Situació
L’església parroquial de Sant Cristòfol és situada a la part alta de la vila, al peu de les ruïnes del castell. L’itinerari per a accedir-hi és el mateix que s’ha descrit per a arribar a les ruïnes de l’antiga fortalesa de Peramea en la monografia precedent. (MLIR)
Mapa: 33-11(252). Situació: 31TCG393886.
Història
L’existència d’aquesta església va estretament lligada a les vicissituds històriques de la vila i el castell, on es posen de manifest les tensions entre els comtes i els abats de Gerri pels dominis territorials i jurisdiccionals. Les dades històriques que coneixem de l’església de Sant Joan de Peramea confirmen la seva total vinculació al monestir de Gerri, ja que en el document conegut com fals IX de Gerri, datat el 969, aquest temple fou un dels béns donats pel comte Ramon al monestir, i l’any 1076, el comte Artau I donava al mateix cenobi les parròquies del pla de Corts, entre les quals hem de suposar que es trobava la de Peramea.
La vinculació de la parròquia de Peramea amb el monestir de Gerri queda reflectida l’any 1137, quan els comtes Artau III i Agnès restituïren al cenobi la parròquia de Peramea que el seu avi, el comte Artau I, li havia pres. Aquesta restitució porta a qüestionar la donació del 1076; o bé no va incloure totes les parròquies del pla de Corts, o bé posteriorment el comte se’n va desdir.
La possessió per part de Gerri de la parròquia de Peramea, i de les seves esglésies de Sant Joan i Sant Cristòfol, és confirmada l’any 1164 en la butlla del papa Alexandre III a favor del monestir de Santa Maria de Gerri.
Una data molt important en la història de l’església parroquial de Peramea és la del 1398, any en què els homes de Peramea ampliaren l’església de Sant Joan, a la qual traslladaren les relíquies i els ornaments que hi havia a l’església de Sant Cristòfol, en aquest moment massa allunyada del poble, i canviaren la titularitat de l’església de Sant Joan per la de Sant Cristòfol.
El 1427, els llocs de Peramea, Pujol, Vilanova, Montcortès i Bretui foren excomunicats i posats en entredit per l’abat de Gerri, quan el comte de Pallars, per manament reial, embargà el mer i mixt imperi dels llocs del monestir, en un moment en què el rector de Peramea era Ramon de Benavent. La situació religiosa de la parròquia de Peramea devia continuar essent conflictiva, ja que l’any 1435 tenim la notícia que l’abat Pasqual de Cuberes excomunicà el rector de Peramea, Bernat Bac. L’any 1457 ja devien estar resolts aquests conflictes, per tal com l’abat de Gerri fa col·lació de la rectoria de Sant Joan i Sant Cristòfol de Peramea a favor de Pere Vera.
L’any 1904, Sant Cristòfol de Peramea tenia com a sufragània l’annexa del Comte. Actualment, depèn de la parròquia de Gerri de la Sal. (MLIC-JAA)
Talla
Vista frontal i de perfil de la marededeu que es conserva a l’interior de l’església.
ECSA - A. Roig
A l’interior de l’església es conversa una talla de la Mare de Déu, actualment venerada en un altar lateral i coneguda popularment com la Mare de Déu del Remei. És una talla de fusta policromada que fa 64 cm d’alçada total. Maria apareix asseguda, en un cofre escambell motllurat, i tant ella com el Nen porten afegides unes corones d’un model barroc molt tardà. També fa uns anys que es va restaurar la seva policromia, amb uns resultats molt deficients, tant per la seva desencertada interpretació com per la manca de registres previs a la intervenció.
La Mare i el Nen presenten una composició típica dins d’aquestes talles ja tardanes, on l’Infant, que seu frontalment sobre el genoll esquerre, aguanta amb la mà esquerra el llibre de les Escriptures, mentre beneeix amb la mà dreta. Maria fa l’acció de sostenir l’Infant i, a la vegada, amb la mà dreta aguanta una petita bola.
El petit setial desproveït de respatller, on seu la Verge, és una representació molt esquematitzada d’un senzill escambell amb dues motllures horitzontals, del qual tan sols es presenta la cara frontal i el sòcol.
De la talla original, ni la Mare ni el Nen no porten corona. Maria duu una toca al cap de color blau verd, que deixa veure els cabells ondulats i li cau discretament sobre les espatlles. Va vestida amb una túnica vermella que li arriba fins als peus, d’escot rodó i rivetejat amb un galó daurat i subjectada amb un cenyidor de nuada llarga. De les espatlles li cau un vel llarg de color blau, rivetejat també com la túnica amb un galó daurat. La Verge el recull amb la mà per la banda esquerra i al mateix temps sosté l’Infant, mentre que per la dreta se li doblega per sobre del seu genoll.
La Verge descansa els peus, calçats, sobre un sòcol poligonal ben definit. Contràriament, l’Infant porta els peus nus que just li surten per sota la llarga túnica, també de color vermell i amb el coll rodó i rivetejat amb un bordó daurat. El Nen mostra els cabells ben pentinats, una mica llargs i enrinxolats en el clatell.
Amb aquests grups escultòrics apareix una dificultat, molt generalitzada, en voler precisar-ne la datació, ja que molta imatgeria d’aquesta és de producció local i manté tècniques i models molt arcaics. Tot i així, en aquesta talla veiem uns quants elements en la tipologia dels personatges que donen unes pautes suficients per a assignar-hi una datació avançada dins el romànic. Encara que en aquest conjunt es veu una presentació molt simètrica i d’una total frontalitat, el Nen ja s’asseu ben bé al costat esquerre sobre els genolls de la Mare. Els rostres ja tenen un tractament més subtil i els detalls de la boca i els ulls han estat treballats amb atenció. S’ha perdut la rusticitat dels rostres i, fins i tot, tant el Fill com la Mare apunten en les seves expressions un lleu somriure.
Cal relacionar aquesta marededeu amb un grup de talles que Cook i Gudiol (1950) van definir com un grup o taller lleidatà que treballà al final del segle XIII. Les Verges de Cubells o de Cervera en són un exemple molt clar. Aquest grup lleidatà és un taller que treballa a part, que continua copiant models del segle XII i que en moltes ocasions aplica tècniques del pastillatge seguint la influència francesa, però al marge dels tallers tolosans.
És sorprenent el gran paral·lelisme que hi ha entre aquesta talla de Peramea i la imatge de la Verge de Cubells (Noguera), avui dipositada al Museu Diocesà de Lleida. (ARD)
Bibliografia
- ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 245
- Puig, 1991, vol. II, doc. 12, pàgs. 8-9; doc. 18, pàg. 12; doc. 59, pàg. 43; doc. 112, pàg. 80; doc. 114, pàgs. 81-82; doc. 125, pàgs. 88-89; doc. 153, pàgs. 109-111; doc. 207, pàgs. 146-147; doc. 219, pàg. 153; doc. 222, pàgs. 154-155; doc. 272, pàg. 186; doc. 431, pàg. 301; doc. 465, pàgs. 326-328; doc. 468, pàgs. 331-332; doc. 501, pàg. 377; doc. 528, pàg. 391; FG-VI, pàgs. 406-408 i FG-VIII, pàgs. 409-410.
Bibliografia sobre la talla
- Cook-Gudiol, 1950, pàg. 321 i fig. 336.