Situació
Absis sobreaixecat d’aquesta església, enriquit amb una filada d’arcuacions cegues amb permòdols esculturats.
ECSA - J. A. Adell
L’església de Sant Pere és al costat de la casa d’Aurós, a uns 3 km d’Unarre, sobre la carretera que va a Gavàs i Cerbi. (JAA)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH487226.
Història
El lloc d’Aurós, actualment reduït a una única casa, havia gaudit, a la primera meitat del segle XIX, de jurisdicció pròpia, i la seva església, dedicada a sant Pere, havia arribat a tenir categoria parroquial. La vila d’Aurós, de la qual no es tenen notícies documentals directes, formava part de la vall d’Àneu, i per tant, estigué sotmesa als esdeveniments històrics d’aquesta, i gaudí dels seus privilegis i de la seva particular estructuració eclesiàstica.
El primer esment de l’església de Sant Pere és tardà; data de l’any 1333, quan el bisbe d’Urgell feu la col·lació a Guillem Franc, prevere de l’església de Sant Pere d’Aurós, en la qual es reservava la facultat de posar algun o alguns altres sacerdots, diaques o escolans, que la servissin. Segons els estudis realitzats per Enric Moliné, i a partir de les visites ad limina, Sant Pere d’Aurós encara era parròquia l’any 1758. El 1786 l’església, ara del mas d’Aurós, ja no gaudia d’aquesta categoria, sinó que el bisbe Boltas la uní a la parròquia d’Unarre. Aquest decret d’unió fou renovat l’any 1803. Tanmateix, Sant Pere degué continuar actuant com a església parroquial, ja que l’any 1805 encara hi havia la pica baptismal i els olis, i els veïns continuaven essent enterrats al seu cementiri. Actualment depèn de la parròquia d’Esterri d’Àneu. (MLlC)
Església
L’església de Sant Pere d’Aurós és un edifici de filiació dubtosa, d’una nau coberta amb embigat de fusta, capçada per un absis semicircular, el qual és aparentment sobrealçat; la seva coberta és al nivell de la coberta de la nau, mentre que, a mitja alçada, en el lloc on hauria de situar-se el ràfec de la coberta absidal, hi ha un fris continu d’arcuacions; aquestes són fetes amb pedra tosca, molt rebaixades, amb mènsules ornamentades, configurant un conjunt de factura molt barroera. També ho són les dues finestres de doble esqueixada que hi ha a l’absis, fetes així mateix en pedra tosca.
L’aparell de l’absis és de reble, format per peces de llosa i pedres de riu sense treballar, molt semblant al dels murs de la nau, on també hi ha peces de pedra tosca, interposades en el parament. En el mur sud de la nau, prop de l’inici de la curvatura absidal, hi ha una junta vertical que sembla indicar un tall constructiu entre la nau i l’absis, que es confirma en el contrast dels aparells.
Aquests vestigis semblen indicar ben clarament que l’església de Sant Pere d’Aurós respon, com a mínim, a dos processos constructius: un corresponent a l’absis, i un altre, posterior, a la nau, que en aquest cas substituiria una altra nau original.
En l’estat actual de l’edifici, però, no és menystenible la hipòtesi que l’església de Sant Pere fos una construcció tardana, en la qual haguessin estat aprofitats elements (arcuacions i finestres) procedents de l’absis de la propera església de Sant Joan d’Aurós (Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàg. 422), tot i que no sembla probable aquesta hipòtesi perquè les característiques arquitectòniques de l’església de Sant Joan, datable al segle XI, no s’avenen amb els elements absidals de Sant Pere, que hem de situar com a obra rural del segle XII. (JAA)
Escultura
A l’exterior de l’absis de l’església resta una filada d’arcuacions cegues a una alçada mitjana del mur. Els permòdols que aguanten els arcs mostren algunes restes del que foren diversos motius esculpits. S’hi aprecia una cara i part d’una figura, però el mal estat en què es conserven i la impressió que són lluny de formar part d’un programa iconogràfic, fan que limitem aquest comentari a donar notícia de la seva existència. (CLlU-LCV)
Pintura
Procedents de Sant Pere d’Aurós (Unarre)(*), el Museu Nacional d’Art de Catalunya conserva dues taules pintades que porten els núms. MAC 3 906 i MAC 3 907 de l’inventari. Formaven part de la decoració de l’altar, concretament dels laterals, i ingressaren al museu provenint de la col·lecció Plandiura. Ambdues taules són gairebé quadrades, fan 80 cm de costat aproximadament, i presenten una mateixa composició temàtica.
La figura principal és situada dins una aurèola circular, voltada de quatre espais que recorden les petxines que sostenen les cúpules.
Taules pintades, conservades al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A la de dalt (núm. 3907) hi figura la imatge de sant Pere bisbe dins una màndorla subjectada per àngels. A la de baix (núm. 3906), la figura representa sant Pau.
ECSA - Rambol
Una d’elles (MAC 3 906) presenta en posició frontal l’apòstol dels gentils, fàcilment identificable per la inscripció “Pavl(V)s Apostolus” que l’acompanya. És assegut sobre una forma arquejada de la qual sobresurten els extrems d’un coixí, decorat talment com si fos brodat i amb incrustacions de pedreria. Duu l’espasa que el distingeix, el cap és nimbat i presenta la calvície que li és característica. Voltant la imatge i tot ocupant les petxines hi ha quatre àngels que subjecten la màndorla, la qual fa d’aurèola mística i alhora d’element separador d’escenes.
L’altra taula (MAC 3 907) mostra sant Pere al centre, duu la inscripció “Petrus Apostol(V)s”, mentre que la resta repeteix l’esquema de la taula descrita anteriorment. El sant és figurat amb els atributs de bisbe: amb la mà esquerra subjecta un bàcul acabat en un cap d’animal —serp?—, com era habitual en aquest tipus d’objectes treballats en metall, vori i fins i tot fusta; amb la mà dreta alçada fa el gest de beneir. Seu també damunt un coixí, recolzat sobre un arc, la decoració del qual es repeteix en les vores de les mànigues, en la mitra i en els canells.
Ambdues taules, com ja hem dit, mostren una mateixa composició, i els personatges presenten actituds similars, tot i que la taula de sant Pere té algunes diferències que, al nostre entendre la fan de menor qualitat. A la mateixa figura central li manca un major treball en el plegat de les robes en comparació al sant Pau de l’altra taula; malgrat tot, aquest presenta algunes solucions gens convincents, com ara el recollit de la túnica a l’alçada del tors, concebut talment com si és tractés d’una peça rígida. D’altra banda, l’actitud dels àngels és semblant en ambdues taules, però la de sant Pere és inferior en qualitat. Els quatre àngels intenten variar d’alguna manera la positura dels de la taula de sant Pau, i és en algunes d’aquestes diferències on la qualitat baixa. Així, els àngels que ocupen els carcanyols inferiors s’adrecen directament vers la màndorla, en una actitud molt més senzilla que la dels àngels que acompanyen sant Pau; tot i així, els braços enlairats han estat disposats com si sorgissin de darrere del cap. El parell d’ales desplegades dels mateixos àngels no han estat ben resoltes, ja que sorgeixen ben bé del mateix lateral; les corresponents als mateixos personatges de la taula de sant Pau tampoc són convincents. En canvi, els àngels superiors d’ambdues taules s’assemblen més qualitativament, tot i que l’actitud varia i alguns detalls —com ara el dibuix detallat de les ales— fan, un cop més, que la taula de sant Pau superi l’altra.
En darrer lloc, és curiós observar com la figura de sant Pere —abillat amb els atributs episcopals— no duu nimbe. Un cas iconogràficament semblant és pot trobar en el frontal d’altar de Sant Pere de Boí, conservat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MAC 3 912), on el registre central és ocupat per sant Pere bisbe, tot i que aquest és figurat amb nimbe. També és nimbat el sant Pau de l’altra taula. El fet mateix que el nostre sant Pere hagi estat representat envoltat d’una màndorla —fet gens habitual en el repertori català— el converteix en personatge de caire celestial, o si més no santificat. Això demostra la incongruència de l’omissió del nimbe i, sens dubte, el desconeixement del seu significat per part de l’autor. Malgrat totes aquestes diferències, la qualitat general d’ambdues taules no és gaire bona.
Quant a l’estil, J. Gudiol i Cunill (1929, pàg. 379) ja relacionà aquests treballs amb la taula de baldaquí de Sant Martí de Tost (Alt Urgell), també conservada al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MAC 3 905). Les semblances són manifestes, però en aquest cas la figura central és Crist assegut sobre un soli encoixinat i portant nimbe crucífer; les figures del tetramorf ocupen el lloc dels àngels de les taules d’Aurós. La substitució de la figura de Crist pels apòstols en el cercle cridà l’atenció de Post (1930, pàg. 288).
Ainaud (1973, pàg. 162) adscriu les taules al corrent de colors plans, tècnica relacionable amb la dels vitralls, que fan la sensació d’estar compartimentats per les diverses línies que conformen la figuració. Dins d’aquestes característiques cromàtiques també és pot encabir el baldaquí de Toses (Ripollès). Sureda (1981, pàg. 350) hi veu una relació amb les obres del cercle de Soriguerola.
La relació amb les pintures comentades i la tècnica utilitzada, tardana dins el romànic, fan que és puguin datar aquestes obres dins la segona meitat del segle XIII. (DLG-LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Moliné, 1982, vol. V, pàgs. 333 i 377
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, I, pàg. 425.
Bibliografia sobre la pintura
- Richert, 1926, pàgs. 19, 20
- Gudiol i Cunill, 1929, pàgs. 379-380
- Post, 1930, pàgs. 288-289
- Catàleg del Museu d’Art de Catalunya, 1936, pàg. 64
- Cook-Gudiol, 1950, fig. 211
- Folch i Torres, 1956, figs. 80, 83 i 84
- Ainaud, 1957, pàg. 21
- Cook, 1960, pàg. 24
- El Arte románico, 1961, pàgs. 133-134
- Marette, 1961, pàgs. 490 i 890
- Ainaud, 1962a, pàg. 23, 1965, s.p., i 1973, pàg. 162
- Sureda, 1981, pàgs. 166, 168 i 350-351.