Sant Sadurní del castell de Llordà (Isona)

Situació

Torre campanar, afegida a l’angle sud-oest de la construcció primitiva.

ECSA - J.A. Adell

Les ruïnes de l’església de Sant Sadurní es troben prop del nucli del castell de Llordà, fora del seu perímetre murat, però dins del possible tercer recinte fortificat, que delimiten els vestigis d’un mur situat a ponent del conjunt casteller.

Mapa: 33-12(290). Situació: 31TCG423647.

L’itinerari per a anar-hi és el mateix que hem indicat en la monografia anterior. (JAA)

Història

Els primers esments coneguts del lloc, del castell i de les esglésies de Llordà daten dels anys 961 —en què s’esmenta com a límit del castell de Petra Rugam—, 973, 993 i 1009. Concretament el document de l’any 973 fa referència a la donació per part del comte Borrell II i del seu germà Guifré, a favor del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles de les esglésies edificades al seu terme i al d’Isona, que en aquell moment constituïen la marca extrema del comtat d’Urgell, “ecclesias qui ab antico tempore erant fundatas et sacris altaribus titulatas in extremis ultimas finium marchas, in locum vocitato caustrum Lordano vel in civitate Isauna, que est destructa a sarracenis et ecclesias que ibi sunt, scilicet, in castro Lordano vel in civitate iamdicta”.

Aquestes “esglésies” del document del 973 serien Sant Sadurní del castell de Llordà, Santa Maria d’Isona i l’antic monestir de Sant Vicenç a Isona.

L’any 1009 es produïren, segons Miret i Sans, noves donacions a favor del monestir de Sant Serni per part del comte Ermengol que esmentaven el castell de Llordà.

El document del 973 ha estat estudiat per F. Udina, que el çonsiderà una falsificació redactada al segle XII. Aquesta hipòtesi té sentit si la considerem en el context de les tensions que es produïren a la fi del segle XI —i que possiblement perduraven encara al principi del segle XII—, després de la mort d’Arnau Mir de Tost, entre la canònica de Sant Pere d’Àger i el bisbat d’Urgell que, com veurem, havia usurpat l’església de Sant Sadurní de Llordà. Aquesta falsificació de documents de Sant Serni de Tavèrnoles hauria estat un argument més en la defensa de les pretensions del bisbe i del comte d’Urgell, davant de la reclamació de l’abat d’Àger.

Però hem de tenir present que, pels documents dels anys 993 i 1009, queda clar que el monestir de Tavèrnoles tenia, si més no possessions al terme de Llordà.

Sabem del cert que abans del 1033 el castell de Llordà era possessió dels comtes d’Urgell, ja que aquest any, els comtes d Urgell, Ermengol i Constança, vengueren a Arnau Mir de Tost i a la seva muller Arsendis el castell de Llordà i, cal suposar, l’església de Sant Sadurní, a la qual tant Arsendis en el seu testament del 1068 com Arnau Mir de Tost en el seu del 1071 feren diversos llegats, entre els quals destaca la deixa feta per Arnau Mir de les esglésies del terme del castell.

L’any 1077 es produeix una convinença entre Santa Maria de la Seu i Ponç Duran; la sentència, que es promulgà en presència dels comtes d’Urgell i dels seus nobles, entre ells Arnau Dacó fou feta al castell de Llordà “infra aulam sancti Saturnini, in altare sancti Laurentii”.

Aquest fet posa en evidència que després de la mort d’Arnau Mir pels volts del 1071, el castell i l’església de Llordà van passar a possessió dels comtes d’Urgell en detriment dels drets de la filla d’Arnau Mir i del seu gendre, el comte Ramon V de Pallars Jussà, i en convinença amb els canonges del capítol d’Urgell.

Es probable que per fer efectiu aquest domini, es produís una nova consagració de l’església, el 6 de juliol de 1085; en aquesta el bisbe d’Urgell, Bernat Guillem, amb l’assentiment dels senyors del castell, Ermengol, comte i marquès, Arnau Dacó i Ramon “Berilli” i a petició dels habitants del lloc, l’erigí en parròquia i la dotà amb els delmes, les primícies i les oblacions pertinents.

Contra el domini del bisbat d’Urgell sobre l’església de Sadurní, la canònica de Sant Pere d’Àger —que havia rebut la possessió de Sant Sadurní de Llordà per part d’Arnau Mir de Tost— interposà una reclamació l’any 1092 contra Ermengol V d’Urgell, la seva muller i Arnau Ramon —nét d’Arnau Mir de Tost— i el mateix any, el papa obligava la devolució de l’església a la canònica d’Àger.

En l’acta del 1085 s’esmenten com a afrontacions del terme de la nova parròquia de Sant Sadurní els mateixos que citava el document del 1033, és a dir, Abella, Conques, Toló i Benavent i a mes de la dotació establerta pel bisbe, s’hi inclouen les donacions de béns fetes per particulars.

Aquest document planteja, a més de les ja exposades, la qüestió de la possessió del mateix castell de Llordà que, després de la mort d’Arnau Mir de Tost, ocorreguda l’any 1071, passà a la seva filla Valença, casada amb el comte Ramon V de Pallars Jussà, i que l’any 1085 encara era viva; per tant, era ella i no el seu fill qui detenia la senyoria del castell de Llordà. El fill tampoc no apareix en l’acta del 1085 i sí en canvi consta en el document del 1092 com a aliat del comte d’Urgell.

En el seu testament, el bisbe Guillem Arnau d’Urgell, l’any 1093 deixà al seu germà Pere Arnau el castell de Llordà que, segons es fa constar en el document, el bisbe tenia pel comte Ermengol. Això és un senyal inequívoc que les pretensions d’Àger es limitaven a l’església de Sant Sadurní, però el castell continuà com a possessió dels comtes, que el donaren al bisbe, potser per compensar la pèrdua de l’església de Sant Sadurní a mans de l’abadia d’Àger.

I si, a més, considerem la notícia que l’any 1201 el comte d’Urgell, Ermengol, empenyorà el castell de Llordà, hem de considerar la possibilitat que, arran dels conflictes produïts al final del segle XI a l’entorn de Llordà, aquest restés en mans dels comtes d’Urgell en detriment dels comtes de Pallars. Per confirmar aquesta hipòtesi, cal assenyalar que en els fogatjaments del segle XIV, el lloc de Llordà apareix sempre com de jurisdicció del capítol de la Seu d’Urgell.

Aquesta vicissitud política sobre la possessió de l’església de Sant Sadurní pot ser el motiu de l’existència de les dues consagracions, si donem per bo el text de Jaume Caresmar, que donà la notícia de la consagració de l’església de Sant Sadurní, l’any 1040, acceptat per Puig i Cadafalch, que com és lògic, tractant-se d’una possessió de la canònica d’Àger, es trobava a l’Arxiu d’Àger. Així doncs, l’església de Sant Sadurní del castell de Llordà hauria estat consagrada l’any 1040, poc després que fos adquirida per Arnau Mir de Tost, moment que correspondria a la seva construcció, i l’any 1085 es produïria una segona consagració, d’un edifici ja existent, que no podem descartar que prengués com a motiu una reforma important de l’edifici. També en aquell moment devia tenir lloc la construcció del campanar de torre, clarament afegit a l’obra inicial.

És molt probable que la comunitat canonical s’establís a Sant Sadurní de Llordà —com a mínim des de l’any 1062—; a ella devia fer referència l’acta del 1085 quan esmenta “capellano Ermengaudus Bernardi et clericos cunctos”. Aquests haurien pres partit pel bisbe d’Urgell davant de les pretensions de la comunitat d’Àger, i, després del 1092, en perdre aquell el contenciós que sostenia amb Àger, abandonarien l’església del castell de Llordà i es traslladarien a la propera església de Santa Maria de Covet, la qual, no podem oblidar-ho, era una possessió del capítol de Santa Maria de la Seu d’Urgell.

En les relacions d’esglésies parroquials del bisbat d’Urgell, que, de manera indistinta, s’han conservat des del final del segle XIII, l’església de Sant Sadurní de Llordà no hi apareix esmentada. I tan sols apareix l’any 1904, com a parròquia de nova creació, amb els annexos de Siall i el “Mallol” de Siall. Amb anterioritat Llordà era regida per la parròquia de Covet. (MLIC-JAA)

Església

Planta de l’església amb la reconstrucció hipotètica del seu costat nord.

J.A. Adell

Les restes conservades de l’església i el conjunt canonical de Sant Sadurní de Llordà es limiten al mur de separació entre les naus central i sud amb dos arcs formers, i els pilars dels arcs torals de la volta de la nau central; també es mantenen alguns vestigis de la part baixa del mur de l’absis central, del mur de la façana sud i la part baixa del campanar de torre, que es construí a l’angle sud-oest. Aquest campanar constitueix l’element més vistent, per la seva alçada, de les restes conservades, que són envoltades per les ruïnes de la mateixa edificació que cobreixen el terreny del voltant.

Malgrat la migradesa dels vestigis que han pervingut, i a manca de la necessària exploració arqueològica que mereix el monument, podem establir una hipòtesi prou raonable de l’estructura original, que hauria de ser objecte de comprovació arqueològica, sempre en el supòsit que existís la nau nord, de la qual no hi ha vestigis visibles.

Nau lateral sud, on hi ha el campanar i la porta que comunica amb la nau.

ECSA - J.A. Adell

Es tracta d’un temple de planta basilical amb tres naus, sense transsepte, i amb les naus laterals més curtes que la nau central, que s’allargava cap a ponent. Les naus eren cobertes amb voltes de canó de perfil semicircular, de les quals es conserva l’arrencada de la corresponent a la central, mentre que a la nau sud es manté l’arrencada i el perfil complet, en la seva unió amb la façana de ponent. La volta de la nau central era reforçada per dos arcs torals, dels quals es conserven les arrencades i els pilars del costat sud. La volta de la nau sud disposava d’un sol arc toral, del qual ha pervingut l’arrencada i el pilar del costat nord.

Les naus són separades per dos arcs formers, dels quals es conserven els corresponents a la nau sud, de mig punt; arrenquen d’un pilar cruciforme que també rep els pilars dels arcs torals de les naus. Malgrat la manca de vestigis visibles, hem de suposar que la desapareguda nau lateral nord tenia una estructura simètrica a l’existent en la nau sud.

De la capçalera només es manté el basament de l’absis de la nau central, de planta semicircular i del qual no hi ha vestigis clars de la seva unió amb la nau, que sembla que es produïa a través d’un estret arc presbiteral. Malgrat que no se’n conserva cap vestigi visible, podem suposar que les naus laterals estaven coronades per sengles absis semicirculars, de diàmetre més petit que el central, i dels quals només ha pervingut el brancal nord de l’absis sud, possiblement precedit també d’un arc presbiteral.

La nau central era més alta que les laterals, i en la part del mur sud que depassa el nivell de la volta lateral es pot veure la part baixa d’un fris seguit d’arcuacions llombardes que decorava el ràfec de la façana sud.

En el tram de la façana sud de la nau central que depassa la nau lateral i que és visible des de l’interior del campanar, es conserven el brancal d’una finestra de doble esqueixada, vestigis d’arcuacions, i una lesena raconera en l’angle amb la façana oest de la nau lateral, on es manté perfectament la decoració d’arcuacions, en sèries de dues entre lesenes, que segueixen el pendent de la coberta. En l’angle sud-oest de la nau lateral hi ha una lesena que devia assenyalar el límit de la decoració d’arcuacions que s’estenia per aquesta façana, i que hem de suposar que també es repetiria en les altres façanes desaparegudes.

No romanen vestigis d’on devia situar-se la porta principal del temple, però podem suposar que es trobava en la façana de ponent de la nau central. En la façana de ponent de la nau lateral hi ha una porta o un pas, resolt en arc de mig punt, que uneix la nau amb el campanar. En la mateixa nau, en la façana sud, és visible, en els vestigis del basament del mur, el pas d’una segona porta que unia l’església amb l’edificació canonical adossada al costat sud.

A part el brancal de la finestra de doble esqueixada, ja esmentada, de la nau central, només es conserva una finestra en el mur de ponent de la nau lateral, que actualment dóna a l’interior del campanar. Aquesta és de tipus cruciforme, però resolta d’una manera totalment excepcional, amb els braços de la creu molt llargs i migpartits per sengles lloses col·locades verticalment.

A l’angle sud-oest, format per la nau central i la nau lateral més curta, es construí, posteriorment a l’obra de l’església, un campanar de torre del qual es conserva la planta baixa, que era més alta que el ràfec de la nau central, i coberta amb una volta en racó de claustre. Hem de suposar que per sobre del nivell conservat, el campanar tenia almenys un altre pis, on possiblement s’obrien finestres. Les façanes nord i est del campanar, que s’assenten sobre els murs de l’església, no mantenen cap tipus d’ornamentació, però les façanes sud i oest presenten una decoració, en dos nivells d’arcuacions llombardes, agrupades en sèries de tres entre lesenes, formant una composició totalment independent de la de les façanes de l’església. Cal assenyalar que les arcuacions del campanar són diferents, constructivament, de les arcuacions conservades a l’església, que són de poc relleu i executades en pedra tosca, mentre que les del campanar tenen un major relleu, són executades amb la mateixa pedra que la resta del parament, i són formades per un doble arc de llosetes concèntriques, en una solució que no deixa de ser molt singular dins el context de l’arquitectura del seu temps.

Malgrat aquesta important diferència constructiva, la tecnologia constructiva de les dues fases de l’obra és molt similar, amb els paraments formats amb un aparell de carreu escairat i irregular, disposat en filades molt uniformes i ordenades, amb les voltes construïdes amb formigó de calç, encofrat amb taulons de fusta. En alguns punts, especialment en les dovelles dels arcs formers, hi ha vestigis de l’acabat original, amb les juntes entre carreus, encintades i resseguides amb pintura blanca, imitant un carreuat fictici, molt semblant a l’acabat que es conserva per sota de les pintures murals de l’absis de l’església del castell d’Orcau. En alguns punts es mantenen encara, també, fragments d’un arrebossat, de data indeterminada, que cobria els paraments.

L’església és construïda a frec de cingle pel costat sud. En aquest costat, precisament, hi fou adossat un cos d’edifici rectangular, la façana sud del qual assoleix una gran alçada per tal de salvar el desnivell i poder actuar com a mur de contenció per a formar una plataforma on s’assenten els espais habitables.

Part inferior del campanar, que té incorporat a l’interior un sector de la primitiva façana sud-oest de l’església, on es conserven les arcuacions i les finestres que ara s’obren dins el campanar.

ECSA - J.A. Adell

Les restes d’aquest cos d’edifici es troben avui totalment irrecognoscibles pel seu estat d’extrema ruïna, però sabem que tenia una porta, en arc de mig punt, oberta en la façana oest, que encara es conservava a principi de segle. Podem entreveure que tenia dues plantes, la inferior coberta amb volta de canó i en la qual s’obria una finestra d’una sola esqueixada.

L’aparell d’aquest cos d’edifici afegit a l’església presenta les mateixes característiques que el de l’església i el campanar, de la qual cosa cal suposar que, malgrat que és una obra clarament afegida a l’església, no deu ser excessivament posterior, segurament construïda dins el mateix segle XI, potser al mateix temps que el campanar i sempre abans del trasllat de la comunitat canonical a la que feia servei.

Al peu del cingle, en la seva mateixa vertical, hi ha els vestigis d’una habitació de planta rectangular, amb la porta orientada al sud, de la qual desconeixem la relació amb el conjunt superior, malgrat que és, aparentment, de la mateixa època.

L’església de Sant Sadurní, amb els seus afegits del campanar i les dependències annexes, és una obra perfectament datable dins el segle XI, adscrita a les formes de l’arquitectura llombarda. És un element molt destacat el fet que dins el mateix segle XI tingués una ampliació important amb la construcció del campanar, no previst en el projecte de l’obra original.

Aquesta, si l’exploració arqueològica no esmena les hipòtesis plantejades, és una edificació força singular en l’arquitectura del seu temps, pel fet de l’allargament de la nau central, que evoca models de l’arquitectura del segle X, especialment l’església del monestir de Sant Miquel de Cuixà, amb exemples paral·lels de la primeria del segle XI, com l’església del monestir de Santa Cecília de Montserrat.

Aquesta adopció d’una tipologia arquitectònica, certament arcaica, es combina amb una utilització exhaustiva dels motius llombards en la composició de les façanes, cosa que permet de situar l’església de Sant Sadurní de Llordà com una obra primerenca en la implantació de les formes llombardes en l’arquitectura catalana, en un moment en què encara té una força considerable el pes de la tradició arquitectònica. En aquest sentit, resulta molt temptador de relacionar aquesta primera fase de la construcció amb la consagració de l’any 1040, i considerar que les reformes sofertes per l’obra original, especialment la construcció del campanar, també plenament adscrit a les fórmules llombardes, però ja més evolucionades, es puguin correspondre a la nova consagració de l’any 1085.

D’altra banda, cal fer esment que les restes actuals no permeten esbrinar si el cos allargat de la nau central corresponia a un atri amb tribuna alta, tal com suposa (F. Fité 1988, pàg. 45). Si fos així, constituiria una fórmula molt singular en el context de l’arquitectura catalana, si tenim en compte els altres exemples conservats de tribunes altes en esglésies monàstiques o canonicals, amb relació senyorial, com les de Sant Vicenç de Cardona o Santa Maria de Ripoll (vegeu el volum XI de la present obra, pàgs. 151-165, i el volum X, pàg. 232, respectivament). En canvi, Sant Sadurní del castell de Llordà resulta molt més assimilable, ateses les restes conservades, amb les tipologies de les esglésies de Sant Miquel de Cuixà i Santa Cecília de Montserrat, sense una necessària relació amb una tribuna o el concepte d’un nàrtex. (JAA)

Bibliografia

• Marca, 1688, col. 902
• ACU. Llibre de Visites, 1758, núm. 112, foli 271v
• Balari, 1899, pàg. 313
• Miret, 1900, pàg. 190
• ACU. Plan Parroquial del Obispado de Urgel, 1904, pàg. 303
• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II, pàgs. 452-453
• Soler, 1963, doc. 9, pàgs. 261-262
• Lladonosa, 1974, pàgs. 51-55
• Baraut, 1980, vol. III, doc. 232, pàgs. 63-65
• Baraut, 1984-85, vol. VII, doc. 918, pàg. 50
• Baraut, 1986, doc. 75, pàgs. 161-165 i doc. 77, pàgs. 167-168
• Pladevall, 1987, núm. 12: Fité, 1988, pàg. 45
• Baraut, 1988-89, vol. IX, doc. 1 308, pàgs. 136-137.