Situació
Característic penyal on es drecen les ruïnes d’aquest castell, que sembla que fou la residència principal dels Salses.
ECSA - A. Roura
Els notables vestigis d’aquest castell són situats en un turó al nord-oest de Salses. Antigament aquest indret era una cruïlla de camins: un anava de Ribesaltes cap a Òpol; l’altre venia de Salses i es dirigia cap a Baixàs.
Mapa: IGN-2547. Situació: Lat. 42° 50’ 7,8” N - Long. 2° 52’ 49,8” E.
El turó on s’alça el castell és a uns 7 km de Salses per la carretera D-5, que es dirigeix vers Òpol. A l’altura del Mas Nou cal prendre a la dreta una pista en direcció nord que condueix al Mas Carrera. Abans d’arribar-hi cal agafar un corriol que s’enfila fins a les ruïnes. (PP)
Història
Posterior al castell vell de Salses, fou probablement construït pels senyors de Salses, dels quals podria haver estat la residència principal. Tenia per funció vigilar els accessos de la “coma francesa”, una via natural d’invasió del Rosselló de nom suggestiu.
Potser, com en el cas de Salses, succeïa també una antiga fortalesa, romana o visigòtica, des del moment que ja a mitjan segle XII —1159— era anomenat Castrum vetulum. Un document del 1264 aplica el terme “mota” a aquest castell.
A la fi del segle XIII, el castell de Castellvell era a mans de la família Toache, que el vengué a Arnau Batlle, un jurista nascut a Peralada, que fou conseller de Jaume II de Mallorca i jutge a Perpinyà. Fou pare de Pere Batlle, cavaller, i de Berenguer Batlle, bisbe d’Elna del 1320 al 1332 i, després, de Mallorca (1332-49), que fou també conseller de Jaume III de Mallorca. Els Batlle foren senyors del Castellvell fins a mitjan segle XV. (PP)
Castell
Planta del conjunt de les ruïnes.
R. Mallol, segons informació de L. Bayrou
L’anomenat Castellvell, encimbellat a 130 m d’altitud, és en un turó lleugerament aplanat, amb un planell al capdamunt. Sembla que el cim del pujol va ésser anivellat artificialment per a permetre de fer-hi una fortificació; de fet, però, això només es podria assegurar si hom hi fes una excavació.
L’esplanada on hi ha el castell té una forma ovalada, més estreta al nord que al sud (10 m i 40 m, si fa no fa) i amb una longitud d’uns 60 m. És un recinte trapezoidal defensat al nord per una torre quadrangular, inclosa dins el conjunt fortificat. S’entra al castell per la banda oriental, per un caminet tallat a la roca i reforçat parcialment per murets de pedres unides amb argila i morter de calç.
El clos de muralles, amb uns murs amb un gruix mitjà d’1 m, té alguns panys de mur amb una alçada de fins a 4 o 5 m; la part més alta sol ser una mica més prima. Aquestes parets són fetes amb un aparell molt rústic; els carreus, poc desbastats, són units amb morter de calç. Algunes filades són col·locades imitant un opus spicatum, com en la torre de l’extrem septentrional. No hi ha cap espitllera, sols alguna obertura quadrada.
Interior de la torre que defensava l’extrem nord del recinte casteller, amb l’obertura de la cisterna a primer terme.
ECSA - A. Roura
A part la torre del nord, que fa 4 m d’ample per 8,5 m de llarg, hi ha restes d’una altra construcció també de planta rectangular a l’est i d’una altra encara a l’angle sud-est, aquesta darrera amb unes mides molt semblants a les que té la torre septentrional. A l’angle sud-oest hi ha una torre també quadrangular, però amb unes característiques diferents (fa 6,3 m per 8 m), que fan pensar que potser sigui anterior a l’època romànica —potser és del baix imperi Romà?—; resta, però, inclosa en aquest planell i fou aprofitada com a torre d’angle de la fortificació.
Hem de tenir present que, el fet que l’any 1264 aquest castell rebi el nom de “mota”, aporta una nova dada a l’hora de classificar aquesta fortificació. Cal dir, però, que no sembla pas que la puguem considerar com una mota artificial de terra (els anomenats antigament, per la gent del país, “munts de la terra”), com la de Sant Nazari, Sant Feliu d’Avall, Juegues o Tanyeres; a tot estirar, podem pensar en un treball d’anivellament d’un turó natural per a adaptar-lo a una funció defensiva. De llocs amb aquestes característiques, n’hauríem trobat molts a la Catalunya meridional, i fins i tot algun cop se’ls pogué aplicar en els documents el nom “mota”.
Pel que fa a la fortificació, hom pot suposar que és de cap al segle XII, amb l’aprofitament d’un edifici anterior. (JC-JBM)
Bibliografia
- Aragón, 1882, pàgs. 2-8
- Castellví, 1982-83, pàgs. 381-391
- Castellví, 1984, núm. 2, pàg. 19.