Les primeres notícies sobre Lleret són de la segona meitat del segle XI. L’any 1069, el comte de Pallars Jussà Artau I i la seva muller Llúcia permutaven amb Hug de Sala, fill de Toda, la vila de Leseret amb tots els seus termes, per la vila de Ginestarre, a excepció del terç de l’església d’aquesta població, que es reservava Hug de Sala, més trenta sous. L’any 1086, però, se signà una convinença entre el bisbe Bernat de la Seu i el comte Artau II, segons la qual aquest havia de retornar a la mitra l’església de Santa Maria d’Àneu i la vila de Lleseret, i el bisbe per la seva part havia de retornar a la comunió cristiana al seu difunt pare, el comte Artau I. L’any següent, i en compliment d’aquest pacte, Artau II, la seva mare Llúcia i el seu germà Ot donaven a Santa Maria de la Seu la vila de Lesereti amb tots els seus termes, inclosos entre Ladroso (Lladrós), Martelado, l’aigua de la Noguera, i Campo Vimen (Campirme). Així doncs, o la permuta del 1069 no tingué vigència, o posteriorment Artau II o el mateix Artau I recuperaren la vila de Lleret.
Lleret, igual que els altres pobles de la Vall de Cardós, figura en l’acta de consagració de Sant Martí de Cardós o del Pui, de l’any 1146, amb el compromís d’aportar anualment per al seu sosteniment mig modi de blat.
L’església de Lleret sembla que ha tingut des d’un principi com a titular les dues advocacions de sant Cebrià i de sant Corneli, car en la documentació apareixen indistintament: en la relació d’esglésies parroquials del 1314, s’esmenta Sant Corneli de Lleret; al principi del segle XVI, Antoni Gros consta com a rector de Sant Cebrià de Lleret; l’any 1575, el visitador del bisbe d’Urgell manà acabar la trona i reparar les parets de l’església de Sant Cebrià i Sant Corneli de Lleret; denominació, aquesta darrera, que retrobem en les successives relacions. L’any 1758, també per la relació del visitador, se sap que l’església estava en obres de reparació del teulat; possiblement en aquesta data l’edifici que actualment podem contemplar ja s’havia construït, si més no el campanar.