Situació
Aspecte de l’estratègic tossal on es bastí l’antic nucli i fortalesa de Toló.
ECSA - J. Bolòs
Al cim d’un turó, sobre la Conca Dellà, hi ha una gran esplanada on s’alça la capella romànica i on segurament trobaríem les restes del castell feudal i també d’alguns habitatges. Des d’aquest indret s’albira, des de dalt, tota la Conca Dellà. La gent del país diu que hi havia el poble vell.
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG371583.
Venint de Tremp, cal agafar la carretera que va a Artesa de Segre. Havent passat Vilamitjana, cal prendre la carretera de Sant Salvador de Toló. A uns 5 km d’aquest poble, anant cap al coll de Comiols, abans de passar un pont, surt a mà dreta una pista de terra. Al cap d’uns 2 km es travessa pel mig un camp gran; després d’aquestes peces de terra cal girar a la dreta, fins a arribar a les cases de Toló, de les quals surt un camí empedrat que porta fins al collet; des d’allí hom pot enfilar-se fins al cim del turó del castell, que resta a mà dreta. (JBM)
Història
Malgrat que les primeres notícies documentals són del segle XI, les restes arqueològiques apunten que la història de la fortificació té uns orígens molt més antics, segurament en època visigòtica. Emplaçat en els límits meridionals del castell de Biscarri (1055) i oriental dels castells de Llimiana (1056 i 1086) i Mur (1055), el castell de Toló degué caure, com les fortaleses veïnes, en poder d’Arnau Mir de Tost, a qui el comte Ermengol III d’Urgell en cedí els drets l’any 1058. En morir el comte l’any 1065, els drets sobre el castell de Toló que pertanyien a la seva muller, la comtessa Sança, foren transferits a Sant Pere d’Àger. L’any 1067 la comtessa Sança d’Urgell prestà jurament de fidelitat als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer I i Almodis, pel castell de Toló, entre d’altres. Per la seva banda, Arnau Mir de Tost en el seu testament redactat el 1071 llegà el castell a la seva filla Valença i al seu net Arnau.
Desconeixem el moment en què el castell de Toló passà a integrar els dominis dels vescomtes de Vilamur, que en mantingueren la titularitat almenys des de la segona meitat del segle XIV i fins al començament del XIX. (PBM)
Castell
Planta del turó, a escala 1:500, amb els escassos afloraments dels murs defensius del castell i de l’església en el seu punt més dominant.
J. Bolòs
El planell que hi ha al cim del turó del castell de Toló té una longitud, de nord a sud, d’uns 95 m i una amplada, d’est a oest, d’uns 72 m. Al mig d’aquesta superfície hi ha l’església romànica. Tot el planell era pràcticament inaccessible a causa de l’alçada de les roques perimetrals d’aquesta petita mola. A més, en molts trossos hi ha restes de muralles o de parets de marge, afegides més modernament. En especial, a tota la banda meridional i al costat oest hi ha fragments de mur, amb una alçada de més de 3 m, que fan de marge. Són fets amb pedres de mida petita, poc o gens treballada, però sovint lleugerament arrenglerades en filades. Per sota de l’estimball i del marge que hi ha tot al volt, hi ha força pedruscall que fa pensar que algunes parets que hi havia s’ensorraren. L’entrada a aquest ampli recinte era situada a l’extrem meridional.
Al costat est d’aquesta entrada s’endevinen a terra diverses parets i diversos sots, mig plens de roques, que fan pensar que el castell que surt a la documentació del segle XI podia ser situat en aquest indret, tot i que també és possible que aquestes restes de murs pertanyin a habitatges. Les diverses cambres que encara s’hi endevinen tenen unes mides d’uns 3 × 4 m. A l’extrem oposat de l’esplanada, a l’oest de la punta septentrional, hi ha restes d’una paret amb un gruix de 65 cm i una longitud d’uns 5 m. Així mateix, prop de l’església també hi ha algunes restes de murs.
Després d’aquesta breu descripció d’allò que podem veure actualment, ens hem de plantejar quina era la finalitat i les característiques de la construcció que hi hagué al cim d’aquest turó. M’agradaria cridar l’atenció sobre diversos fets. En primer lloc, que és un recinte gran, força pla i defensat per les característiques del terreny. En segon lloc, que rep un nom preromà que, a Catalunya, es pot relacionar amb Toló, nom antic de Peralada, capital del comtat d’aquest nom, a l’Empordà, i amb Talló, centre d’un pagus al comtat de Cerdanya. En tercer lloc, la situació d’aquest puig, des del qual s’albira, gairebé a vista d’ocell, tota la Conca Dellà.
G. Fournier diu que un dels tipus de fortificació més normals en l’època de la fi del Baix Imperi Romà i dels regnes germànics, tant a la Gàl·lia com a la Germània, eren les construccions anomenades castra, castella o especialment oppida. Tenien sobretot la finalitat de fer de llocs de refugi de la població. Foren sovint situades en llocs alts i llur defensa es basava principalment en el mateix relleu, encara que quan convenia hi podia haver un reforç amb obres artificials (Fournier, 1978, pàgs. 31-34). En època carolíngia sembla que continuà existint aquest tipus de llocs fortificats, que servien de refugi i que sovint cal relacionar amb altres indrets propers no fortificats. G. Fournier diu: ‘Aquestes places fortes eren fortaleses-refugis, moltes de les quals no foren ocupades permanentment d’una forma densa i tingueren el paper d’acròpolis i de refugis temporals per als homes d’establiments agrícoles veïns no fortificats” (Fournier, 1978, pàg. 46).
Proposem, doncs, que a causa de les característiques físiques d’aquest lloc, i fins i tot del seu nom, es tracti d’un oppidum segurament anterior a l’època carolíngia, bé que aprofitat en aquesta època i també en l’edat feudal de després de l’any 1000. En aquest cas, a causa de l’evolució posterior, es pot veure molt clarament la relació entre l’oppidum i la Conca Dellà. De fet, amb relació a altres valls properes, potser també hi havia fortificacions semblants que poden haver restat més emmascarades per les transformacions posteriors (pensem, per exemple, a tall d’hipòtesi, en Moror, en Llimiana, en el castell de Llort, etc.). Cercar els orígens primers d’aquesta construcció és difícil. Potser podem contraposar la Isona romanitzada amb el Toló preromà? Sigui com sigui, si aquest indret és un oppidum, el seu origen ha de ser molt anterior a l’època en què surt documentat per primer cop, quasi segur en edat visigòtica. Esperem que algun dia una acurada excavació permeti d’aclarir tots aquests aspectes. (JBM)
Bibliografia
- Miret, 1900, pàgs. 355
- Valls, 1915-16, pàgs. 47-48
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 71-72, 78-79, 122-123, 125-126 i 155
- Fournier, 1978
- Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 1 391-1 392 i 1 418
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 053, pàgs. 173-174
- Fité, 1986a, vol. III, pàgs. 967-970
- Buron, 1989, pàgs. 206-207.