Situació
Vista aèria del nucli de Montesquiu, centrat per les ruïnes del seu castell.
ECSA - Jamin
Les ruïnes d’aquest castell són al centre del petit poble de Montesquiu, a la part alta, i ocupen la part superior d’un turó rocallós.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 32’ 21,6” N - Long. 2° 52’ 36,6” E.
Per a arribar a Montesquiu a partir de Perpinyà cal agafar en primer lloc la N-114 fins a Argelers. Després, a mà dreta, cal prendre la D-618 i més tard la D-61, a mà esquerra.
Història
El nom actual de la població prové de l’escarpat puig al peu del qual s’edificà el poble, el “Mont esquiu”, actual “Puig de Sant Cristau”, denominació que prengué a causa de l’existència al cim d’aquesta muntanya d’una església dedicada a sant Cristau i d’un castell o torre del mateix nom construïts per la família que senyorejà el terme, els Montesquiu o Santcristau.
Els Montesquiu o Santcristau.
PP
En realitat, el nucli actual de Montesquiu fou conegut des del segle IX fins al primer quart del segle XII com a Vilanova (854) o Vilanova del Mont (Vilanova de Monte, 1100). El nom de Mon tesquiu apareix al final del segle XI (Montesquivo, 1093), per bé que no esdevé definitiu fins al segon quart del segle XII (Monte Eschiu, 1128). Aquesta “vila nova” havia estat fundada probablement a la darreria del segle VIII per un got aprisiador anomenat Sunvild, el qual transmeté la propietat al seu fill Adefons, que la va llegar, al seu torn, als seus fills Sumnold i Riculf, als quals un precepte de Carles el Calb, atorgat a precs d’Odalric, marquès de Gòtia, confirmà la possessió l’any 854.
Més tard, al segle X, hom documenta propietaris alodials del terme, probables descendents dels precedents, que donen els seus predis a l’església d’Elna o al monestir de Sant Genís de Fontanes, predis que són situats “in Villanova qui est in radice Montis Albarie” (anys 975, v. 984 i 996). Però des de mitjan segle XI, la senyoria de Vilanova és posseïda per la família cognomenada Montesquiu o Santcristau, que la té pels comtes de Rosselló (en consenyoria amb els d’Empúries) i que hi construeix en el mateix període un castell. El 10 d’abril de 1084, en efecte, Guillem Bernat de Montesquiu o de Santcristau, fill de Bernat i d’Estefania, prestava jurament de fidelitat al comte Guislabert II “pel castell o fortalesa recentment construït dins la vila nova”. Aquest senyor esposà Garsenda, la germana del comte Guislabert II, i els seus descendents conservaren la senyoria de Montesquiu fins a les primeries del segle XIV. Arnau Guillem de Montesquiu morí sense descendència (amb posterioritat al 1324) i la senyoria retornà aleshores al domini reial: Jaume III de Mallorca la infeudà a Ademar de Mosset el 27 de juny de 1330. Retornada una vegada més al domini reial, fou venuda per l’infant Joan d’Aragó, el 1385, al banquer perpinyanès Bartomeu Garí, que li havia prestat importants sumes de diners en ocasió del seu casament amb Violant de Bar. Aquest la va revendre, el 1390, a Berenguer IV d’Oms (rebesnét per la seva mare d’Ademar de Mosset). La família d’Oms la conservà fins el 1682, any en què li fou confiscada, com a conseqüència d’una sentència de la Reial Audiència que anul·lava dos-cents seixanta-cinc anys després les vendes del 1385 i del 1390; no cal dir que els Oms de la branca primogènita havien optat per Espanya en el moment de l’annexió del Rosselló a França i s’havien establert, des d’aleshores, a Barcelona. La baronia de Montesquiu fou atribuïda a Sylvestre de Bruelh, fill d’un mariscal de camp de Lluís XIV. El marquès de Valancé n’era senyor vers el 1770.
Castell
Gran sala coberta amb volta de canó apuntat, el vestigi més vistent d’aquest castell.
ECSA - A. Roura
El planell on hi havia el castell, amb una planta força arrodonida, té un diàmetre d’uns 70 m. El conjunt era totalment circumdat per un recinte desproveït de torres de flanqueig, que tenia l’accés fortificat al costat sud-est. Aquesta muralla exterior, amb un talús enorme, subsisteix fins a uns 10 m d’alçada.
Els vestigis del castell consisteixen sobretot en una gran sala d’eix est-oest, coberta amb volta de canó apuntat, l’aparell de la qual és format per còdols més o menys quadrats disposats en filades horitzontals i algunes filades en espina de peix. Al cantó est de la sala s’obre una gran porta arquejada de mig punt, els muntants de la qual han estat arrencats vandàlicament no fa gaire temps. Una altra porta amb la mateixa forma, que ha perdut el parament exterior, és oberta al mur de migdia. Un corredor, al migdia d’aquesta sala (de la qual hom va fer volar, potser al segle XVII, la paret de ponent), la separava d’un cos d’habitació, avui arrasat, dividit en sales rectangulars de dimensions variades.
El conjunt del castell correspon al període de la seva creació, a la segona meitat del segle XI! El talús del recinte i un contrafort situat a l’angle nord-oest de la gran sala són amb tota probabilitat posteriors. Per les seves mides, aquest castell era un dels més importants del Rosselló.
Excavacions arqueològiques
Molt recentment, els vestigis del castell han estat objecte d’excavacions arqueològiques, que han permès retrobar elements del paviment (compost de rajoles hexagonals separades per rajoles esmaltades amb dibuix d’entrellaços de color blanc i blau, datables al segle XIV o XV). S’han previst d’altres campanyes gràcies a una associació local benemèrita.
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 728, pàg. 238; doc. 730, pàgs. 239-240; doc. 731, pàg. 240; doc. 732, pàgs. 240-241; doc. 733, pàgs. 241-242; doc. 734, pàgs. 242-243 i doc. 735, pàgs. 243-244
- Abadal, 1952, vol. II (II), pàgs. 347-348
- Castellví, 1982-83, pàgs. 244-252.