Situació
Exterior de l’església des del costat nord-est, amb l’absis principal decorat amb motius llombards.
ECSA - Rambol
L’església de Santa Maria i Sant Pere és situada prop de les restes del castell. Per arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (PP)
Mapa: IGN-2548. Situació: Lat. 42° 42’ 42,6” N - Long. 2° 56’ 50,4” E.
Història
Una de les primeres referències documentals d’aquesta església data de l’any 1153, en una venda feta al priorat d’Espirà de l’Aglí d’un honor a la parròquia de Santa Maria de Castellrosselló; posteriorment és esmentada el 1174 en el testament d’Arnau de Cabestany, pare del trobador Guillem de Cabestany.
Els Castellrosselló.
PP
Els seus dos altars, dedicats a santa Maria i a sant Pere, consten l’any 1268 en el testament de Felip, canonge de la catedral d’Elna i rector de l’església de Santa Maria de Castellrosselló, en el qual es feia deixa d’una renda per a sufragar les despeses d’una llàntia que cremés en els esmentats altars durant la celebració de les misses.
Poc després, l’any 1276, hom té notícia que Arnau de Serrallonga, ardiaca del Conflent, obtingué la capellania de la parròquia de “Sancte Marie de Castro Roussiliona”, la qual conservava encara l’any 1285.
Mantingué la categoria de parròquia fins que fou unida pel papa Benet XIII al conjunt de béns que constituïen la dotació de la col·legiata de Sant Joan de Perpinyà (20 de setembre de 1400), unió que il·lustra la despoblació de Castellrosselló, a causa de l’atracció que exercia la vila de Perpinyà. (PP-MLlR)
Església
Planta de l’església, on és visible la seva configuració en dues naus.
R. Mallol
L’església és formada per dues naus diferents, les parts més antigues de les quals (la nau lateral nord, les filades inferiors de l’absis principal i la part de la paret meridional i occidental) són del segle XI i es caracteritzen per un aparell de còdols de riu per a les naus i per les pedres tallades de mida mitjana i gran per a la capçalera, amb reutilització de pedres de calcària sedimentària d’origen romà.
Els absis són de planta semicircular, i sembla que els dos terços superiors de la part meridional de l’església, més àmplia, com la seva nau, foren reconstruïts al segle XII. Les parts superiors de les grans arcades de la nau són aparellades amb pedres petites de gres roig d’Espirà de l’Aglí, finament tallades.
El portal meridional, amb les seves dovelles i muntants de gres roig i groc alternants, es remunta al mateix moment constructiu, com també la volta de la nau.
Els absis són il·luminats amb una única finestra de doble esqueixada axial, i l’absis sud és decorat amb arcuacions llombardes, entre quatre lesenes, que mostren la permanència de l’arquitectura d’influència llombarda al segle XII. (PP)
Epigrafia
Una inscripció funerària, gravada sobre una placa de pedra calcària de textura molt fina, encastada al segle XIX sobre el costat oriental del pilar més a l’est de les grans arcades, ha estat recentment emplaçada davant una cavitat de la paret meridional de la nau, a una alçada d’1,70 m del sòl.
Lleugerament retallada a la part esquerra, la mutilació ha estat més greu a la banda dreta. Tot seguit es transcriu un text amb una restitució hipotètica, entre claudàtors, de les paraules que falten:
ROGO VOS OMNES QUI IN [ECCLESIA SCE]
MARIE INTRAVERITIS [UT ORETIS]
[P]RO ANIMA GILDEM [IRI.PACEM IN]
[I]HESUM CRISTUM AB [EAT]
Traduït del llatí, vol dir: “Us demano a tots els que entrareu a l’església de Santa Maria que pregueu per l’ànima de Gildemir. Perquè obtingui la pau en Jesucrist”.
L’interès d’aquesta inscripció resideix sobretot en la seva gran antiguitat, car sembla que és anterior al segle XI, és a dir, a l’església actual, pel caràcter de conjunt de la seva epigrafia (particularment unes O quadrades i una M peduncular d’ascendència visigòtica), que confirma l’arcaisme de la fórmula final i el nom mateix del difunt. Aquest nom de Gildemir, prou rar, sols consta en el corpus de les cartes rosselloneses als segles IX i X, i passa el mateix a la Septimània i a la Marca Hispànica.
Per limitar-nos només als documents rossellonesos, un Gildemirus figura entre els pròcers signataris en qualitat de testimonis dels llegats fets a l’església d’Elna pels almoiners del comte Miró el Vell el 12 de març del 896. Un Gildemirus, Guildemirus signa com a testimoni de les actes que l’arxipreste Amalric feu redactar el 949 i el 957. En aquests dos casos Gildemir és probablement un mateix personatge. Fou ell qui va elegir, per a ésser-hi sepultat, l’església de Castellrosselló? Naturalment és impossible respondre a aquesta qüestió, però sembla que es podria arribar a identificar el Gildemir de la inscripció amb el fundador laic de la primitiva església de Castellrosselló (segle X?), l’epitafi del qual, per aquesta raó, hauria estat pietosament conservat dins la nova església als segles XI o XII. En aquest cas, podria ser l’avantpassat del llinatge senyorial de Castellrosselló, el patronímic del qual no és documentat fins als volts del 1100.
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 127-128
- Cazes, 1990, pàg. 67.
Bibliografia sobre l’epigrafia
- Corpus des inscriptions, 1986, pàg. 39.