L’esment més antic que es coneix del monestir de Sant Vicenç d’Oveix, anomenat en el seu origen d’Insitil, és de l’any 834, en què rebé un precepte de l’emperador Lotari, pel qual se li confereix la immunitat i se li confirmen les seves possessions. El contingut del document és conegut gràcies a un document posterior, datat pels volts de l’any 1010, corresponent a un plet que sostingué l’abat d’Oveix contra els homes de Rabeniu, sobre els drets que, respectivament, poguessin tenir en la vila de Somponiu. La sentència fou favorable al monestir.
El fet que el monestir pogués recaptar un privilegi d’aquest tipus posa en evidència que els seus promotors eren gent amb prou influència, si era recentment fundat. En cas de ser una fundació anterior, el precepte denota que en aquest moment el cenobi estava ja prou consolidat.
La seva vida, però, no devia ésser gaire puixant, i l’any 868 es fusionà amb el monestir de Sant Pere de les Maleses, unió que no durà gaire car a la fi del segle X torna a aparèixer com a abadia independent, dins de l’òrbita dels comtes de Pallars. Aquests, l’any 1010, li restituïren els seus béns davant el bisbe Ermengol d’Urgell, i entre els anys 1056-75 fou encomanat als bisbes d’Urgell.
Aviat, però, degué entrar dins les apetències expansionistes del monestir de Gerri, que a la fi del segle XI produí els documents datats separadament els anys 930 i 953 i considerats falsos —els falsos VI i VIII de Gerri —, pels quals es fa constar que el comte Isarn havia donat al monestir de Gerri, el monestir i l’església de Sant Vicenç d’Oveix. En realitat, la unió a Gerri no es produí fins a l’any 1100, en què el comte Artau II i la comtessa Eslonça, amb el consentiment del seu germà Ot, bisbe d’Urgell, donen a Santa Maria de Gerri el monestir de Sant Vicenç d’Oveix amb tot el que li pertany. Aquesta donació devia tenir alguns problemes, car cinc anys després, en la memòria dels béns perduts pel monestir de Gerri, hi consta el monestir de Sant Vicenç d’Oveix. Entre els anys 1115 i 1116 l’església de Sant Vicenç d’Oveix amb els seus alous fou encomanada pel bisbe Ot d’Urgell a Roger, fill de Bernat Pere de Botella, amb la condició que Berenguer Ramon i els seus homes hi fossin mantinguts, sense fer cap conveni amb clergues o laics relatiu a l’església sense el consentiment del bisbe. L’esmentat Roger havia de governar i administrar bé l’església, guardant sempre la fidelitat a Santa Maria de la Seu.
El contingut del document sembla indicar clarament que es tracta d’un nomenament d’abat a favor de Roger, en un moment en què la casa d’Oveix devia trobar-se en un estat força decaigut, i Berenguer Ramon devia ser, possiblement, l’únic monjo subsistent. En qualsevol cas, el document posa en evidència que el monestir de Sant Vicenç d’Oveix, contràriament a l’opinió de Ramon d’Abadal i de J. Villanueva, era plenament dins l’òrbita dels bisbes d’Urgell, que en disposen lliurement, i allunyat de l’àrea d’influència de Gerri. Aquest allunyament del monestir de Gerri es posa de manifest en el fet que el monestir d’Oveix fou visitat pels visitadors episcopals al començament del segle XIV, circumstància que no s’hauria produït si Oveix hagués estat en territori exempt del monestir de Gerri. A més, en aquesta època encara es mantenia el càrrec abacial. En la visita realitzada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, els anys 1314-15, es fa constar que a Sant Vicenç d’Oveix del deganat de Montenartró hi havia l’abat amb quatre preveres, amb un caràcter secular que mantingué fins a la seva extinció al segle XVI. L’any 1758, en la visita pastoral a la parròquia de Rodés, de l’oficialat de Sort, es fa constar que el rector d’aquesta església rebia “todos los frutos, decimales y premiciales de una quadra llamada San Vicens de Obes”.
De l’antic monestir avui només resten unes minses ruïnes, prop de Rodés, en una terrassa a la dreta de la Noguera Pallaresa.