Situació
Exterior de la capçalera fortificada, amb un bell aparell de pedra calcària de color daurat que contrasta amb el parament de còdols del sobrealçament posterior.
ECSA - A. Roura
És situada al poble de Santa Coloma de Tuïr, al centre del terme, al peu del Cauce de Tuïr. L’església centra la població.
Mapa: IGN-2448. Situació: Lat. 42° 36’ 58,8” N - Long. 2° 44’ 54” E.
El poble de Santa Coloma de Tuïr és situat 1 km al sud-oest de Tuïr, al qual l’uneix la D-18.
Història
Aquesta localitat s’anomenava originàriament Conjuncta i depenia, al segle X, de l’abadia de Sant Pere de Rodes. El 974, una butlla del papa Benet VI confirmava a aquell monestir la possessió de l’església de Santa Coloma, amb els delmes i les primícies, i de la villa Conjuncta, amb els seus molins. Aquest domini amb la seva església de Santa Coloma és encara esmentat el 982 per un precepte del rei Lotari, i el 990 per una butlla de Joan XV a favor de Sant Pere. La nova denominació de villa Sancta Columba apareix des del 1009, però el nom de Conjuncta, escrit a vegades Convinta s’havia de mantenir paral·lelament fins a la fi del segle XII.
A l’inici del segle XI, el vilar de Conjuncta havia arribat a mans de Bernat, vescomte de Cerdanya, el qual pretenia tenir-lo en alou al mateix temps que la parròquia i l’església de Santa Coloma. Aquesta possessió fou objecte, el 1018, d’un plet tingut dins l’església de Sant Tomàs de Llupià, sota la presidència del comte de Besalú Bernat Tallaferro i del seu germà el comte Guifré II de Cerdanya: el plet conclogué a favor del vescomte Sunifred, fill del vescomte Bernat, i contra els aloers locals o nobles dels voltants, els quals havien usurpat els delmes, les primícies i les oblacions. El 1049, la villa Convinta és esmentada com a límit de Montoriol d’Amunt, del qual és separada avui per una porció del territori de Terrats. Sembla que havia tornat al segle XII al domini reial, ja que el rei Alfons II donava el 1180 diversos drets sobre el lloc de Conjuncta al priorat de Sant Pere de Castellnou.
A la fi del segle XIII, Santa Coloma era infeudada a la família Palaudà (originària de Palaldà, al Vallespir, però establerta als voltants de Tuïr i a Terrats). Jaume II de Mallorca concedí les justícies civils i criminals a Bernat de Palaudà, fill de Ramon, al qual havia de succeir un altre Ramon de Palaudà. Aquest adreçà una petició a Pere el Cerimoniós el 1345 per a delimitar el territori del castell de Santa Coloma i el del castell de Castellnou. Fou probablement d’aquesta família que els cavallers de Sant Joan de Jerusalem adquiriren poc després la senyoria de Santa Coloma, la qual esdevingué una dependència de l’antiga comanda templera del Mas déu, posteriorment hospitalera: d’aquí la denominació popular de Santa Maria de la Comanda, que permetia distingir la localitat de les altres Santa Coloma del Rosselló (de Pena, de Salses, de Montoriol de les Illes). Els hospitalers de Sant Joan, transformats amb els segles en cavallers de Rodes i cavallers de Malta, conservaren la senyoria fins a la fi de l’antic règim.
Església
Planta de l’església.
R. Mallol
L’església de Santa Coloma és un bell edifici romànic, de nau única coberta amb volta de canó, coronada a llevant per un absis semicircular. És remarcable pel seu aparell acurat de pedra calcària, de color daurat, tallat en carreus de mida gran o mitjana, visible sobretot a la capçalera, a la façana de ponent i a la porta d’entrada oberta al mur sud. Una sèrie de dependències i cases amaguen els paraments en la resta de l’edifici.
L’arc presbiteral és de mig punt, però la volta és lleugerament apuntada. Interiorment l’absis alberga una ara d’altar de marbre romànica, que ha estat col·locada modernament sobre un roc informe que li fa de suport.
Interior de l’església, coberta amb volta de canó de perfil apuntat, element arquitectònic característic del romànic avançat.
ECSA - A. Roura
Al mur meridional hi ha dues finestres de doble esqueixada, de les quals la més ponentina és avui dia tapiada per l’existència d’una casa. Al centre de l’absis i a la façana de ponent hi ha obertures també de doble esqueixada amb l’arc retallat en una llinda. A la paret nord hi ha una porta estreta que comunica actualment amb la sagristia.
La porta d’entrada presenta una llinda, al damunt la qual una pedra semicircular serveix d’arc de descàrrega.
L’església era coberta de lloses i entre els segles XIV i XV fou fortificada i coronada per un pas de ronda amb espitlleres. Aquest cos sobrealçat és fet amb parament de còdols.
Sobre el frontispici de la façana de ponent s’alça un campanar d’espadanya, constituït per tres arcades, dues en un mateix pla i una altra al damunt, que fou bastit entre els segles XVII i XVIII.
Conserva una pica baptismal de la darreria del segle XII o l’inici del segle XIII.
Bibliografia
- Abadal, 1926-50, vol. II (I), pàgs. 235-244
- Cazes, 1990, pàg. 33.