Situació
Ruïnes de l’església vistes des de la part de ponent.
ECSA - A. Roura
Aquest església és situada al despoblat de Rocavella, a migdia de la Roca d’Albera, a l’esquerra de la ribera de la Roca.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 31’ 34,2” N - Long. 2° 55’ 45,6” E.
1 km al sud de la Roca d’Albera, hom hi arriba per la carretera del mas del Gascó i del mas Pacó. (PP)
Història
Per bé que la primera menció coneguda no sigui anterior al 1264 (“ecclesia St. Fructosi de Roca Vella”), aquesta església és una construcció del segle XI. Hom ha considerat la possibilitat que aquest temple sigui en realitat la primitiva església i cel·la de Sant Feliu, la possessió de la qual fou confirmada a Salomó, bisbe d’Elna, per un precepte de l’emperador Lotari de l’any 834. Si això fos cert, l’església hauria hagut de canviar d’advocació abans del segle XIII. (PP)
Església
Capçalera de l’església, amb el seu absis de gran alçada, malauradament molt malmesa.
ECSA - J.L Valls
L’església, avui en ruïnes, de Sant Fructuós de Rocavella, era d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, una mica ultrapassat, de la seva mateixa amplada. És una església llarga i estreta: 17,20 m de llargada i 3,80 d’amplada, mides interiors. Els murs tenen un gruix regular de 85 cm.
La meitat de ponent de la nau és molt destruïda, amb els murs de poca alçada. També resta força enderrocat el sector meridional de l’absis. En canvi, al nord-est, tant la nau com la capçalera mantenen una alçada considerable, fins a uns 8 m.
A l’absis hi ha restes de la coberta de la volta, que era de quart d’esfera, sobre una marcada banqueta; s’hi veuen les empremtes de llates de fusta de l’ancoratge. Aquesta volta clou a una gran altura, fet que s’explica per l’existència d’una cúpula sobre petxines de la qual es conservaren restes fins a època moderna. Actualment només la gran elevació del mur del nord d’aquest sector oriental de la nau i també de la volta de l’absis evidencien que aquesta cúpula existí. Es tracta d’una estructura espacial certament insòlita: una cúpula dreçada a l’extrem d’una nau única, sense transsepte. L’espai quadrangular (de 3,80 m de costat) que s’enlairava i era cobert per la cúpula és definit, a l’interior de l’edifici, per l’arc triomfal i un arc toral. Eren arcs de mig punt sobre pilars adossats, amb impostes corbades. Queda el testimoni de l’arrencada de l’arc triomfal al seu costat nord i restes dels pilars restants. A l’exterior aquest mateix espai és assenyalat per quatre contraforts rectangulars, força destacats i massissos, que coincideixen amb els suports dels arcs interns. La seva funció era de reforç de l’estructura cupular.
L’alçada excepcional de l’edifici motivà que al fons de l’absis hi hagués dues finestres en vertical i a molt diferent nivell; les dues eren d’un sol biaix. Aquesta disposició podria fer suposar l’existència d’una cripta, que no sembla pas que l’església hagi tingut mai. De la finestra inferior només resta un costat i de la superior una mica més, amb part de l’arc de mig punt. Aquesta darrera té juntes ressaltades de morter, entre els carreus i les dovelles de l’arc, que han estat pintades de color vermellós.
A la nau resten els muntants de dues portes, una a la façana de migdia, vora l’extrem occidental, d’1,35 m d’amplada, i l’altra, molt estreta, al mur de tramuntana (0,90 m d’amplada).
L’aparell presenta dos sectors una mica diferenciats. Els murs que pertanyen pròpiament a la nau són construïts de manera molt rústega, amb lloses només trencades que tan aviat s’han col·locat horitzontalment com inclinades; hi resta una filada d’opus spicatum ben marcat al costat de migdia, vora la porta. En canvi, en els paraments que corresponen al sector de capçalera —l’espai cupular i l’absis— l’aparell és fet amb blocs de mida petita, trencats a manera de petits carreus mal escairats, que gairebé sempre s’afileren regularment. Al parament extern de l’absis han quedat restes de les incisions fetes en el morter de les juntures, que imiten carreuada.
Segons el nostre parer no és possible establir si les diferències constructives entre els sectors de ponent i de llevant responen a una diversitat cronològica. Ens manquen altres referències, sobretot a la nau, que es troba molt arruïnada. No és gens improbable que una represa, després de la interrupció de l’obra, originés aquestes diferències d’aparells.
Els elements i les estructures que podem observar a l’església de Rocavella la defineixen com una obra situada a cavall entre les darreres manifestacions de l’arquitectura preromànica i el romànic inicial. La seva datació és difícil de precisar. Tanmateix apuntem com a probable un moment dins les primeres dècades del segle XI.
Algunes reminiscències preromàniques hi són clares: l’aparell d’espiga de la nau i també la petita porta del costat de tramuntana. Les portes secundàries, molt estretes i obertes generalment al nord, es troben en diverses esglésies preromàniques i del romànic primitiu, sobretot a l’Empordà (Sant Romà de Sidillà, Santa Fe dels Solers, Sant Martí del Forn del Vidre, etc.). A l’altre vessant de l’Albera recordem la de Sant Nazari de la Clusa. La funció d’aquestes entrades pot ésser objecte d’hipòtesis diverses.
Però a Sant Fructuós de Rocavella, juntament amb els elements arcaïtzants, en trobem d’altres ja clarament propis del romànic del segle XI, com l’aparell de petit carreu i les arcades i les finestres del sector de la capçalera.
El més sorprenent d’aquesta església és la presència de la cúpula (per desgràcia destruïda) sobre l’extrem oriental de la nau. La inexistència d’un transsepte o creuer de braços destacats en planta converteix aquest espai cupular en una referència als transseptes elevats que trobem en algunes esglésies preromàniques catalanes.
Són nombrosos sobretot a l’Empordà, tot i que n’hi ha força més al sud. A l’Empordà en trobem en temples preromànics de capçalera carrada (Sant Climent de Peralta, Sant Esteve de Canapost), però també, com a perduració, en una església romànica del segle XI: Sant Feliu de la Garriga.
L’anomenat transsepte elevat és un espai situat a l’extrem de llevant de la nau, davant del santuari, que no sobresurt en planta i que presenta una volta transversal força més alta que la resta de cobertes de l’edifici. Es tracta d’una estructura pseudo-cupular. A Rocavella hi ha l’únic temple que coneixem en el qual una cúpula ha substituït el transsepte elevat d’arrel preromànica. I això en una església d’una sola nau. Probablement existiren altres monuments amb aquestes característiques a les comarques nord-orientals, que s’han perdut o no s’han identificat amb claredat.
Sant Fructuós de Rocavella és una mostra excepcional de l’evolució de l’arquitectura alt-medieval del nord-est català, que queda frenada per la irrupció de les formes “llombardes” entrat el segle XI. Cal evitar que continuï el seu procés de degradació i enrunament. (JBH)
Bibliografia
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 101-103
- Cazes, 1990, pàgs. 31 i 90.