Situació
Portal del recinte que s’obria al centre del costat meridional.
ECSA - A. Roura
Forques és a la riba dreta del Rard, prop de la carretera de Tuïr a Ceret. Les restes del recinte fortificat del castell de Forques són a tramuntana del nucli urbà.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 35’ 7,2” N - Long. 2° 46’ 58,2” E.
Es pot arribar a Forques per diferents itineraris. Per la carretera D-615 a partir de Tuïr, per la D-25 des de Trullars i per la D-2, a partir de Vilamulaca. (PP)
Història
El lloc de Forques fou venut, el 30 de juliol del 844, per Argilà, fill del difunt comte Bera, al seu fill Bera (Argilà exercia aleshores la funció comtal al Conflent i, probablement, al Rasès).
Segons un diploma del rei Lotari, el monestir de Sant Genís de Fontanes hi posseïa béns el 981 i, segons l’acta de consagració de Sant Martí del Canigó del 1009, un tal Rodball donà dues vinyes situades en aquest indret a aquest monestir. Fou l’abadia d’Arles, però, la que adquirí l’essencial de la senyoria als segles XI i XII a conseqüència de diverses donacions que li foren fetes per membres d’una mateixa família els anys 1074, 1082, 1106, 1108 i 1139.
A l’agost del 1188, el rei Alfons I autoritzà Robert, abat d’Arles, a fortificar el lloc de Forques. La construcció d’aquest nou castrum fou aprovada el 9 de juny de 1193 pel vescomte Jaspert de Castellnou, que hi tenia drets, mitjançant la suma de 2 000 sous barcelonesos. Nogensmenys, els drets dels Castellnou subsistien i foren transmesos, pel casament de Francesca, filla del darrer vescomte, amb Pere de Queralt, a la família de Queralt. Compresos dins la baronia de Tresserra passaren successivament a Francesc Rexach (1511), a Joan Taqui (1541), als Tord (1587) i als Oms. Al moment de la Revolució Francesa, Josep d’Oms de Tord, marquès d’Oms, era consenyor de Forques amb el bisbe d’Elna, que posseïa el títol d’abat d’Arles després de la unió d’aquest monestir amb el bisbat el 1722. (PP)
Recinte fortificat
A la vila de Forques roman encara una gran part del recinte fortificat, que és al nord del nucli urbà (l’església parroquial de Sant Martí es troba vers l’extrem de migdia). Aquest recinte encercla l’anomenat Barri del Castell, un reduït espai urbà format per carrerons estrets i rectilinis que creen una retícula molt densa. Les cases amaguen sectors de les muralles, les quals tot sembla indicar que conserven, a més o menys alçada, la totalitat del seu perímetre.
És un recinte de planta rectangular configurat únicament per murs correguts, d’alçada considerable, que s’uneixen en angles rectes. No s’hi veuen rastres de torres.
S’ha conservat pràcticament sencer l’únic portal, que s’obria al centre del costat meridional. És una porta obrada amb voluntat d’aconseguir una certa monumentalitat. El passadís d’aquesta entrada té un tram de volta apuntada i seguida. És precedit per dues arcades successives, de diferent alçada, entre les quals hi havia l’espai per on baixava el rastell. Ambdós arcs són marcadament apuntats i tenen impostes de secció de pla i cavet molt sobresortints. Han estat fets amb dovelles curtes i amples de pedra calcària, perfectament tallades i polides.
Diferents trams de la muralla queden al descobert des de l’interior del recinte, però en l’estat actual del castell els paraments exteriors són els més vistents. Els llenços dels costats oest i nord hi apareixen gairebé sencers, fins i tot amb restes dels merlets. L’aparell d’aquesta muralla és homogeni a tot l’entorn. La construcció és de blocs de pedra desbastats i grossos còdols, tot lligat amb morter. Les pedres es disposaren en filades força seguides, sovint inclinades.
Les notícies històriques conegudes semblen indicar de manera clara que la fortalesa es construí cap al final del segle XII per part de l’abadia de Santa Maria d’Arles, després de l’aprovació del rei Alfons I de l’any 1188 i de l’autorització del vescomte de Castellnou de l’any 1193. Aquesta datació és interessant perquè documenta en aquella època l’adopció preferent de voltes i arcs apuntats en edificis d’arquitectura civil i militar dels comtats catalans del nord-est. (JBH)
Bibliografia
- Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 200.