Situació
Vista de l’església des del costat de llevant, amb el gran absis coronat per un fris de permòdols.
ECSA - A. Roura
Vista aèria del nucli antic de la població centrat per l’església de Sant Esteve.
ECSA - Jamin
L’església de Sant Esteve centra la població de Vilallonga dels Monts, al peu de l’Albera.
Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 31’ 36,6” N - Long. 2° 54’ 17,4” E.
Vilallonga dels Monts és unit a la carretera D-618 (entre Argelers i el Voló) per la D-ll, que continua fins a Argelers enllaçant amb la D-2. (PP)
Història
Segons el diploma atorgat pel rei Lotari el 981 a Sant Genís de Fontanes, aquest monestir posseïa en aquesta data un alou a Vilallonga, que limitava amb el seu domini immediat. L’any 1001 l’església d’Elna n’adquirí un altre, donat per Prim, la seva esposa Elisabet i els seus fills.
La primera notícia sobre la parròquia de Sant Esteve de Vilallonga dels Monts és de l’any 1202, en què Ramon de Castellrosselló donà en feu a Bernat de Saragossa tot el delme que tenia Bernat d’Argelers a Vilallonga dels Monts i dins el delmari de Sant Esteve d’aquesta vila.
A la segona meitat del segle XVII, Sadurní Curp, rector de Vilallonga del 1660 al 1667, fou l’autor d’unes interessants memòries on són relatats els esdeveniments dels quals fou testimoni; entre altres, la visita de Lluís XIV a Perpinyà i la revolta dels Angelets. (PP)
Església
La porta d’entrada a l’església.
ECSA - J.L Valls
Planta de l’església, alterada per dues capelles laterals I una sagristia.
R.Mallol
Es tracta d’una església d’una sola nau amb un absis de planta semicircular. La nau és coberta amb una volta apuntada i seguida, i l’absis amb una volta de quart d’esfera que comunica amb la nau per un doble plec en degradació, de mig punt i apuntat. A l’arrencada de les voltes hi ha cornises motllurades. Hi foren afegides dues capelles laterals a l’extrem oriental de la nau, a manera de transsepte.
La porta s’obre al mur de migdia i és de dos arcs de mig punt en degradació (sense llinda ni timpà), molt senzilla, feta amb carreus i dovelles curtes i ben tallades. En aquest mur meridional de la nau i al fons de l’absis hi ha finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt. La finestra de l’absis té el vessant extern amb doble arc en degradació.
Algunes de les mènsules esculpides que ressegueixen la cornisa de l’església.
ECSA - A. Roura
La cornisa que corona els paraments exteriors de la nau i l’absis és de secció de bisell. Una sèrie de petits permòdols mensuliformes ressegueixen, sota la cornisa, l’hemicicle de l’absis i dos curts trams dels extrems de llevant dels murs de la nau. Aquests permòdols són decorats amb petits caps en relleu —testes humanes o màscares, caps d’animals—, tots esculpits de manera esquemàtica. Hi ha fins a trenta-dos permòdols decorats així que s’intercalen amb altres de llisos o que ara no presenten decoració apreciable. Cal tenir en compte que alguns són molt erosionats.
Per les característiques formals, aquesta església es pot datar al segle XII. Ha estat construïda amb un aparell de carreus mal escairats, amb morter entremig, que s’afileren i que lliguen amb cantonades fetes amb carreus més grans, ben treballats.
Sobre el frontis hi ha un campanar i les restes d’un comunidor afegits en èpoques tardanes.
A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal i una ara d’altar. La pica, monolítica, té forma de copa marcadament ovoide sobre un peu troncocònic. És completament llisa i sense cap tipus d’ornamentació. L’ara, feta de marbre blanc, és de perfil de pla i bisell i completament llisa. Recorda l’ara retrobada fa pocs anys a Sant Martí de la Vall o de Montbram (Sureda), en aquesta mateixa rodalia de l’Albera. Es tracta probablement d’una peça medieval, potser coetània de l’església, però la seva datació és difícil per l’extrema senzillesa i la manca de detalls ornamentals. (JBH)
Forja
Detall de la ferramenta que orna la porta d’entrada i d’una de les tiges amb volutes.
ECSA - A. Roura, ECSA - J.L. Valls
En els dos batents de fusta de la porta d’aquesta església hi ha una notable ferramenta romànica. Ha estat col·locada en alguns dels seus espais amb poca simetria. De fet, les peces de forja foren reposades després d’una renovació de la porta, com així ho indica la data que ha estat gravada a la fusta d’un batent: A 28 DE MAIG 1605.
Hi ha, a cada banda, set fileres de jocs de tiges o planxes amb volutes contraposades, si bé amb peces de mides i disseny diversos: cintes amples i de solc central amb dobles volutes als extrems, cintes amb l’afegitó d’altres dobles volutes al centre, uns jocs de mides mitjanes i petites també amb volutes i altres petites peces en forma de S, tot disposat de manera una mica desordenada i fixat amb claus de grossa cabota plana. Es completa amb el característic forrellat serpentiforme, acabat amb un capet d’animal que corre dins unes argolles.
Es tracta d’una ferramenta típica de les portes d’església i abundant a les comarques d’ambdós costats dels Pirineus. Pot datar, perfectament, del segle XII, com l’edifici al qual pertany. Cal dir, però, que aquestes produccions de la farga catalana medieval perduraren llargament, amb no gaires variacions d’estil i factura. (JBH)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Monsalvatje, 1914, vol. 23, pàg. 75
- Cazes, 1990. pàg. 77.
Bibliografia sobre la forja
- Brutails, 1892, pàgs. 544 i 598, i 1893, pàg. 344
- Justafré, 1988.