Situació
Sant Esteve de Prunet, antiga parròquia rural, que fou una possessió de Sant Joan de les Abadesses.
ECSA - J. Ponsich
El lloc de Prunet, de masies disperses, és a llevant de l’actual terme municipal de Prunet i Bellpuig, en els vessants del Puig Helena i del Montner. L’església parroquial de Sant Esteve de Prunet, sobre un serrat, té al costat el cementiri parroquial i una sola casa, l’antiga rectoria.
Mapa: IGN-2449. Situació: Lat. 42° 33’ 45,6” N - Long. 2° 37’ 15” E.
Per a arribar-hi cal situar-se al coll del Fortó, en el punt d’unió de la carretera D-618 (de Bulaternera als Banys d’Arles) i la D-13 que porta vers Ceret. A llevant del dit coll surt el camí o pista asfaltada que en un recorregut d’1,2 km porta fins a l’església. (JBH)
Història
El topònim del lloc de Prunet apareix esmentat l’any 869 en un precepte atorgat per Carles el Calb, a favor del seu fidel Dodó, vassall d’Otger; per aquesta escriptura li concedia la “villulam que vocatur Prunetus”, juntament amb el vilar de Domnolino i tots els seus termes i pertinences. Prunet encara és esmentat el 953, com a límit de Sant Pere de la Serra, dins l’acta de consagració d’aquesta església.
La primera notícia coneguda de l’església de Sant Esteve data de l’any 1050, quan Estodi, la seva muller Ermengarda i llur fill Guitard van vendre al levita Pere un alou, que comprenia un mas i unes terres, situat al Vallespir dins el terme de Sancti Stephani de Pruned. Posteriorment és esmentada el 1090, i designada amb el títol de parròquia el 1271; així mateix figura en l’acta de consagració de l’església de Sant Joan de les Abadesses (2 de novembre de 1150), on es menciona entre les possessions del monestir.
Des del segle XI, Prunet era senyoria directa dels Castellnou, vescomtes del Vallespir, i es conserven els juraments d’homenatge prestats per Prunet i Sant Pere de la Serra, mitjançant el vescomte Guillem VI, a l’infant Jaume el 1271, i pel seu fill Jaspert V al rei Sanç. Després de la supressió del títol vescomtal (1321), Prunet fou incorporat a la baronia de Castellnou. A la vetlla de la Revolució Francesa, el marquès de Llupià, era senyor de Prunet i de Bellpuig. (PP)
Església
Interior de la nau, coberta amb volta de canó, amb el santuari al fons, més estret i baix que la nau.
ECSA - A. Roura
Es tracta d’una església pre-romànica d’una sola nau, capçada a llevant per un absis o santuari força més estret i baix, de planta trapezial. Un campanaret de torre, quadrangular, es dreça damunt l’extrem oriental de la nau. Aquest petit temple alt-medieval ha estat objecte de transformacions en diferents èpoques. L’estructura actual del frontis correspon a una d’aquestes reformes. Al costat meridional de la nau s’afegiren capelles. Una sagristia ocupa tot el costat sud de l’absis. Actualment l’interior és recobert d’una capa d’encalcinat moderna.
L’absis té una volta de canó que comunica amb la nau per un simple plec de mig punt. La volta que cobreix la nau és de canó lleugerament ultrapassat i descansa sobre arcs laterals de mig punt, més alts els del costat nord. Aquesta estructura pot haver estat alterada en afegir les construccions de migdia.
L’única obertura conservada de la construcció pre-romànica és la finestra situada en el mur oriental de l’absis, i encara ha estat tapiada; només resta visible exteriorment. És d’una sola esqueixada, estreta i curta. L’arc és fet amb lloses de pissarra, estretes i allargades, disposades en ventall. Probablement era un arquet sobre muntants avançats, detall que l’estat actual de l’obertura no permet comprovar amb certesa.
En el costat de tramuntana de l’absis hi ha una finestra rectangular d’època tardana. La porta d’entrada, en el frontis o façana de ponent, és feta amb marbre rosat, ben tallat i polit. Té un sol arc de mig punt, de dovelles grans, que recolza en unes impostes grosses, simplement motllurades. Per la seva senzillesa és de difícil datació. És probable que correspongui a una reforma del segle XIII. Un ull de bou i la fornícula que corona el frontis són elements molt més moderns, com bona part de l’aparell irregular d’aquest mur a base de pedres petites i fragments de rajols. Segurament s’han de relacionar amb una placa de pedra calcària, gravada, del segle XVIII, que es col·locà sobre l’entrada.
L’aparell pre-romànic només queda una mica al descobert en espais reduïts del parament nord de la nau i a l’absis, en els punts on ha caigut l’arrebossat. S’hi pot observar una construcció molt basta, a base de blocs no gaire grans d’esquist, simplement trencats, lligats amb morter abundant. Es disposen irregularment, planers o inclinats. En els angles s’empraren lloses escollides de forma allargada, per col·locar-les al llarg i de través. A l’absis, sota les capes de calç modernes, s’aprecien alguns vestigis de l’arrebossat antic.
El mur de llevant de l’absis ha estat una mica sobrepujat per cobrir amb una sola teulada de doble pendent tot el cos oriental del temple, després d’afegir-s’hi la sagristia. Malgrat això, s’identifica el perfil del pinyó de l’absis, en el qual es veuen rastres de la primitiva coberta de lloses.
En el frontis, i concretament a la base de l’angle sud-oest de l’església, es veu un carreu de granit de grans dimensions (60 × 45 cm) que té un encaix profund al centre. Sens dubte es tracta d’una peça antiga, de funció indeterminada, que fou reutilitzada com a material de construcció.
El campanar de torre, aixecat a l’extrem de llevant de la nau, en part damunt del mur de capçalera i en part sobre la volta d’aquesta nau, és una torreta quadrangular. Té uns 3,5 m de costat i uns 4,5 m d’alçada. Val a dir que l’actual teulat de dos vessants és modern; ignorem com era el coronament originari. L’estructura de les façanes de ponent i de migdia, ambdues amb una sola obertura d’arc rebaixat, és producte d’alguna reforma. Només els murs de llevant i de tramuntana han conservat la distribució genuïna de les obertures, que mantenen els elements d’origen. Aquestes dues façanes són pràcticament idèntiques. Presenten dos pisos d’obertures. Es pot dir que, excepcionalment, en aquests murs el buit és gairebé equiparable al ple. En el pis baix hi ha una obertura d’un sol arc de mig punt (la de tramuntana és una mica més petita). En el superior hi ha un finestral geminat, de dos arcs de mig punt i un mainell format per una columna cilíndrica, de força gruix, i un capitell d’extrema simplicitat: troncocònic i completament llis. Són unes finestres força altes que, curiosament, tenen la base més estreta que la part superior, la qual cosa els dona una aparença una mica estranya. Les columnes —fetes amb dues peces—, els capitells i les dovelles petites dels arcs són fets de tova o pedra calcària porosa, material petri que també s’ha emprat en els arcs de les obertures inferiors i, en part, a les cantonades de la torre. A l’interior, un trespol de fusta dividia els dos pisos. L’aparell del campanar és fet amb lloses disposades sense ordre; no difereix gaire del que s’observa a la nau i l’absis. El campanar ha estat consolidat fa alguns anys. L’esquema compositiu dels campanars romànics ja és present a Prunet, en una versió popular i rústega, i segurament primitiva. Es pot suposar que correspon a un moment inicial, en el país, de la implantació del model que evolucionarà més tard amb les torres campanar “llombardes” d’entrat el segle XI.
L’església pre-romànica, amb el santuari trapezial, que evidentment era cobert amb volta des del seu origen, sol ésser considerada del segle X. Ara bé, com era coberta la seva nau? Alguns autors segueixen la norma de suposar que totes les esglésies preromàniques de la Catalunya del Nord tenien les naus amb embigat, i que les voltes s’hi van afegir més tard. Sant Esteve de Prunet no se n’escapa. Tanmateix, en el seu cas seria incongruent pensar —com sol ésser habitual— que la volta s’hi introduí al segle XII. La datació de la volta resta subordinada, ací, a la datació que s’atribueixi al campanar, bastit al damunt.
Per la factura, el campanar ha estat considerat, normalment, del segle XI. Una datació de la primera meitat d’aquest segle semblaria, efectivament, la més acceptable, com a precedent immediat de les torres “llombardes”. Cal considerar que les torres per a campanes ja existien en aquest país en l’arquitectura pre-romànica. En tenim exemples, entre d’altres, a Santa Creu de Rodes, Santa Coloma de Fitor, a Coll de Nargó i a Sant Mateu de Bages, on sembla que hi havia finestres geminades amb columnes i capitells. Està perfectament comprovat que les finestres geminades o triforades amb mainells ja eren presents en els temples pre-romànics, en especial a les façanes: Sant Cristòfol de Cabrils, la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, Sant Miquel d’Olèrdola.
A falta de les aportacions definitives que es derivarien de la descoberta de la volta de la nau, avui amagada per l’encalcinat, considerem que l’església pre-romànica de Prunet devia estar coberta amb volta en totes les seves parts (nau i absis), des del seu origen. Això no és excepcional a les terres del nord-est català. El campanar es degué aixecar molt aviat damunt la volta de la nau, a l’inici del segle XI, o potser encara dins el segle X. (JBH)
Forja
Als batents de fusta de la porta d’entrada encara resten alguns elements de ferramenta de tradició romànica. El conjunt és format per nou cintes o tires horitzontals amb volutes cargolades als extrems, les quals combinen amb quatre tires sense volutes; tots els elements són simples i les volutes poc destacades, força reduïdes. Una altra peça, col·locada a la part inferior del batent dret, és una clara excepció dins el conjunt: la seva cinta és més ampla, té un solc central marcat i presenta volutes als extrems i a la part central. De fet, és l’únic element que s’equipara plenament als d’altres conjunts de ferramenta romànics, com ara el de Sant Pere de la Serra o la Trinitat de Bellpuig. El forrellat no s’ha conservat, en canvi, encara resta un tirador d’argolla que penja d’una anella, decorat amb fines incisions paral·leles.
Probablement la peça amb volutes situada a la part baixa del batent dret i el tirador pertanyen a un conjunt de forja coetani de la portada de marbre, datada dins el segle XIII. Les altres peces, més senzilles, potser són més tardanes. (JBH)
Orfebreria
Copó de coure amb esmalts, obert.
ECSA - A. Roura
Copó de coure amb esmalts que es conserva a l’interior de l’església.
ECSA - A. Roura
Al presbiteri de l’església de la Trinitat es conserva un copó de coure esmaltat i daurat procedent de Sant Esteve de Prunet. Fa 46 cm d’alçada i és format per un peu força llarg amb un nus al centre i un recipient d’estructura ovoide, amb tapa i agafador. A l’interior es guarda un pixis d’estructura esfèrica, amb la base soldada al fons del copó i proveït d’una tapadora. És probable que servís per a portar el viàtic als malalts. Tota la superfície del copó, pròpiament, i de la base del peu ha estat decorada amb esmalts i presenta escenes historiades diverses (flagel·lació, Crist lligat a la columna, crucifixions, coronament d’espines, Crist en Majestat, Anunciació i Adoració dels Mags). La datació que hom li atorga és de la darreria del segle XIII. (PP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 66
- Abadal, 1952, vol. II (II), pàgs. 359-360
- Bailbé, 1971, pàg. 83
- Buron, 1980, pàg. 292
- Ponsich, 1980b, pàg. 53
- Barral, 1981, pàg. 200
- Junyent, 1983, pàg. 148
- Cazes, 1990, pàg. 48.
Bibliografia sobre la forja
- Beutails, 1893, pàg. 373
- Trésors d’orfèvrerie des églises du Roussillon et du Languedoc Méditerranéen, 1954, núm. 89, làm. 35
- Les tresors des églises de France, 1965, pàg. 322, núm. 580
- Mil. Mil·lenari d’art nordcatalan, 1989, pàgs. 68-69.