Situació
Estat actual de les ruïnes de l’església, després d’uns treballs de neteja fets fa pocs anys.
ECSA - J.A. Adell
Les ruïnes de l’església de Sant Martí de Cardós o Sant Martí del Pui es troben a l’extrem de llevant del turó on s’assenten els vestigis de l’antic poblat del mateix nom. Per tant, l’itinerari que s’ha de seguir per a accedir-hi és el mateix que s’ha descrit en la monografia anterior. (JAA)
Mapa: 34-9(182). Situació: 31TCH549158.
Història
L’església de Sant Martí de Cardós és esmentada per Primera vegada en el document conegut com la “interpolació de l’auctoritas” —del document de donació atorgat pel comte Frèdol a favor del monestir de Gerri, del 849—, dins la sèrie de documents falsos procedents del monestir de Gerri de la Sal, i que Ignasi M. Puig considerava redactats al final del segle XI i sempre abans del 1105. En aquest document, l’església de Sant Martí és situada “in loco sive in puio quem dicunt Castra Libera”.
L’església de Sant Martí fou consagrada l’any 1146. L'acta de la consagració té un interès extraordinari, i alhora planteja nombrosos problemes que hem de relacionar amb la significació que el Pui devia tenir en aquest moment, com a conseqüència de la seva antiga importància, quan potser era el centre de la Vall de Cardós. Segons l’acta, l’església de Sant Martí no tenia caràcter parroquial, motiu pel qual el bisbe consagrant establí que els habitants de la vall, i per tant, adscrits a les diferents parròquies, havien de contribuir al seu sosteniment. Hem d’assenyalar que l’acta de Sant Martí relaciona tots els llocs que integraven, i integren encara avui, la vall principal de Cardós i les secundàries d’Estaon, d’Esterri de Cardós i de Boldís. Vital Eze, el personatge que construeix i dota de béns l’església, devia ser un magnat local, probablement pertanyent a la petita noblesa, amb prou poder per a aconseguir els privilegis de la seva església i que el bisbe d’Urgell acudís a la consagració. Potser Sant Martí de Cardós era l’església particular d’un noble local i, en aquest cas, el seu establiment, en un lloc poc adient (solitari i pobre), té a veure amb el record d’un anterior esplendor del lloc, ja perdut en el moment que fou construïda. És difícil trobar resposta a aquests interrogants, però no deixen de tenir un gran pes en la justa valoració de la problemàtica de l’establiment de Sant Martí de Cardós i del primitiu centre d’ocupació humana de la Vall de Cardós. En qualsevol cas, és innegable que Vital Eze era un personatge d’una certa rellevància a la vall de Cardós, i possiblement era el posseïdor del Pui de Sant Martí, on estableix l’església; el que no sabem és per quins mecanismes havia arribat a assolir el seu patrimoni, ni el seu paper exacte en el sistema de poder i jurisdiccions de la Vall de Cardós.
Acta de consagració de Sant Martí de Cardós (4 de gener de 1146)
Consagració de l’església de Sant Martí de Cardós pel bisbe Bernat Sanç al Pallars, al lloc anomenat antigament Ciutat, a petició dels seus habitants. Com que el lloc és solitari i l’església pobra, estableix que sigui ajudada, en la forma que disposa, per les parròquies veïnes, i concedeix vint dies de perdó als qui la visitin amb llums el dia de la seva dedicació.
"Anno dominice incarnationis .C.XLV, post .M., era millessima .C.LXXXIII., indicione .VIII. venit domnus Bernardus Sancti Spiritus gratia cooperante Urgellitane ecclesie episcopus in Paliarensium par[ochia vi]lle que dicitur Cardos, Dei verbum predicare Xpistum desiderantibus. Incole vero gaudentes [ ]tantes in eius sermonibus, rogaverunt illum ut consecraret ecclesiam in honore beati [Martini...] loco, qui voctur Civitas antiquitus. Pontífex itaque videns hominum praedicte [...] votum, satisfecit peticioni eorum. Feria namque post domini Circumcisionem .II. nonas [...] venit domnus pontífex ad iam dictum locum, comitatus multitudine clericorum hac [...] et consecravit prelibatam ecclesiam in honore beati Martini confessoris et reposuit ibi reliquias sancti Germerii et salutiferi ligni Domini nostri Iesu Xpisti et eiusdem cene panis et aliorum sanctorum. Et quoniam predicta ecclesia est solitaris et paupercula, predicte vallis habitatores ad decantandam et inluminandam iam dictam ecclesiam in suorum remisione peccaminum de unaqueque parrochia, per unumquemque annum, persolvunt quod in hac subscriptum est cartula. Parrochia de Ribera .I. modium de blad, Surri dimidium modium, Annas et Bonestarre .I. modium, Estaon .I. modium, Carcibros dimidium modium. Et homines de Asnet rogavit domnus presul ut faciant illam ecclesiam cantare et inluminare; et homines convenerunt ita facere sicut episcopus precepit. In tali conventu, ut clericus de sancto Martino serviat ipsam ecclesiam de Asneto, et cum ipsis oblacionibus vel elemosinis gubernet ecclesiam sancti Martini. Aros .I. modium, Estirri .I. modium, Bennete Genestarre .I. modium, Ladros .I. modium, Serrae Leseret .I. modium, Ladorre .I. modium, Boldis e Boldis .I. [modium ], Aniet dimidium, Tavascan .I. modium. Ego quippe Vidal Ezc, totum quod habeo vel habuero aut adquisiero usque ad diem mortis mee totum ab integrum dono et concedo beato Martino et habitatoribus predicti loci in manu domni prefati episcopi, id sunt, vineas, terras, casas, ortos. Omnia dono sicut superius scriptum est sancto Martino, si [...]imento aliene persone. Ego siquidem Bernardus Dei gratia urgellensis episcopus hec predicta concedo predicte ecclesie et ibidem habitantiubs clericis, et quidquid deinceps rite oblatum fuerit in eodem loco. Et iterum concedo ut quisquis indulgencie causa ad dedicationem huius ecclesie cum luminaribus advenerint de penitencia unde digne satisfecerit .XX. dies Deo actore ei condonamus.
Sig+num Bernardi urgellensis episcopi. Sig+num Vitalis qui hoc laudo. Si quis inquietaverit hoc in quadruplum componat, et nisi satisfecerit excomunicacioni subiaceat. Sig+num Guillermi de Planedes.
Ato presbyter rogatus scripsit et subscripsit die et anno quo supra."
1. Tradicionalment s’ha datat aquest document el 1145 (Villanueva, Baraut, Ordeig). Nosaltres acceptem la datació proposada per Ignasi M. Puig (1991), que basant-se en l’any de l’encarnació dóna com a correcte l’any 1146.
[O]: Perdut. Abans era guardat al monestir de Santa Maria de Gerri, on encara el veié Villanueva.
a: Villanueva: Viaje literario a las iglesias de España, vol. XI, apèndix 12, pàgs. 202-203.
b: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XIII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), núm. 1, 1978, doc. 81, pàgs. 169-170.
c: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), la Seu d’Urgell, 1986, doc. 86, pàgs. 181-182.
d: Puig: El monestir de Santa Maria de Gerri (segles Xl-XV), Barcelona 1991, vol. II. doc.134, pàg. 95.
Traducció
"L’any mil cent quaranta-cinc de l’encarnació del Senyor, mil cent vuitanta-tres de l’era, indicció vuitena, el senyor Bernat, mitjançant la gràcia de l’Esperit Sant. bisbe d’Urgell, anà a la parròquia dc la vila de Pallars que s’anomena Cardós per predicar la paraula de Déu als qui tenen desig dc Crist. Els habitants, molt contents amb les seves prèdiques, li pregaren que consagrés una església en honor de sant Martí, al lloc antigament anomenat Ciutat. El bisbe, en veure el desig d’aquelles persones, donà satisfacció a llur demanda. Així doncs, després de la Circumcisió del Senyor el dia segon de les nones [...] el Senyor bisbe anà al lloc esmentat acompanyat d’una gran multitud de clergues i [...] i consagrà l’esmentada església en honor de sant Martí, confessor, i hi diposità relíquies dc sant Germer i de la creu salvadora de nostre Senyor Jesucrist, pa de la mateixa Cena i relíquies d’altres sants. I com que l’esmentada església és solitària i pobra, els habitants de l’esmentada vall, per ajudar a sostenir-la i il·luminar-la, aporten cada any de cadascuna de les parròquies, per al perdó dels seus pecats, el que s’especifica en aquesta carta. La parròquia de Ribera, un modi de blat; Surri, mig modi; Anàs i Bonestarre, un modi; Estaon, un modi; Cassibrós, mig modi. Als homes d’Ainet, el senyor bisbe els demanà que tinguessin cura que s’hi fessin els cants i de la il·luminació de l’església; i els homes s’avingueren a fer-ho tal com ho manava el bisbe. Quedà pactat que un clergue de Sant Martí serveixi a l’església d’Ainet i amb les oblacions i almoines governi l’església de Sant Martí. Arròs, un modi; Esterri, un modi; Bennete Genestarre, un modi; Lladrós, un modi; Serrae Leseret, un modi; Lladorre, un modi; Boldís i Boldís, un [modi] i Aineto, mig; Tavascan, un modi. Jo, Vidal Eze, tot el que tinc o hauré de tenir o bé adquiriré fins al dia de la meva mort, ho dono i concedeixo tot a Sant Martí i als habitants d’aquest lloc, a mans del senyor bisbe esmentat, o sigui, vinyes, terres, cases i horts. Tal com s’ha dit abans, ho dono tot a Sant Martí, sense impediment de cap persona aliena. Per tant, jo, Bernat, per la gràcia de Déu bisbe d’Urgell, concedeixo a l’esmentada església i als clergues que hi habitin totes les coses esmentades i tot allò que d’ara endavant serà ofert com cal a aquest lloc. I encara concedeixo que a tot aquell que hagi assistit amb llumeneres a la dedicació d’aquesta església cercant el perdó, per obra de Déu li siguin perdonats vint dies de la penitència que estigui complint.
Signatura de Bernat bisbe d’Urgell. Signatura de Vidal, que ho aprovo. Si algú volia destorbar tot això, que restitueixi el quàdruple i, si no ho satisfeia, que caigui en excomunió. Signatura de Guillem de Planedes.
Ató, prevere, ho ha escrit a petició i ho ha subscrit el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
A part l’acta de consagració, que permet datar la construcció de l’edifici actual, els esments que coneixem de l’església són molt escassos i es limiten al document d’“interpolació de l’auctoritas”, ja esmentat, on l’església de Sant Martí apareix subjecta a l’església de Santa Maria de Ribera; i a la butlla del papa Alexandre III a Santa Maria de Gerri, del 1164, que inclou l’església de Sant Martí de Castro Libero.
Si l’alou de Ribera de Cardós —amb les esglésies de Surri i Santa Martí de Cardós— donat suposadament pel comte Frèdol al monestir de Gerri és el mateix que vers el 950 els comtes Isarn i Guillem donaren al monestir, i que al final del segle X retornà i amplià el comte Ramon III, hem de suposar que l’església de Sant Martí, inclosa dins l’alou de Ribera, era un dels béns que motivaren la relació de béns perduts pel monestir, datada l’any 1105, i que comportà la devolució per part de la mitra d’Urgell al cenobi de Gerri d’algunes d’aquestes esglésies, entre les quals, segons la butlla del 1164, figuraria Sant Martí de Cardós.
Finalment, cal indicar que en la relació d’esglésies parroquials del deganat de Cardós visitades l’any 1314 pels delegats de l’arquebisbe de Tarragona, figura un Sancti Martini de Ribera Ayque que no ha pogut ser identificat. Bé podria referir-se a Sant Martí de Cardós o del Pui, o bé a Sant Martí de Lladorre. A partir d’aquesta data no es té cap més referència sobre Sant Martí de Cardós o del Pui. (MLIC)
Església
Planta de l’església segons han posat al descobert les excavacions que s’hi han practicat.
J.A. Adell
De l’església només es conserven, parcialment colgats, els murs perimetrals, i s’ha perdut qualsevol vestigi dels sostres i les cobertes. L’estructura correspon a un edifici d’una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular, precedit d’un curt tram presbiteral. En els murs de la nau es conserven tres pilastres, dues al mur sud i una al mur nord, que semblen correspondre als suports de dos arcs torals, totalment desapareguts, que fan suposar que la nau era coberta amb una volta de canó, reforçada per aquests arcs torals. En el sector de ponent de la nau, el mur nord és molt refet i deformat, i en el mur sud, a l’angle sud-oest, s’observa una banqueta amb els vestigis d’un pilar o cantonada, molt reformat, del qual no es pot precisar la destinació original ni l’abast de les reformes sofertes, o bé si corresponia a un projecte inicial abandonat en el curs de l’obra.
La porta s’obre a la façana sud, on també hi ha dues finestres, una de doble esqueixada i una altra d’una sola esqueixada. A l’absis hi ha també dues finestres, de doble esqueixada, i al centre hi ha un esvoranc, al lloc on sembla lògic de suposar que hi havia una tercera finestra, que completava les obertures absidals.
L’aparell és de reble de pedra llosenca local, amb interposició de peces de pedra tosca, que arriben a formar una filada sencera, en la decoració d’una petita motllura aixamfranada a la base del mur absidal i en la formació de la lesena que hi ha a l’angle nord-est de la nau en la seva unió amb el semicilindre absidal. L’aparell, tot i conservar les mateixes característiques, és més ordenat a la zona del mur sud, on hi ha els pilars dels arcs torals, i més especialment a l’angle sud-oest, on hi ha els vestigis esmentats.
A la zona de l’absis i al costat est del mur nord, hi ha sengles filades de peces disposades en espina, que només afecten el parament extern del mur.
Pel que en l’actualitat es pot veure, les façanes són òrfenes d’ornamentació, però la presència dels vestigis d’una lesena a l’absis fa pensar que aquest disposava d’una decoració a la façana formada pels clàssics motius llombards, d’arcuacions sota el ràfec, que en aquest edifici seria un fris continu.
En el seu conjunt, les restes de Sant Martí del Pui fan la impressió d’un edifici molt reformat tardanament, sobre una construcció preexistent. Aquesta reforma radical, que es pot relacionar amb la data de la seva consagració, donà com a resultat una obra rural, certament arcaïtzant, com altres edificis de la vall allunyats dels corrents estilístics i tecnològics dominants en el seu moment. (JAA)
Bibliografia
- ACV, Llibres de Visites del Bisbat d’Urgell, calaix 31/41, vol. IV (1314-1315)
- Abadal, 1955, vol. III (II), doc. 41, pàgs. 304-305 i doc. 269, pàgs. 426-427
- Vidal-Vilaseca, 1987-90, vol. I, pàgs. 161-166 i 379
- Puig, 1991, vol. II, doc. 134, pàg. 95, doc. 153, pàgs. 109-111 i “interpolació de l’auctoritas”, pàg. 414.