Situació
La façana sud i la portada, netament romàniques, conservades a l'edifici renovat en època barroca.
J. Tous
L’església de Sant Lliser d’Alós és al centre del poble d’Alós, on s’arriba per una carretera que surt d’Esterri d’Àneu. (JAA)
Mapa: 33-8(149). Situació: 31TCH445297.
Història
El lloc d’Alós és esmentat en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, com una de les parròquies de la Vall d’Àneu, i podem suposar que formava part del pàgus anabiensis que s’esmenta en els preceptes del 835 de l’emperador Lluís, i en el del 860 del rei Carles de confirmació dels drets del bisbat d’Urgell.
El castell d’Alós és conegut des del 1064. El primer esment concret de la vila d’Alós, o millor, de les viles d’Alós, Alós Jussà i Alós Sobirà —l’església del qual seria Santa Eulàlia— és de l’any 1090, data en la qual el comte Artau II, amb la seva muller Eslonça i el seu germà Ot, amb el consentiment del seu cosí Tedball Guitard de Vallferrera, donen al monestir de Gerri la vila d’Alós subteriore (Alós Jussà) amb tots els seus plets i serveis i el “receptum” comtal del pa, carn i civada, i un “excusatum” a les viles comtals de la vall d’Àneu, entre les quals hi ha Alós Sobirà. Amb anterioritat, aquesta vila havia estat jurisdicció del comte de Pallars Jussà.
El domini de Gerri sobre la vila d’Alós Jussà es confirmà l’any 1105, en què els homes d’Alós lliuraren el seu delme davant l’abat Ponç, i el prior Ponç de Gerri, per al remei de llurs ànimes. En el document declararen que serien homes de Gerri, i prendrien part en els sacrificis i els beneficis espirituals del monestir, com ho feien els monjos de la casa.
En la butlla del papa Alexandre III, del 1164, de confirmació de béns del monestir de Gerri, s’esmenta la vila d’Alós com una de les possessions del monestir.
El 1226, el port d’Alós és esmentat com a límit nord del comtat de Pallars. El 1244 el monestir de Gerri amplia les seves possessions, amb la donació que li fa el comte Roger II d’un cens de dos sous morlans que li pàgava cadascun dels masos que tenia a les viles d’Alós, Borén i Isavarre.
El 1278, segons Coy i Cotonat, el lloc d’Alós, amb el conjunt de la vall d’Àneu, passà de mans del comte de Pallars a domini directe de l’infant Alfons. Aquest canvi de domini resulta contradictori amb la possessió de la vila d’Alós Jussà per part del monestir de Gerri, però tindria sentit si es referís a Alós Sobirà que com hem vist era vila comtal.
El domini de Gerri sobre Alós es manifesta novament el 1335, data en la qual l’abat Ramon de Gerri, amb el consentiment del comte Arnau Roger II, afranqueix els habitants d’Alós Jussà, Borén i Isavarre dels censos que pàgaven al monestir, en canvi de 6 000 sous barcelonesos.
El 1338, segons el capbreu de la cambreria del monestir de Gerri, el cenobi tenia 68 homes a Alós Jussà, i només 2 a Alós Sobirà.
El domini de Gerri sobre la vila d’Alós Jussà s’extingí el 1368, en el primer pariatge entre el comte de Pallars i l’abat de Gerri pel qual s’establia a la major part dels pobles de l’abadiat un règim de condomini entre l’abat i el comte, llevat dels llocs de Castellnou de Peramea i els pobles d’Alós, Borén i Isavarre, que passaren a domini exclusiu del comte de Pallars.
Amb aquesta jurisdicció passà a la fi del segle XV a poder dels ducs de Cardona, amb tot el comtat de Pallars, fins a l’extinció de les senyories.
La primera referència documental concreta de l’església parroquial de Sant Lliser, esmentada juntament amb la de Sant Pere és de l’any 1090 en la donació de la vila d’Alós al monestir de Gerri per part dels comtes, on s’inclouen les dues esglésies fundades a la població, amb els delmes i les oblacions.
El 1105, en el lliurament del delme a l’abat de Gerri per part dels homes d’Alós, aquests són agrupats en dos sectors, els corresponents a Sant Lliser i els corresponents a Sant Pere.
De l’església de Sant Lliser, no en tenim noves notícies, però sabem que era plenament integrada en l’organització del deganat de la vall d’Àneu, dins la qual, l’any 1553 disposava de tres corectories, sis durant els anys 1566, 1723 i 1770, i quatre en el pla del 1781, xifra que és mantenia el 1821. En el llibre de visites del 1574, Alós hi consta com a parròquia de l’oficialat de la vall d’Àneu. Actualment depèn de la parroquial d’Esterri d’Àneu. (JAA-MLIC)
Església
L’església actual de Sant Lliser d’Alós és un edifici de factura barroca, orientat de nord a sud, que en la seva façana sud conserva alguns elements de l’antic edifici alt-medieval, que semblen preservar-se in situ. L’element més important és la seva portada, situada en aquesta façana sud, prop de l’angle sud-oest, i és formada per la porta, resolta en arc de mig punt, i emfasitzada per tres arquivoltes que arrenquen de sengles parelles de columnes. El conjunt es corona per una motllura col·locada com a guardapols, per sobre la qual hi ha encastats dos relleus. Al costat d’aquesta porta, a la banda est, hi ha dues finestres de doble esqueixada, molt esveltes i arrebossades, que podrien correspondre a l’obra original, però no podem precisar-ho.
El parament és totalment arrebossat, però en la part baixa deixa veure l’aparell, format per carreuons irregulars, de pedra llosenca, col·locada en filades que tendeixen a l’horitzontalitat. Aquest aparell contrasta amb el conjunt de la porta, realitzat amb carreus ben tallats, sense polir. El contrast constructiu, molt semblant al que retrobem a l’església de Sant Joan d’Isil, sembla posar en evidència que la portada fou incorporada a una construcció preexistent, possiblement al segle XI, si es pogués confirmar que el mur de la façana correspon a l’obra original. (JAA)
Portada
Planta, alçat i secció de la portada, que té encastats a banda i banda uns singulars relleus.
M. Anglada
La façana on s’obre la porta d’entrada a l’església de Sant Lliser presenta decoració escultòrica en les arquivoltes i els capitells que ornen el portal i també fora del seu marc estricte.
Les quatre arquivoltes que formen l’arc d’ingrés són decorades amb uns motius ornamentals que es repeteixen en moltes portades d’altres esglésies d’aquesta comarca. L’arquivolta exterior, més gran, és emmarcada per un guardapols amb una decoració d’escacat, a la cara exterior, i de rosetes formades per sis pètals, a la interior. Les rosetes segueixen uns esquemes geomètrics i són inscrites dins un cercle. Aquest mateix motiu, el trobem repetit en els relleus que hi ha encastats en la mateixa façana, concretament en el de la dreta de la portada. Entre la segona i la tercera arquivolta, de dins cap a fora, en lloc de la motllura cilíndrica hi ha una decoració a base de rosetes de sis pètals encerclades i de cilindres, que es distribueixen de forma alternativa.
A la banda esquerra—des de l’espectador— de la portada trobem un conjunt de tres columnes llises que suporten sengles capitells, d’estructura bàsicament troncocònica i decorats en les dues cares visibles (les altres dues resten adossades al mur). Les impostes són decorades amb els mateixos motius florals que trobem en el guardapols i en les arquivoltes: flors de sis pètals inscrites en un cercle. Tot descrivint la decoració de dins cap enfora, el primer capitell mostra dos animals afrontats. és distingeixen molt bé els cossos dels animals quadrúpedes units per un mateix cap. Per les característiques que tenen semblen cavalls o animals de carrega. No hi ha gaires exemples de capitells decorats amb cavalls —sí amb cavallers—, però en podem esmentar fins i tot un exemple de Ventimiglia, a la Ligúria (Chierici-Citi, 1979, làm. 123). En el segon capitell figuren representats un rostre i dos braços que sembla que agafen la boca oberta. Segurament es tracta de la representació d’un vici. En el tercer capitell figura una cara amb una impressionant cabellera, semblant, tot i que més ben treballada, a la representada en un capitell de l’església de Sant Andreu d’Angostrina, a l’alta Cerdanya (vegeu Carbonell, 1974-1975, I, fig. 182).
Capitells centrals dels brancals esquerre i dret, respectivament, on apareixen esculpits el cap d’un home, obrint-se la boca amb les mans, i dos ocells, potser bevent d’una font o menjant.
ECSA - I. Sánchez
Capitells dels brancals esquerre (a dalt) i dret (a baix) de la portada principal de l’església.
ECSA - I. Sánchez
La banda dreta de la portada és formada per un grup de capitells d’estructura i forma similars als que trobem a la banda esquerra. De dins cap a fora, en el primer capitell hi ha, just a l’aresta formada per les dues cares externes del capitell, un rostre. Dos braços, que decoren pròpiament les dues cares visibles del capitell, sembla que agafin amb les mans aquest rostre pel front i per la barbeta. El rostre, com en el cas anterior, és allargat; malgrat que l’estat de conservació no és pas gaire bo, hi veiem uns llavis molsuts i un nas vertical. Tal com s’esdevé en escenes d’aquest tipus, deu ésser amb relació a la crítica d’algun vici. Al segon capitell hi ha representats dos ocells afrontats, potser coloms que beuen d’una gerreta o ampolla. Tot i que en aquest cas és una mica difícil d’assegurar que ho sigui, aquest tipus de representació és normal en l’escultura romànica: així, la trobem a Saint Aventin, a Comenge (Durliat-Allègre, 1978, pàg. 64, làm. 33); a San Vittore a Arsago Seprio, a la Llombardia (Chierici, 1986, làm. 117). Al tercer capitell, situat més a l’exterior, figura la representació d’un rostre femení amb una llarga cabellera, molt semblant al que trobem a la banda esquerra de la portada. També, com en l’altre exemplar, cal relacionar segurament els cabells llargs amb la luxúria, coincidint amb una crítica de diversos vicis que trobem així mateix en altres capitells. Això reforça el contingut moralitzador d’aquestes representacions; s’hi contraposa el món del pecat amb el de la gràcia (els ocells afrontats que beuen de l’aigua, font de la vida eterna).
En principi, hem d’incloure aquests capitells dins una escultura rústica, no gaire acurada però força expressiva, típica de moltes de les esglésies rurals. Cal assenyalar també, altre cop, el caràcter moralitzador de moltes de les escenes representades i, anant més enllà de la funció purament ornamental, hom pot datar el conjunt cap al final del segle XII o la primeria del XIII. (ISB)
Escultura
Làpides
Relleus encastats al mur, a banda i banda del guardapols de la portada, que mostren dues parelles humanes, diverses inscripcions i motius geomètrics. Són força semblants als que trobem a la façana de Sant Joan d’Isil.
ECSA - I. Sánchez
A banda i banda de la portada principal hi ha dues làpides amb relleus. La situada a l’esquerra de la porta, vista des de fora, fa 85 cm d’alt × 65 cm d’ample (Díez-Coronel, 1976, pàg. 194). És un alt relleu i l’estat de conservació actual és bo. Hi veiem representada una parella, sembla que un home i una dona, que s’agafen del braç. La figura de l’home, situada a l’esquerra des de l’espectador, sembla que porta unes calces curtes fins al nivell del genoll. La dona que l’acompanya és esculpida tota nua, només amb una mena de capell que li tapa els cabells. Els rostres de les dues figures són semblants. Les faccions de la cara són força marcades: ulls enfonsats sota un front pla, nas triangular i boca recta. Hi és molt marcada la caixa toràcica, tant en la dona com en l’home. En tots dos casos sembla que es posin les mans a la cintura; això no obstant, el braç de la suposada dona resta per sota del de l’home, com si anessin agafats del braç. Mentre que l’home té els peus encarats, la dona té la part baixa de les cames i els peus cargolats cap amunt, a banda i banda; segons Díez-Coronel (que veu en aquesta figura un home) això pot voler dir que estava en posició agenollada. Entre les dues figures, al nivell dels caps, hi ha una creu llatina amb un peduncle que, segons Díez-Coronel (1976, pàg. 196), tenia segurament una finalitat màgica de conjura contra els núvols. A banda i banda dels rostres, dos noms, que sembla que diuen “ARNAL” i “PIKER”. Sembla, però, que no podem rebutjar totalment la possibilitat que s’hagi trencat el pal d’una hipotètica “R” i en realitat aquest darrer nom fos “RIKER”. Afirmar que sigui “PIKER”, ateses les característiques de l’antroponímia d’aquesta època, seria afirmar que qui s’hi enterrà al costat era un picapedrer o un escultor, fet realment estrany.
En el relleu situat a la dreta de la porta, amb unes mides de 70 cm d’ample × 90 cm d’alt (Díez-Coronel, 1976, pàg. 194), veiem igualment dues figures. En aquest cas, desgraciadament, la part inferior dels cossos resta mutilada —sembla que des del començament del segle XX—, per tal com hi havia dues figures nues, un home i una dona. En la part del cos que veiem podem distingir els caps poc acurats, els braços col·locats a la cintura i la caixa toràcica o els pits més o menys marcats. És difícil de saber qui era l’home i qui la dona; podem suposar, però, que la figura situada a l’esquerra —segons el punt de vista de l’espectador— era l’home i que la de la dreta era la dona, que agafa el braç de la seva parella. Ocupant l’espai lliure que resta al fons veiem: en cada angle de la part baixa una roseta de sis pètals encerclada; a dalt, a la dreta, un crismó (amb alguns dels signes de “XPTS” o la “A” i la “W”, canviats de lloc respecte a l’habitual); entre el crismó i la roseta i entremig de les dues figures hi ha estels de cinc puntes, amb formes diferents, i sobre la roseta de l’esquerra hi ha una flor de quatre pètals. L’espai restant del fons de la làpida és ocupat per una ziga-zaga feta amb una línia doble.
Per sota d’aquest relleu hi ha dues cares, com dues mènsules, que recorden les que trobem en altres esglésies, com la de Sant Joan d’Isil o la d’Isavarre, i que és molt possible que també siguin reaprofitades, com en aquests casos.
És cert que podríem cercar els orígens o precedents d’aquest tipus de làpides en els frontals de les urnes d’època romana que s’han conservat a la comarca propera de la Vall d’Aran. Això no obstant i malgrat la coincidència, en principi hem de considerar aquestes làpides més aviat com una novetat del segle XII i cal relacionar-les amb uns enterraments de personatges importants del lloc, que potser, fins i tot, podríem pensar que tingueren un paper important en la construcció de l’església. Tanmateix, és cert que en el cas que el nom esculpit fos “Arnal Piker” aleshores potser caldria relacionar la persona esculpida amb el mateix picapedrer o escultor de l’obra, fet molt sorprenent en l’època en què creiem que foren fetes aquestes làpides, i que ens ha portat a suposar la possibilitat que el nom esculpit fos “Riker”.
Si cal establir relacions de semblança, més que anar-nos-en directament a l’època romana, cal fer-ho amb les làpides de Sant Joan d’Isil o, fins i tot, amb la de Casarill, a la Vall d’Aran. Cal pensar que la situació original d’aquestes làpides no era l’actual; és difícil, però, de saber si havien d’estar planes o, més aviat, clavades verticalment. Fins a l’època moderna no degueren ésser traslladades al lloc que ocupen actualment, tot i que al principi del segle XX ja és trobaven en l’emplaçament actual (vegeu Rocafort, s.d., pàg. 704).
Ens podem plantejar també algunes qüestions sobre les representacions que hi ha en aquestes làpides. De fet, hi ha diversos aspectes sobre els quals convé cridar l’atenció: el perquè de la nuesa dels personatges, el significat del crismó, el sentit dels estels i de les rosetes de sis pètals, etc. Segurament cal respondre moltes d’aquestes qüestions d’acord amb la situació i les característiques de les làpides sepulcrals. Hi podem veure una representació de la puresa de l’ànima, una representació de l’església de Crist en el crismó, potser una figuració de l’univers o de la creació en els estels i altres aspectes fruit de les tradicions pàganes o locals més difícils de conèixer. C. Rocafort (s.d., pàg. 705) interpretà aquests relleus com la representació d’Adam i Eva abans i després de cometre el pecat, lectura que també recull V. Buron ([1977] 1980, pàg. 256). (ISB-JBM)
Relleus al mur del campanar
Dos relleus que foren trobats formant part dels murs del campanar.
ECSA - P. Cots
L’any 1989, durant els treballs de restauració de l’església, és trobaren dos blocs de pedra esculpits que formaven part del material de reompliment dels murs del campanar. Els fragments mostren dues figures humanes. Una d’elles, que fa 55 × 16 cm, correspon a un home disposat frontalment, dempeus, nu i amb les mans intentant tapar el sexe, el qual és representat de manera exagerada. L’altra figura, que fa 37 × 15 cm, és conserva fragmentada, de manera que només li resta la meitat inferior del cos. Correspon a una dona que apareix dreta, disposada frontalment i que duu una faldilla.
Ambdós fragments estan directament relacionats amb el treball esculpit que orna la portada romànica. Segurament en tornarla a refer al segle XVIII, després de l’ampliació de l’antic temple, ja no tornaren a ésser col·locats, potser perquè eren malmesos. (PCC)
Necròpoli
En el carrer que flanqueja pel nord-est l’església de Sant Lliser és trobaren un conjunt de tombes, que corresponen a l’antic cementiri del temple.
Els contactes personals mantinguts amb la gent del lloc sempre han girat entorn del fet que és coneixia l’existència de tombes als voltants del temple, trobades ja en els anys seixanta, època en la qual és col·locaren els desguassos i les canonades d’aigua corrent al poble. Fou per aquelles dates que és trobaren els primers sepulcres, als quals no és va donar la més mínima importància.
Les excavacions realitzades a la necròpoli amb caràcter d’urgència és desenvoluparen durant el mes de setembre del 1989. Foren motivades arran del descobriment per la brigada municipal de l’Ajuntament de l’Alt Àneu, a les acaballes d’agost, d’una tomba mixta (capçalera antropomorfa i caixa de lloses) i de molta quantitat d’ossos, en realitzar una rasa adossada al mur nord de l’església de Sant Lliser per tal d’extreure les humitats que l’afectaven per aquesta banda.
Planta general de la necròpoli, aixecada en acabar l’excavació.
P. Cots
Dibuix de dues tombes de la necròpoli, amb la disposició dels esquelets que contenien.
P. Cots
Es va poder comprovar que l’esmentada necròpoli tenia tres nivells d’utilització, tots ells sense cap criteri d’orientació, segurament a conseqüència de la falta d’espai i al total aprofitament del poc terreny disponible.
L’excavació del cementiri d’Alós d’Isil ha permès d’establir una successió cronològica dels tipus d’enterraments que hi trobem. Les diferents seqüències del procés de canvi en els costums funeraris indiquen l’ús del lloc com a zona de sepelis, almenys des del segle XI fins al XVIII.
En total han aparegut vint-i-una tombes repartides en quatre tipus:
- Tombes mixtes (meitat excavades i meitat construïdes)
- Tombes de lloses (cistae)
- Fosses simples
- Fosses amb algunes lloses
Vista de conjunt de la necròpoli excavada el 1989 al costat de l’església.
ECSA - P. Cots
D'aquests quatre tipus tan sols ens interessa aquí, per l’àmbit cronològic que comprèn aquesta obra, estudiar-ne els dos primers. De tombes de lloses, n’aparegueren onze exemplars i tan sols una tomba mixta.
El sepulcre mixt té capçalera antropomorfa excavada a la roca i caixa de lloses de planta trapezial, amb parets verticals grosses i amb possible coberta. El cap és de tipus diferenciat i de forma arrodonida, les espatlles no són simètriques i són de forma caiguda. En aquesta tomba es troba un encaix especial, excavat a la roca, per a encastar-hi a la part del capçal la llosa o lloses de coberta. El fons del sepulcre eleva més la capçalera que els peus.
Les cistae són formades per lloses grosses, desbastades però no ben treballades i polides, ben ajustades (en algun cas amb una mena d’argila verdosa), que tenen un gruix que oscil·la entre 4 i 10 cm, col·locades verticalment als laterals, de manera que configuren una caixa rectangular.
Existeix un criteri rígid a l’hora de construir les tombes, ja que ens trobem totes les capses fetes amb una sola llosa lateral, a l’igual dels extrems.
Aquests sepulcres apareixen en tots els casos menys en dos, trencats des de temps antic, amb coberta constituïda per una llosa plana, o més d’una, posada al damunt. En el moment de construir la tapa, veiem com tan sols el 18% de les tombes tenen una sola cobertora, el 64% són encobertades amb altres de més petites i en nombre variable, i, pel que fa a la resta, no ho sabem a causa de la seva antiga destrucció.
Aquestes lloses utilitzades són del mateix tipus de pedra; trobem, doncs, tots els sepulcres fets amb llanasca. Prové de les vetes que afloren prop del poble.
Podem establir que a l’hora de construir la caixa, l’únic factor diferenciador és la llargada, ja que l’amplada i la profunditat de les capses solen girar al voltant d’uns mateixos criteris.
Quant a les mides, sembla que no hi ha un criteri preestablert, i segons les nostres observacions personals, sembla que les caixes són fetes a mida de l’inhumat. L’esquelet sol aparèixer enterrat en posició de decúbit supí. Hom observa una integració total entre els infants i els adults a l’espai del cementiri.
A mesura que creix la població, el nombre creixent d’inhumacions sembla afavorir el reaprofitament de les tombes, i sovinteja la substitució de cossos.
Els sepulcres presenten reutilitzacions i un gran desordre general, tal vegada per enterrar-hi parents o membres del mateix grup familiar. Això fa que sigui difícil de precisar l’època a què pertany un determinat enterrament o el mort que hom troba a l’interior d’una tomba ben datada tipològicament.
Algunes d’elles presenten evidents indicis, com la cista 11, en la qual és trobaren restes pertanyents a sis individus diferents (adults). Al sepulcre 12, tres, un als peus del darrer inhumat i aquest directament superposat a un enterrament anterior. En alguns casos sembla que en la mateixa caixa se soterraren dos cadàvers, i s’arraconaren els ossos de la primera sepultura als peus de la darrera (T-5). Per últim, també ens trobem amb el cas consistent en l’extracció del primer enterrat de l’interior de la tomba, que es troba situat part sobre el darrer inhumat i part a l’espai que queda entre les lloses verticals que constitueixen la caixa i l’última sepultura efectuada (T-8, T-13).
La freqüència de les reutilitzacions afecta l’estat de conservació de les ossades, perquè els processos antròpics o accidentals de trasllats i la dispersió de les restes provoquen no solament la desconnexió de les articulacions anatòmiques sinó també la fragmentació òssia.
Com a curiositat, tenim a l’interior de la capçalera de la tomba 12 peces de fusta possiblement preparades per a dipositar-hi i emmarcar-hi el cap, ja que hi vam localitzar dues petites concentracions de carbons en cada costat del crani.
Al sepulcre 8 aparegué un anell de bronze a la mà esquerra de l’inhumat, en bon estat de conservació (aquest individu el portava al dit mitjà). La manca d’aixovar és general, tot i l’excepció, que no sabem si s’ha d’interpretar com a indici d’un personatge d’especials característiques socials.
A la tomba 5 trobem a la capçalera una estela anepigráfica formada per una pedra de secció rectangular, allargassada i clavada prop del cap, de 44 cm d’alçada aproximada, per a evitar la seva destrucció o profanació en ulteriors enterraments. Hom pot afirmar que, des dels segles X i XI, predominen aquestes, i tal tradició perdura a les terres de les valls d’Àneu fins al segle XX, ja que les continuem constatant en l’actual cementiri d’Alós d’Isil, situat a l’altre costat de la tàpia situada al sud-oest de l’excavació d’urgència.
Aquestes tombes són situades en nivells inferiors del terreny, que considerem els més antics. El seu nombre degué ésser considerable i, probablement, n’hagin quedat algunes per excavar a la reserva arqueològica.
A l’hora de datar la nostra necròpoli, utilitzem dades que ens ha aportat l’excavació del sector. En conjunt podem donar com a conclusió que la majoria del jaciment (cistae) se situa entre els segles XII i XIII; alguna, però, és possiblement més antiga (tomba mixta) i es remunta fins al segle XI. (PCC)
Pica
Dues cares d’una de les piques d’oli conservada a l’interior de l’església; ambdues mostren el relleu d’una figura lleonina.
ECSA - I. Sánchez
A l’interior de l’església és conserven tres piques, una baptismal i dues d’oli. La pica baptismal és d’estructura semisfèrica, amb un diàmetre extern de 117 cm, un diàmetre intern de 94 cm i una fondària de 20 cm. Recolza sobre un peu de base quadrangular que no presenta cap tipus d’ornamentació.
El vas presenta decoració en la seva superfície externa. Així, la vora superior mostra un treball de baix relleu a base de sanefes, formades per la combinació d’espirals dobles. La zona intermèdia del vas, en canvi, és ornada amb motius animalístics —decoració força freqüent en altres piques de la vall d’Àneu— i formes vegetals també en baix relleu que s’entrellacen formant una sanefa. Entre els animals figurats hi ha un cap amb bec i uns quadrúpedes, algun amb una boca amenaçadora, al costat de motius vegetals.
Hem de relacionar aquesta pica amb altres de la contrada i la podem datar, així mateix, cap al segle XII. (ISB)
De les dues piques d’oli que hi ha situades a l’entrada de l’església, la de l’esquerra fou descoberta al cementiri modern d’Alós el mes d’agost del 1989 per la Brigada Municipal d’Alt Àneu, quan desenvolupava tasques de neteja en aquest fossar. és trobava colgada a terra i tan sols sobresortia un dels laterals. El cap de la Brigada, que també és escultor, pensava que la pica era esculpida per uns indicis que observava, i en treure-la es pogué certificar aquesta impressió. (PCC)
La pica és de secció trapezoïdal, amb una llargada de 136 cm i una amplada que oscil·la entre els 72 i els 82 cm. A l’interior de la pica s’observen dos compartiments diferenciats que fan 72 × 35 cm i que devien ésser utilitzats segurament per a guardar els sants olis. L’alçada de la pica fa entre 44 i 48 cm.
A l’exterior de la cara curta hi ha representat un animal quadrúpede, amb les quatre potes tirades endavant. A l’angle de dalt, a la dreta, hi ha un rostre amb trets humans. De fet, el tipus de representació és molt semblant a la que trobem en altres piques d’oli que hi ha en aquesta vall.
A la cara llarga, lateral, hi ha un animal que vol ésser un lleó corrent. Veiem clarament un cos estirat, amb les potes anteriors tirades endavant i amb una cua que s’enfila pel costat del cos. El cap és una mica desproporcionat amb relació a la resta del cos i les seves faccions volen ésser realistes. Té uns paral·lelismes evidents amb el lleó representat a la pica de l’església de Son, fins i tot en els detalls —per exemple en les potes del davant—, tot i que hi hagi algunes petites variacions en el conjunt de l’escena. El lleó és un animal freqüent dins el repertori iconogràfic del romànic i pren significats diferents.
Pel que fa al fet que trobem diverses representacions del lleó en altres peces similars de la comarca, cal pensar que probablement s’incloïa aquest animal en una pica a causa de les qualitats que la gent de l’època s’imaginava que tenia aquest animal i a causa del paral·lelisme que s’establia amb Jesucrist, que vetlla la humanitat i que ressuscita el tercer dia d’entre els morts (Le Bestiaire, 1988, pàgs. 57-58). és converteix, així, en una imatge devoradora del mal i del pecat, identificat amb el Crist que restableix la gràcia en els sagraments (vegeu una anàlisi més detallada sobre aquest aspecte dins l’estudi fet per I. Sánchez en el vol. IV, pàgs. 207-211, de la present obra); aquesta identificació ens permet de justificar la seva presència en la pica. No és gaire usual, però també podem trobar altres exemples de lleons representats en piques, fins i tot en contrades molt allunyades com Norre Snede, a Dinamarca (Champeaux-Sterckx, 1989, làm. 72), o Cascajares de la Sierra, a Castella (Pérez Carmona, 1975, làm. 193).
Podem, sense cap dificultat, considerar aquesta pica dins el mateix conjunt en el qual incloem les de Son, Isavarre o també una de conservada al Museu Marès de Barcelona (vegeu-ne l’estudi dins el vol. XXIII, pàgs. 320-321, de la present obra i també dins Catàleg d’escultura i pintura medievals, 1991, pàg. 130). L’hem de datar, doncs, cap al segle XII o l’inici del segle XIII.
L’altra pica d’oli, situada a la dreta de l’entrada, és molt malmesa. Fa 112 cm de llarg × 55 cm d’ample i té una alçada de 27 cm. La seva decoració resta força deteriorada. Distingim, però, a la part superior, uns motius a base de triangles. L’altra cara conserva la decoració molt desgastada d’una o dues figures humanes de trets molt esquemàtics, i el cos, els braços i les mans només són representats per unes incisions.
El mal estat de conservació de la pica fa difícil de precisar qualsevol anàlisi de l’estil i més encara establir una datació. Cal pensar, però, que es pot incloure dins el corrent estilístic de la resta de les piques de la vall d’Àneu, amb una datació entre mitjan segle XII i principi del segle XIII. (ISB)
Frontals i laterals d’altar
Frontal d’altar, conservat al MNAC, decorat amb estuc i amb el fons pintat, que mostra la Mare de Déu amb l’Infant dins una màndorla subjectada per àngels i quatre parelles d’apòstols.
ECSA - Rambol
El Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva, amb el núm. MAC 15834 de l’inventari i des de l’any 1907, un frontal d’altar que hom creu procedent d’Alós d’Isil. Tot i que els primers estudis que consideraren la peça la feien procedir de zones geogràfiques diverses i en ocasions força àmplies, com Santa Maria de Tàrrega(*), el Pirineu lleidatà, la Vall d’Aran o Catalunya, l’any 1950 Cook i Gudiol la vincularen al lloc esmentat, essent aquesta procedència acceptada i recollida per la resta dels historiadors.
El frontal, que fa 106 × 147 cm, és de fusta i és decorat amb estuc i pintura. Al centre mateix presenta la Mare de Déu amb el Nen, dins una màndorla subjectada per quatre àngels. A banda i banda hi ha disposats per parelles vuit personatges amb compartiment individual.
L’estat de conservació no és del tot dolent, si hom té en compte la fragilitat del material més emprat en la decoració (l’estuc). La fusta, material que fa de suport, es troba en pitjor estat que la mateixa ornamentació; de fet alguns fragments demostren una indubtable intervenció (fragment esquerre del marc superior i fragment dret del marc inferior). L’ornamentació (relleus i pintura) es conserva gairebé tota, llevat d’algun fragment en el marc superior i la que recobria el marc inferior. Del revestiment amb fulles d’estany o plata, i de la colradura habitual en aquest tipus de peces, no se n’ha conservat res.
La taula mostra, en el registre central, la Mare de Déu asseguda damunt un arc i amb el Nen al genoll dret. Ambdós són envoltats d’una màndorla que els inclou dins un espai físic diferent del de la resta dels personatges. L’actitud de la Mare és força estàtica, talment com si fes de tron per al seu Fill. Com ja indicaren A. Muñoz (1907, pàg. 93) i J. Pijoan (1907, pàg. 526), la Mare no duu corona, només el mantell, i és representada a la manera genuïnament bizantina, tal com veiem als mosaics de Santa Sofia d’Istanbul o als de la basílica de Torcello, tots dos del segle XII. El hieratisme, però, és tímidament trencat pel gest de les mans de la Mare, amb les quals agafa el Nen(*), i la postura que pren aquest: assegut no frontalment sinó en tres quarts —solució d’altra banda gens encertada per l’artista—(*), sembla que beneeix amb la mà esquerra i subjecta un llibre amb la dreta, amb tots dos braços plegats. La Mare de Déu duu un mantell que li cobreix el cap i la túnica que li arriba fins als peus. La resta dels personatges també porten túnica i mantell i el Nen, segons Gudiol i Cunill, vesteix sobre la túnica un pallium. La disposició de Mare i Fill damunt un arc no és gens habitual en obres d’aquest tipus i tampoc en conjunts murals o escultòrics; en canvi és fàcil trobar aquesta composició quan s’inclou la figura de Crist en Majestat. La representació de quatre àngels i no dels símbols dels evangelistes (com s’interpreta en el Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 471), que, a més, subjecten la màndorla com si estigués suspesa en l’aire, descarta que la representació de l’arc sigui un error de l’artista però no que el model que seguia fos pensat per a incloure Crist i no la Mare de Déu.
Els àngels que aguanten l’aurèola són disposats en actitud del tot dinàmica, contrastant rotundament amb el gest de la resta dels personatges. Segurament no es tracta d’una major habilitat per part de l’artista a realitzar aquestes figures, sinó d’un contingut narratiu que involuntàriament ha pervingut: la disposició d’aquests éssers voladors confereix a la figura central un contingut de visió i un caràcter no terrenal propi d’un ésser celestial Composicions semblants s’inclouen en altres obres: així, el frontal de Vila-seca (Museu Episcopal de Vic), on els voladors s’acompanyen d unes inscripcions que els identifiquen com a “angelus”- el frontal de l’altar de Lluçà (al mateix museu); les dues taules procedents d’Aurós, conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya i que inclouen les figures de sant Pere i de sant Pau damunt un arc, i el baldaquí de Sant Serni de Tavèrnoles (al mateix museu), on la figura central és Crist dins la màndorla i assegut sobre un arc.
L’absència de nimbes als caps dels àngels, ateses les dimensions dels de la resta dels personatges, es deu probablement a la insuficiencia de l’espai disponible. Les vuit figures que es disposen als laterals són agrupades per parelles i constitueixen quatre registres, dos a l’esquerra i dos més a la dreta. Cadascuna d’elles té un espai propi, definit per columnes i diferenciat mitjançant la tonalitat del fons: els colors vermell i verd, disposats alternativament, són els únics emprats en tot el frontal. Totes porten nimbe, mantell i túnica arrapada al cos com en el cas de la Mare de Déu. L única diferenciació apreciable és en els objectes que duen Les quatre figures dels registres inferiors i les que ocupen els extrems dels registres superiors porten un llibre, per la qual cosa cal deduir que segurament és tracta d’apòstols, d’altra banda inidentificables per la manca d’inscripcions. En canvi, les dues figures restants mostren un bàcul, habitual en representacions de sants bisbes, i unes inscripcions que els identificaven. Les interpretacions proposades pels diferents autors respecte a aquestes llegendes coincideixen pel que fa al personatge de l’esquerra, sant Martí, malgrat que la inscripció s’ha perdut en gran part. En l’altre personatge, uns hi han vist sant Priscil (Folch i Torres 1926 pàg. 62), sant Pius papa (Cook, 1924, pàg. 51) o sant Nicolau (Gudiol i Cunill, 1929, pàg. 52), i altres, la majoria, sant Briç Certament, la relació entre sant Martí i sant Briç és recollida en texts hagiogràfics de l’època (I. de Varazze mantingué aquesta relació: vegeu Vorágine, 1982, vol. II, pàg. 728), essent Martí el bisbe i Briç el diaca.
El conjunt de les figures és envoltat per una franja ornamental, idèntica a la que defineix la màndorla i a les que separen els registres laterals superiors dels inferiors. És constituïda per una sene de motius geomètrics (cercles, llunes, rombes, òvals i una mena de pètals o llàgrimes) que es combinen alternant els cercles amb la resta dels motius, d’una manera totalment arbitrària Segons recull E. Carbonell (1981, tema 113) és l’únic conjunt on apareix. Els marcs del frontal també són ornats en la seva cara anterior. En aquest cas, es tracta d’un motiu vegetal consistent en un tall enroscat, del qual surten diversos brots (Carbonell 1981, tema 174). Tampoc aquest tema no es repeteix exactament en cap altra peça, malgrat que és corrent trobar-ne altres de tipologia semblant. La qualitat d’ambdues decoracions és diferent: el treball de la franja que ocupa els marcs és més acurat per la qual cosa cal pensar que seria fet amb alguna mena de plantilla o en sèrie.
La funció d’aquestes franges, a més de separar escenes era la de conferir a la peça un aspecte de més vàlua econòmica, simulant o millor recordant altres peces fetes amb materials més rics (pal·lis d’orfebreria).
S’ha comparat aquest frontal, en qualitat, amb el d’Esterri de Cardós (conservat al MNAC i estudiat en aquest mateix volum) Gudiol i Cunill (1929, pàg. 52) el creu millor, mentre que Cook i Gudiol (1950, pàg. 321) el creuen inferior. Certament, les figures del frontal d Esterri han rebut un tractament més detallat que les d Alós, però ambdues peces corresponen a artífexs de segona fila D altra banda, al frontal d’Alós s’aprecien alguns detalls que l’emmarquen dins una manera de fer que anuncia la gestació d’un nou estil, el gòtic, com ara l’adaptació de la roba als cossos dels personatges, l’actitud dinàmica dels àngels que subjecten la màndorla, o la representació de la Mare de Déu asseguda damunt l’arc tot conferint-li la funció com de “reina del cel”, encara que sense corona.
La datació que hom ha concedit al frontal és diversa D’una banda, J. Folch i Torres el creu de l’inici del segle XII, J. Pijoan de mitjan segle XII i J. Gudiol i Cunill de ple segle XII. De l’altra, J. Ainaud el considera dels voltants del 1200, data que recull E. Carbonell. M. Azcárate el veu protogòtic i posterior al frontal d’Esterri (que el data el 1225) i J. Sureda de la segona meitat del segle XIII. Tot i considerar que és una peça de segon ordre, sens dubte arcaica en el seu temps, pot enquadrar-se dins el primer quart del segle XIII. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- ACU. Llibre de Visites, 1574, núm. 31, foli 284r
- Coy, 1906, pàg. 102
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 485-1 486
- Puig, 1979, vol. II, pàgs. 347-377
- Moliné, 1982, vol. V, pàg. 370
- Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 389
- Valls, 1988, pàgs. XII-XIII
- Martínez, 1991, pàgs. 93 i 95
- Puig, 1991, vol. II, doc. 47, pàgs. 33-35; doc. 94, pàgs. 64-65; doc. 153, pàgs. 109-111; doc. 208, pàg. 147; doc. 239, pàg. 167; doc. 333, pàgs. 223-224; doc. 338, pàgs. 229-232 i doc. 401, pàgs. 276-284.
Bibliografia sobre la portada
- Rocafort, s.d., pàg. 705
- Carbonell, 1974-1975, I, pàg. 69
- Buron [1977] 1980, pàg. 256.
Bibliografia sobre les làpides
- Rocafort, s.d., pàgs. 704 i 705
- Díez-Coronel. 1976, pàgs. 194-196
- Buron, [1977] 1980, pàg. 256.
Bibliografia sobre la pintura
- Muñoz, 1907, pàg. 93
- Puoan, 1907, pàg. 526
- Cook, 1924, pàg. 51
- Folch i Torres, 1926, pàgs. 61-62
- Richert, 1926, pàg. 37
- Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 52 i 57 i fig. 9
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 47
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 321
- Folch i Torres, 1956, pàg. 137
- El Arte Románico, 1961, pàg. 89
- Ainaud, 1973, pàgs. 164-165
- Azcárate, 1974, pàg. 73
- Carbonell, 1974-1975, I, pàgs. 69 i 70 i fig. 225
- Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 305
- Junyent, [1960-1961] 1980, II, pàg. 307
- Carbonell, 1981, temes 113 i 174
- Sureda, 1981, pàg. 339.