Situació
Vista aèria de la població de la Roca d’Albera, que s’estén pels vessants del turó on són visibles encara les restes del seu castell.
ECSA - Jamin
La població de la Roca d’Albera s’estén als vessants del turó coronat per les restes del seu castell. El conjunt presenta dos recintes fortificats, un corresponent al castell i un altre, més ampli, que engloba tot el nucli antic.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 31’ 19,8” N - Long. 2° 56’ 3,6” E.
Hom arriba a la Roca d’Albera per la carretera D-2, que surt de la N-114 a l’entrada d’Argelers. (PP)
Història
El topònim la Roca és eminentment casteller. El lloc de la Roca Frusindi, molt probablement una referència a una primitiva fortificació o castellot situat on ara hi ha les ruïnes del castell, havia estat aprisiat per un hispà anomenat Ildefons i fou confirmat als seus fills Sumnold i Riculf per un precepte de Carles el Calb del 7 de juliol de 854.
La Roca (“illa Rocha, ipsa Rocha”) apareix posteriorment en diversos documents dels anys 885, 944 i 976, i en el precepte del rei Lotari per a Sant Genís de Fontanes del 981, pel qual se sap que aquesta abadia posseïa aleshores un domini important en el mateix indret i en les seves dependències i rodalia.
El castell de la Roca, pròpiament dit, existia almenys des del segle XI i aleshores es trobava en mans de la potent família cognomenada Salses. Pel seu testament de l’I d’octubre de 1100, Arnau Guillem de Salses, llegava el kastrum de Rocha al seu fill Oliba, amb l’alou que tenia in Taniano. No obstant això, una carta del 1188 esmentava la Rocam Comitalem (“la roca Comtal”), la qual cosa sembla indicar la seva dependència directa del comte de Rosselló (el qual era aleshores el comte de Barcelona i rei d’Aragó, Alfons I). Ara bé, el castell es trobava infeudat a la família senyorial anomenada la Roca (potser descendent d’Oliba de Salses), l’hereva de la qual, Alamanda de la Roca, esposà en la segona meitat del segle XII Ramon de Vilademuls. El 1188 Alamanda de Roca va vendre un sagrer situat dins la cellera del castell de la Roca. La seva filla Maria traspassà la senyoria al casal d’Empúries en casar-se amb el comte Hug IV (1200-30). El seu fill Ponç Hug IV (1230-1269) afavorí amb unes disposicions del 1253 la construcció, o més ben dit, la reconstrucció, ja en curs, de la cellera, recinte fortificat que englobava el poble que s’havia format, a poc a poc, al peu del castell.
A l’inici del segle XIV, Jaume II de Mallorca havia recuperat el domini del castell de la Roca (on s’havia refugiat quan va poder fugir de Perpinyà el 1285). Infeudat el 1330 a Ademar de Mosset, conseller de Felip de Mallorca, i després venut per Pere IV al cavaller Galceran Morell, fou adquirit al segle XV, amb la senyoria de la Roca, per Pere Galceran de Castre, vescomte d’Évol, el qual el transmeté als seus descendents. Més tard, Jeroni de Perarnau, d’una família de burgesos de Perpinyà, n’adquirí la senyoria (1624). Després de la seva mort (1660), el seu fill Josep (†1678), el seu net Antoni (†1692) i el seu besnet Domènec de Perarnau en foren els successors. Aquest darrer morí sense descendència i la senyoria de la Roca passà a un renebot, Josep de Sardà, l’hereva del qual era senyora del lloc a la vigília de la Revolució Francesa. (PP)
Castell
Castell de la Roca, coronat per una antiga torre cilíndrica, avui molt malmesa.
ECSA - J.L. Valls
El castell medieval es dreçava damunt d’un puig rocós, força escarpat, que domina la vall de la riera de la Roca i un ampli entorn.
El punt més elevat del planell superior del puig era coronat per una torre cilíndrica de la qual resta només la base, en una alçada d’uns 2,5 m. Té una volta cupular i una porta, a nivell del sòl, d’un arc de mig punt fet amb dovelles curtes i mal tallades.
La torre ha estat consolidada i en part refeta per l’associació cultural de la població.
Intramurs, vora la torre, hi ha les restes d’una edificació rectangular, amb un dels murs encara força alt. El seu interior és molt cobert d’enderrocs.
A un nivell més baix, el recinte murat seguia la configuració dels vessants, en una planta aproximadament trapezial. El recinte del castell fa aproximadament 35 × 35 m. La muralla s’ha conservat irregularment; a la banda de ponent hi ha un pany de mur encara de gran alçada.
El parament de la torre, la construcció d’intramurs i el recinte murat no presenten gaires diferències. L’aparell és fet a base de blocs petits i mitjans, lligats amb una ferma argamassa que resta ben visible. Les pedres, només trencades, amb tendència molt sovint a la forma de petit carreu, es disposen horitzontalment, en filades poc seguides. Algunes lloses estretes i llargues s’han col·locat verticalment, o bé inclinades. En els paraments més alts s’observen els forats de bastida, que perforen el mur a intervals i alçades regulars.
Queden encara fotografies de la torre, que tenia una alçada molt considerable, abans que caigués, cap a la fi del segle XIX. Aquesta torre i les construccions del recinte primitiu poden datar dels segles XI o XII. (JBH)
Recinte fortificat
Contràriament a molts pobles del Rosselló, que s’organitzen al voltant de l’església parroquial i de la seva sagrera, la Roca d’Albera —de fet el nom ja és prou significatiu— s’organitza, en aquest cas, en relació amb el castell, situat al cim del turó i protegit per unes altes muralles.
El segon recinte, que tanca el poble primitiu, se situa tot al voltant del castell i té la forma d’un polígon irregular de cinc costats. Fa uns 100 m d’est a oest, i uns 110 m de nord a sud. El poble inclòs dins les muralles s’organitza en diversos carrers que pugen fins al castell amb unes formes irregulars. L’església és situada al costat de la muralla, a la banda nord-est del turó i participa en la protecció d’aquest sector. Segons Bayrou i Castellví, aquestes muralles són de l’inici de la segona meitat del segle XIII i, per tant, posteriors a una primera cellera que ja hi havia almenys al segle XII. (JBM)
Bibliografia
- Vidal, 1899, pàgs. 136-137
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 101-103, pàgs. 107-108 i pàgs. 109-111
- Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 746, pàgs. 250-251, doc. 788, pàgs. 271-272 i doc. 792, pàgs. 274-277
- Abadal, 1952, vol. II (II), pàgs. 347-348
- Castellví, 1982-83, pàgs. 265-278
- Bayrou-Castellví, 1987, pàg. 203.