Situació
Turó que va donar nom al castell que s’hi va construir, a la part alta de la vila de Peramea, al costat de l’església parroquial.
ECSA - J. Bolòs
Situat al costat septentrional de la població de Peramea, al cim d’una penya.
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG394886.
Hi podem anar des de Gerri, agafant la carretera que puja fins al poble de Peramea. Cal anar fins al costat de l’església i enfilar-nos fins al cim de la roca, on hi ha les restes del castell. (JBM-JJBR)
Història
Emplaçat en un indret del Pallars relativament romanitzat, el castell de Peramea se’ns presenta de bell antuvi com el terme on es localitzen importants dominis territorials dels comtes de Pallars, que en fan objecte de bescanvi amb els abats de Gerri. L’any 908 l’abat Godemir permutà amb el comte Ramon l’església de Sant Pere del Burgal, a la vall d’Àneu, la vila d’Escós, el puig anomenat Scalvas i altres béns per una terra en el lloc anomenat Vadelló, situada in castro Pedramei, una vinya a Balestui i 100 sous. Entre el 981 i el 985 el comte Ramon, a petició de l’abat Miró, retornà al monestir de Gerri l’alou, situat a Peramea, Sort i altres llocs, que li corresponia per donació del comte Guillem i que l’abat Bonfill, dit Ató, li havia donat en usdefruit per millorar-lo.
L’any 1057 Llúcia, germana de la comtessa Almodis de Barcelona, és casa amb el comte Artau I de Pallars, el qual li aporta en dot els castells de Santa Engràcia, Torralla, Salàs, Peramea, Rivert i Bellvei. Artau posa els dos primers castells sota la directa potestat dels comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis, i la resta amb castlans vassalls dels comtes. El castlà Ponç presta seguidament jurament de fidelitat a Ramon Berenguer I i Almodis pel castell de Peramea.
La forma normal llatina del castell és el de Petra media, que sembla referir-se al gran penyal que li fa de peanya al mig del pla de Corts.
Anys després reapareix la vella relació entre els comtes de Pallars i els abats de Gerri entorn del domini, ara jurisdiccional, del castell de Peramea. Per una convinença anterior al 1070, el comte Artau I i l’abat Arnau establiren el castell a Guillem Isarn i als seus descendents, retenint a meitats els placitos maiores i els bannos. El 28 de maig de 1076 Artau I restituí el castell de Peramea a l’abat Arnau, i disposà que els seus castlans posseïssin la fortalesa en nom dels abats de Gerri. L’1 de novembre del mateix any els comtes i l’abat de Gerri establiren una nova convinença sobre la jurisdicció de Peramea, estipulant que els placiti o causes majors —adulteri, homicidi— serien tingudes a meitat. De la mateixa època és una altra convinença entre dos personatges desconeguts, Roger Bernat i l’arxilevita Bernat Guillem, sobre concessions de terres i drets relatius als castells de Peramea, Baén i Bresca.
Peramea i Montcortès figuren entre les possessions que el comte Artau havia infeudat a Tedball de Vallferrera, fill de Guitard, el qual, en el seu testament tancat l’any 1120, les exceptuà de la resta del patrimoni que cedí al seu fill Tedball perquè ho tingués en servei del comte de Pallars.
L’any 1137 el comte Artau III i Agnès s’evacuaren en favor de Castell de Peramea de la parròquia de Peramea, que Artau I li havia pres, i l’any 1150 redimiren al monestir totes les penyores pertanyents a la taula de Peramea. Els anys 1226 i 1231 la comtessa Guillema feu donació a Gerri d’un palau situat al peu del castell de Peramea on acostumava a tenir els cavalls (“nostrum optimum palatium ubi solent equi nostri manere”), el qual fou recuperat el 1234 pel seu marit, el comte Roger I, en canvi, de la cessió al monestir dels delmes i drets del mercat de Peramea.
L’any 1250 el castell de Peramea fou lliurat com a penyora pel comte Roger I al vescomte Pere de Vilamur en els pactes matrimonials establerts entre les dues cases. L’any 1341 consta que el comte Arnau Roger II tenia la vila de Peramea en feu del rei Pere IV i l’any següent li prestà homenatge.
Per enllaços matrimonials, el castell de Peramea passà del comte de Pallars a mans dels Bellera. L’any 1436 Blanca de Bellera, filla de Guillem de Bellera i neta del comte Hug Roger III de Pallars, denunciava a les Corts que el comte Arnau Roger l’havia desposseïda violentament dels seus castells de Peramea, pla de Corts i la Sal.
La castlania de Peramea fou venuda el 1381 per Guillem de Vilamflor i la seva muller, Cecília Puigverd, a Berenguer de Paüls. Els senyors de Paüls mantingueren la castlania de Peramea almenys fins al segle XVI. L’any 1512 el duc de Cardona, Joan Ramon Folch, manà que fossin tornades les castlanies de Peramea, Montcortès i Paüls a Arnau de Paüls perquè li havien estat injustament alienades.
L’any 1467 el rei Joan II ordenà a Guillem de Bellera que lliurés la vila de Peramea a Joana, filla del comte Arnau Roger, com a penyora dels 8 000 florins que aquest darrer, en el seu testament, havia deixat en dot a la seva filla. Peramea passà l’any 1487 a mans dels ducs de Cardona, que en mantingueren el domini fins al començament del segle XVII. L’any 1632 i fins al començament del segle XIX, Peramea consta com a lloc dels comtes d’Erill. (PBM)
Castell
Planta dels escassos vestigis que resten d’aquest castell.
J. Bolòs
Actualment, només resten alguns panys de paret del que havia estat el castell, situats a la vora de la petita plataforma que s’estén per damunt de la roca. Aquest planell es reparteix en diversos nivells. El nivell superior té una forma trapezial. Al costat sud (amb 4, 7 m) i al costat oest (amb uns 9 m) hi ha restes d’un mur amb un gruix d’uns 60 cm, situat arran de l’estimball. Al costat est només hi ha el saltant de la roca.
Més cap al nord, a un nivell una mica més baix, continua aquest replà, amb una longitud de 8 m més. A la seva banda oest s’estén el mur, que al final sembla que forma un angle cap a l’est. A la banda oriental, hi ha el camí d’accés, situat en una zona de roques.
Al nord d’aquest sector encara continua l’esplanada, a un nivell una mica més baix, uns 26 m més. A l’extrem septentrional veiem uns 4 m de paret de tancament. Això fa pensar que segurament no només els 17 m superiors devien restar tancats per parets perimetrals, sinó tot el conjunt; d’aquestes, però, resta ben poca cosa. D’altra banda, el gruix d’aquestes parets no pot fer pensar en unes grans construccions. Cal pensar que bona part de les pedres del castell degueren ser aprofitades per a fer edificis al poble. Segurament, només una acurada excavació ens permetria d’arribar a saber com es repartien les construccions al cim d’aquesta penya.
Cal datar-lo cap al segle XI, com la major part d’aquests castells de poble, l’aparició dels quals cal relacionar amb la difusió de la petita noblesa local després de l’any 1000. Això no vol dir, però, que, en aquest cas, no hi hagués hagut un edifici anterior. (JBM-JJBR)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàgs. 718-721
- Coy, 1906, pàgs. 82-83
- Cuenca, 1906, pàg. 5
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 52-54
- Abadal, 1955, III(II), doc. 108, pàgs. 340-341 i doc. 269, pàgs. 426-427
- Sobrequés, 1970, pàg. 205
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 431-1 433 i 1 506
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1324, pàgs. 151-153
- Buron, 1989, pàg. 210
- Bringué, 1990, núm. 4, pàg. 157
- Puig, 1991, vol. II, doc. 12, pàgs. 8-9; doc. 18, pàg. 12; doc. 114, pàgs. 80-83; doc. 116, pàgs. 82-83; doc. 125, pàgs. 88-89; doc. 141, pàg. 101; doc. 207, pàgs. 146-147; doc. 222, pàgs. 154-155; doc. 228, pàgs. 160-161; doc. 269, pàg. 184; doc. 395, pàgs. 271-272; doc. 418, pàg. 294; doc. 431, pàgs. 301-302; doc. 444, pàg. 307; doc. 466, pàgs. 329-330; i doc. 534, pàg. 393.