Desconeixem l’indret on era situada aquesta església i la vila on era erigida, encara que podria tractar-se de l’actual capella de Sant Serni al terme de Vilamur de la qual resten tan sols unes minses ruïnes que no permeten veure’n les característiques de l’estructura. Potser més versemblant és situar Sant Sadurní de Siarb en el despoblat de la Santa Creu, entre Llacunes i Rubió, que per la seva extensió i localització devia ser un enclavament rellevant dins l’organització de la vall en època medieval, i que hauria quedat obsolet en les crisis demogràfiques i bèl·liques del segle XIV. Cal també considerar una tercera hipòtesi, com és la desaparició del lloc de Siarb, àdhuc en la memòria històrica.
Hom suposa que aquesta vila, Siarb, era el centre de la vall del mateix nom, denominació antiga de l’actual vall de Soriguera, àmpliament documentada als segles XI i XII, i més si es té en compte que els primers vescomtes de Pallars es cognominaven Siarb. La primera referència coneguda d’aquesta vall data del 999, en què Santa Maria de la Seu rebé un alou al lloc de Siarb del prevere Edó. Si bé la vall de Siarb, o una gran part d’ella, era possessió i centre dels dominis dels vescomtats de Vilamur, tant la canònica de Santa Maria de la Seu com el monestir de Santa Maria de Gerri hi tingueren diverses possessions, principalment la canònica de la Seu, a la qual l’any 1010 li fou confirmada la possessió de les parròquies de Sant Sadurní, Santa Maria, Sant Martí de Llacunes i Sant Cugat de Servobavoso de la vall de Siarb amb totes les seves pertinences i possessions, dècimes, primícies i dret de cementiri. D’altra banda, aquesta confirmació es correspondria amb la donació del prevere Edó. La pregunta que es planteja és si aquestes quatre parròquies eren en aquell moment les que configuraven la distribució eclesiàstica del territori de la vall de Siarb, o eren només una part. La canònica de la Seu rebé altres béns a la vall de Siarb en el transcurs dels segles XI i XII: així, l’any 1045 rebé altres alous a la vila de Llacunes de la vescomtessa Ermengarda; l’any 1046, el seu nebot, el comte de Pallars Sobirà, Bernat I, li donà el mas de Baró Galí situat al lloc de Cercho Sancto; en el seu testament de l’any 1096, Gerbert li llegà diversos béns situats a la vila de Llacunes. L’any 1126 Pere Arnau, vescomte de Siarb, li donà la vila de Cersent.
Per la seva part, Gerri tenia també diverses pertinences a la vall, que l’any 1105 inclou en la memòria de béns perduts. A mitjan segle XI, Ramon Miró de Sersui llegà a la seva filla Ava el seu alou de Siarb, alou que posteriorment aquesta donà al monestir de Gerri, i sobre el qual, durant els anys 1110-11, s’establí un litigi entre el cenobi i Pere Ramon de Sersui —germà d’Ava—, que es resolgué a favor de Gerri. En aquest document la vila d’Embonui apareix vinculada a la vall de Siarb. L’any 1149, amb motiu de la consagració de la seva església, Gerri rebé del vescomte de Vilamur, Pere, un capmàs a la vall de Siarb; i el 1202, Artau de Llacunes, renunciava a favor de l’abat a una honor que tenia a Vilamur a la vall de Siarb.
A partir d’aquest conjunt de documents —tot sabent, però, que no deixa de ser un conjunt reduït i, per tant, parcial— es pot establir que els llocs que configuraven aquesta vall a l’alta edat mitjana eren la parròquia de Sant Martí de Llacunes, Sant Cugat de Servobavoso, Cercsant, Embonui, Vilamur i la mateixa vila de Siarb.
Al primer esment de la parròquia i església de Sant Sadurní de l’any 1010—sense oblidar la referència a les parròquies de Siarb en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, que, curiosament, es correspondrien amb les parròquies esmentades en aquest document del 1010—, li segueix la menció de l’honor de Sant Sadurní de la vall de Siarb atorgat, l’any 1049, pel comte Artau I al prevere Unifret i a la seva muller Ava —potser la filla de Ramon Miró de Sersui?—, i la referència a unes terres situades a Sant Sadurní en el testament de Gerbert del 1096. La darrera cita que coneixem de l’església parroquial de Sant Sadurní de Siarp és de 1314-15, en què fou visitada pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona en el seu recorregut per les parròquies del deganat de Montenartró.