Santa Maria de Ginestarre (Esterri de Cardós)

Situació

Església parroquial situada a la part baixa de la població, presidint la Vall de Cardós.

ECSA - J.A. Adell

L’església parroquial de Santa Maria és troba a la part baixa del nucli urbà de Ginestarre, poble al qual s’arriba des d’Esterri de Cardós. La seva situació privilegiada li confereix un ampli domini visual sobre la vall, circumstància que cal atribuir al seu emplaçament dins el nucli urbà. (JAA-MLIC)

Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH576177.

Història

La vila de Ginestarre és coneguda des de l’any 1069, en què els comtes Artau I i Llúcia permutaven amb Hug Sala, fill de Toda, la vila de Lleret per la de Ginestarre, tret del terç de l’església que es reservà Hug Sala. Retrobem esmentat, més tard, el lloc l’any 1146, quan els homes de Ginestarre és comprometien a pagar a l’església de Sant Martí de Cardós, en l’acta de la seva consagració, mig modi de cereal l’any.

L’església, esmentada l’any 1069, apareix relacionada en la visita que efectuaren, els anys 1314 i 1315, els delegats de l’arquebisbe de Tarragona a les esglésies parroquials del deganat de Cardós del bisbat d’Urgell. En la visita pastoral del 1758, s’anotà que l’edifici de Santa Maria estava ben reparat i que tenia un campanar “a lo antiguo”, i dos altars secundaris, a més del principal, dedicats a sant Joan Baptista i a sant Bernabé apòstol. Actualment, l’església conserva l’altar principal i un de secundari, barrocs, amb diverses peces ornamentals possiblement de la mateixa època, i tres piques, la baptismal, la beneitera i la d’olis, les dues primeres d’origen medieval.

Santa Maria de Ginestarre fou sufragània de Sant Julià d’Arròs, des del final del segle XV fins al final del XIX, data en què fou unida a la parròquia d’Esterri de Cardós. Actualment és una annexa de la parròquia de Llavorsí. (MLlC)

Església

Planta de l’església, amb moltes ampliacions dels segles posteriors a l’època romànica.

J.A. Adell

L’església de Santa Maria de Ginestarre és un edifici d’una nau capçada a llevant per un absis semicircular, obert mitjançant un arc presbiterial, que estableix la gradació d’amplades. L’absis és cobert amb una volta de quart d’esfera, mentre que la nau, actualment, és coberta amb una volta de llates de fusta, que és sobreposada a les encavallades que suporten la coberta, i que, si s’ha de jutjar per l’amplada dels murs, deu correspondre a la concepció original de l’edifici. La porta, en arc de mig punt, s’obre a la façana sud, on és aixoplugada per un porxo de construcció posterior.

Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada i ampit pla, que és l’única finestra que es conserva en l’edifici original en la seva forma primitiva, ja que l’obertura de la façana de ponent ha estat modificada, però podria correspondre a una finestra de doble esqueixada.

L’església presenta notables modificacions, especialment la construcció de dues capelles quadrades cobertes amb volta de canó en els costats nord i sud de la nau; una sagristia, coberta amb volta d’arestes a l’angle sud-est; un campanar de torre, adossat a l’angle nord de la façana de ponent, amb un sol nivell d’obertures a la part alta, amb una finestra d’arc de mig punt a cada cara, i una coberta piramidal esvelta; i un cor, d’estructura de fusta a l’extrem oest de la nau. Els paraments interiors són totalment arrebossats, en mal estat per les humitats, i pintats en tons blaus. Aquesta decoració s’ha de situar després de l’arrencament de les pintures murals de l’absis i l’arc pre-absidal, durant els anys 1919-23.

Allà on l’arrebossat permet de veure el parament, en el mur nord i l’absis, aquest és format per carreuons de pedra llosenca de forma irregular, però disposats en filades uniformes. El paviment interior és de taulons de fusta a la nau, mentre que l’absis conserva un paviment de còdols amb motius geomètrics.

La decoració interior es completa amb dos retaules barrocs, un a la capella nord i l’altre tancant l’absis. La part baixa del campanar ha estat habilitada per a contenir la pica baptismal, amb un revestiment de fusta a les parets i il·luminada per una petita finestra.

Per l’exterior, l’edifici és totalment llis, amb els paraments arrebossats, i només és ornamentat el semicilindre absidal amb un fris d’onze arcuacions, realitzades en pedra tosca seguides, sense lesenes, que, com els paraments, conserven l’arrebossat. La presència de les arcuacions dóna caràcter a aquesta església, i posa en evidència les maneres de l’arquitectura del segle XI, moment en el qual caldria situar la seva construcció, amb les reserves imposades per la rusticitat i la persistència d’aquestes formes arquitectòniques durant el segle XII. (JAA-MLIC)

Pica

Pica baptismal que es troba a l’interior de l’església, decorada amb una sèrie de figures sota arcuacions.

ECSA - D. López

A l’interior de l’església de Santa Maria de Ginestarre es conserven dues piques de pedra, una baptismal i l’altra beneitera. Al peu de la nau, i dins un recinte independent tancat, hi ha la pica baptismal, de notables dimensions i que només és formada pel vas. Ignorem si anteriorment tenia un peu o una base esculturada; actualment la base és un munt de pedres apilades sense gaire criteri artístic, sobre el qual és dipositat el contenidor. Aquest fa 85 cm de diàmetre exterior i 60 cm d’interior, amb una alçada de 30 cm.

La cara externa del vas que avui resta visible (la pica és arrambada a un plafó de fusta) mostra esculpit un seguit d’arcades, unes buides i d’altres —en alternança— emmarcant una figura, suposadament humana però interpretada d’una manera molt simple: un cercle representa el cap i un semicilindre el cos; tots dos elements són separats per una incisió. La part central és ocupada per un pany quadrat, incrustat amb poc encert, per tal de tancar la pica amb la tapa superior de fusta.

Segons M. Delcor (1973, pàg. 104), l’ornamentació emmarcada per arcuacions és corrent a França, als segles XI i XII. El mateix autor, però, esmenta un exemple en terres catalanes: la pica baptismal de l’església de Palau de Cerdanya, on és representat un baptisme per immersió. Es fa difícil datar una pica com la descrita, ja que el treball de la pedra i l’esquematisme de les formes s’expliquen per la pervivència d’un substrat popular sense canvis aparents i no permet de precisar-ne la data, si hom no vol córrer el perill d’errar.

La pica beneitera, que resta adossada al mur de la dreta de la porta d’entrada, fa 37 cm de diàmetre exterior i 24 cm d’interior, mentre que l’alçada és de 26 cm. Actualment és coberta per una pedra plana incrustada en el mur que actua com a tapa; un forat en la part central permet alhora de mantenir-la coberta i fer-ne l’ús que li és assignat. El vas, sustentat per un peu modern, mostra una ornamentació en la cara externa semblant a la de la pica baptismal: la componen quatre arcuacions angulars que inscriuen sengles figures humanes. A causa de la seva rusticitat, la datació presenta les mateixes dificultats que les esmentades en la pica baptismal. (DLG)

Pintura mural

Vista general de les pintures murals procedents d’aquesta església, tal com és trobaven al MNAC, abans del remodelatge que actualment s’està duent a terme.

ECSA - Rambol

La decoració mural de Santa Maria de Ginestarre, de notable interès, fou arrencada i traslladada al Museu de Barcelona els anys 1918 i 1964. Actualment forma part del fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya (núms. MAC 15971 i 113139). El conjunt, que fa 3, 63 × 2, 97 × 1, 73 m, segueix una iconografia prou usual en altres conjunts catalans d’aquest període.

La part que ha restat ocupava la zona absidal i fragmentàriament l’arc triomfal. El quart de cercle de l’absis és centrat per la imatge de Crist en majestat, voltat del tetramorf. En la part superior del semicilindre de l’absis, i emmarcades per unes bandes decoratives, hi ha figures d’apòstols i de la Mare de Déu. La zona inferior de l’absis era decorada amb cortinatges, dels quals resta ben poca cosa. L’arc triomfal, com hem apuntat abans, també presenta restes pictòriques, però en un estat de conservació precari.

La figura de Crist en majestat seu dins la màndorla, sobre una forma arquejada, i descansa els peus en una peanya corba. La mà dreta és en actitud de beneir i la mà esquerra sosté el llibre. La màndorla té el mateix tipus de decoració en dents de serra que les franges de separació del registre de l’apostolat.

Voltant l’ametlla mística hi ha la representació del tetramorf distribuïda de la següent manera: en la part superior, l’home alat i l’àguila; en la inferior, el brau i el lleó. De les llegendes identificatives només són visibles —com ja assenyalà J. Gudiol i Cunill (1927, pàg. 291)— la de sant Mateu i la de sant Marc.

El registre de l’apostolat és disposat sobre un fons dividit en tres bandes cromàtiques, com en la zona del tetramorf, i en dos grups de quatre figures nimbades separats per la finestra absidal. El grup del costat de l’evangeli és format, en primer lloc i d’esquerra a dreta, per dues figures de dubtosa filiació. J. Gudiol i Cunill (1927, pàg. 292) les identifica amb sant Felip per la inscripció “FE” i sant Joan evangelista per la de “Sanctvs Ioannes”. Vénen a continuació, tot seguint l’ordre habitual, sant Pere amb tonsura i les claus a la mà esquerra i la Verge, sostenint un calze amb la mà esquerra velada.

Com a element separador entre un grup i l’altre hi ha la finestra absidal, l’intradós de la qual és decorat amb unes bandes alternes de colors i, en els brancals, motius vegetals. El costat de l’epístola té com a primera figura sant Pau, amb un llibre o rotlle a la mà esquerra, seguit de sant Bartomeu (molt poc visible), i sant Andreu amb una creu llatina. En darrer lloc apareix una figura, la identitat de la qual és considerada dubtosa; Gudiol i Cunill, però, avança el nom de sant Jaume (Sanctus Iacobus).

La part inferior del semicilindre de l’absis era decorada, segons que sembla, per les escasses restes que han pervingut, amb una representació de cortinatges. Aquest ornament, format per dos dels motius classificats per E. Carbonell (1981, temes 138 i 139), es troba sovint en altres conjunts pictòrics catalans (Pedret, Sorpe, Taüll, Estaon, Terrassa, Sant Martí Sescorts o Pedrinyà).

Pel que fa a les pintures que decoraven l’arc triomfal, cal dir que són constituïdes per repertoris historiats i ornamentals. L’exterior del l’arc triomfal era ornat, tant en el mur d’accés immediat a la conca absidal com en el que enllaçava amb la nau, per una sanefa de caràcter geomètric que trobem en altres conjunts murals de Catalunya —els dos de Taüll, Boí, Sorpe, el Burgal, Pedret o Santa Coloma d’Andorra, entre d’altres— i de la resta d’Espanya —catedral de Roda d’Isàvena, San Miguel de Barluenga, San Miguel de Foces o San Isidoro de Lleó, entre d’altres— (vegeu Carbonell, 1981, tema 27). Cal destacar, però, que si bé la sanefa que ocupa l’arc d’accés imminent a la conca repeteix exactament el tema recollit per E. Carbonell, l’altra el combina amb el tema també conegut de l’escacat.

L’intradós de l’arc, pròpiament, mostra diverses escenes. Tot seguint la descripció de J. Sureda (1981, pàg. 317), sembla que la part central era ocupada per un medalló amb la figura de l’agnus dei. A banda i banda hi hauria les figures de Caín i Abel, de les quals tan sols resta parcialment la figura d’un personatge potser en actitud oferent. Sota mateix hi ha una figura que recolza el cap sobre la mà dreta, similar a la imatge interpretada com a Job de Sant Climent de Taüll.

Una tercera figura, situada sota mateix de la descrita anteriorment, i tot coincidint amb el registre mitjà de la conca, sembla correspondre a un altre sant apòstol. La línia de separació entre aquest i el registre superior ha estat constituïda, com a la conca, per una banda trencada o en ziga-zaga. Segurament, aquest mateix element feia de separador entre la figura descrita en segon lloc i el suposat Abel, però no s’ha conservat.

L’estudi de la sinòpia o capa de preparació, fet per J. Ainaud l’any 1964 (així ho recull dins Ainaud, 1989, pàg. 30), permeté de constatar la tècnica de treball i la utilització de les línies bàsiques per a conformar l’esbós, sobre el qual és desenvolupava la narració pictòrica fins a completar-la en els més petits detalls. El mateix autor engloba aquestes pintures dins un corrent popular, amb una manera de fer geometritzant visible en rostres i vestits.

Les influències estilístiques, difícils d’establir, van des de la relació amb les pintures de Sant Pere de la Seu d’Urgell fins al cercle del mestre de Pedret, passant per l’anomenat mestre de Santa Maria de Taüll. Respecte a la datació, en els anys següents a la descoberta del conjunt, les divergències entre els especialistes eren importants a l’hora de fixar una data de realització. Així, G. Richert la considera de la darreria del segle XII, mentre que J. Gudiol i Cunill i Ch. R. Post, per contra, s’inclinen pels primers anys del mateix segle XII. Aquesta darrera ha estat la datació més acceptada, per exemple per J. Ainaud, E. Carbonell i M. Durliat. En canvi, J. Sureda discrepa lleugerament i s’inclina per la segona meitat del segle XII. En definitiva, ens movem en un marge temporal que abasta el segle XII des de la primera dècada fins a la segona meitat. (DLG)

Frontals i laterals d’altar

El Metropolitan Museum de Nova York conserva, formant part de The Cloisters, un frontal d’altar decorat amb estuc que procedeix de l’església de Santa Maria de Ginestarre. Segons que recull J. Gudiol i Cunill (1929, pàg. 50, nota 1), el frontal, que sens dubte havia guarnit l’altar de l’església esmentada (vegeu Rocafort, s.d., pàg. 692), pertanyé a Don Gaspar Homar de Barcelona, que el vengué a George Grey Barnard de Nova York, el qual més tard el cedí al museu que avui el conserva.

La taula, que fa 106 × 146 cm, resta força malmesa, tot i que abans d’ingressar al Metropolitan o bé immediatament després li fou refeta part de la decoració. Així, veurem fàcilment les parts restaurades si observem i comparem dues de les fotografies conservades a l’Arxiu Mas corresponents als anys 1909 i 1932 respectivament. Cal remarcar que la part pitjor conservada és la inferior, i que quatre de les vuit figures que acompanyen la imatge central resultaren força afectades per la restauració; en canvi, les figures que aguantaven la màndorla de la Verge per la part baixa no foren refetes. També gairebé tota l’ornamentació que ocupa les bandes de separació fou restaurada, però no tan a fons com les figures.

El frontal, com el d’Esterri de Cardós, presenta una decoració predominantment grisa, corresponent a la pasta de guix amb què fou realitzada. Atesa la similitud amb el frontal d’Esterri, cal pensar que el de Ginestarre fou realitzat seguint el mateix procediment. Del recobriment de fulles d’estany, que sens dubte duia per tal d’acostar-se més fidelment als pal·lis d’orfebreria, no se n’ha conservat cap mostra.

El frontal presenta, al centre, la figura de la Verge coronada, asseguda sobre un setial encoixinat i sostenint el Nen, el qual beneeix amb la mà dreta i aguanta un rotlle amb l’esquerra. Aquest grup principal és envoltat per una màndorla poc apuntada, sostinguda per àngels —només se’n conserven els dos superiors— que ocupen els carcanyols definits per l’aurèola. L’espai restant de la taula és dividit en quatre compartiments, dos a cada banda de la Verge. En ells hi ha representades vuit figures de sants, disposats per parelles encara que cadascun aixoplugat per un arc sostingut per columnes amb capitell. Tot el grup figuratiu és envoltat, en la taula mateix, per una banda ornamental que combina figures geomètriques. D’altra banda, els muntants del frontal són decorats per una seriació d’animals encerclats i afrontats. Desconec si, a l’igual que el frontal d’Esterri, el bisell encara mostra alguna resta d’inscripcions; malgrat tot, cap historiador no n’ha fet esment.

Del tema principal cal destacar, en primer lloc, la figura de la Verge amb el Nen. Resta asseguda sobre un banc, més que un tron, conformat per carreus i encoixinat, sens dubte igual al representat en el frontal d’Esterri, encara que aquest gairebé s’ha perdut del tot. La Mare, coronada i amb nimbe, duu túnica i mantell, els plecs dels quals cauen de manera més reeixida que els del mantell i la túnica del Crist del frontal d’Esterri. La disposició de les mans no és l’habitual en aquest tipus de representacions, tant pictòriques com escultòriques: així, la Verge alça la mà esquerra en un gest de salutació, mentre que la mà dreta cau verticalment cap al genoll com a resultat de l’actitud rígida del braç corresponent. Sobre aquest és recolza, d’una manera poc natural, el cos del Nen, que a diferència de la fórmula habitual ha estat disposat dempeus sobre les cames de la Mare (d’una manera semblant apareix disposat l’Infant del frontal d’Alós d’Isil, estudiat en aquest mateix volum, tot i que aquest resulta, al meu entendre, menys reeixit formalment). Duu nimbe crucífer i amb la mà dreta beneeix, mentre que amb l’esquerra aguanta un rotlle, no un llibre, com el Nen de la conca absidal de Santa Maria de Taüll (Ribagorça), per exemple. També resulta remarcable el tipus d’escambell que apareix col·locat sota els peus de la Verge, amb una superfície ondulada que fa pensar en un intent de configurar núvols o un espai celestial.

La màndorla, subjectada per àngels, ha estat definida amb una banda ornamental que combina motius geomètrics. Resta clara, doncs, la intenció de magnificar la figura central, mitjançant la imitació d’obres de pedreria i esmalt. Tanmateix, no s’assoleix del tot per al grup el caràcter de “visió”, trencat per les dues bandes verticals que separen els carcanyols i, potser també, pel tipus de seient.

Els àngels, dels quals, com ja he indicat abans, només se’n conserven els dos superiors, són disposats amb actitud dinàmica, fet que restaria justificat si entenem que el tema és formulat com si és tractés d’una aparició de la Verge als apòstols. La tipologia dels éssers voladors és similar a la dels àngels del frontal d’Alós d’Isil —on es representa un tema semblant—, encara que aquests no duguin nimbe, però també als que ocupen els carcanyols inferiors de les taules d’Aurós (també estudiades en aquest volum). Tot i que entre el frontal de Ginestarre i el d’Alós d’Isil coincideixen diversos aspectes, entre ells els temes representats i l’ús de l’estuc com a únic material per a configurar tota la decoració, cal descartar la idea que siguin fets per una mateixa mà i també que provinguin d’un mateix taller.

Els compartiments laterals són dividits en dos registres i cadascun d’ells en dos espais, mitjançant arcuacions de mig punt subjectades per columnes amb capitells i bases. La descripció d’aquestes arquitectures figurades és força notable, concentrada sobretot en els capitells i en les bases. Aquest tipus de creació d’espais i d’individualització dels personatges és força habitual en les arts plàstiques romàniques. Així, aquest mateix recurs es troba —sense sortir fora de Catalunya— en les representacions del col·legi apostòlic de la majoria dels murals i en moltes taules d’altar, tant pintades com tallades en fusta. També es veu en el frontal d’Esterri, tot i que en aquest la llum dels arcs —n’hi ha tres, en lloc de dos, a cada registre— és menor i les arquitectures s’assemblen menys a les de les construccions que li són contemporànies.

Els apòstols, o sants, han estat representats de manera similar, tant pel que fa al posat com, en general, als detalls. Així, els rostres són tots idèntics, de manera que no es pot identificar cap dels personatges. La silueta de les figures sembla feta amb un patró. Només s’adverteixen certes diferències en la inclinació dels caps, ja que cada apòstol s’adreça amb la mirada vers el seu company, i en la posició de les mans. En uns casos, l’apòstol aguanta un rotlle amb la mà esquerra, mentre que amb la dreta assenyala algú, segurament la Mare de Déu i el Salvador, o adverteix de la seva presència. Aquest és el cas de tots els situats a la banda esquerra —des de l’espectador—, de tal manera que novament advertim un error d’interpretació: els apòstols situats a l’esquerra de la Verge no assenyalen cap a ella sinó, com els altres, cap a la seva esquerra, és a dir, cap als seus companys. En altres casos, l’apòstol aguanta un rotlle amb la mà dreta, mentre que amb l’esquerra o bé també l’agafa, o bé saluda, gest que segurament és adreçat a la figura central.

Quant a les bandes ornamentals que emmarquen i alhora divideixen la taula en diferents registres, una d’elles és formada per una seriació de figures geomètriques i l’altra, per una de contingut animalístic. La primera se situa en la taula pròpiament dita: orna la sanefa que l’emmarca, la separació entre els registres superiors i inferiors del col·legi apostòlic i la màndorla que envolta la Mare de Déu, com també la separació entre els carcanyols ocupats pels àngels. Les figures que la defineixen són circulars i romboïdals, en alternança. El seu tractament en relleu, per mitjà de l’estuc, i el seu posterior acoloriment, aconsegueixen recordar les incrustacions de pedreria; l’ús del perlejat envoltant i separant les altres figures avala encara més aquest record. E. Carbonell (1981) identifica aquesta sèrie amb el tema 121 de la seva obra, compost per una successió alternada d’el·lipses i rombes; crec, però, que caldria més relacionar-lo amb el tema núm. 120 del repertori del mateix autor, format per rombes i cercles.

La sanefa de contingut animalístic orna els quatre muntants del marc. És formada per un seguit de cercles, separats per tiges amb fulles disposades verticalment, que inscriuen animals d’aspecte lleoní, amb una cua llarga que gira en més d’una ocasió. El muntant superior és decorat per onze cercles; cal suposar, doncs, que l’inferior disposava del mateix nombre; els muntants laterals mostren set cercles cadascun; finalment, quatre cercles més ocupaven els quatre cantons. La disposició dels animals del muntant superior, i per tant de l’inferior, és en parelles afrontades; com que el nombre de cercles no és mai parell, els lleons angulars no sempre són disposats en la mateixa direcció: així, el lleó de l’angle superior esquerre segueix un eix horitzontal, mentre que el de l’angle superior dret el segueix vertical. D’aquesta manera, els lleons que ocupen els cercles dels muntants laterals no s’afronten amb els del muntant contrari, com succeeix en el frontal d’Esterri, sinó amb els companys immediats, tot seguint —com ja indicava més amunt— un eix de disposició vertical. E. Carbonell (1981) no recull cap tema similar en el seu repertori, però tres dels motius que el mateix autor exemplifica podrien ésser l’origen de l’emprat en el frontal de Ginestarre: aquests temes són els números 80, 83 i 85.

Cercar paral·lels iconogràfics per al nostre frontal no resulta fàcil, ja que són poques les obres que inclouen un tema tan estrany dins el repertori medieval com aquest: el frontal d’Alós d’Isil, estudiat en aquest mateix volum i datable dins el segle XIII, i un altre procedent de Santa Maria de Blanca de Toledo, conservat pel que sembla (Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàgs. 350-351 i fig. 478) a Vilanova i la Geltrú i datat ja dins el segle XIV. Totes tres obres, la que ara analitzem i les dues establertes paral·lelament, presenten un tema de lectura similar: la presentació de la Mare de Déu als apòstols. Tanmateix, el frontal de Ginestarre i el d’Alós d’Isil s’acosten més si volem afinar en la interpretació; en ambdues obres, la Mare de Déu és disposada dins una màndorla subjectada per àngels, fet que confereix a la dita “presentació” l’aspecte d’“aparició”. Aquesta manera tan atípica de disposar el tema central no coincideix amb la del frontal castellà abans esmentat.

Si cerquem, com crec que cal fer per tal de situar el nostre frontal dins un període cronològic més concret, altres obres que parcialment s’acostin a la nostra, el panorama comença a canviar. Així, representacions de la Mare de Déu dins una màndorla sostinguda per àngels es poden veure als murals de Santa Maria de Taüll —mur de migdia— i als frontals de Lluçà i de Vilaseca (ambdós al Museu Episcopal de Vic). Representacions de la Verge saludant, n’hi ha a la majoria dels murals absidals, formant part del registre intermedi i al costat del col·legi apostòlic. També alguns dels conjunts murals on la conca absidal és ocupada per la Mare de Déu mostren, en el registre intermedi, les figures dels apòstols que la saluden, com passa a Santa Maria de Taüll. Cal referenciar, també, una representació de la Verge dins una aurèola romboïdal, subjectada per àngels, que alça les mans en actitud de pregària i és coronada. La imatge correspon als murals de Sant Martí de Fonollar.

Un altre dels elements que crida l’atenció és el banc sobre el qual seu la Mare de Déu del nostre frontal. Configurat en la part frontal tal com si fos fet de maons, cal assenyalar que recorda moltes de les arquitectures figurades que trobem en diverses obres, tant pictòriques com escultòriques. Fora d’aquest camp, només he sabut trobar com a paral·lels algunes representacions de mobles figurats concebuts com si fossin obres de pedreria i esmalts. Així, trobem mobles d’aquest tipus en dues de les taules d’altar de Sagàs —Crist en majestat del frontal i Mare de Déu d’un lateral—, en la taula de baldaquí de Benavent de la Conca —seient de Crist—, en els murals de Santa Maria d’Àneu —seient de la Mare de Déu que ocupa la conca absidal—, de Sant Vicenç del castell de Cardona —altar de la Presentació al Temple— i de Sant Tomàs de Fluvià —seient de Crist en majestat— i en una taula pintada, d’origen italià, que es conserva al MNAC (núm. MAC 5215).

Estilísticament, cal situar el nostre frontal més enllà del període estrictament romànic. Les actituds generals dels personatges, la tipologia dels elements arquitectònics, la utilització de recursos ornamentals força avançats i la comoditat dels personatges en no haver d’adaptar-se a cap marc convencional fan pensar en un moment no anterior al segle XIII. D’altra banda, el desenvolupament d’un tema que confereix tot el protagonisme a la Verge, disposada talment com si fos Crist en majestat, i coronada, acosta més cap a un canvi de mentalitat, cap a noves solucions i nous repertoris, molts dels quals no evolucionarien com d’altres.

Per tot plegat, penso que cal situar el frontal de Ginestarre dins el primer quart del segle XIII. (LCV)

Talla

Talla de la Mare de Déu que, procedent d’aquesta església, és conserva al Museu Diocesà d’Urgell.

G. Llop

El Museu Diocesà d’Urgell conserva una marededéu procedent de l’església de Santa Maria. Es tracta d’una talla de fusta policromada de grans dimensions —1, 07 m d’alçada— que es troba en força bon estat.

Maria va vestida amb una senzilla túnica vermellosa totalment llisa i llarga fins als peus, zona on es formen un seguit de plecs de gran riquesa. El treball del plegat en la part baixa de la túnica denota la preocupació de l’artista per a aconseguir paràmetres més naturalistes, fet que anuncia ja l’adveniment d’un nou estil.

Per damunt la túnica, la Verge porta un vel o mantell de color blau-verd que li cobreix el cap i li cau per les espatlles, tot fent una elegant volada per sota el braç dret que és replega a la falda. El mantell, que s’obre per a deixar sortir el braç esquerre, continua caient amb plecs verticals sobre els genolls, s’inclina cap al costat dret, i acaba recolzant-se suaument damunt el plegat de la túnica. L’únic ornament que enriqueix aquesta roba és un galó daurat que enribeta la part del vel.

El Nen vesteix una túnica de color verdós que cau per damunt els genolls i deixa al descobert els peus descalços, formant dos plecs molt pronunciats i força geomètrics. El plegat és treballa, doncs, rígidament, definint els plecs en forma de “V”; aquest convencionalisme és molt emprat a l’hora de dotar les figures d’un major realisme. Sobre la túnica, l’Infant duu un mantell vermell cenyit al tors, però sense cobrir-li les espatlles. Aquest indument, que pel davant li arriba gairebé fins als genolls, cau pels costats fent un graciós plec allí on és recolza la mà de la Mare.

La Verge apareix asseguda en un cofre-escambell de color vermellós, decorat en els laterals amb dues fileres de tres arquets pintats en negre. Aquest tipus d’ornamentació de setials, típic segons A. Noguera i Massa (1977, pàg. 97) dels exemples més tardans, i freqüent en les marededéus de l’Alvèrnia, al sud de França, es troba també en la marededéu de Llanars (Girona), als laterals i a la part frontal del setial de la marededéu de Montserrat (Bages) i al de la marededéu de Sant Pau del Camp, a Barcelona, tot i que la disposició i la proporció dels arquets varia en cadascun dels exemples esmentats.

La motllura inferior és decorada per un seguit de motius vegetals molt esquemàtics i pintats de color blanc. El setial s’uneix a una base semicircular on reposen els peus calçats de Maria.

Ambdues figures porten els atributs que els són propis. El braç dret de la Verge es disposa en angle recte al mateix temps que enlaira el palmell per sostenir amb les puntes dels dits una petita bola del món. La mà esquerra, d’execució matussera, agafa l’Infant per la part inferior, trencant amb el model de sedes sapientiae que presentava la Mare com a tron, amb els dos braços en angle recte, oferint el Nen als homes. La marededéu de Ginestarre ja no ofereix simplement el Nen, sinó que ara el protegeix.

D’altra banda, l’Infant beneeix amb la mà dreta, tal com és costum en la imatgeria mariana, mentre que amb la mà esquerra agafa la bola del món, sense mostrar-la, com la Mare, sinó apropant-la a la seva falda. Normalment, a partir del segle XIII, el Fill, que fins llavors havia portat aquest atribut, el deixa en mans de la Verge i passa a mostrar el Llibre. Tot i això, se’n coneixen exemples en els quals ambdues figures sostenen una bola del món. És el cas de la marededéu d’Ancs (Pallars Sobirà) i la núm. II del Museu de l’Empordà de Figueres, entre d’altres.

El Nen apareix assegut al costat esquerre, damunt la falda de la Mare, trencant així la simetria típica de les primeres talles. De tota manera, haurem d’esperar al final del segle XIII per a veure com es perd la frontalitat que caracteritzava els models fins ara emprats. Seran els exemples on el Nen és gira per mirar o jugar amb la seva Mare. La marededéu de Ginestarre és troba, doncs, entre aquestes dues concepcions tan distants i oposades: manté un cert hieratisme, que la uneix als seus precedents, però comença a fer-se palesa una preocupació per a humanitzar la relació entre les figures que l’acostarà als primers exemples gòtics.

Aquesta nova mentalitat es pot endevinar també en l’execució dels rostres. S’abandona l’expressió freda i rígida que reforçava la imatge d’eternitat, a favor d’una nova expressió més dolça, aconseguida mitjançant trets suaus i naturals. En aquest cas, l’artista opta per uns rostres allargats, de llavis prims, nassos rectes i celles arquejades. Utilitza els colors convencionals a l’hora de pintar la carn: barreja d’ocres per a la cara i vermell per a les galtes. En conjunt, s’aconsegueix transmetre una actitud serena gràcies a la mirada plàcida de la Verge, que sembla perdre’s en l’infinit.

Tant pel que fa als aspectes formals com a la mentalitat a què aquests responen, la marededéu de Ginestarre hauria de situarse a mitjan segle XIII. La preocupació per a dotar de realisme aquesta talla fa pensar en un artista hàbil, coneixedor dels nous recursos que és generaren en aquell moment i que durien a l’adveniment del gòtic. (CBS-LBM)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• ACU. Llibres de Visites, 1575, núm. 32, foli 142v
• ACU. Llibres de Visites, 1758, núm. 112, f. 250v-251r.
• ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 292
• ACV. Llibre de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV, (1314-1315)
• Baraut, 1983, vol. VI, doc. 820, pàg. 180
• Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 383
• Puig, 1991, vol. II, doc. 134, pàg. 95.

Bibliografia sobre la pica

• Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 242.

Bibliografia sobre la pintura mural

• Pijoan, s.d., pàgs. 51-53
• Folch i Torres, 1926, pàg. 49
• Richert, 1926, pàg. 17
• Gudiol i Cunill, 1927, pàgs. 292-305
• Kuhn, 1930, pàg. 30
• Post, 1930, pàgs. 110-112
• Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 64
• Pijoan-Gudiol, 1948, pàgs. 146-147
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 53 i 70
• Anthony, 1951, pàgs. 168-169
• Cook, 1956, pàg. 27
• Ainaud, 1957, pàg. 19
• El Arte Románico, 1961, pàg. 27
• Junyent, 1960-61, II, pàg. 201
• Ainaud, 1962b, pàg. 34
• Ainaud, 1973, pàgs. 67-69
• Durliat, 1974, pàg. 105
• Carbonell, 1974-75, I, pàgs. 29 i 68 i figs. 211-212
• Carbonell, 1981, temes 27, 42, 44, 126, 138, 139 i 195
• Sureda, 1981, pàg. 317
• Dalmases-José, 1986, pàg. 274
• Ainaud, 1989, pàgs. 30 i 87.

Bibliografia sobre els frontals

• Rocafort, s.d., pàg. 692
• Cook, 1924, pàgs. 44-51
• Richert, 1926, pàgs. 37-38
• Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 51-52
• Cook-Gudiol, 1950, pàgs. 318 i 321
• Rorimer, 1951, pàgs. 25-26
• Azcárate, 1974, pàg. 73
• Carbonell, 1974-75, I, pàg. 69
• Cook-Gudiol, [1950] 1980, pàg. 305
• Carbonell, 1981, tema 121
• Sureda, 1981, pàgs. 247 i 343.

Bibliografia sobre la talla

• Vives, 1979, pàg. 470
• Pal, Vives, Tarragó, 1987, pàgs. 57 i 58.