustre i que podia estar reservada a les monges, que haurien pogut així entrar i sortir separadament de l’església i quedar aïllades dels canonges en els oficis comuns, durant els quals es col·locaven potser al fons de la nau (o bé sobre una tribuna o cor occidental que existia en el darrer tram de la nau).

La preocupació per fortificar l’edifici és evident en tot moment i sobretot en el caràcter del potent campanar quadrat, adossat a l’angle nord-oest de la nau i que sobresurt respecte a la paret nord —la qual continuava la muralla exterior del monestir i, com s’ha dit, està totalment desproveïda de cap obertura—. Aquest campanar disposava per a la seva defensa de dues espitlleres a la part baixa. Una escala, dins el gruix de les parets oest i sud del campanar, pujava fins al segon i el tercer pis. Sols s’accedia al primer pis per l’interior de la nau de l’església i, probablement, per una escala de fusta que hom podia retirar.

Mur de tramuntana de l’església on s’aprecia el magnífic aparell que alterna filades de carreus de marbre blanc i gris fosc, el qual dóna al conjunt un gran refinament.

ECSA - J.L. Valls

Tanmateix, l’element principal de la defensa era, al costat est i sud-est, la ronda interior, establerta per sobre les absidioles, que es comunicava per un passatge fet a la muralla meridional i per la finestra meridional, amb la muralla que existia a l’est de la sala capitular i que envoltava el monestir.

Un dels testimonis de refinament que destaca i dóna a Santa Maria d’Espirà una justa reputació és el superb aparell de marbre de les parets de la nau i del campanar, on el mestre d’obres italià o italianitzant s’esmerçà a obtenir efectes de policromia, a la vegada sobris i sumptuosos, pel joc diversament alternat de filades de carreus de marbre blanc o gris fosc. El temps i el sol han afegit llurs inimitables retocs a aquesta policromia, atenuant els marbres foscos de les façanes del sud i de l’est i acumulant els ors sobre els marbres blancs, mentre que l’esplèndid mur cec del nord i també el mur de l’oest presenten encara les oposicions de color originals.

A l’interior, el marbre blanc, amb el qual són esculpits les columnes i els capitells dels pilars, revesteix totalment les parets fins al naixement de la volta, a excepció d’una part de la paret meridional, segurament perquè hom utilitzà aquí una paret preexistent.

En aquell costat, immediatament al sud-oest del massís de la portalada, hi havia la sala capitular, la qual s’obria sobre la galeria oriental del claustre mitjançant una arcada, flanquejada per dues finestres triples motllurades, que encara subsistia, per bé que aparedada, el 1906. Actualment, en el seu lloc només queda un brancal d’una de les finestres, prop de la porta que comunicava l’església amb el claustre. Aquesta finestra té una imposta motllurada, un muntant amb ornamentació romànica i un escut pertanyent probablement al prior, no identificat, que feu construir la sala capitular, segurament dins la segona meitat del segle XIII.

De la resta dels edificis del priorat, a part unes parets exteriors més o menys reutilitzades, queda l’edifici principal, semblant a una gran torre de planta rectangular, a migdia de l’antic claustre, avui transformat en habitatges particulars. Sobre una sala baixa, coberta amb volta de canó apuntat, hi havia un primer pis, separat per un sostre d’una sala del segon pis (també coberta amb una volta de canó apuntat) situat per sota probablement d’una terrassa emmerletada.

A l’interior de l’església es conserven algunes peces del mobiliari romànic. D’una banda, hi ha una gran pica baptismal de marbre i dues piques beneiteres d’estructura semisfèrica, també de marbre blanc, una d’elles sostinguda encara per la columna i la base romàniques i adornada amb una trena esculpida. D’altra banda, també es guarden dues ares d’altar, una de les quals, de marbre blanc, seria la de la primitiva església, consagrada el 1130.

Església primitiva de Santa Maria

Les restes de la primitiva església de Santa Maria, la documentada al segle XI, es van descobrir els anys seixanta al costat del mur meridional del campanar de l’antic priorat, ara parròquia, de Santa Maria. La seva existència explica la posició anormal del campanar de l’actual església.

Planta de l’església, amb la situació del primitiu temple de Santa Maria, encastat ala base del campanar i ala façana de ponent de la nau.

cedida per P. Ponsich

De la nau única, construïda amb còdols de l’Aglí, sense treballar o simplement escairats, amb els angles i la cornisa de gres roig d’Espirà (com la major part de les esglésies de la plana rossellonesa als segles XI i XII), en resta sobretot la paret nord i part de la capçalera semicircular, curiosament encastada sota la paret meridional del campanar i la paret de ponent de la nova església. Aquesta darrera part podria correspondre a una construcció d’origen romà.

Capitells de l’interior del temple

Altres dos capitells (un d’ells cantoner) que ornen l’interior de l’església, amb relleus vegetals i figuració humana i animal.

ECSA - A. Roura

Detall de tres dels capitells amb relleus de l’interior del temple.

ECSA - A. Roura

A l’interior de l’església, al llarg de la nau, es conserven diversos capitells que presenten un repertori habitual en l’escultura rossellonesa: fulles d’acant als angles i entre les quals sorgeixen caps humans o bustos d’animals, que ocupen els daus centrals i que són flanquejats per tiges que acaben en volutes; lleons amb el cos afrontat i el cap contraposat, tot flanquejant caps humans que ocupen els daus centrals; animals afrontats en els angles i amb un cap comú i figuració humana. Entre tots ells cal destacar-ne un, on és representat un bisbe mitrat i beneint, flanquejat per dos àngels, que recorda el fundador Udalgar (i probablement també el renovador Bernat de Castelló).

Portada

Extrem de llevant de la façana sud, amb la porta principal, composta de tres arquivoltes, i a sobre seu una elegant finestra d’esqueixada simple.

ECSA - A. Roura

Planta, alçat i secció, a escala 1:40, de la portalada principal d’aquest temple.

M. Anglada

La portada principal, romànica i oberta a migdia, és una de les més elegants i, també, una de les més tardanes del Rosselló. És del tipus habitual amb tres arcs en degradació, amb arquivoltes treballades i tres parells de columnes amb capitells esculpits. Cal destacar, com una innovació, els amples solcs dels brancals i l’arrodoniment dels angles tant dels basaments com dels ressalts intermediaris.

Les arquivoltes presenten relleus amb figures geomètriques i d’animals fantàstics. Tant la interior com l’exterior són de secció cilíndrica, mentre que la central és de secció prismàtica i amb un solc a l’angle que acull una part de la figuració. L’arquivolta exterior mostra una decoració a base d’entrellaços que inscriuen estrelles. L’arquivolta central té, en les cares laterals, dues línies de perles i, en el solc central o angular, una tija que neix del cap d’un animal fantàstic i de la qual surten fulles i elements florals. La tercera arquivolta, la interior, és ornada amb una espiral que la recorre en la seva totalitat, alguns trams de la qual mostren sanefes de ziga-zagues, arquets o una mena d’escuts.

Detall dels capitells corresponents als brancals dret i esquerre (a dalt i al mig), amb figuració humana i d’animals fantàstics.

ECSA - J.L. Valls

Detall dels capitells centrals dels dos brancals, amb figuració humana i d’animals fantàstics.

ECSA - J.L. Valls

Els capitells són decorats amb grups d’animals fantàstics, figures humanes i alguns vegetals. Els del brancal esquerre presenten —d’esquerra a dreta segons l’espectador— figures humanes darrere d’animals, entre els quals apareix un cap, sant Miquel encadenant el dimoni i dos nivells de fulles d’acant amb parelles de volutes al cim. La línia d’imposta d’aquest brancal és ocupada per una tija, definida mitjançant una línia de perles, de la qual sorgeixen fulles força estereotipades.

Els capitells del brancal dret presenten una figuració totalment fantàstica. Així, i sempre d’esquerra a dreta segons l’espectador, es troben dues àguiles contraposades i amb el cap afrontat en l’angle, figures d’animals amb caps d’home que flanquegen un cap humà i dos lleons alats afrontats, amb un sol cap i amb una cua que acaba en un plomall força gran. La línia d’impostes, en aquest cas, és decorada amb motius diversos: caps d’animals fantàstics de la boca dels quals sorgeixen tiges que encerclen fulles, grius, ocells i serps enganxats per la cua, caps humans i tiges que s’entrellacen tot encerclant fruits.

A l’interior de l’església, aquesta mateixa porta presenta un fris esculpit amb motius geomètrics i vegetals, entre els quals hi ha un lleó passant que podria tenir un significat heràldic. Al damunt hi ha una arquivolta definida per un seguit de dents d’engranatge.

Finestra oberta al damunt de la portada amb decoració esculpida sobre l’arquivolta, les impostes i els dos capitells.

ECSA - J.L. Valls

La finestra que s’obre a la mateixa façana, damunt mateix de la porta, és esbiaixada i d’arc de mig punt. Presenta una arquivolta ornamentada amb elements de tipus geomètric i un parell de columnes amb capitells i impostes esculpits, amb motius de tipus vegetal.

La segona porta del mateix mur presenta arc semicircular, timpà nu i impostes esculpides d’una ornamentació de fullatge i boquets esculpits amb una conquilla de Sant Jaume.

El claustre

L’antic claustre del priorat augustinià de Santa Maria d’Espirà d’Aglí, com també el claustre de Sant Andreu de Sureda, ha desaparegut completament. No hi ha cap descripció escrita o iconogràfica d’aquest antic monument destruït prematurament. Tanmateix, un document del 2 d’abril de 1406, actualment perdut, però copiat al segle passat per Bernard Alart en el seu Cartulari Manuscrit, en certifica l’existència. Es tracta d’un document de venda entre els canonges de Santa Maria de la Real, a Perpinyà, a qui pertanyia el priorat des del 1381, i un tal Guillem Verdera, que esdevenia el propietari per la suma de 7 lliures, 10 sous i 4 diners de “unum pilare lapideum claustri monasterii de Aspirarlo condam et tres carinas et tres palmos Montispelussani de lapidibus entaulamenti dicti claustri” (“d’un pilar de pedra del claustre del que en un altre temps fou el monestir d’Espirà, i de tres canes i de tres pams de Montpeller de pedres de l’entaulament del mateix claustre”, és a dir, d’uns 6,70 m). Es força probable que la resta del claustre hagués estat venut i, en conseqüència, destruït en les mateixes circumstàncies, en la mateixa època.

La data de construcció del claustre planteja problemes ja que tan sols es pot basar en l’escultura d’alguns capitells que li han estat atribuïts. Per a E da Diskant, hauria estat construït entre el 1136 i el 1144 per un taller intermediari entre el del claustre de Cuixà i el de les tribunes de Cuixà i de Serrabona. La nostra anàlisi estilística en situaria l’erecció una mica més tard, entre el 1150 i el 1160. Sigui com vulgui, aquestes dates plantegen un problema cronològic pel que fa a la construcció de la nova església —a l’est de l’antiga— contra la qual recolzava el claustre, ja que li seria posterior (1173-1211). L’explicació usualment enunciada és la del desplaçament vers l’est del claustre, que es trobava en un primer moment adossat a la primera església, per tal que aquest s’adaptés a la nova construcció. Aquest fet sembla del tot improbable. No fóra més plausible pensar en una construcció de l’església en dues fases? La primera comprendria l’edificació del claustre, en el tercer quart del segle XII; la segona, al final del segle XII i començament del XIII, suposaria entre d’altres la construcció de la nova església. Només un estudi arqueològic molt aprofundit podria confirmar o negar aquesta hipòtesi.

Des del 1934, el museu americà de Toledo (Ohio) té un claustre compost d’una galeria atribuïda a l’antic claustre del priorat d’Espirà de l’Aglí. Comprada poc abans per la Societat Arnold Seligmann Rey i Cia (París-Nova York) a dues persones emparentades, Marcel Achille de Perpinyà i la senyora Azaïs d’Espirà de l’Aglí, el museu en va fer l’adquisició gràcies a la donació de l’industrial Edward Drummond Libbey. Aquesta galeria es compon de sis arcs de mig punt, amb dovelles alternativament blanques i grises, amb cinc columnes romàniques tallades en marbre blanc de procedència indeterminada (potser de les pedreres del Mas Querol a Ceret). Les bases de vegades són decorades, els fusts cilíndrics són monolítics, els capitells esculpits i els àbacs són llisos, llevat d’un. La seva atribució al claustre del priorat d’Espirà de l’Aglí es basa en els elements següents: la decoració de cabirons a la base 34-93C, comparable a la de la segona base al costat dret de la portalada meridional de l’església i a la d’una altra base descoberta a Espirà per Puig i Cadafalch; i el joc de colors amb les dovelles que recorda el dels murs de l’església. Però no es pot atribuir a Espirà la particularitat d’aquest tipus d’ornamentació de cabirons que només es troba en tres elements (dels dotze existents). Quant als materials, no sembla que siguin els mateixos a priori, ja que mai no han estat analitzats científicament. Les dovelles plantegen un problema: com es pot explicar que hagin pogut arribar fins als nostres dies des del segle XIV? Els capitells i les bases es custodiaven més fàcilment. Les dovelles eren molt sovint reutilitzades com a còdols. La seva autenticitat sembla dubtosa. L’atribució dels elements del Museu d’Art de Toledo al claustre del priorat de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí només es pot fer amb una gran reserva, sobretot perquè comparant-los amb alguns fragments descoberts a l’església i els seus accessos, es noten diferències sensibles de dimensions.

Encara resten alguns permòdols que aguantaven el rafal del claustre al llarg de la paret meridional de l’església, a uns 3,50 m del nivell actual del terra. Un inici d’arc, perpendicularment a aquest mateix mur, per sobre la petita porta, marca l’extrem oriental del claustre que s’obria a la sala capitular, destruïda el 1910 per arranjar un carrer. Hi havia, doncs, almenys dues galeries (nord i est). Segons P. Ponsich, el claustre tenia quatre ales —se n’haurien trobat alguns vestigis en el sòl dels habitatges que són davant l’església— però els límits sud i oest encara no són coneguts. Si la planta s’havia de presentar com un quadrilàter, no se’n poden estimar les dimensions: els indicis arqueològics són massa rars i no gaire explícits. Si s’admet que les cinc columnes del Museu d’Art de Toledo provenen certament d’aquest claustre, la seva construcció hauria estat comparable a la del claustre de Cuixà amb columnes que mesuraven 1,68 m de mitjana. (GM)

L’escultura dels capitells atribuïts al claustre de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí

Els capitells conservats al Museu d’Art de Toledo s’emparenten estretament, pel seu estil, igual de bé amb els del claustre de Cuixà que amb els de les tribunes de Cuixà i Serrabona. Es per això que la seva elaboració se situa generalment entre el 1136 —any en què l’església fou erigida en priorat pel bisbe d’Elna Udalgar de Castellnou— i el 1144 —any de la mort del bisbe—. El trepant hauria començat a ser utilitzat abans de generalitzar-se el seu ús, durant aquest curt període de transició entre el primer i el segon taller de Cuixà. Si es té en compte, però, l’escultura rossellonesa del final del segle XII, on l’ús del trepant tendeix a ésser cada vegada menys palès, com en els claustres de Sant Andreu de Sureda i de Sant Martí del Canigó, potser es podria veure en l’escultura d’aquests pocs capitells les primeries d’aquesta tendència. En aquest cas, se situarien entre les tribunes esmentades i el claustre de Sant Andreu de Sureda, és a dir, entre el 1150 i el 1160.

Si no se’ls atribueix al claustre i a la tribuna de Cuixà, és per raó del seu volum, que s’inscriu dins un cub de 37 cm de costat com a mitjana, i sobretot del material: marbre blanc. El nombre dels elements (cinc capitells i tres fragments de capitell) és massa reduït per a determinar el predomini dels motius d’aquesta sèrie, que en principi degué ésser més important. Aquests elements tenen un caràcter preciós, sobretot pels detalls que, per bé que reduïts a l’essencial —no hi ha sobrecàrrega decorativa com en els capitells de Serrabona—, són tractats amb molta cura. Els escultors, o l’escultor, dominen la talla del marbre i saben donar més flexibilitat i més dolcesa sobretot als animals, tot i que el tractament del fullatge presenta alguns desencerts.

Tot seguit es dóna una relació dels elements atribuïts al claustre i conservats al Museu d’Art de Toledo (EUA), la descripció dels quals és encapçalada per una fitxa amb el número d’inventari de la peça, el material, les dimensions i la datació.

Columna amb capitell, base i àbac (I)

Museu d’Art de Toledo, núm. inv. 34-93A

Marbre blanc de procedència indeterminada
Àbac: 14 × 52,4 × 50,8 cm
Capitell: 37,2 × 36,1 × 36,4 cm
Fust: 93 × 19,8 cm
Base: 24 × 38 × 37 cm
Vers 1150-1160

El capitell té forma de campana capgirada sobre un astràgal retorçat. Quatre grans fulles estilitzades de nervadura central perlejada, amb folíols accentuats amb trepant, ocupen el seu lloc als angles. No es fusionen amb la massa del capitell com a Cuixà i a Serrabona, però semblen estar aplicades sobre el tambor estriat, amb llargues línies diagonals gravades, darrere el qual neixen les volutes. La part superior del tambor és delimitada per una cornisa perleja da que acusa una forma de tronc de con capgirat que l’escultor li ha volgut donar. Caps ganyotaires, tots diferents, marquen els daus mitjans. La composició general de la decoració és inspirada en els capitells amb fullatge del claustre de Cuixà, però el tipus de fulles —com també el de les màscares— són característics de les tribunes de Cuixà i de Serrabona.

La base és de tipus romànic clàssic. El coll és decorat amb un fris amb migs cercles gravats. Les urpes d’angle tenen forma de rosetes. El fust és cilíndric. L’àbac no té decoració.

Columna amb capitell, base i àbac (II)

Museu d’Art de Toledo, núm. inv. 34-93B
Marbre blanc de procedència indeterminada
Àbac: 14 × 51,1 × 50,8 cm
Capitell: 37,5 × 37,5 × 36,5 cm
Fust: 93,5 × 19,6 cm
Base: 23 × 37,5 × 38 cm
Vers 1150-60

El capitell té forma troncocònica amb àbac retallat i astràgal tòric. Ocells amb la finesa dels coloms, tot i tenir un bec molt ganxut i una mirada penetrant, són representats de perfil a les cares, situats davant per davant dels angles, on delimiten un espai ocupat per un con estriat. Els cossos són espigats i els colls estirats. Les línies es corben sense violència. El pes de les enormes volutes rígides no sembla afectar-los, contràriament als representats en un capitell de la tribuna de Serrabona, on regna una certa tensió. A les cares són separats per una forma vegetal vertical, estriada, coronada per una fulla de tres lòbuls; d’aquí parteixen les volutes i els daus mitjans, que són ornats amb petites fulles dretes, punxegudes i tallades a bisell. L’ús del trepant no és visible en aquest capitell.

La base és de tipus romànic clàssic, amb urpes d’angle. El fust és cilíndric. L’àbac no té decoració.

Columna amb capitell, base i àbac (III)

Museu d’Art de Toledo, núm. inv. 34-93C
Marbre blanc de procedència indeterminada
Àbac: 13,4 × 52,1 × 51,5 cm
Capitell: 36,8 × 36,8 × 36,8 cm
Fust: 92 × 19,8 cm
Base: 22,5 × 37,5 × 38 cm
Vers 1150-60

El capitell té forma troncocònica amb àbac retallat i astràgal tòric. Vuit lleons alats, drets sobre les potes posteriors marcades amb trepant, giren el cap, que es fon amb el del lleó de la cara adjacent a l’angle. Agafen la punta de les ales amb la boca. La cua passa per sota el ventre. Recolzats sobre un petit fistó de tres lòbuls travessats amb trepant, mantenen els daus mitjans decorats de quadrifolis. Han perdut nerviositat i agressivitat per guanyar agilitat, amb relació a les obres de les tribunes de Cuixà i de Serrabona, amb les quals estan emparentades. Les volutes d’angle han estat suprimides en aquests tipus de representacions: una actitud així necessita tota l’alçada del tambor per tal de conservar una certa harmonia en les proporcions, fins i tot si aquestes últimes són fantasistes.

La base és de tipus romànic clàssic. És decorada amb un fris de cabirons al cavet. Les urpes d’angle tenen la forma de rosetes. L’àbac és cobert amb fulles de llorer posades verticalment l’una al costat de l’altra, com a Serrabona. El fust cilíndric és monolític.

Columna amb capitell, base i àbac (IV)

Capitells núms. 4 i 5 dels atribuïts al claustre de l’església, amb decoració d’animals i vegetals.

E. Diskant

Museu d’Art de Toledo, núm. inv. 34-93D

Marbre blanc de procedència indeterminada
Àbac: 13,3 × 52,5 × 52,1 cm
Capitell: 37,5 × 37,2 × 36,8 cm
Fust: 92,5 × 20 cm
Base: 22,5 × 38 × 38 cm
Vers 1150-60

L’escalaborn del capitell és troncocònic. Reposa sobre un astràgal tòric. Les ales desplegades dels quatre ocells de volums rodons, plens, situats als angles, formen una mena d’escut sobre les cares del cos del capitell, delimitat en la seva part superior per una cornisa perlejada. El tractament dels animals amb cos cobert d’escates imbricades s’inscriu dins la tradició del claustre de Cuixà. Són protegits per volutes, el tractament de les quals és idèntic al de les grans fulles del núm. 1: palmes superposades, amb les extremitats separades per forats fets amb trepant. Una flor amb cinc pètals orna cadascun dels daus mitjans.

La base és de tipus romànic clàssic, amb urpes d’angle en forma de fulles. L’àbac no té decoració; el fust cilíndric és monolític.

Columna amb capitell, base i àbac (V)

Museu d’Art de Toledo, núm. inv. 34-93E
Marbre blanc de procedència indeterminada
Àbac: 13,4 × 52,4 × 52,1 cm
Capitell: 37,5 × 37,2 × 37,8 cm
Fust: 92,5 × 20 cm
Base: 23,5 × 38 × 38 cm
Vers 1150-60

L’escalaborn del capitell és d’angles rebaixats. El seu cos és cobert amb grans fulles d’angle que s’acaben en volutes. Són plenes de petits acants tallats a bisell, a banda i banda d’una nervadura central perlejada, com ja n’hi ha al claustre de Cuixà. Però aquí, el tractament és menys vigorós: es dóna una certa blanor als vegetals, el traç dels quals sembla menys ferm. Forats de trepant i línies gravades que dibuixen cabirons configuren la decoració del fris que emmarca el tambor. Els espais deixats entre les fulles són coberts amb línies diagonals simplement gravades. Els daus mitjans ornats amb petites fulles són flanquejats per volutes. L’ús fins i tot modest del trepant recorda el taller de les tribunes de Cuixà i de Serrabona.

La base és de tipus clàssic, el fust és cilíndric i l’àbac no té decoració.

Se sap que hi ha altres fragments de columnata, però els seus llocs actuals de conservació són desconeguts: una base en marbre blanc força malmesa (21 × 34 cm) decorada amb cabirons (Durliat, 1948-54, IV, pàg. 88, nota 78) i tres fragments d’un capitell amb fullatges i un fragment de fust cilíndric (22 cm de diàmetre) descoberts durant les restauracions fetes a l’església de Santa Maria d’Espirà de l’Aglí el 1976 (Ponsich, 1976, pàg. 83, nota 10). (GM)

Escultures

Una casa particular conserva alguns elements esculpits procedents del monestir. Així, es conserva una pica d’estructura prismàtica feta de marbre, decorada a la cara principal amb una creu —potser heràldica— dins un cercle, i una imposta amb decoració lobulada. També es guarda una parella de capitells decorats amb figures d’atlants, el del mig barbat i sostenint una ampolla amb la mà i l’altre amb un vas, flanquejats per dues figures femenines. Molt probablement provenen d’una de les finestres geminades de la sala capitular i deuen correspondre ja a la fi del segle XIII.

Epigrafia

Làpida de Joan Nadal de Perpinyà, del 1263, procedent del claustre i avui conservada a l’interior del temple, segons la reproducció que en feu L. de Bonnefoy al segle passat.

ECSA - A. Roura

A l’interior de l’església de Santa Maria es conserven tres làpides sepulcrals provinents del claustre, dues de les quals són del segle XIII (la tercera, que en aquest cas no s’estudia, és del 1316 i correspon al prior Arnau Canyot).

Són de marbre i presenten epitafis gravats. Les dues inscripcions del segle XIII són de sepulcres de personatges laics. Cal recordar aquí el dret de sepultura dels laics, concedit el 1136 pel fundador del priorat, dret que procurava recursos gens negligibles.

La primera làpida presenta un marc adornat de fullatge de palmetes i, en cada costat, quatre escuts amb una conquilla de sant Jaume. Duu gravat el text següent:

† ANNO DOMINI MCC
LXIII VI YDUS IANUARII
OBIIT IOH[ann]ES NATALIS DE
P[er]PINIANO CUIUS A[n]I[m]A RE
QUIESCAT IN PASCE CUIUS
CORPUS FUIT TRANSLATUM
ANNO DOMINI MCCLXXX VI
IIII K[a]l[endis] NOVE[m]B[r]IS
Q[u]I M[e] LEGIT P[a]TER N[oste]R DI[cat]

Al mig de la darrera línia, entre els mots novembris i qui, hom llegeix en caràcters petits i disposats en dos registres:

POS[t] FEST[um]
O[mn]IU[m] S[an]C[t]O[rum]

Que vol dir:

“L’any del Senyor 1263, el 6 dels idus [8] de gener, morí Joan Nadal de Perpinyà, l’ànima del qual reposi en pau; el cos del qual fou traslladat l’any del Senyor 1286, el 4 de les calendes de novembre (29 d’octubre) després de la festa de Tots Sants. El qui em llegeix, que digui un parenostre”.

L. de Bonnefoy ja havia observat l’error del lapidari, el qual gravà el nom de les calendes en lloc de les nones, KL en lloc de NN (el 4 de les nones corresponent al 2 de novembre, l’endemà de la festa de Tots Sants). Un cop gravada la sigla KL, sembla que el lapidari es va adonar de l’error, d’aquí el mot novembris, gravat amb lletres molt primes i la rectificació en dues línies i petits caràcters. La primera data, 8 de gener de 1263, correspon al 8 de gener de 1264 (segons el calendari modern). Fins l’any 1350, hom feia començar l’any, als Països Catalans, el 25 de març, dia de l’Anunciació.

Làpida sepulcral de Bernarda del 1279, conservada a l’interior de l’església, segons la reproducció que en feu L. de Bonnefoy.

ECSA - A. Roura

La segona làpida, al costat de l’anterior, presenta sobre les bandes verticals del marc dos escuts amb tres faixes, una mà beneint i unes palmetes enrotllades; a la part superior s’observa un cercle que porta a dins vuit radis gravats, que Bonnefoy interpretà com “estels de vuit radis” i que per a nosaltres representen més que una mola (els radis serien corbats) una creu patent dins un cercle (la creu de l’orde del Temple?). L’epitafi que es llegeix a la làpida és el següent:

† ANNO D[omi]NI M CCLXX VIIIIIII NO[nis]
MARCH 0[biit] D[omi]NA BERNARDA UXOR GAUCELMI
MILITIS D[e] VILLALO[n]GA Q[u]I TUMULU[m] CERNIS
CUR NO[n] MORTALIS SP[er]NIS TALI NA[m]Q[ue] DOMO
CLAUDIT[ur] O[m]NIS HOMO. DIC PATER NOSTER P[ro]
ANIMA MEA. AMEN

Que traduït vol dir:

“L’any del Senyor 1279, 3 de les nones (5) de març, morí Bernarda, esposa de Gaulcem, cavaller de Vilallonga. (Tu) que espies la tomba, per què no menysprees les coses mortals? Car en un tal estatge es tanca tot home. Digues un parenostre per la meva ànima. Amén”.

Aquí també la data veritable, reduïda a l’estil modern, correspon al 5 de març de 1280.

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Marca, 1688, ap. 389
• Brutails, 1890, pàgs. 531-541
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 383-384
• Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 162-167 i ap. XIX, pàgs. 344-346, ap. XX, pàgs. 347-348, ap. XXI, pàgs. 349-352 i ap. XXII, pàg. 353
• Durliat, 1952c, pàg. 88 i noia 78; 1954a, vol. I, pàg. 198
• Ponsich, 1976, núm. 7, pàgs. 75-97
• Cazes, 1990, pàgs. 53-54
• Mallet, 1992.

Bibliografia sobre els capitells de l’interior de l’església

• Brutails, 1890
• Durliat, 1954a, pàg. 198
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 56.

Bibliografia sobre la portada

• Brutails, 1890
• Durliat, 1954a, pàg. 198; 1958, pàg. 23
• Dictionnaire des églises de France, 1966, pàg. 56 i fig. pàg. 57.

Bibliografia sobre els capitells del claustre

• Durliat, 1948-54, IV, pàgs. 75-90
• Ponsich, 1976
• Weinberger, 1979
• Horste, 1982, pàgs. 126-127
• Diskant, 1990
• Mallet, 1992.

Bibliografia sobre l’epigrafia

• Bonnefoy, 1856-63, pàgs. 124-125