Situació
Penyal sobre el qual s’aixecava el castell, dominant tota la Vall d’Àneu.
ECSA - P. Cots
Un dels murs més sencers del desaparegut castell.
ECSA - J. Bolòs
Les restes del castell de València s’alcen en un turó situat a llevant de l’actual poble de València d’Àneu i damunt de la plana d’Esterri. Al vessant oest d’aquest pujol es poden veure els vestigis del que fou l’antic poble. Actualment es fan excavacions per delimitar-ne els murs i les estructures conservades.
Mapa: 33-9(181). Situació: 31TCH456218.
Venint d’Esterri, a l’entrada del poble de València, cal agafar un camí carreter que porta fins a uns habitatges nous i alts, bastits al costat de l’antiga capella de Sant Cosme, per darrere de la qual es troba l’antic camí d’accés als conreus que es repartien els vessants i el pla de l’antic castell. Des d’aquests nous habitatges, a peu, podem arribar al cim del turó del castell en pocs minuts. (JBM)
Història
Tot i que el castell no és documentat fins al segle XIII, l’etimologia del nom —que algun autor ha fet del nom de la comtessa Valença, muller de Ramon V, comte de Pallars Jussà, a la segona meitat del segle XI— i el fet que aparegui estretament vinculat a la població establerta al seu redós, no permeten proposar una datació atípica de la fundació del castell, probable residència d’estiu dels comtes de Pallars segons alguns autors.
La vall d’Àneu es troba entre els dominis que foren successivament definits i commutats pels comtes Ramon V i Valença de Pallars Jussà als comtes Artau I i Llúcia (1064, 1066, 1072, cap al 1079), i Artau II i Eslonça (1094) de Pallars Sobirà. Sembla que les comunitats vilatanes de la vall es mantingueren fortes i cohesionades i reeixiren a fer-ne respectar els privilegis i les llibertats ancestrals. Entre el 1107 i el 1124 els representants dels pobles de la vall signaren una convinença per la qual reconegueren al comte l’exercici de les jurisdiccions civils i criminals en canvi de no cometre vexacions i altres obligacions no acostumades. Al llarg dels segles XIV i XV, els comtes atorgaren successivament noves franqueses i llibertats als habitants de la Vall d’Àneu i confirmaren les precedents, les quals entre el 1408 i el 1424 serien compilades en el Llibre d’Ordinacions de la vall. Cal destacar per la seva transcendència el privilegi d’exempció de pàgament de lleuda, peatge i censos en pernes, blat i fogasses, als habitants de la vall.
El poble de València és esmentat per primera vegada l’any 1281, data en què el comte Roger féu reconeixement al rei Pere el Gran i al seu primogènit Alfons dels danys que li havia causat amb motiu de la guerra i del domini directe dels seus feus. El 1297 la comtessa Sibil·la cedí al rei Jaume II el domini directe del comtat de Pallars, dels seus castells i llocs, entre ells el de València, pel preu de 400 000 sous de moneda barcelonesa de tern.
Estratègicament situat a la capçalera dels dos camins que van a la Vall d’Aran —el del port de la Bonaigua i el que hi va per Isil, Montgarri i pla de Beret— i dominant la Vall d’Àneu, el castell de València tingué un paper cabdal en la guerra que a la darreria del segle XV enfrontà el comte Hug Roger II, al costat de la Generalitat, contra el rei Joan II. En acabar la guerra civil, el comte es refugià a València i, aliat amb Lluís XI de França, prengué com a mercenaris les companyies ultrapirinenques de Matxicot, Anticó Ansa, Llorenç Romeu i altres capitans, per a combatre des d’allí els Foix de Castellbò i el rei. L’any 1474 Hug Roger rebé a València l’emissari Miquel de Gualbes, enviat per les Corts Catalanes a fi de pactar una treva. Però no fou fins el 1477, després de la desfeta de les bandes de Matxicot i Capdet Ramonet, que s’arribà a una treva. La lluita és reprengué sota Ferran II, qui l’any 1484 encomanà als Cardona la conquesta del Pallars. L’any 1488 el comte de Cardona obligà Hug Roger a fugir als dominis del vescomte de Narbona, mentre la seva muller, Caterina Albert, resistia un setge de tres anys al castell de València fins que capitulà el 29 de juny de 1491. Ferran II ordenà la confiscació dels dominis del Pallars, els quals integrà en el nou marquesat cedit al comte de Cardona, mentre Hug Roger continuava combatent des de l’altra banda de la frontera fins que fou pres el 1503. La jurisdicció del lloc de València passà per enllaç matrimonial als ducs de Medinaceli a la darreria del segle XVII.
Quan Francisco de Zamora visità València l’any 1788, el castell estava ja en ruïnes. Pel juliol del 1794 els soldats de la Convenció, després d’haver ocupat la Vall d’Aran, franquejaren el port de la Bonaigua, ocuparen València i saquejaren Esterri d’Àneu. L’any 1836, mentre el general Mina iniciava la fortificació de València, les tropes carlines, comandades pel capitost Cames Crues, atacaren i incendiaren la població. Acabada la darrera guerra civil (1936-39), les ruïnes del castell encara serviren com a base de les trinxeres construïdes per l’exèrcit durant les campanyes contra els maquis. (PBM)
Castell
Vista dels treballs d’excavació arqueològica fets en el recinte sobirà del castell, on és veuen les estructures que devien correspondre a l’edificació dita “la torreta de les municions”.
ECSA - J.l. Padilla
El conjunt arquitectònic que configura el castell de València d’Àneu és, tal com es veu avui dia, el resultat de diverses reformes i reordenacions sofertes al llarg dels segles. Per aquesta causa, el castell presenta notables modificacions, amb la presència de construccions i estructures que s’entremesclen i que corresponen a les diferents etapes d’ocupació del lloc. Tanmateix, tot i l’aparent disparitat de les estructures, hom pot obtenir una idea aproximada de l’evolució d’aquesta fortificació d’origen medieval.
El clos casteller era constituït originàriament per dues àrees diferenciades: el castell pròpiament dit, situat en el recinte sobirà, i el poblat —que s’estén als seus peus—, el qual restà aviat englobat dins el sistema defensiu de la fortificació, configurant el recinte jussà.
En el recinte jussà —al qual s’accedeix per un camí que voreja l’ermita de Sant Cosme—, és distingeixen tot un seguit de rampes, les quals condueixen a un replà ocupat en altre temps pel portal principal d’accés a la fortificació, tot i que avui dia, almenys en superfície, no es veuen vestigis d’aquelles defenses. Cal destacar dins aquest recinte els llenços de muralla orientats al sud-oest, ja que, malgrat les remocions de terres efectuades, encara és possible contemplar-ne alguns trams i també els seus elements originaris.
El recinte sobirà queda separat del primer clos murat (recinte jussà) per un ample fossat, que es travessava per mitjà d’un pont llevadís. Al seu interior hi ha restes de diverses construccions, les quals corresponen als denominats “castell vell” i “nou”, la Torre Blanca, l’església castral, la torreta de les municions i la cisterna. (JIPL)
Jaciment arqueològic
Planta del conjunt del jaciment, a escala 1:400, encara en curs d’excavació.
P. Cots
En els darrers anys, en el castell de València d’Àneu — s’han fet intervencions arqueològiques i s’han netejat les restes conservades.
Les actuacions realitzades al castell, amb caràcter de camp de treball, s’iniciaren l’any 1990 i foren dirigides per l’arqueòleg Pere Cots e Casanha i la historiadora Mari Pau Gómez i Ferrer. Aquestes intervencions, promogudes i subvencionades per la Direcció General de Joventut i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, foren motivades per l’interès dels habitants d’Àneu, representats pel Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Els treballs portats a terme començaren aprofitant la col·laboració de l’Ajuntament d’Alt Àneu, que va facilitar tots els recursos materials al seu abast.
L’objecte d’iniciar una neteja de les restes encara conservades tenia dues motivacions clares: d’una banda, calia iniciar una actuació de qualsevol mena per tal d’aturar el procés de degradació, i de l’altra, investigar en un tipus de jaciment inèdit en la zona dels Pirineus, el qual podia fornir noves dades per a l’estudi de l’època medieval en aquesta àrea.
Per mitjà de les actuacions, es determinà que l’estat de conservació podia ésser valorat, aproximadament, en un 85% del conjunt. El plantejament de les tasques de camp, originàriament, tingué dos objectius: documentació de les restes vistes i inici de la recerca d’estructures medievals.
El sector principalment afectat per les tasques de neteja se situà en el perímetre de la muralla que encercla el “castell vell”. Així, s’observà la seva forma, que en la cara nord és el·lipsoïdal, mentre que la sud és recta, enfilant-se en la part més alta del penya-segat que domina l’extensa plana d’Esterri d’Àneu. Sota la vegetació de la cara nord aparegué una bestorre, amb un gruix en les parets de 2,30 m, que sobresurt tres metres de la línia de muralla. La seva amplada oscil·lava al voltant dels 7 m. En aquest indret la muralla donà unes dimensions espectaculars, aproximant-se als 8,50 m d’alçada pels 3 m d’amplada. A la banda est de la fortalesa, i especialment la muralla que tancaria el castell per aquest costat, és formada per pedres grosses, allargasades i sense polir, de llenasca; l’ample oscil·la entre els 2,70 m i els 4 m, i la seva potència és pot valorar, a priori, com de 4 m d’alçada. En el sector nord-oest d’aquesta, s’observà com les dimensions es reduïen a causa de l’aprofitament de la pedra en època moderna per tal de construir els bancals que es troben en el sector nord del conjunt.
D’època medieval aparegué una habitació central del castell, amb una extensió aproximada de 125 m2, i a la banda oest es va localitzar un habitacle rectangular de grans dimensions, en el qual el seu eix està orientat de sud-oest a nord-est. Les mides d’aquest estatge fan 16 m de llarg per 9,5 m d’amplada, i modernament fou aprofitat per a la instal·lació del possible centre de comandament de les tropes emplaçades a fi d’aturar la invasió maqui. Aquesta construcció s’adossa a la part central del mur nord de l’habitacle medieval que ja s’ha esmentat.
Així mateix, es van delimitar i desherbar totes les estructures militars construïdes a la postguerra (1944-45) per presoners republicans i destinades al control dels maquis, constituïdes bàsicament per rases, búnquers i nius de tiradors.
Les estructures del “castell nou” es troben en la cara nord de la terrassa inferior. En una valoració aproximada, sembla que fa un total de 1 850 m2; d’aquest total s’observaren uns 56 m de muralla, encarada al vessant nord. La fortalesa possiblement tindria 83 m de longitud i una amplada que oscil·laria entre els 35 m i els 15 m; aquesta diferència es deu a l’adaptació al terreny de la susdita construcció. Com a detall significatiu s’observà la presència d’una porta, colgada fins a l’altura de l’arc de mig punt. Cal remarcar la troballa d’una petita torre situada en la cantonada nord-oest, on es constatà la presència d’una tronera, orientada a la defensa de la porta d’accés ja mencionada. Tota aquesta terrassa o plataforma inferior era travessada per diverses rases de la postguerra i la construcció de petits horts moderns.
D’altra banda, s’intentaren definir les mides del fossat que defensava la fortalesa pel costat oest; aquestes devien fer, aproximadament, uns 9 m d’amplada i una fondària de 6,30 m. (PCC)
Aspecte de les ruïnes del poble vell de València, encara no excavades, situades a recer de l’antic castell.
ECSA - J. Bolòs
D’altra banda, durant l’any 1992 s’inicià la primera fase del projecte “Les Valls d’Àneu: Reorganització de l’espai i estructura del poblament a l’Alt Pallars a l’Edat Mitjana”, per part d’un equip d’investigadors (M.P. Gómez, M. Miquel, J. Sánchez i J.M. Vila), coordinats des del Departament d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona per Josep Ignasi Padilla. Aquest projecte compta, a més, amb el suport de l’Ajuntament d’Alt Àneu, del Consell Cultural de les Valls d’Àneu i del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. L’objectiu principal del projecte, ultra l’estudi històric d’una realitat territorial ben definida, es fonamenta en el desenvolupament paral·lel de dues àrees metodològiques —l’estudi arqueològic i la recerca documental—, habitualment dissociades, per tal d’arribar a una anàlisi global d’alguns processos històrics essencials en la configuració de l’estructura territorial de les Valls.
Una de les primeres fites ha estat la reorientacióo dels treballs precedents efectuats en el conjunt castral de València vers la planificació d’una excavació arqueològica destinada a documentar les fases principals de l’evolució del jaciment. Les actuacions portades a terme fins al moment s’han concretat en la realització d’un camp de treball i una primera campanya d’excavació programada, que han seguit uns principis metodològics comuns per tal d’unificar els resultats obtinguts en ambdós casos. Aquestes actuacions, que s’han centrat de moment en el recinte sobirà, han permès documentar les darreres fases d’una llarga seqüència d’ocupació de la plataforma castral. Fins aquest moment, l’excavació se situa en l’horitzó corresponent a l’abandonament gradual de l’àrea com a espai fortificat. Les reformes que a partir del segle XVI és portaren a terme no aconseguiren frenar la decadència progressiva de les edificacions i les defenses del castell, el qual es trobava ja completament abandonat a la darreria del segle XVIII.
Si l’excavació programada del castell de València d’Àneu constitueix una de les parts essencials de la intervenció arqueològica —perfectament justificable pel fet d’ésser el centre vertebrador de l’ordenació de les Valls en època medieval—, també és cert que no és l’única actuació prevista en aquest àmbit. L’estudi del territori per mitjà de l’anàlisi microspacial és un dels aspectes primordials per al coneixement dels models d’organització dels assentaments humans i la seva continuïtat al llarg dels temps. Per aquest motiu, el projecte pretén realitzar una prospecció sistemàtica sobre aquest territori i analitzar particularment els nuclis de poblament actual i la seva dinàmica històrica dins el conjunt territorial.
Les campanyes es portaren a terme entre els mesos de juny i agost del 1992. En la primera intervenció, feta al juny, hom decidí, ateses les considerables dimensions del conjunt arqueològic, centrar l’actuació en un sector longitudinal corresponent a la meitat sud-est del recinte sobirà. Els treballs portats a terme consistiren en l’excavació en extensió d’aquesta àrea, per tal d’obtenir una visió sincrònica de l’ocupació de la fortificació en els moments anteriors al seu abandonament. Un primer estudi dels materials recuperats i de les característiques constructives de les estructures, indicaren la seva correspondència a un període tardà, datable al segle XVI, i amb un probable abandonament al final del XVII. En la campanya del mes d’agost, s’inicià l’excavació de l’àmbit proper a la cisterna del castell i, així mateix, es féu un sondeig en el fossat que defensava l’accés al recinte sobirà.
Els resultats obtinguts fins ara no han posat de manifest la totalitat de les estructures d’època medieval del castell, a causa de les nombroses reformes i sobreposicions de construccions posteriors. Tot i així, en properes campanyes, les quals s’orientaran vers l’obertura en extensió de tot el pla fortificat del recinte sobirà, o nucli més antic del conjunt, es podrà incidir directament en el tram nord-est de la muralla on hi ha la “Torre Blanca”, la qual es pot datar entre el segle XIII i el XIV. (JIPL-MMV)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàgs. 748-751
- Coy, 1906, pàgs. 182-183, 185 i 188
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 60-61 i 63-65
- Sobrequés, 1970, pàgs. 210-214
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 456-1 462
- Valls, 1988, pàgs. VIII-XV i 203-268
- Puig, 1991, vol. II, doc. 99, pàgs. 69-70; doc. 222, pàgs. 154-155; doc. 312, pàgs. 210-212; i doc. 440, pàgs. 304-306.