Santa Maria del Vilar (Vilallonga dels Monts)

Situació

Vista des de llevant d’aquesta església, que fou seu d’una antiga pabordia de canonges regulars.

ECSA - A. Roura

Aquesta església, antigament seu d’una petita comunitat augustiniana constituïda en pabordia del priorat de Lledó, és situada uns 2 km al sud del poble de Vilallonga dels Monts.

Mapa: IGN-2549. Situació: Lat. 42° 30’ 40,8” N - Long. 2° 54’ 25,2” E.

Des de Vilallonga, hom hi arriba per una carretera que segueix la riba dreta del riu de Vilallonga. (PP)

Història

La història d’aquesta església està estretament relacionada amb la canònica augustiniana de Santa Maria de Lledó (Alt Empordà), fundada el 1089, de la qual depengué. Santa Maria del Vilar fou adquirida en un moment indeterminat per Joan, primer prior de Santa Maria de Lledó. La seva possessió li fou confirmada, junt amb el delme de Vilallonga, en un plet celebrat a Montesquiu el 2 de novembre de 1094, en presència de Guillem Bernat de Santcristau, senyor de Montesquiu i de Vilallonga dels Monts, de la seva esposa Garsenda i del seu fill Bernat Guillem. Santa Maria del Vilar, així mateix, apareix com una de les esglésies dependents de Lledó en la butlla que el papa Calixt II adreçà a aquesta canònica l’any 1123.

Reparada i eixamplada al segle XII, l’església fou consagrada el 16 de juliol de 1142 per Udalgar de Castellnou, bisbe d’Elna. A partir d’aquell moment, Santa Maria del Vilar fou constituïda en filial o pabordia de Santa Maria de Lledó. L’any 1146, el bisbe Udalgar li feu donació de l’església de Santa Coloma d’Alemanys. El 1163, Artau III, bisbe d’Elna, recordava per escrit la consagració del 1142, la dotació de l’església i la delimitació del seu alou. El 2 d’abril de 1180, Guillem Jordà, bisbe d’Elna, donà encara a la pabordia de Santa Maria del Vilar i al seu paborde Marçal l’església de Sant Joan d’Albera.

Com a comunitat, decaigué des del segle XIV, encara que arribà a tenir la jurisdicció del lloc, i fins a la fi del segle XVII hi hagué alguns pabordes (purament nominals). Posteriorment, a la darreria del segle XVIII, una part de les dependències del monestir van ser cremades per les tropes franceses. L’abandonament del lloc s’accentuà a partir d’aquell moment, fins al punt que a l’inici del segle XIX, l’església de Santa Maria fou convertida en estable i al costat nord s’hi construí un mas. Més tard, el lloc quedà completament deshabitat i progressà la degradació del monument. L’any 1955 el conjunt de Santa Maria del Vilar fou declarat monument protegit per l’estat francès (Monument Històric classificat), però aquest fet no va pas comportar la seva recuperació. Els anys 1991-92 l’associació local “Vilallonga fa temps i ara” començà la tasca de conscienciació sobre l’estat de Santa Maria del Vilar i les primeres campanyes de neteja del monument. Posteriorment, l’any 1993, els propietaris de l’antic monestir promogueren l’inici de les primeres obres de consolidació i d’exploració arqueològica. Cal esperar que tinguin continuïtat fins a aconseguir el salvament definitiu i l’estudi del conjunt monumental(*). (PP-JBH)

Església

Planta de l’església, d’estructura de creu llatina i capçalera triabsidal, típica de les cases de l’orde augustinià.

R. Mallol, segons informació de P.L. Decaux

Santa Maria del Vilar és una església de planta de creu llatina, de 21,7 m de llargada total (exterior), formada per una sola nau, transsepte de braços destacats i capçalera triabsidal. L’absis central és molt més gran que les petites absidioles. Tots tres absis afecten planta semicircular allargada.

La nau és coberta amb una volta marcadament apuntada. Té un sol arc toral situat, curiosament, vers l’extrem de ponent, a poc més de 2 m de distància del frontis. Ens preguntem si es pot relacionar amb una tribuna desapareguda. Aquest arc és apuntat com la volta, sobre pilars adossats amb impostes de secció de pla i bisell.

Els dos braços del creuer o transsepte tenen voltes de punt rodó que comuniquen amb la nau per uns plecs de mig punt. Les voltes dels absis són de quart d’esfera allargada, també acabades amb plecs de mig punt. Aquestes arcades o plecs d’acabament de volta són ben aparellats amb dovelles curtes i amples.

Una portada de marbre, situada al frontis o façana de ponent, era l’entrada principal del temple. Aquesta portada va ésser venuda l’any 1924 a Paul Gouvert, un antiquari de París que també comprà tres quartes parts del claustre de Sant Genís de Fontanes. El banquer romanès Chrissoveloni adquirí bona part d’aquest lot i el feu instal·lar al seu castell de les Mesnuls, a Montfort-l’Amaury (Yvelines). La porta del Vilar servia d’entrada al claustre recompost. L’any 1983, gràcies a una campanya per part de diferents associacions i organismes, la part del claustre de Sant Genís que era a Mesnuls retornà al lloc d’origen, on va ser remuntada l’any 1986. La portada també ha estat retornada i es troba a Sant Genís a lespera que pugui ésser restituïda a Santa Maria del Vilar. Per desgràcia, no han pas tornat els elements d’escultura més importants d’aquesta porta.

Així doncs, quan la porta principal de marbre fou venuda i arrencada, va ésser substituïda per un vulgar marc de rajols. Una porta petita, situada a l’extrem oriental del mur nord de la nau, vora l’angle amb el transsepte, comunicava el temple amb les dependències monàstiques. És tapiada i s’ha conservat l’arc intern de mig punt. Unes altres dues portes s’obrien als murs de ponent i tramuntana de l’ala nord del transsepte, també per comunicar amb el monestir.

Les finestres que il·luminaven l’església actualment són, en la seva majoria, molt malmeses. La que s’obria al centre del frontis, sobre la portada, és un forat irregular i fa la impressió d’haver estat espoliada, com l’esmentada porta. En el mur meridional de la nau es poden veure dues finestres, una de les quals, ara força transformada, era de doble biaix. L’altra, d’una sola esqueixada, és aparedada i ha perdut l’arc. Pels carreus grans dels muntants i l’estructura es pot afirmar que és una obertura de tipus arcaic, propera a les finestres de les absidioles de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Andreu de Sureda. Les finestres situades al centre de cadascun dels absis eren també d’una esqueixada. La del central, ara molt destruïda, tenia un vessant força ample i respon també a una tipologia arcaica. En el mur de l’extrem oriental de la nau, sobre l’arc presbiteral, hi ha un ull de bou.

Una espadanya molt simple, de dos pilars i un arc de mig punt, es dreça sobre la façana de ponent.

Un element remarcable d’aquesta església són els capcers, que prolonguen l’alçada del mur oriental de la nau i dels murs dels extrems de cada costat del transsepte, els quals formen uns frontons considerablement elevats per sobre del nivell de les cobertes. És molt destacat el capcer de llevant de la nau, amb vessants en pendent de 90°. Eren menys alts els del transsepte (pendent de 60° als vessants del frontó), dels quals només es conserva sencer el de tramuntana, ja que la coberta del braç de migdia ha sofert transformacions.

Damunt dels paraments exteriors dels murs laterals de la nau i dels absis es poden veure cornises de perfil de pla i cavet; a l’interior no n’hi ha.

L’aparell dels murs només resta visible, a l’interior, en alguns espais on han caigut les capes d’arrebossats, algunes d’elles molt antigues. En canvi s’observa enterament en els paraments exteriors. La construcció és bastida, en totes les seves parts, amb blocs de pedra —principalment granit— desbastats i lligats amb morter, que enllacen amb cantonades de grossos carreus escairats i polits.

Interior de l’església, avui desafectada, amb la capçalera al fons i amb la volta de la nau molt apuntada.

ECSA - A. Roura

La unitat constructiva només és aparent, ja que una observació permet distingir dos tipus d’aparell diferents. El que, evidentment, és més antic, apareix a la meitat inferior (o fins poc més amunt) dels murs laterals de la nau (el frontis resta cobert d’arrebossat), en els murs del transsepte i a la capçalera. És un aparell propi del segle XI, a base de pedres sense polir però escairades en forma de petits carreus que s’afileren força regularment. A les juntures dels carreus, en el morter, es van fer les característiques incisions formant rectangles. S’han conservat força bé en alguns espais dels murs del braç de tramuntana del transsepte i, sobretot, a l’absidiola del mateix costat. A més, al transsepte resten testimonis de la coberta de dos vessants de la construcció primitiva.

L’aparell de la part superior dels murs de la nau correspon, evidentment, a una important remodelació. No es diferencia gaire de la resta de la construcció, ja que s’hi empraren blocs del mateix tipus de pedra. Tanmateix, és un aparell més descurat, la talla de la pedra és molt més basta; els blocs són de formes i mides irregulars i no es disposen en filades gaire seguides.

La part inferior dels murs de la nau i tota la capçalera es pot datar al segle XI, com ja s’ha indicat. Això s’acaba de confirmar si es consideren els elements essencials de la resta de la construcció: la planta d’una nau amb creuer destacat i, sobretot, els absis de semicercle allargat, els paraments desproveïts d’ornamentació (sense decoració llombarda) i les finestres d’un sol biaix, de vessant ampli o bé estretes, amb marc fet de grans pedres. Tot plegat demostra que l’església recull la tradició de l’arquitectura religiosa local, sorgida al segle X. És una mostra valuosa de l’evolució, dins el segle XI, d’aquest cicle arquitectònic i artístic del qual hi ha mostres primitives i properes en els monestirs de Sant Genís de Fontanes i Sant Andreu de Sureda.

La reconstrucció que assenyala l’aparell de la part superior dels paraments correspon a la consagració de l’església de l’any 1142, sens dubte. L’obra de la primera meitat del segle XII va comportar la introducció de la volta apuntada de la nau, per cert molt aixecada de punt. En aquest sentit recorda la volta central de Santa Maria de Lledó, casa matriu del monestir del Vilar. També és del segle XII la portada de marbre que va ser espoliada —potser d’un moment posterior al de la consagració— i, segurament, la decoració de pintura mural de l’interior, de la qual queden restes.

L’església de Santa Maria del Vilar ha estat durant molt de temps absolutament abandonada a l’albir de qualsevol visitant desaprensiu, malgrat haver estat declarada monument històric, juntament amb les restes de pintures murals que també s’han continuat degradant. Els treballs iniciats fa poc a l’església ja han permès identificar una coberta de teules planes, de tipus romà (tegutae), en aixecar la teulada de teula àrab actual.

L’edifici monàstic

El gran edifici del monestir, situat a poques passes vers el nord de l’església, era gairebé totalment cobert de vegetació, d’heures, fins fa poc temps (1993), la qual cosa n’impossibilitava l’observació. La redescoberta ha evidenciat un conjunt arquitectònic compacte i extens, que forma una planta general rectangular, amb l’eix W-E i l’entrada al nord. S’hi aprecien testimonis d’etapes constructives diverses. Malgrat això, els enderrocs que ocupen els espais interns, i la poca entitat dels murs visibles en una bona part del conjunt, sobretot a migdia on són molt soterrats, aconsellen tota mena de reserves a l’hora d’intentar ni que sigui una breu descripció de les ruïnes. Els treballs de neteja i excavació permetran, sens dubte, recuperar sectors i elements arquitectònics importants, avui amagats, i l’estudi d’un testimoni notable d’arquitectura medieval.

Podem afirmar que l’edifici era fortificat i tenia aspecte de castell. Per la configuració del terreny, la part avui més vistent és la façana principal del costat de tramuntana, que té uns 20 m de llargada i es dreça encara a una alçada de 4 o 5 m. En aquesta façana hi ha l’antiga entrada al monestir, situada a l’extrem de ponent, just a la vora de l’angle nord-oest de l’edificació. És un portal de fortalesa, format per una doble arcada de mig punt, la superior feta amb grans dovelles, curtes i amples, de granit, ben tallades i polides i perfectament ajustades, mentre que la més baixa té dovelles més petites, tallades i polides de manera molt més imperfecta. A l’interior, una ferma volta de canó, acabada en un plec fet amb llosetes, precedia l’entrada. És possible que l’entrada tingués al damunt una estructura de torre de defensa, la qual, en tot cas, no hauria destacat en planta.

El mur perimetral de llevant es dreça a una alçada considerable en el seu costat nord. S’hi obrien petites espitlleres i una finestra sagetera, que posteriorment van ser tapiades. En aquesta façana s’aprecia clarament la unió entre dos sectors de construcció diferenciats.

Les restes de les sales interiors es troben a un nivell molt alt. És probable que a sota hi hagi estances per desenrunar, si bé la configuració del terreny fa possible que aquest espai inferior sigui força reduït. En tot cas, la distribució interna de l’edifici apareixerà amb aspectes singulars per aquesta causa: així per exemple, el nivell de l’entrada és molt baix en relació amb les restes de les habitacions subsistents, i s’insinua l’existència d’una escala per guanyar-lo.

Avui, a l’interior hi ha restes d’una gran sala a llevant i de reduïts compartiments vers ponent. La sala tenia coberta sobre arcs de diafragma, dels quals resten les arrencades al costat de tramuntana. Algun d’ells, de lloses, fou refet tardanament amb cairons de terrissa. També tenia arc transversal una estança del sector de ponent. En aquest costat hi ha testimonis de la comunicació entre les diferents habitacions: portes estretes de les quals queden els muntants i una altra de més gran que manté l’arc rebaixat.

Com ja s’ha indicat, els aparells dels diferents murs semblen evidenciar l’existència de diferents períodes constructius o de refaccions diverses. En els paraments externs de les façanes del nord i llevant és on l’aparell es pot observar fàcilment. És fet a base de blocs de pedra trencats, de mides mitjana i petita, amb tendència a la sedimentació horitzontal, i amb el morter visible a les juntures. A la façana nord s’aprecien dos tipus d’aparell. El de la meitat inferior del mur és fet amb filades de lloses disposades en espiga. Aquesta construcció més arcaica comprèn un ampli espai del parament, des de l’angle nord-est fins a prop de la porta situada vers el sud-oest. En el mur de llevant hi ha la unió entre dues construccions. Per com s’ajunten sembla clar que es va bastir primer el sector de més al sud, fet amb pedres generalment més petites i gens inclinades.

En aquest mur de llevant hi ha adossada exteriorment una petita i curiosa construcció que n’està, però, deslligada. Resta encara molt soterrada i només en sobresurt l’extrem superior del costat nord, un fragment de mur corbat que sembla insinuar una reduïda planta semicircular. A la part visible, a l’extrem superior, hi ha tres obertures a manera de galeria de finestres separades per uns pilars prims, fets amb petits carreus. Els arquets de mig punt, que s’han conservat en dues de les obertures, són fets amb lloses estretes i llargues, disposades radialment. L’aparell té poc espai apreciable, però el seu aspecte és arcaic, i no difereix dels que es poden trobar a la resta del conjunt del monestir. Cal entendre que la funció d’aquest element, que sembla força insòlit actualment, de ben segur s’esclarirà quan sigui exhumat del tot i pugui ser estudiat.

Amb les reserves que hem expressat abans, s’entén que el conjunt es degué configurar a l’època de constitució i consolidació de la canònica, als segles XI-XII, i segurament fins al XIII.

Durant els treballs d’exploració de l’estiu del 1993 ha estat exhumat part del basament d’una torre cilíndrica al sector de ponent del monestir. El seu mur fa 1 m de gruix i hi ha vestigis d’una possible entrada al sud; el parament apareix recobert per una capa d’arrebossat molt ferma. (JBH)

El claustre

El claustre del monestir augustinià de Santa Maria del Vilar es presenta sota la forma d’una única galeria inserida entre el braç nord del transsepte i el mur septentrional de la nau de l’església. Sembla, segons els vestigis, que no hi havia cap més galeria. Els seus límits s’alineen perfectament amb els de l’antiga església: no sobresurten ni vers el nord ni vers l’oest, formen com una mena de nau lateral i s’adapten al gran declivi del terreny. Les dimensions són de 12,10 m de llarg d’est a oest, per 3,55 m d’ample, a l’exterior. Des de l’església, l’accés al claustre es duia a terme per una primera porta oberta en el braç del transsepte i per una segona situada a l’extrem oriental de la nau. Actualment, totes dues són tapades per un envà de maons. Els murs nord i oest de la galeria, el gruix dels quals varia entre 0,55 m i 0,89 m segons els indrets, són construïts amb còdols escairats o escalabornats disposats en un aparell de filades allargades. L’angle nord-oest i els pilars de l’arc central nord són fets amb blocs d’obra de farciment. Grans arcades de mig punt n’emmarquen una tercera, més estreta, igualment de mig punt, al llarg del costat més gran. Els seus arcs, amb dovelles fetes de pedres d’esquist barroerament escairades amb martell, són lligats amb morter. Reposen sobre pilars massissos. Hi ha parets de pedra posteriors amb un aparell irregular de còdols grossos i pedres que obstrueixen una part de les arcades. Un quart arc, comparable als precedents, s’obre en el mur occidental. La galeria era coberta per un rafal. Cap columna, cap pedra tallada o esculpida no decora aquestes arcades, que guarden una estreta relació amb el claustre septentrional de Santa Maria de Cornellà de Conflent (de vers el 1097) i amb el claustre inferior del monestir de Sant Martí del Canigó (primer quart del segle XI), com també amb els claustres de la catedral de Vic (de vers el 1038), del priorat de Palera a Besalú (de vers el 1085) i de Sant Pere de Casserres. Com aquests últims, cal situar la data de construcció del claustre de Santa Maria del Vilar al segle XI, i més precisament després del 1142, any en què fou consagrada l’església. (GM)

Portada

Planta i alçat de la portada, a escala 1:40, abans de ser espoliada i venuda aun particular.

R. Mallol, segons informació de P.L. Decaux

Del portal de marbre, tal com es trobava originàriament, se’n coneix una fotografia de l’Arxiu Mas de Barcelona (clixé C-8352, any 1913), que ja va ser publicada per Francesc Monsalvatje l’any 1915. Actualment, després d’haver estat retornat des de les Mesnuls, es troba desmuntat al monestir de Sant Genís. No es conserva complet: manquen els dos capitells que, pel que sembla, van ser robats fa alguns anys; també podrien haver desaparegut, o no haver retornat, altres relleus del conjunt. Hom s’ha de refiar, doncs, una vegada més, de la vella fotografia per a descriure la portada en el seu estat original.

Era composta per dos arcs adovellats, de mig punt i en degradació, emmarcats per un arc guardapols decorat. L’arc extern reposava sobre dues columnes i dos capitells; l’arc intern presentava, com a únic element decoratiu, una seqüència de mitges boles o semisferes dins la mitjacanya que resseguia la seva aresta, tant a les dovelles de l’arc com als carreus dels muntants. L’arquivolta guardapols era una grossa motllura de secció de pla i bisell que acabava sobre una imposta a cada costat. La seva cara plana era ornada amb un fris de petits cercles que inscrivien punts incisos, mentre que la cara bisellada presentava un fris de palmetes de tiges molt fines i entrellaçades inscrites per cercles. Les dues impostes i els permòdols respectius presentaven rostres força esquemàtics d’animals fantàstics i una sanefa d’elements vegetals estilitzats i de ziga-zagues.

L’arc extern no té cap tipus de decoració sobre les seves dovelles. El capitell esquerre presentava dos registres: l’inferior amb un rengle de fulles, de dibuix barroer però de relleu destacat, i el superior amb un rostre humà de trets esquemàtics i, a banda i banda, una pinya i una màscara grotesca, de boca grossa i oberta. A l’àbac hi havia un relleu allargat que ha estat identificat com un drac. El capitell de la dreta presentava un lleó rampant amb el cap disposat a l’angle superior i una flor al centre; segons Durliat, és una “reproducció maltraçuda” dels monstres ajupits o encongits de Cuixà. L’àbac presenta un fris de palmetes molt semblant al de l’arquivolta guardapols.

Les dues columnes eren monolítiques, cilíndriques i llises. Les bases, tot i que ambdues tenien un plint alt, eren força diferents: la dreta era formada per quatre torsos llisos, mentre que en l’esquerra els quatre torsos eren soguejats i els angles eren ocupats per unes cares o màscares molt esquemàtiques de nas llarg i ulls grossos. Per la forma, troncocònica, podríem pensar que es tractava d’un capitell invertit.

Segons la fotografia a partir de la qual fem la descripció, les diferents parts de la porta encaixaven molt malament: l’arquivolta guardapols no corria paral·lelament a l’arc extern, i l’espai que hi restava al mig era omplert amb aparell simple i arrebossat; en els muntants també hi havia fragments que no eren de marbre, sinó fets amb carreus. M. Durliat pensa que aquesta disposició podia haver estat producte d’una restauració maldestra.

L’escultura de la porta del Vilar és força rude, sens dubte feta per artífexs locals que imitaven obres comarcals de més volada. Es tracta, per tant, d’un reflex de la producció dels tallers rossellonesos del segle XII. Segons M. Durliat, hi ha paral·lels de la porta del Vilar en l’escultura romànica de la Cerdanya i la Vall d’Aran, i sobretot en la del Pallars, en les portades d’Isil i d’Alós d’Isil. Però també cal posar en estreta relació amb la portada del Vilar el monestir de Santa Maria de Lledó.

Cal assenyalar que el nostre conjunt té una part de força qualitat i una altra, cronològicament posterior, que s’inscriu de ple entre aquestes produccions rústegues i populars. Així, entenem que la datació més probable de la portada del Vilar s’ha de situar entre les darreres dècades del segle XII i ja entrat el segle XIII. (JBH)

Epigrafia

Reproducció del text de les tres làpides funeràries que hom pensa que procedeixen del desaparegut claustre, ara encastades al costat de la porta del mur de ponent, tal com les va dibuixar L. de Bonnefoy al segle passat.

A l’entorn de la porta de l’església de Santa Maria del Vilar, oberta a la façana occidental, es conserven tres inscripcions funeràries del segle XIII, originàries probablement del claustre. Les donem aquí tal com les va dibuixar L. de Bonnefoy amb total exactitud.

XV KALENDAS SEPTEMBRIS ANNO
DOMINI M CC XL III OBIIT
RAIMUNDUS DE ORULO PREPOSITUS

Que, traduït, vol dir:

“El 15 de les calendes de setembre [15 d’agost], any del Senyor 1243, morí Ramon d’Orla, paborde”.

IDUS OCTOBRIS ANNO DOMINI M CC
L OBIIT RICSENDIS DE FURCIS

La traducció és:

“Als idus d’octubre [15 d’octubre], l’any del Senyor 1250, morí Risenda de Forques”.

V IDUS AUGUSTI ANNO
DOMINI M CC LX II OBIIT
PETRUS GERAUDI DE VILA-4RI

Que, traduït al català, és:

“El 5 dels idus d’agost [9 d’agost], l’any del Senyor 1262, morí Pere Gerau del Vilar”. (PP)

Sarcòfag

A l’interior de l’església hi han estat dipositats dos grans sarcòfags de marbre, ara trossejats. Són de caixa rectangular, amb la cavitat antropomorfa, de cap rectangular i el peu recte. També hi ha, fragmentades, les cobertes de dos vessants de carena prominent. Tant les caixes com les cobertes són llises, sense detalls ornamentals ni epigrafía. La datació no és clara, ja que aquest tipus de sarcòfag no ha estat gaire estudiat, si bé hom sol considerar-lo dels segles XII o XIII.

Hem recollit informacions una mica contradictòries sobre l’existència d’altres sarcòfags desapareguts. Segons diferents notícies, encara no fa molts anys hi havia, a l’exterior de l’església, un sarcòfag amb notable decoració, que tradicionalment se suposava que era molt arcaic. Altres notícies fan esment d’altres sarcòfags de marbre, sencers, sense precisar-ne el nombre, que havien estat comprats per l’antiquari Gouvert al mateix temps que la portada. En canvi, M. Durliat escrivia (1948-54, IV, pàg. 64) que havien desaparegut del Vilar “un timpà amb un cap de monstre i un sarcòfag decorat amb fulles... venuts versemblantment al mateix temps que el portal”.

Durant els treballs d’exploració arqueològica iniciats recentment, ha aparegut una tomba situada al costat de l’entrada de l’església, a ponent, adossada al peu de la façana. És una sepultura de cista, de lloses, rectangular i força gran, amb un acabat de morter allisat al fons. Cal esperar l’estudi d’aquesta troballa, la qual fa suposar que la continuïtat dels treballs arqueològics a l’entorn de l’església tindrà uns resultats prou interessants. (JBH)

Pintura

Un detall dels escassos vestigis de pintura mural que encara resten a l’interior de l’església.

ECSA - A. Roura

Les pintures murals romàniques d’aquesta església foren declarades Monument Històric juntament amb el conjunt del monestir, però han romàs en l’oblit més absolut (tan sols Mesuret, 1967, pàg. 47, en parla). La degradació en alguns sectors ja és irreversible. Malgrat això, els fragments de decoració que apareixen sota les capes de calç d’èpoques posteriors, que en part han caigut a trossos, evidencien que encara pot restar-ne part de la decoració amb possibilitat d’ésser salvada.

L’estat actual de l’interior de l’església i de les pintures, recobertes d’encalcinat i pols, impossibilita qualsevol estudi aproximatiu. Només es podrà realitzar després d’una intervenció restauradora. Cal esperar que les feines de recuperació i estudi tot just iniciades en el conjunt monàstic vagin seguides ben aviat del salvament de les pintures murals, ja que la tasca és urgent.

Els fragments més importants que avui es poden veure es troben a la volta i al mur de l’absis central. Se n’aprecia algun més, amb dificultat, sobre l’arc presbiteral. A la volta de l’absis, a la part superior i central, s’identifiquen fàcilment vestigis de la figura del Pantocràtor i la màndorla. Als costats, alguns fragments corresponen al Tetramorf. Més avall, les restes d’uns personatges amb túniques poden fer pensar en l’apostolat o en els Vells de l’Apocalipsi. També s’hi veuen vestigis de frisos o franges ornamentals i, potser, del cortinatge inferior. En alguns punts és evident que els colors es mantenen força vius; en altres, en canvi, les restes són a punt de perdre’s irremissiblement. Si hom hi arribés a temps, els fragments pictòrics a recuperar serien encara, probablement, d’un interès molt remarcable. (JBH)

Forja

Els dos antics batents de fusta de la porta de l’església, que avui es guarden a l’interior, han conservat algunes de les ferramentes de tradició romànica. A cada batent, a dalt i a baix, hi ha quatre peces amb la forma habitual de cintes horitzontals acabades a cada extrem en volutes cargolades en sentit oposat. Són cintes amples, que tenen un solc de mitjacanya al centre. Als espais restants dels batents queden, clavades sense ordre, deu tires horitzontals llises o bé solcades, sense volutes, i unes altres peces, també llises, davant les quals corria el forrellat, que ha desaparegut. Això és tot el que resta d’una de les característiques ferramentes de porta d’església, de les quals es troben encara bones mostres al llarg de les terres pirinenques i a les comarques properes. També es poden veure representades en l’escultura d’un fris del claustre d’Elna.

És ben possible que els ferros del Vilar siguin coetanis de la portada de marbre descrita (segles XII i XIII). Cal precisar, però, que aquesta producció de la farga catalana romànica perdurà al llarg de segles sense gaires variacions apreciables. (JBH)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Galangau-Elsaesser, s.d.
• Alart, 1880, doc. LXIX, pàgs. 101-102
• Renard de Saint-Malo, 1883
• Monsalvatje, 1915, vol. 24, pàgs. 251-255
• Vayreda, 1930, ap. 13, pàgs. 158-159 i ap. 18, pàg. 165
• Durliat, 1948-54, pàgs. 61-67
• Ponsich, 1980b, pàg. 65.

Bibliografia sobre la portada

• Durliat, 1948-54, IV, pàgs. 64-67.

Bibliografia sobre l’epigrafia

• Bonnefoy, 1856-63, pàgs. 170-172.

Bibliografia sobre el sarcòfag

• Durliat, 1948-54, vol. IV, pàg. 64.