Situació
Tossal del pic de Sarroca, amb abundants vestigis d’aquestes edificacions.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Les restes d’aquest despoblat i el castell es troben al cim del tossal del pic de Sarroca, prop d’on passava un antic camí que unia la comarca del Pallars Sobirà amb l’Alt Urgell.
Mapa: 34-11(253). Situació: 31TCG495866.
Per a arribar-hi cal seguir la pista de terra que des de Gerri de la Sal porta fins a Noves de Segre, ja dins de la comarca de l’Alt Urgell. A uns 8 km de la sortida de Gerri, la pista passa pel costat mateix dels murs de la masada de Sarroca. A uns 700 m de la casa, i seguint endavant per la mateixa pista, es troba a mà dreta un petit corriol que cal seguir sempre per dalt de la carena, i porta fins a un tossal encimbellat per tots els costats, excepte per l’estreta carena per on s’hi accedeix. (ARD)
Història
L’assignació popular ha donat, ja de temps, el nom de la “roca de les Cases Velles” o simplement “Cases Velles” a aquest indret. Tanmateix, hi ha altres assignacions, fetes a través de la toponímia i dels registres documentals d’època medieval, que permeten identificar aquest conjunt amb el castell de Sarroca. Les primeres notícies documentals localitzades sobre aquest castell es remunten a la darreria del segle XII, quan el castell de Sarroca era un domini del vescomte Pere de Vilamur, el qual n’infeudà la meitat a Bernat d’Aramunt i als seus descendents. L’any 1212 vengué el castell i la vila de Sarroca al monestir de Gerri pel preu de quatre-cents sous de moneda agramuntesa, absolgué Bernat d’Aramunt de tot el que tenia en feu per ell i el lliurà a l’abat Ponç per tal que li fos home soliu. Al final del segle XIII (1289-95), Ramon d’Aramunt, descendent de Bernat, feu testament i donà al monestir de Gerri tot el que tenia en feu al castell de Sarroca.
L’any 1303 Gombau de Rocafort, senyor del castell veí de Rocafort, renuncià en favor del monestir de Gerri les pretensions que el seu pare havia tingut sobre els castells de Sarroca i Buseu. (PBM-ARD)
Despoblat i castell
Detall de les ruïnes d’aquest notable despoblat.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
L’aprofitament de les condicions naturals per a l’assentament d’un hàbitat agrupat és en aquesta circumstància un objectiu plenament aconseguit. Les característiques orogràfiques ja són, però, fortament dominants en aquesta regió. És un relleu abrupte, on les valls engorjades condicionen uns forts pendents que s’alcen fins a les crestes dels alts tossals i les collades.
Tota la vall pregona del Riu Major és un accés natural que ha facilitat al llarg del temps la comunicació entre la conca de la Noguera Pallaresa i les terres de l’Alt Urgell. La divisòria de les aigües és en el coll de Castells, pas forçat d’aquest antic camí.
El tossal on hi ha les restes del despoblat domina el pas del vell camí, i és precisament aquesta circumstància el que condiciona l’estratègia d’aquest assentament defensiu.
El conjunt de restes visibles s’escampa tot al llarg de la cresta del tossal i l’estreta plataforma superior que segueix el carener, amb un lleuger pendent cap al costat de migdia.
El condicionament natural del tossal dona a aquest assentament una planta allargada i estreta, d’uns 75 m de llargada per uns 20 o 25 m d’amplada, pràcticament tots aprofitats per a les construccions.
Seguint tot el perímetre del conjunt, es troba un fort mur que s’alça entre el límit del penya-segat i la plataforma superior. Aquesta obra es conserva en alguns indrets fins a 1, 50 m d’alçada amb un gruix de 90 cm, i tancava la totalitat del poblat. El parament d’aquesta muralla presenta un aparell de carreus de calcària en forma de grans paral·lelepípedes treballats irregularment.
L’assentament del mur sobre la roca natural es fa generalment amb grans blocs de 50 cm d’alçada per 100 cm de llargada, falcats acuradament per tal d’aixecar els paraments amb filades més o menys horitzontals, i amb els carreus lligats amb argila i col·locats alternativament de llarg i través. En molts indrets s’aprofiten els afloraments naturals de la roca per a lligar-hi algun mur o paviment.
Tot l’interior del conjunt és un gran munt de runes i carreus coberts, en gran part, per un dens sotabosc. Entre aquest amuntegament es poden identificar restes de murs i recintes amb algun estret carreró o pas entre els habitatges. Les parets, visibles algunes en llargs trams, fan entre 50 cm i 70 cm d’amplada, i els seus paraments són menys acurats que el mur de tancament.
S’ha detectat un nucli constructiu que sobresurt de tot el conjunt, tant per la seva situació en el punt més dominant com per les seves característiques arquitectòniques, amb murs més ben acurats i d’una major consistència. És un gran recinte rectangular, de 15 m × 20 m de costat, amb un mur de 90 cm d’amplada i que tanca tot un conjunt de murs i recintes, i una torre de planta quadrada en el replà superior, possiblement el vestigi més vistent de l’antic castell de Sarroca.
En tot aquest singular assentament s’identifiquen uns trets arquitectònics que defineixen una tipologia de poblat relativament complex en comparació amb els models d’assentament que hi ha a la zona encara avui dia.
Hi ha una estratègia objectiva amb aprofitament del medi natural. S’hi endevinen unes formes constructives molt acurades i que responen a uns objectius i a unes formes de poder molt definits. Cal també comentar que s’ha pogut constatar un ampli marc cronològic per a aquest despoblat, i que en una primera apreciació es pot situar en un moment anterior a l’època carolíngia fins que fou abandonat, ja en època baix-medieval. (ARD)
Bibliografia
- Buron, 1989, pàg. 210
- Puig, 1991, vol. II, doc. 180, pàgs. 129-130; doc. 199, pàgs. 142-143; doc. 281, pàg. 191; i doc. 290, pàg. 197.