Les escasses referències documentals que posseïm d’aquest monestir i del proper de Sant Esteve de Servàs no permeten establir les vicissituds de la seva curta història, ni resoldre temes, que només es plantegen aquí a tall d’hipòtesi com ja feu Ramon d’Abadal, que afecten el seu desenvolupament i la seva mateixa existència com a dues cases diferenciades, que no resta clar almenys en els seus primers temps.
La primera referència documental coneguda data probablement de l’any 833, i és una donació que fa el prevere Solmó a uns anomenats germans seus i companys en obediència, els clergues Daniel, Undilà i Vidal, i els monjos Homdedéu, Friscló, Gudilà, Somó, Gutrigild, Garsetó, Elet, Arrecó, Joan, i altres, presents i futurs, de tot el que té en el lloc de Servàs, “la casa de Sant Esteve, amb els edificis, cellers, trulls, horts i vinyes, amb les seves entrades i sortides, els seus llibres i utensilis, les terres que té en el lloc de “Setui”, el vilar de Gavarra; l’Espluga sobre la Noguera. Els dona, junt amb el bestiar, vestits, ornaments, or i plata, perquè després de la seva mort la comunitat en tingui la plena propietat, i en faci el que vulgui en servei de Sant Esteve, i mentre visqui en tingui el domini junt amb ells, i plegats n’usin als fins de la vida espiritual” (Abadal, 1955, vol. III, pàgs. 237-238). A la fi del document, dos preveres, Aluvis i Saxó, i dos monjos, Adesind i Laquidi, fan la seva professió o donació. El monestir disposava en aquest moment, a part de Solmó, de cinc clergues i onze monjos, xifra prou important per indicar la puixança de la casa. Abadal interpretà aquest document, a partir de la frase “carta donacionis vel communitatis nostre”, com la fundació d’un monestir, el de Sant Esteve de Servàs, que fa el prevere Solmó, a partir d’una església particular seva, a la qual lliura tot el seu patrimoni.
Pocs anys després d’aquest establiment, un altre document, datable entre el 845 i el 846, que només coneixem per un curt extret de J. Villanueva a partir de l’original de l’arxiu de Gerri, indica que Garsetó i Elet, que havien entrat en la comunitat el 833 juntament amb Maregont i altres, donen uns certs alous al prevere Solmó, el donador de l’any 833, i als monjos Argesind i Centoll, servents actuals, i als futurs, del monestir de Sant Esteve de Perabella “ad domum Sancti Stephani oratores vel Deo servituri esse voluerint, cuius vaselica facta esse videtur in Petra Apilia”. Aquesta donació fou interpretada per Ramon d’Abadal com l’aportació dels propis béns particulars que fan uns monjos no a la casa de Servàs, sinó a una altra, la de Perabella, que ja devia existir com a monestir de molt abans. Quan va fundar la casa de Servàs, el prevere Solmó degué reclutar la comunitat al monestir de Perabella, i va fusionar així les dues cases, la més antiga de Perabella, amb la nova de Servàs.
Tanmateix, no podem excloure la possibilitat, que brinda una lectura atenta dels documents, que la casa de Sant Esteve del document fundacional del 833 en realitat fos la casa de Sant Esteve de Perabella, situada en el lloc de Servàs, o prop d’ell, i que el monestir fos el de Sant Esteve de Perabella, que és el que continua apareixent en la documentació fins l’any 966, en què una butlla documenta que l’església de Sant Esteve de Servàs i la de Sant Esteve de Perabella eren possessions de Gerri. Aquesta duplicitat complica les interpretacions dels documents del 833 i 845, tant en el sentit que les dues cases es fusionessin en una sola, com que es tractés d’una sola casa ja des dels seus orígens.
L’any 849, el monestir de Sant Esteve de Perabella, sense cap esment del monestir de Servàs, després d’haver estat confiscat pel comte Frèdol, fou donat com a benefici al monestir de Gerri. Abadal interpreta aquesta confiscació i posterior donació del monestir de Perabella com una conseqüència de les lluites polítiques i civils que es produïren entre el comte Galindo i el nou comte Frèdol, en les quals els monjos de Perabella haurien estat fidels a Galindo, i els de Gerri al triomfador Frèdol. Gerri hauria rebut el monestir de Perabella com a premi a llur fidelitat. Aquesta hipòtesi és fonamentada per Abadal a partir dels indicis de la fidelitat del prevere Solmó al pretendent Lotari, fill de Lluís el Piadós, com fa constar en els documents on intervé, que data segons Lotari. El comte Galindo també havia estat partidari de Lotari en la seva lluita pel comtat de Pallars-Ribagorça, i això avala la hipòtesi que Perabella fos fidel al comte Galindo, en la seva lluita contra el comte Frèdol, que tenia al seu costat el monestir de Gerri.
Com ja s’ha indicat, l’any 966 el papa Joan XIII va emetre un privilgi pel qual posava sota la protecció i jurisdicció directes de la seu romana el monestir de Gerri, amb les seves possessions, entre les quals s’esmenten les esglésies de Sant Esteve de Servàs i Sant Esteve de Perabella, sense cap referència a la seva categoria monàstica o que fossin seu d’una comunitat, que en aquest moment ja devia ésser totalment extingida. Aquestes esglésies segurament havien quedat reduïdes a simples possessions de Gerri.
En el darrer quart del segle XI s’esmenta, com una part de l’alou que el monestir de Gerri tenia al terme de Balestui, el cortal de Sant Esteve de Perabella, possible romanalla de l’antic monestir.
Encara l’any 1098 apareix esmentada una església de Sant Esteve, que podria ser la de Perabella, com a límit del delme que Pere de Sersui posseïa a la vila sacrario de Santa Coloma, i que donà al monestir de Gerri.
Aquest és el darrer esment conegut que pot fer referència a l’església de Sant Esteve de Perabella que, reduïda a una simple possessió del monestir de Gerri, devia desaparèixer en una data imprecisa. Sant Esteve de Perabella era situat segurament en alguna de les balmes que hi ha a la riba esquerra del torrent d’Ancs, prop del poble avui abandonat de Comte. En una d’aquestes resten nombroses estructures, de difícil datació, que alguns autors creuen que corresponen a l’antic monestir, afirmació que caldria corroborar amb nous estudis i campanyes arqueològiques.