L’organització política dels comtats del Pallars

Introducció

Els moviments d’emancipació política que acabem d’esmentar foren afavorits pels carolingis, especialment intensos des de la conquesta de Girona l’any 785 i per l’ocupació de Barcelona el 801. Però l’alliberament del Pallars i de la Ribagorça, vers el 800, anà a càrrec de la iniciativa privada dels comtes de Tolosa, atribuïda concretament a Bigó. Sembla, però, que els indígenes d’aquestes comarques s’havien posat sota el seu domini i protecció.

Es comença a reorganitzar el territori, alhora que es restauren els monestirs visigòtics de Senterada i Alaó, els quals havien estat destruïts, i és funda el monestir de Gerri (807). Però aquests primers anys de subjecció al comtat de Tolosa, la qual durarà fins el 872, són un xic agitats políticament. Després de l’alliberament, els territoris queden sota l’autoritat de Berenguer, però li són usurpats el 833 pel comte d’Urgell Galindo Asnar. Aquest, al seu torn, vers el 848, serà desposseït del Pallars i la Ribagorça pel comte Frèdol, que els restitueix a Tolosa. Mort Frèdol el 852, el succeeix el seu germà Ramon. s aleshores que el Pallars i la Ribagorça se separen de Tolosa i adquireixen la dignitat de comtat. Vers el 863 el comte Ramon és desposseït pel marquès de Gòtia, Unifred, i el seu fill Bernat governà el comtat fins el 872, any en què mor assassinat per Bernat de Septimània.

A partir d’aquest moment el comtat de Pallars-Ribagorça, ocupat per Ramon I (II), procedent probablement del comtat de Bigorra, és deslliga definitivament del comtat de Tolosa. No s’acaben, però, les dificultats. El 904 el Pallars és envaït pel reietó de Saragossa, Muhammad ibn Llop, que ocupa diversos castells. Poc després, el 907, el reietó d’Osca, Muhammad al-Tawïl, fa una incursió a la regió central de la Ribagorça.

El comtat de Pallars

Mapa del comtat de Pallars on s’especifica la seva extensió i divisió política al segle XI.

L. Martínez

Des del seu alliberament, el Pallars i la Ribagorça havien format una unitat. Aquesta es trenca a la mort del comte Ramon I (II) (920), que reparteix els territoris entre els seus fills, de manera que és formen dos comtats independents l’un de l’altre. Així, a Bernat i Miró els correspon la Ribagorça, mentre que Isarn i Llop reben el Pallars. Tots dos governaran conjuntament el comtat fins el 947. El comtat passarà llavors a Guillem I, fill d’Isarn, mort sense successió vers el 950, per la qual cosa compartiran el govern del comtat els fills de Llop: Ramon II (III), Borrell I i Sunyer I, tot i que Ramon ocuparà un lloc preferent. Sembla que tant Ramon com Borrell moren vers el 995, el primer d’ells sense successió. Sunyer I, al capdavant del comtat, associa al seu govern el seu nebot Ermengol I.

Vegeu les notes biogràfiques dels comptes de Pallars a Els comtes de Pallars anteriors al 1300

La divisió del comtat

El poblament medieval del Pallars es caracteritzava per la seva organització en valls, que gaudien d’una forta personalitat jurídica i històrica. El nucli de Són centra una petita vall subsidiària de la Vall d’Àneu.

ECSA - M. Catalán

Un dels fets claus del segle XI i que marcarà la història del Pallars al llarg de dos-cents anys és la divisió del comtat a la mort del comte Sunyer I (1011). El principal problema és que no se n’ha conservat el testament, però les poques notícies referents a aquesta partició, com també els nombrosos conflictes que se’n deriven, fan pensar que la decisió no fou ben acceptada pels fills del comte Sunyer, o almenys per part de Ramon III (IV) i el seu successor Ramon IV (V). Les teories més tradicionals apunten que la zona més protegida del comtat, el Pallars Sobirà, però sense els límits actuals d’aquesta comarca, i les valls de l’Alta Ribagorça quedarien en mans de Guillem, el més petit dels fills de Sunyer, mentre que el Pallars Jussà, amb més possibilitats d’expansió vers el sud, seria per al primogènit Ramon. Una lectura acurada dels documents mostra que la divisió del comtat no és, en principi, homogènia, ambdós comtes tenen interessos en un i altre comtat. I si bé el Pallars Sobirà queda més protegit amb vista a possibles incursions sarraïnes, el cert és que bona part dels recursos naturals i dels homes és troben en aquesta àrea, la qual cosa no devia passar desapercebuda al comte jussà. Per aquesta raó, l’explicació d’una divisió tan poc coherent als nostres ulls caldria buscar-la més aviat en un intent d’administrar millor el territori, fugint de la solució del cogovern entre germans, i en la compensació i l’equilibri dels territoris mitjançant enclavaments i possessions en l’altre comtat.

La divisió no va satisfer els hereus de Sunyer I i aviat sorgiren les desavinences. Sembla que Ramon III (IV) del Pallars Jussà s’apoderà d’alguns castells i valls del seu germà Guillem, i el bisbe de la Seu d’Urgell va haver d’intervenir en el litigi per a posar-hi pau: Guillem conservaria l’herència paterna en canvi de tenir-la en feu del seu germà Ramon. La mort de Guillem i el poc interès a respectar el pacte obrí novament el conflicte de partició del comtat, conflicte que no s’arranjaria fins els darrers anys del segle XI.

Tret de les esmentades divergències, ben poques notícies tenim de l’activitat del comte del Pallars Sobirà Guillem I i del seu fill Bernat, excepte algunes donacions a esglésies o la seva participació en judicis. Sembla, però, que Bernat I podria haver governat conjuntament amb el seu germà Artau. Per contra, Ramon III (IV) del Pallars Jussà inicià en aquesta època un apropament vers el comtat veí de Ribagorça, el qual governarà juntament amb la seva primera muller, la comtessa Maior, fins el 1023, any en què aquest matrimoni és anul·lat. No és estrany, doncs, que completant les possessions i els drets que tenia a la vall ribagorçana de Senyiu el comte Ramon III (IV) intentés de tenir sota el seu control les valls de Boí i Barruera en mans aleshores del comte sobirà. Al mateix temps i casat de nou amb Ermessén, consolidà i estengué el seu domini en la zona de la marca del comtat, una ampla franja de terres situades entre Puigcercós i Llimiana. Aviat toparà amb el comte Ermengol III d’Urgell. D’una banda, perquè intenta l’expansió dels seus territoris per les terres de l’est de la Conca de Tremp, sobre les quals el comte jussà té pretensions. De l’altra, perquè la reconquesta de la Vall d’Àger per part del magnat urgellès Arnau Mir de Tost tanca definitivament l’expansió del Pallars pel sud, i encara que les disputes sobre el control del castell de Llimiana s’arranjaran el 1040, la guerra entre ambdós comtats és prolongarà fins el 1074. Sens dubte, aquesta situació devia impulsar el comte Ramon III (IV) a intensificar els seus contactes amb Arnau Mir de Tost per tal d’obtenir beneficis de la conquesta pel costat més occidental de la vall. Són d’aquests anys que daten les primeres convinences i juraments de fidelitat del Pallars.

Les guerres entre el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà

En morir Ramon III (IV) (1047), el succeeix el seu fill Ramon IV (V), que devia haver estat associat i que a partir d’ara governarà el Pallars Jussà juntament amb el seu germà Sunyer Ramon. Tancada tota expansió pel sud i davant les pretensions urgelleses, el matrimoni de Ramon IV (V) amb Valença (1055), filla d’Arnau Mir de Tost, constitueix una mena de garantia de futur per a assegurar-se el control de la Conca de Tremp. El seu sogre no és solament un aliat poderós i ric —dota la seva filla amb 12 000 sous—, sinó que tindrà cura a defensar els interessos de la seva filla i més concretament el conjunt de castells que Ramon IV (V) lliura a Valença com a esponsalici, això és, Llimiana, Mur, Orcau, Basturs, Areny i Montanyana. Tot i així, Arnau Mir de Tost cometrà més endavant alguns abusos sobre els béns de Ramon IV (V).

Però les coses és compliquen. Els enfrontaments amb el seu cosí el comte Artau I del Pallars Sobirà prenen cada cop més volada, alhora que haurà d’afrontar la guerra amb l’Urgell i les revoltes nobiliàries. Artau I no està disposat a deixar en mans de Ramon IV (V) el que li pertoca per herència i, quan les seves reclamacions no són ateses, opta per atacar o apoderar-se de castells i viles. Des del 1055 se succeeix una llarga sèrie de temptatives d’acord entre els comtes jussà i sobirà, totes elles sense resultats. Són petits intermedis enmig de la violència i la guerra civil que s’escampa per tot el comtat durant la segona meitat del segle XI.

A grans trets, aquests acords tenen per finalitat de restablir l’autoritat del comte jussà en les zones sota el control d’Artau i de garantir la fidelitat d’Artau I vers Ramon IV (V) com a vassall seu. En aquest sentit, Artau I es compromet a restituir a Ramon IV diversos castells, a més de les valls de Boí i Vallato (1057), i es veu forçat a prometre-li que li serà fidel (1064). Vers el 1070, ambdós comtes és comprometen a celebrar un judici, en el qual el rei d’Aragó intervindrà com a jutge, per tal de solucionar llurs diferències. Tot i així, no s’arriba a un principi d’acord fins el 1079, data en què el comte Artau I dona diversos castells situats a la Conca alta de Tremp i a les valls de Boí, els habitants de les quals presten jurament a Ramon IV (V).

Mapa dels castells i altres dominis disputats entre els comtes de Pallars al segle XI.

L. Martínez

Això no obstant, ambdues parts incompleixen repetidament els pactes, i el del 1079 no és una excepció. De fet, les posicions dels dos comtes són irreconciliables. La cessió de castells per part d’Artau I sembla condicionada a assegurar-se la possessió de l’Alt Pallars, al qual el comte Ramon IV (V) no està disposat a renunciar. D’altra banda, Artau I no s’avé fàcilment a ser un més dels vassalls de Ramon o, dit d’una altra manera, a tenir menys poder que el seu cosí. Així, doncs, cada pacte ve precedit d’una onada d’assetjaments, apropiacions i rapinyes. Artau assetja els castells i les viles de Ramon o intenta recuperar aquelles que considera pròpies, fa presoners i obliga alguns vassalls de Ramon a passar-se al seu bàndol.

És en aquests anys que Artau I és casa en segones núpcies amb Llúcia de la Marca, germana de la comtessa de Barcelona Almodis (1064). Aquest matrimoni dona una nova dimensió a la política d’Artau. D’una banda, li permet de participar en les campanyes de reconquesta a la Catalunya nova del seu cunyat el comte Ramon Berenguer I de Barcelona, que li encomana els castells de Tàrrega, Amposta i Gramenet (1068). Però, a més, en cas de necessitat, el comte de Barcelona pot intervenir, com a aliat, en favor d’Artau I. De ben segur, no és casual que els castells de Santa Engràcia, Toralla, Salàs, Peramea, Rivert i Bellvei, tots ells en litigi entre Artau I i Ramon IV (V), formin part de l’esponsalici de la seva muller Llúcia.

Mentrestant, la guerra amb el comtat d’Urgell s’intensifica pels volts del 1070 i sobretot després de la mort d’Arnau Mir de Tost. Aquest, en el seu testament, llega a la seva filla Valença i al seu net Arnau Ramon, a més dels castells que tenia per Ramon IV, un conjunt de castells situats al comtat d’Urgell (Tost, Selvenyà, Montan, Adraén, Noves) i d’altres al sud-oest de la Conca de Tremp (Llordà, Biscarri, Benavent i Toló), aquests últims en l’àrea que és disputen els dos comtats. El comte d’Urgell, Ermengol IV, assalta diverses vegades aquests i altres castells pallaresos situats a la frontera, a més de prendre-li els feus i els alous que el comte té a Urgell.

Pel que fa a la revolta dels senyors, tot i que alguns nobles és posen sota la guarda i protecció de Ramon IV (V), són ben pocs els que resten fidels al comte. Uns és passen al partit del comte sobirà, d’altres són obligats a fer-ho pel mateix comte Artau I. La major part de la noblesa és desentén del comte jussà, i els més puixants, no gaire disposats a doblegar-se a l’autoritat comtal, li planten cara. És aquest el cas dels Orcau, que no accepten les imposicions de Ramon IV (V), el qual haurà de renunciar de reclamar-los la potestat del castell; o dels Vallferrera, emparentats amb el comte sobirà, els quals és mantenen rebels prop de seixanta anys, disposant dels feus com si de béns propis és tractés i mancant diverses vegades a la fe jurada.

En tot aquest procés, la figura del comte jussà, Ramon IV, apareix com la víctima de totes les desgràcies. El fet que és conservin relacions molt detallades de les malifetes del comte Artau I a d’altres enemics ha contribuït de manera decisiva a aquesta imatge. Però els actes del comte Ramon IV (V) i dels pocs homes que li restaran fidels tampoc no s’ajusten sempre a la justícia, fins a l’extrem de fer aliança amb el reietó de Saragossa i permetre a tropes sarraïnes fer incursions al país per a contrarestar els seus enemics, la qual cosa li valdrà una pena d’excomunió.

A partir de la mort d’Artau I, ocorreguda el 1081, canvia l’orientació de la guerra. Primerament, perquè el seu fill Artau II del Pallars Sobirà, tot i no renunciar a recuperar les valls i els castells que li pertanyen, no podrà cometre els excessos del seu pare, que va morir excomunicat, i fou necessari pactar amb el bisbat d’Urgell l’aixecament de la pena (1087). A més, el comte d’Urgell, un cop fetes les paus amb el comte Ramon IV (V) del Pallars Jussà, es dedicà a assetjar els castells del Pallars Sobirà que limitaven amb el seu comtat (1088). Mentrestant, el comte jussà intentà controlar els seus vassalls establint novament els castells, i concentrà els seus esforços en la guerra a les valls d’Àssua i de la Vall Ferrera. La tasca, però, no és senzilla, fins al punt que Ramon IV (V) demana als seus fills i al seu germà que, per sotmetre els Vallferrera, pactin si és necessari amb el comte Artau II.

És possiblement aquesta necessitat de pacificar el país la que permet als comtes d’arribar a una entesa a la fi de segle. Per això cal imposar als nobles del Pallars el respecte de la Treva de Déu i, sobretot, delimitar bé quins espais resten sota la jurisdicció de cada comte. Les convinences en què s’arrangen definitivament les querelles dels comtes (1094 i 1095) defineixen com a pertanyents al comte del Pallars Jussà les valls de Boí, Barruera i de Senyiu i part de la vall d’Àssua, els castells d’Adons, Bellera, Casserres, Enrens, Erill, Reguard, Tendrui, Toralla, Suert i Vilba, el recet de Sapeira i el del Castellet, les viles de Cardet, Durro, Erill-lavall, Taüll, a més del monestir de Lavaix i el terme de Castelló d’Encús; mentre que les valls d’Àneu, Escós i ipso Vallato, els castells d’Arcalís, Casserres, Castelló d’Encús, Castelló de Tor, Llarvén, Llort, Perabruna, Perves, Rivert, Sarroca, el recet de Miralles, les viles d’Alós, Isavarre, Gil, Ordao, Ove i Son, amb els monestirs de Burgal i Maleses s’adjudiquen al comte del Pallars Sobirà. La Vallferrera, exclosa de les negociacions, no ha estat encara totalment pacificada i el més probable és que ambdós comtes hi comparteixin drets. D’acord amb aquesta distribució de les jurisdiccions, els homes del Pallars seran fidels a llurs respectius comtes, tot i que tindran emparament en els dominis de l’altre comte. També es prometen ajut i defensa mutus, i no construir fortaleses fora dels dominis respectius. D’altra banda, Ramon IV (V) encomana a Artau II els castells de Llimiana i Mur.

Les crisis internes del comtat al segle XII

Els Comtes de Pallars: la primera dinastia.

LMT-AFE

La relativa calma que és viu al Pallars permet als comtes jussà i sobirà integrar-se en les campanyes de conquesta de les terres musulmanes. Però hauran de conformar-se a participar en les expedicions que organitzen els altres, ja que ocupats en llur pròpia guerra han perdut tota possibilitat d’eixamplar llurs territoris mitjançant les conquestes. Els queda, malgrat tot, l’oportunitat d’obtenir feus i alous fora de les fronteres del comtat. I així, mentre Ramon IV (V) intervé en les campanyes del comte d’Urgell Ermengol IV en la conquesta dels castells de Calassanç, Llitera i Tamarit a la Baixa Ribagorça (1090), Artau II ho fa en les del comte de Barcelona Berenguer Ramon I, que li dona el Castellet de Manresa (1094). A partir del segle XII, aquestes empreses seran més freqüents. Al Pallars Jussà, el comte Pere Ramon I, que governa al costat dels seus germans Arnau Ramon I i Bernat Ramon I des de la mort de llur pare Ramon IV (1098), promet al bisbe d’Urgell emprar els delmes que percep de l’església d’Urgell en una guerra contra el sarraïns d’Hispània quan el bisbe ho disposi.

Si bé és cert que les concòrdies dels darrers anys del segle XI arrangen les diferències entre el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, tota vegada que és referma la coexistència de dos comtes i és consoliden llurs respectives jurisdiccions, encara persisteixen alguns problemes interns. Els pocs documents d’aquests primers anys del segle XII es refereixen principalment a donacions a monestirs i a documents de caràcter privat; malgrat tot, s’entreveu un període de crisi del poder comtal. De fet, el comtat es troba parcialment pacificat, com ho demostra el desordre regnant al Pallars Sobirà, afavorit per l’empresonament a Saragossa del comte Artau III, fill d’Artau II (1111). La imposició de la Treva de Déu i la fi de la guerra limitaran les possibilitats d’enriquiment de la noblesa, massa acostumada als pillatges i als botins. Per consegüent, els nobles procediran a espoliar o apropiar-se de béns de l’Església, o és resistiran a lliurar aquells que li han estat llegats. Encara més, practicaran la rapinya dins dels feus que els han estat encomanats en les terres dels senyors veïns, cobraran als camperols dependents taxes arbitràries i cometran tota mena d’abusos. I amb el pas dels anys, aquesta voracitat senyorial no fa sinó augmentar.

A la rapinya senyorial, s’afegeix, a més, la manca de fidelitat i l’incompliment de les obligacions feudals per part de la noblesa. Part de la culpa d’això és troba en la peculiar situació política que és dona en el comtat: dins d’un mateix espai conviuen dues jurisdiccions comtals. I les concòrdies entre els comtes jussà i sobirà han contribuït ben poc a clarificar la situació. Alguns nobles, els feus dels quals depenien del comte jussà, formen part ara del comtat sobirà, i viceversa. És el cas, per exemple, de la família Bellera. D’altres, gràcies als bescanvis de castells entre els comtes, tenen feus d’un i altre comte, com en el cas dels Orcau. Les solucions són complexes i passen, la major part de les vegades, per no renunciar a res, o bé complir els deures feudals que corresponen al senyor de cada castell, o bé desatendre’ls.

Els comtes del Pallars Jussà aconseguiran dominar els Vallferrera. Però tot i la manifesta manca de fidelitat d’aquesta família, el costum arrelat dels llinatges a detentar tradicionalment una sèrie de feus, no deixarà al comte Pere Ramon I altra opció que infeudar els castells de la Vallferrera a altres membres d’aquesta família. Aquest cop, però, sota un estricte control, fins que el 1120 Tedball Guitard de Vallferrera els llegui a l’església per garantir l’herència del seu fill. Una solució semblant ha d’adoptar el comte Bernat Ramon I per posar a ratlla els abusos dels Galliner, els quals conservaran els feus. La facilitat amb què la noblesa imposa les seves exigències fa palesa la feblesa del poder comtal. No és estrany, doncs, que en previsió de possibles reclamacions els comtes Bernat Ramon I del Pallars Jussà i Artau III del Pallars Sobirà acordin esmenar el dany que el vassall d’un pogués fer a l’altre (1125).

Uns anys més tard, els comtes Arnau Mir I del Pallars Jussà i Artau IV del Pallars Sobirà entaularan un judici per esbrinar de qui és en realitat home soliu Guillem de Galliner. En aquest clima d’inseguretat es fa imprescindible la col·laboració entre ambdós comtes per a mantenir llur autoritat.

Els problemes successoris

Però als problemes esmentats caldrà afegir, a més, els de la successió en el comtat, que des del segle XII comença a ser problemàtica. Aparentment no sembla manifestar-se fins al final del segle, però ja abans s’entreveuen els indicis. Durant un cert temps, el Pallars Jussà ha resolt el problema amb el complicat sistema de cogovern entre germans, però des que ja no hi ha germans amb qui compartir el govern, la situació és complica. El comte Arnau Mir I, fill d’Arnau Ramon I, succeeix el seu oncle Bernat Ramon I. El seu govern és caracteritza principalment per la seva activa participació en les campanyes militars del rei d’Aragó, que li permetran d’obtenir diversos feus, com ara la vila de Fraga. La possibilitat de morir en campanya l’obliga a prendre mesures que assegurin el govern del comtat en favor del seu fill o, si no, en favor de membres de la seva família, sobretot tenint en compte que durant el seu captiveri a Navarra va encarregar la regència del comtat a Ramon Pere III d’Erill, que va aprofitar l’ocasió per apoderar-se d’alguns feus del comte i cometre diversos abusos. I és en aquest context que s’han d’emmarcar els diferents testaments del comte (1157, 1164, 1171). El comte hi llega en primer lloc el comtat a l’orde de l’Hospital, per tal de garantir la successió del seu fill Ramon V (VI), que tindrà el comtat de mans dels hospitalers. En segon lloc, estableix un ordre de possibles successors en el cas que el seu fill no tingués descendència. La causa que a la seva mort, ocorreguda el 1174, no és fes efectiva la cessió a l’orde de l’Hospital ha de respondre, sens dubte, al fet que és va considerar innecessària.

Amb tot, el govern de Ramon V (VI) serà breu. Mort el 1177, el futur del Pallars Jussà queda a l’aire: l’hereva de Ramon, Valença, és menor d’edat. L’ocasió permet al rei d’Aragó, Alfons I, intervenir en la política del comtat. Com a tutor de Valença, casa aquesta amb un noble aragonès, Garsia Pedriz. Valença mor, però, sense descendència, i el comtat jussà passarà a mans del rei Alfons per compra feta a Dolça del Pallars Jussà, filla del comte Bernat Ramon I.

Mentrestant, els problemes de successió se sumen als ja existents al Pallars Sobirà. Els seus comtes han d’afrontar fortes dificultats econòmiques, que els duen a empenyorar i a vendre els castells, propis o no, la qual cosa originarà nombroses reclamacions. D’altra banda, algunes convinences mostren la necessitat dels comtes sobirans d’assegurar la descendència i evitar, així, que el Pallars Sobirà s’integri definitivament al Pallars Jussà. La comtessa Guillema I, esposa del comte Artau IV, haurà d’encarregar-se, a la mort d’aquest i per dos cops, de la regència del comtat durant la minoria d’edat dels seus fills Bernat II, que morirà el 1197, i Guillema II.

Són aquests darrers anys del segle XII i del començament del segle XIII un període conflictiu per al comtat, en el qual resulta difícil controlar la noblesa. La comtessa es veurà obligada a establir concòrdies amb els Torena —els quals reclamen els honors i els castells de la Vall d’Àssua—, els Toralla, els Orcau. A més, els matrimonis de la seva filla Guillema II, que no li donaran successió, no arrangen tampoc el problema. Dins d’aquest context, la comtessa optà finalment per vendre el comtat al seu segon marit, Roger I, vescomte de Coserans.

El període Comenge

Els Comtes de Pallars, segona dinastia: els Comenge.

LMT-AFE

L’adveniment dels Comenge sembla que fou, en general, ben acceptat al comtat, però la manca de documents d’aquest període, força conflictiu, l’omple de llacunes. Primerament, és planteja el problema de la successió del comtat. El canvi de dinastia comtal comporta un petit intermedi, però queda per resoldre la qüestió de l’herència. El comte Roger I té un fill il·legítim, Roger de Comenge, però per assegurar una descendència legítima contrau matrimoni amb Sibil·la de Saga, poc després de comprar el comtat a la comtessa Guillema II i essent aquesta encara viva (1235). Alguns autors han atribuït aquest matrimoni a un hipotètic fill de Roger I d’idèntic nom, però com demostra P. Ostos, i en aquest punt els documents són clars, és tracta del mateix Roger I. Possiblement, per alguna raó que desconeixem, el matrimoni entre la comtessa Guillema II i Roger I seria anul·lat, la qual cosa el permetria casar-se en segones núpcies sense perjudici dels fills. Llavors, Roger I institueix com a hereus seus al Pallars els fills que tingui de Sibil·la, i posat cas que no fos així, el comtat passaria a Roger de Comenge. Les desavinences entre el comte i el seu fill Roger de Comenge i l’exclusió definitiva d’aquest en la successió des del 1256 involucrà el Pallars en una llarga guerra.

Arnau Roger I, fill de Roger I i Sibil·la de Saga, hereta a la mort del seu pare el comtat, el qual serà reclamat per Roger de Comenge, que esdevé vescomte de Coserans, i pel seu fill Arnau d’Espanha. No serveix de res la concòrdia del 1262, en la qual Ramon, vescomte de Cardona, i Gastó, vescomte de Bearn, com a àrbitres del litigi, determinen que el comtat de Pallars correspon a Arnau Roger I. Però el Pallars és envaït diverses vegades, especialment a la mort d’Arnau Roger I (1288), després de la qual s’obre un plet successori que és resol a favor del seu germà Ramon Roger I.

D’altra banda, el comtat sofrirà les conseqüències de la intervenció del comte Arnau Roger I en les lluites nobiliàries contra el rei Jaume I. La desfeta de Balaguer (1280) no comportarà únicament l’empresonament d’Arnau Roger I, el qual també va haver d’hipotecar el comtat a causa de l’obligació de pàgar al rei 150 000 sous. El rei d’Aragó exerceix a partir d’aquest moment un major control sobre l’activitat dels comtes que conclourà amb la retenció del comtat a la mort del comte Ramon Roger I (1295). En aquests moments la successió del comtat recau sobre la filla del comte Arnau Roger, Sibil·la, encara menor d’edat. Les constants amenaces d’invasió del comtat per part dels gascons forçaran la seva mare, la princesa Làscara, a vendre al rei Jaume II el domini directe del comtat, en canvi de defensar-lo. El 1297 Sibil·la contraurà matrimoni amb Hug de Mataplana, fill de Ramon d’Urtx, el qual havia exercit la tutela de Sibil·la fins que Jaume II el destituí violentament. Aleshores una nova dinastia inicià el seu govern del comtat de Pallars, la dels Mataplana.

El marc institucional

El comtat

Vista del sector més antic del castell de Sort, residència tradicional dels comtes de Pallars Sobirà.

ECSA - A. Roig

El Pallars constitueix al llarg del temps una unitat ben delimitada geogràficament pels Pirineus al nord i pel massís del Montsec al sud; d’est a oest aquests límits són una mica més imprecisos, però coincideixen a grans trets amb els actuals. És possible que ja a l’alta edat mitjana tingués algunes subdivisions administratives, les quals devien coincidir poc o molt amb les diferents valls. Aquestes, al seu torn, corresponien segurament amb primitives demarcacions. En el moment del seu alliberament per part dels comtes de Tolosa, el comtat comprenia bàsicament la conca alta de la Noguera Pallaresa, a la qual s’incorporaren noves terres a mesura que el control dels comtes avançava cap al sud. De totes maneres, la major part de la població es concentrava, ja des del segle X, en les valls del nord, mentre que al sud s’estenia una ampla franja de terra (de Puigcercós a Llimiana) dèbilment poblada i poc estructurada a causa de la inseguretat.

La divisió del comtat a la mort de Sunyer I no implicà, en contra del que és podria pensar, la separació del territori en dues unitats diferents. Per als homes de l’època, el Pallars continuava essent un tot, de manera que dues branques de la mateixa família comtal s’hi repartien terres i drets. És per això que les terres i els castells se situen sempre, sigui qui en sigui el comte, dins del comitato Paliarense, i només quan és vol remarcar a quina jurisdicció pertany s’empren expressions del tipus ipso comitato de Guillelmo, ipsa terra o encontrada d’un comte concret.

La distinció entre Pallars Jussà i Pallars Sobirà és una convenció moderna per a distingir entre les terres d’un i altre comte, les quals no és corresponen, a més, amb els límits actuals d’ambdues comarques. Fou precisament aquesta indefinició entre les possessions del comte jussà i sobirà la que originà tants conflictes, ja que cada comte podia tenir drets o alous dins de la terra de l’altre. En general, des del final del segle XI i un cop resoltes les diferències entre ambdós comtes, les valls d’Àneu i Cardós, el Pla de Corts i la part superior de la Conca de Tremp s’inscriuen dins del comtat sobirà, mentre que les valls de Boi i Barruera i la Conca de Tremp, inclosa la partida oriental que és disputa amb el comte d’Urgell, corresponen al comtat jussà; pel que fa a la vall d’Àssua i a la Vallferrera, els drets són compartits.

Des del 1182, la menció “comtat de Pallars” és refereix únicament al comtat sobirà, ja que el Pallars Jussà s’integra dins dels dominis del rei d’Aragó, amb la qual cosa és converteix en una vegueria, el centre de la qual és trobava a Talarn. (LMT)

Les valls

Les valls, a voltes caracteritzades com a pàgi, constitueixen la principal i més antiga subdivisió territorial del Pallars. Emmarcades pels forts accidents orogràfics del terreny, s’obren com un espai ben definit on és concentra la major part de la població durant tota l’alta edat mitjana. De ben segur disposen d’un estatut diferenciat respecte d’altres homes del comtat, tant pel que fa als usos com a drets (a costum de Anavao). Les convinences sobre una vall afecten el conjunt dels seus habitants, els quals presten jurament de manera col·lectiva: omines de Anavi, omines de Ipso Vallato, homines de Cardos, de Valle Ferraria, etc.

Capçalera de la Vall d’Àneu, amb la població d’Esterri i l’església de Santa Maria d’Àneu, en primer terme, els centres polític i religiós de la vall.

ECSA - M. Catalán

La Vall d’Àneu (Anavo, Anaho, Anau..), a la part alta de l’antic comtat de Pallars, sempre formà part políticament d’aquest comtat. Primer, i durant bona part del segle IX, fou governada pels comtes de Tolosa; després per les dinasties comtals pallareses, que s’anaren permutant el territori de la vall fins que, a partir del final del segle XI, quedà definitivament en mans de la branca dels “Artaus”, la qual governà el Pallars Sobirà fins al segle XIII, quan foren substituïts pels Comenge.

Cal destacar, d’altra banda, la forta presència del monestir de Santa Maria de Gerri en aquesta vall: el 1088 havia obtingut la vila d’Alòs, amb les esglésies de Sant Pere i Sant Llíser, i la dècima part dels drets de la vall; més endavant, a partir del 1109, recollirà, entre altres rendes, la sisena part del mercat d’Àneu; posteriorment, per la butlla confirmatòria de béns atorgada pel papa Alexandre III el 1163, sabem que Gerri disposava de les dècimes de les valls d’Àneu i Aran. Finalment, ja al segle XIII, el monestir havia aconseguit la dècima part de les quèsties que els comtes imposaven en aquell territori anualment, per Sant Miquel.

Els habitants d’Àneu, als quals s’integraven sovint els de les altres valls secundàries com ara Espot, Unarre o Berrós —i d’aquí el genèric “Valls d’Àneu”, en plural—, fruïren des d’antic d’uns usos i costums propis, fundats i reconeguts en privilegis i franquícies atorgats pels comtes, i que, posteriorment, al llarg de la baixa edat mitjana, foren compilats, renovats i, en alguns casos, reformats d’acord amb les noves necessitats.

Coneixem un primer conveni, probablement del primer quart del segle XII, en època del comte Artau II, entre els representants dels pobles de la Vall, entre els quals s’esmenten Alòs, Isil, Borén, Isavarre, Enret, Esterri, Escalarre, Son, Unarre, Gavà, Sorpe, Osac i Estaís i la família comtal. Aquelles comunitats és comprometien a respectar el dret dels comtes, a qui corresponia el coneixement de les causes civils i criminals d’homicidi, incendi, adulteri, assalts d’una vila a l’altra, etc, i a satisfer un pernil per cada veí que matés un porc. En canvi, els comtes no els farien vexacions ni els obligarien a més del que s’havia consignat.

Desconeixem altres elements del pacte. Segurament, però, se n’anaren confirmant i incorporant de nous posteriorment, fins que, al principi del segle XIV, i concretament el 22 de setembre de 1313, tenim una primera confirmació de les antigues “llibertats, franqueses, immunitats i costums”. Privilegis que havien estat concedits pels predecessors dels actuals comtes de Pallars, Hug de Mataplana, l’esposa Sibil·la i llur fill Arnau Roger, i, tal com expressa el document, des de molt temps observades pels homes de la vall, el territori de la qual s’estenia des del port de Farrera fins al port de Salau, i des de Portaran fins a les anomenades “Ares Burgeses o Bergidanes”.

Entre els aspectes més significatius d’aquests privilegis —recollits per Valls i Taberner (1917)—, podem subratllar l’elecció anual de la Cort de la Vall, l’organisme representatiu del conjunt dels caps de casa format per sis “brassos de cort”, que vetllaven pel compliment dels usos i costums locals i on és dirimien les qüestions de justícia, a excepció de la traïció, l’homicidi o l’assalt d’una altra vila, que quedaven a coneixença del comte. Aquest no podia posar jutge ni notari que no fos de la mateixa vall, no podia aplegar els habitants ni dintre de castell ni de muralles, ans ho havia de fer a la plaça comuna, no els podia imposar multes o bans sense el consentiment del comú, consentiment que calia també per a acaptar blat, vi o diners. En cas de convocatòria de la host, els homes d’Àneu només tenien l’obligació d’acompanyar el senyor fins al lloc anomenat Sopeira, i, si havien de traspassar aquest límit, havien d’ésser sostinguts pel comte. Exempcions de censos i usatges, salvats cinc sous anuals que s’havien de pagar el dia de Sant Martí per la tinença de cases feudals, franqueses de lleudes i peatges completaven un seguit de concessions que els homes d’aquestes valls guardaren i defensaren, i que el comte, quan prenia possessió del comtat, havia de jurar respectar i protegir en canvi del jurament d’homenatge i fidelitat que li retia el conjunt de les comunitats. és tractava d’un acte solemne que se celebrava al lloc anomenat Segura, sobre l’anomenada “pedra comtal”, i que segons Morelló (1904) era el repeu que surt sota el castell de València i formava com un balcó sobre el pla d’Esterri. Anotarem la cita: Item concedimos et confirmamus quod comes Pallariensis qui creabitur in posterum quod debet creari et levari comes in loco vocato Segura, et quod ascendat super lapidem comitalem, et quae gratis et ex certa sciencia, bona fide et in veritate, concedat se servaturum supradictas consuetudines, libertates, franchitates et immunitates feudalibus, et omni populo vallis predicte de Aneo; et ibidem dictus populus debet facere homeagium et jurare súper sancta quatuor Dei Evangelio corporaliter a se tacta quod erit bonus et fidelis domino comiti et eius successoribus et omnibus suis subditis, familiis atque rebus.

La documentació sobre les ordinacions, els privilegis i les franqueses de les Valls d’Àneu es completa amb la compilació aprovada pel comte Hug Roger II el 1398, publicada també per Valls i Taberner (1917), on s’actualitzen i regulen qüestions d’herència, de turments i procediment criminal, de relacions entre les comunitats per raó d’emprius i termes, del fur eclesiàstic, etc. Aquesta compilació és conservava en un manuscrit del segle XV d’Esterri d’Àneu, avui extraviat. Més recentment, B. Marquès (1981) dona a conèixer un altre manuscrit del segle XV, procedent d’Espot i dipositat a l’arxiu diocesà d’Urgell, que contenia, a més de les ordinacions generals per a la Vall d’Àneu, tot un seguit de privilegis i franqueses exclusives de la vall secundària d’Espot.

La Vall Ferrera, amb el Monteixo al fons i l’ermita de Sant Quiri d’Alins, abans de la recent restauració.

J. Tous

La Vall Ferrera, a l’igual que la Vall de Cardós, són territoris que apareixen consignats en els preceptes carolingis del segle IX, atorgats a favor dels bisbes d’Urgell; concretament la Vall Ferrera era inclosa en l’anomenat pàgus de Tírvia, denominació que sovint s’utilitzava per a esmentar la mateixa vall.

Des del principi del segle XI, amb la partició del comtat, el control de la Vall Ferrera, com succeí a la Vall d’Àneu, originà nombrosos conflictes que finiren amb els convenis i les permutes de les diferents possessions, tal com ja s’ha esmentat més amunt.

Tanmateix, és produïren enfrontaments entre els bisbes d’Urgell i la família dels Vallferrera que tenien infeudat el lloc. L’any 1120 Tedball de Vallferrera havia deixat a Santa Maria de la Seu d’Urgell tot el que tenia a la Vall Ferrera, des de la “Moxela al port de Boet”, propietats, però, que les havia de tenir el seu fill Tedball en feu.

La Vall de Cardós, a l’altura de la població d’Ainet.

ECSA - J.A. Adell

En un document datable entre 1095-1122 els homes de Cardós juraven al bisbe d’Urgell que enderrocarien el castell de Tírvia; els límits del terme casteller eren de “Gilareny al port de Boet i fins al coll de Sort”. Novament en un document datable entre 1120-1122 els homes de Cardós juraven al bisbe d’Urgell defensar l’alou de Vall Ferrera, patrimoni de la mitra, que era infeudat a la muller de Tedball i al seu fill, i que anava des de “la Moixella fins al port de Boet”. No hem pogut identificar el topònim de “la Moixella”, però, per l’esment del terme de “Gilareny”, situat sobre Llavorsí, podem afirmar que aquest alou incloïa tota la Vall Ferrera.

És consignat que l’any 1164 el monestir de Santa Maria de Gerri de la Sal també tenia possessions a la vall, però reduïdes a alous i masos, no grans possessions. L’any 1231, Arnau de Galliner, ardiaca, deixava a la Seu d’Urgell les seves terres de Vall Ferrera preter villam Asneto.

Al final del segle XII i al segle XIII, la zona de Tírvia era de la família Bellera —l’any 1225 un Bellera donava carta de franquícia a Tírvia—, mentre que sembla que la Vall Ferrera és adscrita a la família dels Toralla. Al segle XIII el vescomte de Castellbò tenia també interessos a la zona; l’any 1265 és documenta el pacte entre Bernat de Toralla i el vescomte de Castellbò per al condomini de la Vall Ferrera.

Fins al principi del segle XIV la situació de la Vall Ferrera-Tírvia és confusa. L’any 1269 Bernat de Toralla venia la Vall Ferrera als comtes de Foix-vescomtes de Castellbò. Tres anys després, l’any 1272, es documenta una nova compra de la Vall Ferrera, Tírvia i la Coma de Burg per part del comte de Foix al comte de Pallars. Aquest mateix any el vescomte cedí l’usdefruit vitalici de la Vall Ferrera al comte de Pallars, amb la condició que li prestés auxili en la guerra contra el rei de França. Els afers dels pactes i les guerres dels Castellbò contra la mitra d’Urgell i contra el rei feren que l’any 1280 el rei Pere el Gran fes donació a Bernat de Toralla i al seu fill de les viles d’Ainet, Besan, Àreu i de tot el que li corresponia a la Vall Ferrera. L’any 1296, Blanca de Bellera, comtessa de Pallars, empenyorava, al comte de Foix, la Vall Ferrera, Tírvia i la Coma de Burg per 53 000 sous melgoresos.

Posteriorment la Vall Ferrera, Tírvia i la Coma de Burg apareixen integrats plenament al vescomtat de Castellbò, i en la divisió administrativa d’aquest formaven l’anomenat quarter de Tírvia, amb centre en aquesta població, situació que perdurà fins a la fi de les senyories al segle XIX. La vall passà a ser regida per un batlle general i 4 cònsols o braços de cort que eren elegits el dia de Sant Maties pel consell de la vall, i tenien l’exercici de tota la jurisdicció civil i criminal.

La batllia de Vall Ferrera comprenia els llocs d’Araós, Besan, Ainet, Alins, Noris i Àreu. El batlle era nomenat pel vescomte a partir d’una terna proposada per la vall. Joan J. Busqueta i Riu - Maria Lluïsa Cases i Loscos

Els castells

Vista aèria del castell de Mur, el més important i singular del Pallars Jussà.

ECSA - M. Catalán

L’organització del territori és fa majoritàriament a partir dels districtes dels castells. Aquests garanteixen la seguretat i la defensa de les terres i de la població, però són, a més, un mitjà eficaç de control de la producció i del cobrament de rendes. Al segle X trobem algunes mencions de castells, els quals és limitaven segurament a una torre de vigilància. Però des del segle XI és multipliquen les citacions. Això es deu a una expansió en l’ocupació de les terres del comtat, però també a un considerable augment de la conflictivitat a l’interior del Pallars. A les ràtzies sarraïnes s’afegeix la guerra civil. La necessitat de millorar la defensa o de garantir la fidelitat de llurs possessors genera al segle XI una abundosa documentació sobre establiments de castells, alguns dels quals devien existir amb anterioritat, tot i la manca de notícies.

En el transcurs del segle X i al segle XI la propietat dels castells és essencialment pública, tot i que alguns membres de l’alta noblesa poden tenir fortaleses de caràcter privat. Però amb el pas del temps, el poder comtal perd bona part del control que té sobre els castells. Malgrat que algunes famílies nobles posin sota la guarda i batllia del comte llurs castells, en la majoria dels casos els comtes és revelen incapaços per a aturar la progressiva apropiació que la noblesa fa de drets i de feus. El primer obstacle és troba en el costum d’heretar el feu del pare. En principi, el feu és un benefici de caràcter vitalici, però és tendeix a convertir-lo en hereditari. Aquest fet provoca que, a la llarga, les famílies que detenen tradicionalment un feu tendeixin a considerar-lo part del seu patrimoni, de manera que quan el feu passa a mans d’un altre grup familiar és produeixen reclamacions, com en el cas del castell de Cuberes, on els Malmercat aconsegueixen que el monestir de Gerri faci un nou establiment del castell. D’altra banda, la confusió entre feu i propietat privada permet a la noblesa alienar els feus com si es tractés de béns alodials. s aquesta una de les reclamacions contra Isarn de Vallferrera, el qual dota la seva filla Ermengarda amb tota la Vall Ferrera Sobirana que té en feu dels comtes del Pallars Jussà.

Per protegir els drets dels comtes sobre els castells en qualsevol circumstància és recorre llavors a solucions complexes. Una d’elles, encara que poc freqüent, consisteix a posar per damunt dels senyors d’un grup de castells un comdor vinculat directament al comte. L’altra, més corrent, és infeudar els castells per parts, establint en els més estratègics diversos senyors que garantiran en última instància la potestat o el domini efectiu del comte. Al Pallars hi ha, a més, certs castells que s’infeuden per parelles, probablement per raons de tipus estratègic com ara controlar els llocs de pas: Areny-Orrit, Arbull-Castissent, Arcalís-Rocafort, Talarn-Susterris, Galliner-Montesquiu.

En general, els castells són termenats, és a dir que disposen d’un terme o districte propi, el qual engloba viles, diversos masos, esglésies, a més d’altres fortaleses i torres que completen els serveis de defensa del castell. A mesura que l’organització del territori està més estructurada, algunes d’aquestes fortaleses auxiliars s’independitzen. Aquest és el cas, per exemple, del Castellet de Llimiana (Sant Martí de Bercedana), el qual depenia en un primer moment del castell de Llimiana i que des del 1087 passa a tenir un districte propi. En el Castellet coincideix, a més, un procés d’incastellamentum, és a dir, d’organització d’un territori per iniciativa senyorial, que dona com a resultat la concentració de la població en un hàbitat agrupat entorn del castell. No és, però, l’únic cas al Pallars. Aquest mateix tipus de procés és dona a Puig Giró, dins del terme de Montanyana. El principal objectiu de l’incastellamentum és afavorir el repoblament, oferint una bona defensa en cas de perill, i alhora posar en explotació les terres que envolten el castell.

Mapa dels castells i fortaleses militars del Pallars Sobirà anteriors al 1300.

C. Puigferrat i L. Martínez

Mapa dels castells i fortaleses militars del Pallars Jussà anteriors al 1300.

C. Puigferrat i L. Martínez

La construcció de castells, atès el seu caràcter militar, és, en principi, una prerrogativa comtal. Només el comte la pot autoritzar i se’n reserva sempre certs drets, com ara entrar i sortir del castell, fer la guerra i sovint la potestat del castell. De vegades és el mateix comte qui cedeix un territori perquè s’hi construeixi una fortalesa (Puig Giró), d’altres dona la seva conformitat a fortificar una vila existent (Figuerola, Pobellà). De la mateixa manera, el comte pot decidir l’enderrocament d’un castell, bé perquè amenaci les seves possessions, bé perquè hagi estat donat a l’Església. No obstant això, és construeixen alguns castells contra la voluntat del comte, que seran objecte de litigi: Perabruna, construït a mitjan segle XI pel comte Artau I, amenaça els territoris del comte Ramon IV (V); Tírvia o Trencavies, enderrocat vers el 1120 per ordre del bisbe d’Urgell, i reconstruït vers el 1190 per Ramon de Bellera, el qual accedirà finalment a donar a la comtessa Guillema I la potestat del castell; o Escalarre, construït per iniciativa dels habitants de la vila (1228).

Al Pallars, la construcció de castells és concentra sobretot en dues grans etapes. La primera correspon al segle XI, probablement les dècades centrals del segle, en què la conflictivitat del comtat obliga a refer o augmentar el nombre dels castells existents. Es pretén reforçar d’aquesta manera la frontera sud del comtat amb vista a possibles ràtzies musulmanes, però també per a protegir-se dels atacs dels veïns —la guerra s’ha estès contra el comte d’Urgell— o per a defensar-se de les incursions que protagonitzen un i altre comte del Pallars. L’altra, centrada als segles XIII i XIV, té per objecte fortificar la frontera nord, les valls del Pallars Sobirà, a causa de les creixents hostilitats que desembocaran en diverses invasions del comtat per part dels gascons i dels comtes de Foix.

La majoria dels castells, al llarg del temps, fan millores en les seves instal·lacions. A la simple torre rodona s’afegeixen altres elements defensius, com ara murades, fossats o torres auxiliars, d’acord amb l’espai i la importància estratègica de la fortalesa. Molts castells consisteixen en una simple torre de vigilància, per raons d’espai i de les característiques del terreny. D’altra banda, s’ha de tenir en compte que almenys fins al segle XII algunes coves, convenientment condicionades, tenien un caràcter militar, destinades sobretot a la vigilància (Susterris, Puig Falconer o Espluga de la Serra).

Vegeu: Castells i edificacions militars del Pallars Sobirà i del Pallars Jussà anteriors al 1300