Situació
Conjunt del castell pròpiament dit, situat a la part més alta del turó.
ECSA - J.A. Adell
Vista aèria del castell de Llordà, on s’aprecia la seva excepcional situació.
ECSA - M. Catalán
El castell de Llordà és situat al cim d’un turó, que presenta importants cingleres pels costats nord, sud i est (on acaba en una punta rocallosa), i davalla en un suau pendent cap a ponent, únic costat per on és accessible, i on es situen les defenses que abasten tot l’ample del turó, de cingle a cingle.
Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG423647.
Per a anar-hi cal situar-se al poble de Llordà, al qual s’accedeix per una pista que surt de la carretera d’Isona a Artesa de Segre, pel coll de Comiols. Des d’aquí cal agafar un corriol que segueix el marge nord del cingle, i en vint minuts de recorregut arriba al conjunt del castell i de l’església, perfectament visible des del poble. (JAA)
Història
Tot i que el lloc de Llordà és documentat des de l’any 961 i del seu castell hi ha referències del 973 molt dubtoses— i del 1009, tal i com el coneixem, el castell de Llordà es presenta essencialment com una creació dels anys centrals del segle XI, moment en què fou posseït en alou per Arnau Mir de Tost. Coincidint amb el moment d’emergència de la nova aristocràcia feudal i l’afebliment del poder comtal, l’any 1033 els comtes d’Urgell Ermengol II i Constança alienaren en favor d’Arnau Mir de Tost i de la seva muller Arsendis el chastrum de Lordano a canvi de 2 000 sous in rem valentem. Anys després, el 1055, el castell reapareix com a afrontació septentrional del terme del castell veí de Biscarri que Arnau Mir de Tost rebé de mans del comte Ermengol III. L’any 1065 Arnau Mir de Tost féu donació de les esglésies de Sant Sadurní de Llordà, consagrada el 1040, i de Sant Miquel de Montmagastre, entre d’altres, a la col·legiata Sant Pere d’Àger.
Com en el cas de Mur, les restes arquitectòniques del castell de Llordà corresponen, en la seva major part, a l’etapa en què en fou senyor Arnau Mir de Tost, la qual cosa permet de conferir al comdor la iniciativa de la construcció d’aquest castell romànic, que en endavant no seria pràcticament reformat ni ampliat. Sembla que Arnau Mir projectà una enorme fortalesa on tenien cabuda un gran nombre d’homes, d’armes i de caps de bestiar, que devia tenir un paper cabdal en els anys immediatament posteriors a la seva construcció, però per raons que desconeixem perdé ben aviat aquest paper. Aquesta constatació es desprèn, no únicament de les restes arquitectòniques, sinó també de les dades documentals que es rarifiquen a partir del començament del segle XII.
Arsendis i Arnau Mir de Tost testaren els anys 1068 i 1071 respectivament i feren importants deixes a l’església del castell de Sant Sadurní de Llordà. Arsendis recomanà al seu espòs que fes edificar a Llordà un alberg per a pobres i pelegrins. El castell de Llordà passà a mans de la comtessa Valença, filla d’Arnau Mir de Tost, casada amb Ramon V de Pallars Jussà.
A la darreria del segle XI tenim notícies d’un conflicte entre la comunitat d’Àger, a la qual Arnau Mir havia donat l’església de Sant Sadurní de Llordà, i el bisbe d’Urgell, el qual detenia almenys part de la senyoria jurisdiccional de Llordà. L’any 1092, Pere, abat d’Àger, reclamà al comte Ermengol V d’Urgell, a la seva muller Maria Ansúrez i a Arnau Ramon, nét d’Arnau Mir de Tost, l’església de Sant Sadurní que el bisbe d’Urgell havia pres a la comunitat. Calgué la intervenció del papa Urbà II, que el mateix any n’obligà la restitució i amonestà el comte d’Urgell. El testament del bisbe d’Urgell Guillem Arnau de Montferrer del 1093 corrobora que en aquest moment el castell de Llordà era sota domini de la mitra. Guillem Arnau llegà al castell de Llordà, que tenia per al comte Ermengol, al seu germà Pere Arnau.
L’any 1128 Bota, Pere de Riner i Tedbald encomanaren els castells de Llordà, Montferrer, Castellbò, Castellciutat i Carcolze a llur feudatari, Bernat d’Alp.
L’any 1201 el comte Ermengol d’Urgell i el vescomte Guerau de Cabrera pactaren a propòsit del castell de Santalinya, i com a garantia, el comte empenyorà a aquest la seva potestat i el seu dret sobre el castell de Llordà.
En els fogatjaments de 1358, 1365-70 i 1381 Llordà figura com a senyoria del capítol de la Seu d’Urgell, que en mantingué la titularitat fins al començament del segle XIX. (PBM)
Castell
Planta de tres nivells diferents del castell de Llordà. A l'esquerra, planta del nivell més baix de les estructures conservades. Al mig, planta al nivell del primer pis de l’edifici residencial, amb l’estança principal, on s’obren les finestres geminades. A la dreta, planta al nivell de la part alta del primer pis, on s'obren les finestres de doble esqueixada de l'estança principal.
J.A. Adell
El conjunt monumental de Llordà constitueix un dels millors conjunts d’arquitectura alt-medieval no estrictament religiosa conservats a Catalunya, i potser un dels millors exemples de l’arquitectura residencial de caire senyorial d’aquesta època, entre les escasses mostres d’aquest tipus d’edifici que s’han conservat.
Actualment tot l’àmbit del recinte fortificat és ocupat per un bosc d’alzines, el qual afegit a l’estat de ruïna d’algunes parts, en dificulta la lectura i la interpretació, especialment en la definició dels seus grans recintes.
Sembla que el conjunt constava de tres recintes, el més exterior dels quals era tancat per un mur, del qual s’endevinen alguns vestigis, i que tancava el turó de cingle a cingle. Dins d’aquest primer recinte, exterior, es troba l’església i el conjunt canonical, i és possible que hi hagués altres edificacions habitacionals i utilitàries, a l’estil del conjunt del Castelló Sobirà de Sant Miquel de la Vall. Tanmateix, l’estat actual del lloc, cobert pel bosc, i amb diversos amuntegaments d’enderrocs, no permet confirmar plenament l’existència d’aquest primer recinte, que necessita una neteja del bosc i una exploració arqueològica per tal de determinar la posició de l’església de Sant Sadurní dins el conjunt, la seva relació amb les defenses del lloc, i l’existència del nucli habitacional.
A llevant de l’església, en la part més alta del turó, fins al punt on s’estreny per a esdevenir un simple estrep rocallós, hi ha el conjunt del castell, pròpiament dit, que ha arribat, malgrat la seva ruïna, en un estat de conservació absolutament excepcional, i sense transformacions que en modifiquin l’estructura original, que encara pot reconstruir-se fidelment.
El recinte del castell, dividit en dos, adopta una forma bàsicament triangular, i s’adapta pels costats nord i sud al perímetre del cingle, però no d’una manera orgànica, sinó que organitza panys de mur perfectament rectilinis que imposen una geometria estricta a les formes naturals, a les quals s’adapten sense modificar-les. En aquest sentit, cal assenyalar les diferències en la concepció arquitectònica del castell Llordà i els altres castells pallaresos que en són contemporanis, especialment el de Mur, i el del Castelló Sobrià; en aquests, la puresa geomètrica perd la contundència i la duresa que es manifesta a Llordà, amb els seus angles ben marcats i els murs rectilinis, i se suavitza amb l’arrodoniment dels angles i les torres, i una major adaptació al terreny que no amaga, però, una concepció geomètrica rigorosa.
El costat de ponent —l’únic accessible— del perímetre exterior del primer recinte del castell, el recinte jussà, és tancat per un mur, en el qual possiblement es devia obrir la porta, i era flanquejat als extrems nord i sud per dues torres de planta quadrada. La torre del costat sud està totalment aterrada, però encara conserva algunes filades que permeten dibuixar-ne el perímetre. Al seu costat és on el mur de ponent està més destruït, i només pot seguir-se en alguns fragments. El mateix succeeix amb el mur que tancava el recinte pel sud, del qual es conserven alguns vestigis que permeten reconstruir-ne la traça, que seguia el cingle, amb un pany de mur rectilini que unia la torre sud amb l’angle sud-est del recinte sobirà.
Vista de la torre nord del recinte exterior del castell.
ECSA - J.A. Adell
La torre nord es conserva, pràcticament, en la seva alçada, i només li manca la part superior, sense que puguem determinar si el nivell superior actual era el més alt, per sobre del qual només hi hauria la coberta o el terrat, o bé si encara tenia algun nivell més. La torre consta d’una alta socolada, que, com el conjunt de la fortificació, aprofita el desnivell natural del terreny per tal d’augmentar notablement la seva alçada. No podem saber si aquesta socolada és buida o bé és un cos massís per tal com està colgada de runes.
Pel costat interior del mur de tancament, adossat a aquesta torre, hi ha una gran estança rectangular, totalment colgada d’enderrocs, sense coberta, però de la qual sabem que era més baixa que la torre adjacent, que presenta les arestes ben marcades per sobre del suposat nivell de la coberta d’aquesta sala. No coneixem el nivell del paviment d’aquesta estança, que podem suposar que estava al nivell del pis baix de la torre, actualment colgat, que era cobert amb volta de canó de perfil semicircular i que conserva una porta, resolta en arc de mig punt, que comunicaria la torre amb aquesta estança. El pis superior de la torre presenta tres espitlleres, d’ample biaix interior, i un esvoranc en el mur de llevant, per on es devia relacionar amb l’estança adjacent. En aquesta no es veuen vestigis d’on devia estar la porta, situada, potser, en el mur de llevant o de migdia. Només s’hi conserven dues finestres d’una sola esqueixada, resoltes en forma d’espitlleres, obertes en el mur de ponent, que tanca tot el recinte.
El mur nord d’aquesta estança s’allarga en direcció a llevant i forma el tancament del recinte del castell. En aquest àmbit, entre les edificacions de ponent i el recinte sobirà, situat a l’extrem de llevant, en el vèrtex del triangle i el punt més alt del turó, hi ha un espai que sembla que era un pati, malgrat que es veuen alguns vestigis de paret, de filiació impossible en el seu estat actual, totalment cobert per bosc d’alzines. En aquest pati, que conformava el recinte jussà del castell, s’observa, en la base de l’edifici residencial que és el nucli del recinte sobirà, una excavació que aprofita en part una esquerda en la roca; s’ha interpretat com un aljub (Fité, 1988, pàg. 52), tot i que la situació, les dimensions i la manca d’acabats interiors dels paraments posa en dubte aquesta atribució, sense que en el seu estat actual puguem fer més precisions que permetin confirmar-la, o esbrinar quin ús tenia aquesta estructura.
Edifici residencial que presideix el recinte sobirà del castell, des de l’angle sud-oest.
ECSA - J.A. Adell
El recinte sobirà presenta una façana oest, sobre el recinte jussà, molt compacta i tancada al nivell de la planta baixa, que en bona part s’assenta sobre la mateixa roca que forma el sòcol de l’edifici. Aquest es troba molt malmès al costat sud, però es conservava encara fa uns trenta anys; en ell es constatava que el mur que tancava el recinte jussà pel sud no s’encastava en l’angle d’aquest edifici, motiu pel qual hem de suposar que s’unia al sòcol, fent palès l’aprofitament de la roca i el terreny, en el sistema defensiu de la fortalesa.
L’accés al recinte sobirà s’efectua per una porta situada a l’extrem nord de la façana oest, resolta en arc de mig punt, amb les dovelles extradossades per una filada de lloses planes. Aquesta porta comunica amb un estret passadís situat entre la façana nord de l’edifici senyorial i el mur que delimita el recinte pel costat nord, construït a frec de cingle. Des d’aquest passadís, a través d’una porta situada en el costat sud, en un mur avui desaparegut que era la prolongació recta del mur nord de l’edifici senyorial o principal, s’accedia a un pati de forma trapezoidal irregular, avui totalment colgat de runes i terres fins al nivell del primer pis, que organitzava el recinte sobirà, l’espai residencial i senyorial del castell.
La part més ben conservada d’aquest recinte és el que hem anomenat edifici senyorial, que forma l’ala de ponent del recinte sobirà. Aquest edifici és format per un prisma de planta rectangular irregular, del qual es mantenen dempeus dues plantes, i li manca la coberta, que no sabem quina forma podia tenir, si terrat pla o dues vessants, i que hem de suposar que tancava directament el primer pis conservat.
Sala de la planta baixa de l’edifici residencial, que centra el recinte sobirà del castell.
ECSA - J.A. Adell
La planta baixa és formada per una gran sala rectangular irregular, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per dos arcs torals, no solidaris amb la volta i avui en part caiguts. L’accés des del pati s’efectua per un gran portal, resolt en arc de mig punt, avui colgat, i substituït per un esvoranc en el mur de llevant. Al costat de la porta, per la part exterior, es conserva un pilar adossat al mur, en el qual s’observen les arrencades de dos arcs paral·lels al mur. No podem precisar a quina estructura pertanyien, però sembla que formaven part del sistema d’accés al primer pis, possiblement un corredor elevat com una mena de balcó o galeria, tot i que no tenim dades per a assegurar-ho.
En aquesta sala s’obren vuit finestres d’una sola esqueixada, resoltes en forma d’espitlleres amb llindes rectes, distribuïdes tres en el mur nord, a dos nivells, formant una composició simètrica, i cinc en el mur de ponent, distribuïdes 2-1-2 en els tres trams de mur definits pels pilars dels arcs torals.
A l’extrem sud d’aquesta sala hi ha una petita estança rectangular, coberta amb volta de canó, esfondrada, a la qual s’accedeix des de la sala per una porta, resolta en arc de mig punt, i en la qual s’obren dues finestres d’una sola esqueixada, una en el mur sud i una altra en el mur de ponent.
Façana de llevant de l’edifici residencial, des del pati del recinte sobirà, amb la porta de la sala principal del primer pis.
ECSA - J.A. Adell
El pis superior de l’edifici senyorial té l’accés des del pati, per una porta oberta en arc de mig punt, amb les dovelles extradossades per una filada de lloses planes, del mateix tipus que la porta del recinte, que segueixen les fórmules constructives característiques de l’arquitectura llombarda. Des d’aquesta porta s’accedeix a una gran sala, equivalent a la de la planta baixa, que ha perdut el sostre i la coberta, sens dubte resolt amb embigat de fusta. En aquesta sala hi ha quatre finestres geminades, tres a la façana oest i una a la façana nord, que es troben malmeses per la pèrdua dels ampits i de les columnes centrals que suportaven els arcs. Per sobre d’aquestes finestres hi ha un segon nivell d’obertures on s’obren finestres de doble esqueixada, quatre a la façana oest, en els panys de mur alterns amb les finestres geminades inferiors, i una altra en la façana nord, en la mateixa vertical que la finestra inferior. En una primera lectura semblaria que els dos nivells de finestres haurien de correspondre a dos nivells d’habitació independents, però en el parament, per sobre de les finestres geminades, no s’observen restes del sostre intermedi; sí que són presents per sobre de les finestres altes, on hi ha uns encaixos per a embigat (no són simples forats de bastida, que tenen una altra distribució). Aquests encaixos són col·locats horitzontalment, alternant forats de dues mides diferents, i tenen els seus parells, perfectament simètrics, en el mur de llevant. Assenyalen clarament la presència d’un sostre pla, d’embigat, a una gran alçada, que abraça els dos nivells de finestres, les quals s’obririen a una única sala, concebuda amb una gran pretensió de monumentalitat.
Vista del sector nord de la sala principal del primer pis de l’edifici residencial, amb el doble nivell d’obertures, geminades a la part baixa, i de doble esqueixada a la part alta.
ECSA - J.A. Adell
En els murs de ponent i de llevant són visibles, per sobre de les finestres geminades, tres parelles d’esvorancs en els murs que no tenen relació clara amb els elements originals, i dels quals ignorem el sentit. Podria correspondre a una reforma tardana de l’espai de la sala, relacionada amb un canvi de la coberta, que es podria haver substituït per un embigat sobre arcs diafragmes, dels quals, només resten els esvorancs oberts en els murs, els quals han desaparegut totalment, potser per la manca de lligam sòlid amb les estructures originals.
En el mur sud d’aquesta sala s’observa una curiosa estructura triangular, en voladís, que no podem determinar a quin ús correspon, però que podria ser el suport d’una escala. En aquesta mateixa paret sud, molt enrunada, hi ha els brancals d’una porta, possiblement resolta en arc de mig punt, i al seu costat una finestra de doble esqueixada. Aquesta porta i aquesta finestra s’obren a una petita sala rectangular que ha perdut el sostre i el mur sud, on possiblement hi havia una finestra de doble esqueixada, similar a la que es conserva parcialment al mur de ponent.
Si ens atenem als plànols publicats per J. Puig i Cadafalch, semblaria que en el mur de llevant d’aquesta peça, avui totalment desaparegut, hi havia una porta que comunicava aquesta estança de l’ala oest amb les peces del primer pis de l’ala sud del recinte.
Aquesta part del recinte sobirà és la part més malmesa del sector i ha perdut totalment el mur nord i part del mur sud (que es mantenia fins no fa gaires anys), però en canvi conserva, malgrat que malmeses, les dues voltes de canó paral·leles, de directriu N-S, que cobrien les sales del primer pis d’aquesta part, i que avui es presenten amb un estat d’equilibri força precari, per la pèrdua del mur intermedi que les suportava i dividia l’àmbit en dues estances.
La planta baixa d’aquesta ala és totalment colgada de runes i en part enrunada pel costat sud. Amb tot, manté parcialment visible la volta de l’estança de l’extrem sud-est, en la qual també hi ha una finestra d’una sola esqueixada, i la volta de la campana de la xemeneia d’una llar de foc, que conserva el conducte de sortida de fums, resolt com una espitllera oberta en el mur sud.
En el pis superior hom pot veure una finestra d’una sola esqueixada, oberta en el mur sud, corresponent a l’estança de l’extrem sud-est, on són visibles vestigis del rejuntat del parament, amb juntes encintades, pintades de blanc.
El mur que tancava el pati i la resta del recinte pel costat de llevant és ensulsiat, i només es conserven vestigis d’altres dependències en l’extrem nord-est, que pel seu estat de ruïna i colgament d’enderrocs són d’impossible filiació en aquest moment. El que sí que es pot constatar és que el tancament per llevant del recinte, com la resta del conjunt, aprofitava el desnivell del rocam per a augmentar la seva alçada, que en aquest sector es projecta sobre una estreta llenca de terreny rocallós, totalment acinglerat, que acaba en una punta en direcció a Siall. No s’observen vestigis d’elements constructius en aquest sector, on semblaria lògic que hi pogués haver un punt defensiu o de guàrdia.
Anàlisi arquitectònica
L’aparell constructiu, molt constant en tota l’obra, és format per carreu escairat disposat molt uniformement en filades regulars; es noten diferències puntuals pròpies d’una obra d’aquesta envergadura, que retrobem en altres castells com el de Mur o el Castelló Sobirà. Aquestes diferències es fan especialment paleses en la part baixa del mur de llevant, absolutament coetània de la resta del mur, però resolta amb un aparell de reble irregular que contrasta amb la resta del parament, molt més ordenat i amb un clar aspecte d’uniformitat.
La manca absoluta d’ornamentació que presenten les façanes no impedeix d’establir la clara filiació de l’obra del castell de Llordà dins les fórmules pròpies de l’arquitectura llombarda del segle XI, perfectament paleses en l’execució de detalls com les portes i les finestres, i en la concepció general del parament i del seu sistema constructiu.
En el seu estat actual, resulta molt difícil d’establir amb precisió una relació funcional per a les diferents parts del castell, però és clar que el nucli residencial era concentrat en el recinte sobirà, mentre que el recinte jussà, centrat en el seu gran pati, devia ser ocupat pels servents i els militars, que possiblement tenien la “caserna” en l’estança de l’angle nord-oest, vinculada a la torre.
En el recinte sobirà cal assenyalar les possibles semblances entre l’estructura de l’edifici principal i l’altre edifici senyorial de la mateixa època del qual conservem vestigis: el palau comtal de Barcelona. En aquest darrer, transformat pel saló del Tinell, es conserven els murs del palau comtal del segle XI (vegeu el volum XX de la present obra, pàgs. 182-194), del qual es pot identificar la planta baixa, dividida en dues estances cobertes amb voltes de canó, i dues plantes superiors, amb salons amb finestres geminades.
Seguint el mateix esquema arquitectònic podem suposar, hipotèticament, que al castell de Llordà el saló de la planta baixa, obert amb un gran portal, era una peça d’ús administratiu o militar, i possiblement la petita estança de l’extrem sud era destinada a l’administració (recordem que a la planta baixa del Tinell de Barcelona hi havia les escrivanies comtals) de les possessions del senyor. Les dependències residencials s’instal·larien en el pis superior, amb l’aula principal en la sala de les finestres geminades (com en el palau barceloní), i les cambres en les petites estances de l’ala sud del conjunt, ocupant també el primer pis de l’ala sud-est, que a la planta baixa possiblement tenia la cuina (per la presència de la llar de foc) i altres dependències de servei.
No hi ha cap mena de dubte que el castell de Llordà constitueix, potser, l’exemple millor conservat a Catalunya de palau o residència senyorial, construïda durant el segle XI, a diferència dels altres castells pallaresos d’ús més militar; això no obstant, es pot exceptuar la petita estança residencial de la torre oest del castell de Mur, no comparable amb l’estructura del castell de Llordà, que és perfectament relacionable amb altres exemples de castells palaus de la mateixa època, conservats a la zona nord de l’Aragó (Esteban, Galtier, Garcia, 1982) especialment el castell de Loarre, amb les seves torres, en les quals les sales tenen finestres geminades, molt restaurades, o la torre d’Abizanda. Tot i així, les construccions aragoneses mostren una acusada estructura de torre, amb una superposició de petites estances en vertical (fins a cinc plantes en l’albarrana del castell de Loarre), mentre que el de Llordà perd, en part, el caràcter de torre, malgrat la seva concepció compacta, i redueix sensiblement el nombre de plantes, en benefici d’una extensió superficial més gran, i una major articulació arquitectònica de les diverses parts del conjunt.
Resulta molt suggestiu d’atribuir la construcció del castell de Llordà a l’època en què fou possessió d’Arnau Mir de Tost, i per tant, construït a partir del 1033, data que s’avindria perfectament amb la consagració de l’església de Sant Sadurní del 1040, l’arquitectura de la qual és totalment compatible i coetània de la del castell. No hi ha dubte que la concepció arquitectònica del castell palau de Llordà respon a un projecte unitari molt ambiciós i amb una forta càrrega senyorial, que és més compatible amb l’actitud d’un senyor com Arnau Mir de Tost que amb les necessitats d’un castell estricte, més ben representades per obres com el castell de Mur o el del Castelló Sobirà. Amb tot, no hi ha cap mena de dubte que per la seva singularitat i excepcional estat de conservació, el castell de Llordà constitueix un dels principals monuments de l’arquitectura catalana del segle XI, i posa en evidència les tècniques dels constructors llombards en edificis no religiosos. (JAA)
Intervenció arqueològica
Aspecte de la gran sala un cop finalitzats els treballs d’excavació.
ECSA - J.E. Garcia
Durant el mes de setembre del 1997 es va dur a terme la primera campanya d’excavacions en aquest castell, la qual fou subvencionada per l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Aquesta intervenció s’emmarca dins el projecte de restauració global del conjunt, amb el suport de la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Lleida.
Les tasques dutes a terme s’han centrat en el sector sobirà de la fortificació, on es localitza l’edifici senyorial. A la llum de les dades obtingudes, aquest conjunt restà configurat per quatre elements clarament diferenciables: dues ales d’un mateix edifici que ocupen els costats SE i SW, així com una petita torre emplaçada al nord, que flanqueja la rampa d’accés en el punt en què aquesta comunica, mitjançant una porta amb arcada, amb el darrer dels elements integrants del conjunt: un petit pati que serveix per a distribuir l’accés cap als àmbits contigus.
Arran de terra, el pati s’obre cap a la torre de flanqueig i cap a la planta baixa de l’ala SE de l’edifici, mentre que cal pujar alguns graons per a accedir a una de les estances de l’ala SW de la construcció esmentada. Alhora, i mitjançant una escala —l’arrencament de la qual vam poder documentar—, es devia pujar des del pati cap a l’estreta galeria suportada per sengles arcades adossades a la façana de l’ala SW; i des d’aquesta ala, a través d’una porta amb arc de mig punt, cap a la gran sala de la planta superior.
A diferència de la resta del conjunt, constructivament molt homogeni, i deixant de banda part dels seus fonaments, la torre de flanqueig presenta un parament molt menys acurat, el qual és el resultat d’una important reparació. Com que no s’ha conclòs l’excavació d’aquest sector, resulta difícil establir la cronologia d’aquesta refacció, tot i que sembla clar que la reparació té a veure amb un enfonsament parcial del substrat rocós on s’assenta la torre.
Pel que fa a la planta superior, l’excavació de la gran sala de l’ala SW permet refusar les hipòtesis que apunten cap a una subdivisió d’aquest espai en dos nivells. Per contra, aquesta sala restaria configurada com una cambra de gran alçada, il·luminada per dos ordres de finestrals i originàriament coberta per un sostre pla suportat per un embigat. La cambra presentava un paviment de lloses planes de pedra sorrenca, així com bancs correguts de pedra adossats a cadascun dels murs. En un moment posterior, aquests bancs correguts foren arrasats fins a deixar-los al nivell del paviment, i segurament s’adossà una escala al mur occidental; aquesta escala, feta de pedra, devia fer un replà a l’angle sud de la cambra, i a partir d’aquí construïda amb fusta, devia recolzar en un permòdol encastat al mur SW per tal d’accedir al terrat. Acte seguit, probablement s’esdevingué la substitució de la coberta plana per una altra de dos vessants, suportada per tres arcs diafragmàtics, l’encastament dels quals encara és visible en els murs de la sala.
El castell de Llordà ja devia trobar-se en estat de ruïna en un moment no gaire avançat del segle XVI, quan es produí l’ocupació temporal de la fortalesa pel que podria haver estat un petit destacament militar. A aquest moment corresponen un seguit de saquejos puntuals efectuats en murs i paviments, així com importants nivells de deixalles domèstiques escampades pertot arreu. Per sobre dels nivells produïts per l’esmentada ocupació, s’hi trobaren elements que permeten plantejar la utilització d’aquests espais com a clos per als ramats de la zona (esquelles, un ganivet de ferro,..), i, en darrera instància, es conserva memòria de la utilització del castell com a refugi per als soldats que ocupaven les trinxeres properes durant la Guerra Civil Espanyola. (AGG-JEGB)
Bibliografia
- Rocafort, s.d., pàg. 801
- Miret, 1900, pàgs. 70 i 190
- Puig i Cadafalch Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 452-453
- Sanahuja 1943-46, II, pàgs. 14 i 106
- Miquel, 1945-47, vol. I, pàgs. 70 i 121-123
- Monreal, Riquer, 1955-65, vol. III, pàgs. 36-41
- Iglésies, 1962, pàg. 88-Soler, 1964, doc. 9, pàgs. 42-43
- Lladonosa, 1974, pàgs. 38 i 51-54
- Els castlles catalans, 1979, vol. VI(II) Pàge. 1 283-1 290
- Bonnassie, 1979-81, vol. I, pàg. 130 i vol. II, pàg. 233
- Esteban, Galtier, Garcia, 1982
- Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 1 008, pàgs. 129-130 i doc 1 053, pàgs. 173-174
- Fité, 1985, pàssim
- Baraut, 1986-87 vol VIII doc. 1107, pàgs. 30-34
- Fité, 1988, 2, pàgs. 31-55
- Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 308, pàgs. 136-137 i doc. 1 393, pàgs. 211-212.