Situació
Petita església parroquial situada al caire d’un serrat fora del nucli de la població.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Santa Eulàlia es troba al nord del poble d’Alendo, situat a 2 km de Farrera, fora del nucli de la població, al caire d’un serrat que domina dos barrancs, i en una posició eminent en la coma de Burg, molt semblant a la de la propera església de Santa Maria de la Serra. (JAA)
Mapa: 34-10(215). Situació: 31TCH575067.
Història
L’església i la parròquia d’Alendo es documenten l’any 1073, en què el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem, donava aquesta parròquia, juntament amb les de Burg i Baien, a Orset i al seu nebot, en canvi, de rebre determinats serveis feudals. També en l’acta de consagració de la Seu d’Urgell, Alende s’esmentava com a parròquia integrada a la vall de Tírvia.
L’any 1272 devia produir-se la integració d’aquest lloc al vescomtat de Castellbò, en adquirir el vescomte de Castellbò la coma de Burg —on és inclòs geogràficament el terme d’Alendo— als comtes de Pallars Sobirà. Així, doncs, i a causa de la manca d’informació escrita sobre aquestes contrades, cal suposar que, tal com succeeix amb el poble de Mallolís i els altres indrets de la coma de Burg, Alendo degué fluctuar entre els diferents poders que, com ja s’ha indicat en el capítol de Farrera o de Tírvia, es disputaren la possessió i la jurisdicció d’aquests llocs.
Al final del segle XV, la jurisdicció d’Alendo era encara motiu de discòrdia, ja que en l’Spill... del vescomtat de Castellbò, que reflecteix la situació del vescomtat en aquesta època, s’indica que hi ha causa oberta a la Reial Audiència per la seva jurisdicció. En aquest moment Alendo era inclosa a la batllia i quarter de Tírvia, i no era considerada vila sinó, tan sols, mas.
L’església d’Alendo no apareix esmentada en cap de les relacions d’esglésies parroquials ni del deganat de Cardós, ni, posteriorment, de l’oficialat de Tírvia, fet que s’adiu amb la classificació de “mas” que li donà Pere Tragó en l’Spill... En la visita pastoral del 1758, el visitador diu de l’església d’Alendo que era sufragània de Santa Eulàlia de Farrera, i “tiene su iglesia con sagrario y fuentes baptismales (...). No ay sino un altar que es de San Roque, está bien ornamentado y adornado (...). La iglesia és sufficiente pero el simenterio no está bien rodeado de paredes”. En el Plan Parroquial del 1904, aquesta església apareix dedicada a santa Eulàlia, advocació que s’ha mantingut. (MLlC)
Església
Planta de l’església, amb l’arc presbiteral reforçat per contraforts, i els murs de la nau més lleugers per a sostenir una coberta d’embigat.
J.A. Adell
Interior de l’església, coberta d’una estructura d’embigat sobre encavallades.
ECSA - J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb una estructura d’embigat sobre encavallades, i coronada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un arc presbiteral, que com l’obertura de l’absis presenta un perfil acusadament apuntat.
L’arc presbiteral és reforçat exteriorment per dos contraforts, solidaris amb l’obra, que resolen el carregament de la nau amb el semicilindre absidal.
La porta, resolta en arc de mig punt, s’obre en la façana sud, on també hi ha dues finestres de doble esqueixada, en la part alta del mur. A l’absis, s’hi obren dues finestres més del mateix tipus, però més ben treballades.
A la façana sud, en l’àmbit de la porta es conserven uns caps de biga que responen, amb tota probabilitat, a l’estructura d’un porxo de fusta, l’àmbit del qual és assenyalat en la façana pel parament, arrebossat, que també es repeteix en la façana absidal.
L’aparell és de carreu petit de pedra llosenca, molt irregular, en filades irregulars, amb peces de pedra tosca en la formació dels arcs de la porta i les finestres, mentre que la volta absidal i el seu arc presbiteral, actualment arrebossats com tot l’interior, presenten traces d’un encofrat de fusta en la seva formació.
L’exterior és totalment orfe d’ornamentació, i només un petit campanar d’espadanya de dos ulls situat sobre l’arc presbiteral modifica el compacte joc de volums d’una obra eminentment rústega, de datació ja força avançada dins el segle XII, en la qual cal destacar l’element, força estrany, dels contraforts laterals de l’arc presbiteral. (JAA)
Bibliografia
- ACU. Llibres de Visites, 1758, núm. 112, foli 157r
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 294
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàg. 1483
- Tragó, 1982. pàg. 49
- Baraut, 1983, vol. VI, doc. 856, pàgs. 211-212
- Baraut, 1986, doc. 2, pàgs. 52-56
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 302.